dimarts, 22 de novembre de 2011

Nadia

Abans de fer el darrer salt a les paral·leles, el salt que finalitzaria l'exercici perfecte i li atorgaria el seu primer 10 (número per al qual no estaven preparats els marcadors en aquells anys, només arribaven fins a 9.90), la Nadia s'aturà un segon, una pausa gairebé imperceptible per als espectadors; respirà profundament i li passà pel davant dels ulls un resum de totes les seves competicions gimnàstiques. Llavors pensà que allò era semblant al que els passa a aquells que estan a punt de morir. No es va entretenir més i va saltar, gairebé va volar cap al terra tot pensant que els perfums de Chanel eren els millors per espantar els mosquits.


diumenge, 20 de novembre de 2011

A l'aparador

Com en l'inici d'un nou viatge
creuaves de pressa el carrer
per no arribar tard a la cita.
Duies el cabell moll recollit
i el jersei vell de sanefes verdes.
Jo t'esperava mirant un aparador
quan aparegué a poc a poc el teu cos
dissenyat al vidre: el coll, la cua
fuetejant la cara i les mitges cansades.
Les noies bones van al cel, però tu
venies corrents cap al meu territori
salvatge, em posaves una mà a l'espatlla
i durant uns segons no em tombava,
sinó que t'observava clavada a l'aparador.
Després, pels traus de l'abric obert
reptaven hàbilment dues mans caníbals.

*

De Les randes del paradís. Ed. Moll

dimecres, 9 de novembre de 2011

Peixos de colors

Amb aquest text titulat "Peixos de colors" vaig guanyar el premi Grau Miró de relats Hiperbreus fa un parell de mesos. Espero que en gaudiu:

A mitja tarda dues noies deixen caure les manetes dins una peixera, intentant atrapar els peixos de colors que hi neden tranquils. Els dits fan de cuquets, però els peixos, que no tenen una gran memòria, continuen nedant perquè només recorden el silenci. El temps i el silenci fugen dels dits menuts i es queden enganxats a les escates exactament igual que en les fotografies de les noies, quan eren nenes, que pengen davant la peixera. Elles juguen, riuen i encara pensen que el temps passa lentament i que els dies estan fets de peixos de colors.
*

diumenge, 6 de novembre de 2011

Nerone Superstar


Mai no m'han fet el pes els musicals, ni teatrals ni cinematogràfics. De tant en tant es posen de moda, van i vénen, sempre tornen amb més o menys èxit. Alguns dels més famosos i reconeguts són Fama, Cats, West Side Story, Annie, Hairspray... I com no, Jesucrist Superstar.
Per molt atractius que semblin alguns dels títols no hi ha manera que els aguanti. No m'agrada quan els personatges d'una pel·lícula es posen a cantar, tots extasiats. Bé, potser l'única vegada que m'he rigut i m'ha satisfet aquesta reacció inesperada dels actors sigui el film El otro lado de la cama; cap més.
Però a Roma vaig descobrir que els musicals segurament estan de moda perquè en uns dels temples romans que encara es conserven vaig trobar aquest cartell. Vaig pensar que com Jesús ja està musicat han triat a Neró i la seva vida per a un nou espectacle. La veritat és que dóna molt de joc, com a tirà i gran perseguidor dels cristians. Ja m'imagino a escena l'emperador tot cofoi tocant la lira, darrere la ciutat en flames i tothom corrent i cantant. Tot un clàssic renovat.

P.S.: Després de donar-li tombs a aquest nom, he pensat que si ningú no gosa fer el musical, també seria un bon títol per a un joc d'ordinador, de la Wii o de la Play 3. Superstar Nero: aquí ho deixo.

*
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...