dissabte, 18 d’agost de 2012

Suzuki

La Suzuki va arribar tard, com sempre, i jo ja estava cansada d'esperar-la, així que li vaig dir que pagués ella el compte del que m'havia pres mentre arribava. Va treure unes monedes i les va deixar sobre la barra del bar. De seguida vam marxar, però no vam anar a classe, ens vam dirigir al parc a fumar. Jo li havia robat un parell de cigarrets a la meva mare i ella acabava de comprar marihuana a un amic del seu germà. Vam buscar un amagatall per fumar. Aquella tarda vam decidir no anar a classe, però els nostres uniformes ens delataven. Ens vam amagar darrere de l'arbre de sempre i ens vam estirar damunt l'herba. Vam tancar els ulls i ens vam agafar la mà per comprovar que estàvem allà abans de comptar els núvols. Un, dos, tres ..., avui no plourà. Una, dues, tres calades. Una, dues ..., moltes fulles als arbres. Llavors em vaig girar per comptar-li les pestanyes, però vaig advertir que no se li veien. La Suzuki tenia aquells ulls allargats que jo no comprenia. M'agradava mirar-los, posar-hi el dit a dins i riure, potser era per efecte del que fumàvem. Però aquell dia no em venia de gust furgar-li els llagrimals, només sentia una tristesa infinita quan el vent li colpejava les parpelles per intentar obrir-les-hi. Suzuki, obre els ulls abans que es perdin.


*

1 comentari:

  1. El vent es el desti oi? Me quedao toloko jeejee no aquesta narracio li fare arribar al david al final es va casar amb una noia japonesa y li fara gracia....

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...