dimecres, 17 d’octubre de 2012

El nen del bus

Va pujar a l'autobús un nen amb cara de repel·lent i es va asseure davant meu. Amb ulleres de cul d'ampolla i mirada desafiant es va dedicar a escrutar-me des del segon 1. Primer vaig decidir esquivar els seus ulls, encara tenia son a aquelles hores del matí i volia fer una becaina amb el cap recolzat contra la finestra i un filet de bava caient-me cap al jersei, però sentia igualment com m'observava. El nen no deixava de mirar-me, tenia els ulls clavats en mi. Potser no veia bé per l'alta graduació de les ulleres, potser volia posar-me nerviosa. Llavors em vaig espavilar del tot i va començar una intensa lluita de mirades. Com em va entrar el riure de seguida, vaig deixar que guanyés ell i vaig desviar els ulls cap a la finestra. Uns minuts més tard el nen va baixar davant d'una escola, esclar. 
A la tarda vaig tornar a agafar el bus, un altre bus, un altre conductor, altres passatgers i el mateix nen. Increïble però cert, el nen de les ulleres del matí tornava a estar assegut davant meu, quina mala sort... Ara anava bevent un suc d'un petit tetrabrik i de nou tenia l'expressió seriosa i la mirada impassible clavada en mi. Em vaig proposar aguantar-li la mirada i no riure, volia guanyar aquesta vegada. Vaig pensar en coses tristes (la crisi, l'atur,  el cop a la màfia xinesa, les rebaixes del Corte Inglés ...) i vaig aconseguir vèncer. O alguna cosa així. Perquè després de molts minuts mirant-nos sense parpellejar, el mocós va agafar la seva motxilla i va baixar. Ara sí vaig somriure de satisfacció pel triomf, malgrat la coïssor d'ulls, però em va passar ràpid, exactament quan vaig mirar per la finestra i vaig descobrir que no tenia ni idea d'on coi estava.





*

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...