dimecres, 28 de desembre de 2011

In Time (2011)

Durant les vacances m'encanta llegir i veure moltes pel·lícules, bones, menys bones i dolentes, una darrere d'altra, no em canso. Ahir vaig veure In Time, una pel·lícula que comença amb un argument original però que a poc a poc es va transformant en una peli d'acció. I a més té uns quants elements que em van fer pensar "això ja ho he vist abans".
La idea inicial és que en un futur proper la gent envelleix només fins als 25 anys, a partir del dia en què es compleixen ja no es canvia físicament i a més s'activa un rellotge, dibuixat al braç, amb un any de crèdit (que s'haurà d'anar augmentat per continuar vivint), que servirà per pagar tot allò que consumeixes ja que no existeixen els diners; un punt de partida molt original això de pagar amb minuts, hores, dies... Però el tema del límit d'edat de les persones ja apareix en un clàssic de ciència-ficció: a La fuga de Logan (1976) la gent només podia viure fins als 30 anys, llavors havien de morir en un estrafolari ritual. Els pobres personatges també tenien una marca a la mà que els avisava de l'arribada del final. Fins i tot hi ha un policia a totes dues que s'encarrega de vigilar que tot segueixi el seu curs per no alterar l'equilibri de la societat.
A In Time, la societat està dividida en pobres, que viuen al límit amb un crèdit sovint no superior a 1 dia, i els rics, que tenen centenars o milers d'anys per gastar. Tots dos grups viuen separats, en zones diferents. Els pobres que viuen al "gueto" s'han d'espavilar per aconseguir més diners, sovint robant-los a d'altres, o lliutant per guanyar uns quants minuts més. Però allà la gent mor cada dia.
El protagonista, el Will, aconsegueix més de cent anys gràcies a un home ric que cansat de viure tants anys decideix regalar-li tot el seu temps i així morir. D'aquesta manera, amb tot aquest temps rebut, pot pagar els petages  per sortir de la seva zona, i conèixer gent rica que pot viure eternament. Entre aquests es troba la noia que li farà d'acompanyant; tots dos es dedicaran a robar els bancs de temps i regalar-lo als qui no en tenen (no és el mateix que feia en Robin Hood?). Això també ho he vist abans, exactament a Bonnie and Clyde (1967).
Al final resulta una entretinguda pel·lícula d'acció, de persecucions, de lluita entre pobres i rics on s'han substituït els diners per temps, res més. Per tant la idea original que donava molt de joc i podria haver deixat una bona pel·lícula desapareix i tot acaba simplificat i tipificat, igual que es podria simplificar dient que Bonnie and Clyde + La fuga de Logan = In Time.


+  =

dimarts, 20 de desembre de 2011

Pirates

L'escriptora Lucía Etxebarría va declarar ahir al seu facebook que deixarà d'escriuré (de publicar), almenys de moment, ja que s'han descarregat il·legalment més còpies de la seva darrera novel·la que no pas s'han venut.
Els pirates, després de la música i el cinema, s'han fet amb els llibres.

Per llegir les seves declaracions i diversos comentaris, AQUÍ





diumenge, 18 de desembre de 2011

dimarts, 13 de desembre de 2011

Converses d'autobús

Els viatges en autobús, encara que siguin curts, són una font d'inspiració. M'agrada mirar per la finestra i escoltar les converses de la gent, de vegades s'aprenen coses. Avui he escoltat aquesta frase:

- Cuánto coche parriba y pabajo. Cómo se mueve el personal, ¿no?

I després d'intentar amagar el riure, he reflexionat sobre el que he après:

1. Que a les 10 del matí hi ha una alta circulació automobilística per les carreteres catalanes.
2. Que la gent contínuament es mou, es desplaça, preferiblement en cotxe.
3. Que la massificació de cotxes i/o de persones provoca sorpresa en els viatgers d'autobús.

No té desperdici. Fantàstic.

*

dissabte, 3 de desembre de 2011

L'home de la ciutat

L'home de la ciutat pensa que el bosc espanta com abans. L'home recorda els arbres verds immòbils, observant la corda al coll i les mans a les butxaques. L'home es va fer enrere a l'últim moment. No suportava la idea que el trobessin amb la trempera típica dels penjats. Tothom riuria; els arbres també riurien.
La corda va tornar, submisa, al gronxador del pati. Ningú no la va trobar a faltar. I això va ser tot.

*

De La dona bilingüe. Viena Edicions




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...