dijous, 30 d’agost del 2012

PERSÈPOLIS: Iran amb ulls de dona


Marjane Satrapi va escriure Persèpolis, un còmic autobiogràfic en 4 volums, on plasmava les seves vivències d’infantesa i joventut a Teheran. Després, l’any 2007, en va fer la pel·lícula animada, juntament amb Vincent Paronnaud.

Persèpolis és un film tràgic i irònic alhora; l’acció comença a Teheran l’any 1978 quan la nena Marjane somia ser profeta i salvar el món. Llavors el Sha és enderrocat i expulsat d’Iran, i en un principi hi regna un ambient de joia i optimisme al país. Però de seguida es veurà que tot és una sensació falsa i les esperances d’obtenir una república moderna desapareixen ja que ben aviat els fanàtics religiosos acaparen el poder.
D’un dia per l’altre la Marjane (i totes les dones) haurà de dur mocador al cap, patir la degradació de la dona, viure la mort del seu oncle, víctima de les accions de “neteja” del nou règim i carregar les conseqüències de la guerra entre Iran i Irak, fets que deixen el país agonitzant.
Per escapar de tota aquella bogeria, cap a 1986, quan la Marjane és una adolescent, és enviada a estudiar al Liceu francès de Viena, un autèntic viatge cap a un altre món, cap a una altra realitat que no havia ni imaginat. Malgrat la llibertat que aconsegueix, la Marjane haurà d’aprendre a sobreviure en un país estrany i a enfrontar-se a la soledat i a les seves pors.

Passats uns anys, decideix tornar a Teheran, a casa. Al començament el seu estat d’ànim és caòtic i depressiu fins que tria anar a la Universitat per estudiar Belles Arts. Més endavant es casa, es divorcia i marxa una altra vegada, en aquesta ocasió a França on pensa començar una nova vida i treure’s el vel definitivament.
El que finalment ens vol transmetre l’autora en aquest film excel·lent és l’angoixa que provoca haver de decidir entre pàtria o llibertat. 





*

dimarts, 28 d’agost del 2012

Un home sense ombra


UN HOME SENSE OMBRA

Vaig conèixer un home que no tenia ombra.
Sovint parlava dels nombrosos viatges
on l’havia buscada. Parlava
dels vaixells del Pireu, el Pont du Carrousel,
el Jardin des Plantes, la Piazza San Marco.
Duia un barret blau foradat per una bala
i sagetes negres grapejant-li els ulls.
Deia que tot li fou donat en excés:
pells, llavis, coratge,
combats, orgasmes i fragàncies.
Però no es trobà mai en el paisatge.
Avui l’he tornat a veure vora la plaça
i excavava el terra amb una mà
buscant la seva ombra com un suïcida
que busca el gallet davant del mirall.





*De Les randes del paradís


*


dissabte, 25 d’agost del 2012

1 any de llengua de gat

Avui fa un any que vaig publicar la primera entrada al bloc. Feia temps que volia començar-ne un i durant l'estiu, durant les vacances, vaig donar-li molts tombs al nom que li posaria, el to, la temàtica, etc. Finalment el dia 25 d'agost ho vaig tenir tot enllestit i vaig publicar el primer text. Ha passat volant el temps i la meva vida ha canviat molt, no per culpa del bloc ;)

Com a celebració deixo un breu resum de l'any en imatges.

Gràcies per llegir-me :)


*Sobre les fotos, als comentaris








*

dijous, 23 d’agost del 2012

Jocs imaginaris

De petits tots hem jugat amb la imaginació: no trepitjar les ratlles de les rajoles del carrer, començar a pujar les escales amb la mateixa cama, endevinar quan canviarà de color el semàfor, saber de quin color serà el proper cotxe que passi... I moltes més!
Jo el que feia quan passava per la plaça de la Vila de Vilanova era només caminar pels dibuixos blancs del terra, sense tocar els negres, i segur que no era l'única que ho feia ;)
Aquest vídeo explica aquests jocs imaginaris que vam tenir (o encara tenim?) quan érem petits:  





*

dimecres, 22 d’agost del 2012

La bona confitura: bloc de microrelats

La bona confitura és un bloc dedicat al microrelat d'autors catalans i ha estat creat per en Jordi Masó Rahola (pianista i escriptor). Jo hi he col·laborat gustosament amb alguns del meus micros i ara, aquest mes d'agost, podeu llegir relats estiuencs de diversos autors, una bona idea per combatre aquesta onada de calor...
Si us agraden el relats curts aquí en trobareu una gran varietat, hi ha tot tipus de temàtiques de molts d'escriptors i escriptores. Enhorabona per la feina ben feta, Jordi.



*

dilluns, 13 d’agost del 2012

Clausura JJ.OO. Londres 2012

Ja s'han acabat els Jocs Olímpics de Londres 2012. La cerimònia de clausura va fer un homenatge a les millors cançons angleses dels darrers 50 anys i per això es van poder veure figures mítiques com Ray Davies dels Kinks, entre d'altres, però jo destaco al Ray perquè els Kinks és un dels meus grups preferits de sempre i perquè portava un pentinat d'allò més surrealista. He llegit el comentari que n'ha fet la Lucía Etxebarría sobre les actuacions, posada en escena i tot plegat, i com jo no ho podria descriure millor us deixo l'enllaç AQUÍ; una anàlisi genial ;))))


*

dimecres, 8 d’agost del 2012

Juny


                                   JUNY

Et faré un poema com un vestit.
Serà bonic, sense cap tara.
El podràs rentar amb qualsevol detergent
i no s’enganxarà als radis de la bicicleta.
Te’l podràs posar a l’estiu també
-encara que ja no duri com abans-
i dur-lo a la platja, com un animal
dissecat, amb la galleda i la pala.
T’escriuré un poema a mida
que t’estrenyi el cor i et punxi les genives.

*


diumenge, 5 d’agost del 2012

Màquina d'afaitar

La cap del departament va entrar tard i sense afaitar. Tots la vam mirar ja que corria d'un costat a un altre preocupada pel vestit tacat i en canvi no s'adonava de l'ombra que recorria el seu rostre. És postissa, va dir en Gómez, avui és dijous de Carnaval. És seva, va afegir el Fernández. Jo l'observava des de la meva taula i no encertava a decidir si era falsa o autèntica. La cap no era gaire carnavalera, més aviat tot el contrari; és una persona molt seriosa i ni tan sols li agraden les bromes. Així que em vaig decantar per pensar que era de veritat. Ningú no s'atrevia a dir-li res. Poc després la cap ja estava més tranquil·la, amb la seva camisa de recanvi i els cabells repentinats i recollits amb uns clips. I es va posar a treballar. Jo no podia deixar de mirar-la de reüll. Em produïa una estranya sensació, alguna cosa entre la pena i el riure. Entre els companys corrien rialles i rumors, i ningú no gosava a assenyalar-ne les barbes. Va ser la secretària del departament de Logística qui li va apropar un mirallet amb la mà tremolosa. Tots ens vam témer el pitjor, pobre secretària. No miràvem cap al despatx però escoltàvem amb atenció i no se sentia ni una tecla. No sortia ni un soroll d'allà. A la fi la secretària va sortir amb el cap alt i mig somriure, i a continuació es van tancar les cortinetes i un recognoscible Brum Brum de màquina d'afaitar va rugir al seu interior.

*