diumenge, 28 d’octubre de 2012

Llei

Primer cal separar ambdós extrems amb una mà per treballar amb més comoditat i eficiència. És important haver recolzat abans la cama en qüestió en una superfície elevada per accedir a les parts de forma més còmoda, encara que sempre és possible ajupir-se enmig de la vorera al mateix temps que s'esquiven els nombrosos obstacles escampats pels carrers. Cal mantenir durant uns segons l'equilibri abans de començar l'exercici. Llavors s'agafa una de les puntes, l'esquerra generalment, es realitza una paràbola de quinze graus aproximadament i es passa l'altra punta, envoltant la primera, amb una força proporcional a la pressió desitjada. Després, introduïm l'extrem que subjecta la mà dreta, és a dir, el que ha donat les voltes, per sota de l'extrem esquerre al mateix temps que formem un arc perfecte de longitud indeterminada (segons el desig de l'individu). Per finalitzar, s'han d'estirar els dos llaços formats fins a l'estrangulació, d'ells, evidentment, i no del peu ja que es produiria una desagradable saturació sanguínia. La funció de desplaçament u-dos, u-dos, estarà llavors llesta per a la seva completa i correcta represa. No obstant això, hem de recordar que qualsevol cos introduït en un fluid experimenta una força ascensional, vertical i cap amunt, igual al pes del fluid que desallotja.




*

dijous, 25 d’octubre de 2012

Petit lekker ding

Per si tenia poca feina amb un nadó de 3 mesos i mig i un bloc, doncs mira, com encara no treballo he pensat començar-ne un altre. Es diu Petit lekker ding i li he dedicat al meu petit Sander. Així quan sigui gran i tingui seny podrà llegir totes les bogeries que la seva mama principiant va escriure-li.
El nom del bloc és una barreja de 2 llengües perquè és exactament com el nen (mare catalana, pare holandès). Allà tractaré diversos temes des de la meva experiència, des del meu punt de vista sempre amb un toc humoril.
Allà va! Espero que gaudiu de la lectura :)




*

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Identitat

A la cua de la carnisseria altra vegada l'han confós amb la mateixa dona. Estava farta de repetir sempre el mateix, ella no era Carme Alcalá. Una i altra vegada li insistien que sí que ho era, i li explicaven suposades històries protagonitzades per ella, històries que no coneixia, que si això, que si allò, però Carme, no te'n recordes?, vaja noia, quina pena, quin mal caràcter se t'ha posat noia... De debò, no sóc Carme Alcalá, si us plau, no insisteixi més i deixeu-me tots en pau d'una vegada. 
Al carrer, al metro, al metge, al súper, a l'aeroport... Fins i tot una vegada van trucar al seu mòbil i van preguntar per Carme Alcalá. No ho podia creure, li va pujar la tensió i li van créixer 50 cabells blancs més; era un autèntic malson. 
Però avui, mentre observava els rostres vermellots de les carnisseres, ha arribat al límit de la seva paciència i ha decidit que la brometa no podia durar més. S'ha mirat les mans, s'ha tocat els cabells, el nas, les orelles com comprovant que tot era al seu lloc, com sempre, i s'ha adonat que la solució és molt senzilla: una mica de bótox per aquí i una liposucció per allà. Ha somrigut i ha xiuxiuejat que et fotin i fins mai Carme, destructora, fastigosa usurpadora de la identitat de les persones alienes. I ha arribat el seu torn.




*

dimecres, 17 d’octubre de 2012

El nen del bus

Va pujar a l'autobús un nen amb cara de repel·lent i es va asseure davant meu. Amb ulleres de cul d'ampolla i mirada desafiant es va dedicar a escrutar-me des del segon 1. Primer vaig decidir esquivar els seus ulls, encara tenia son a aquelles hores del matí i volia fer una becaina amb el cap recolzat contra la finestra i un filet de bava caient-me cap al jersei, però sentia igualment com m'observava. El nen no deixava de mirar-me, tenia els ulls clavats en mi. Potser no veia bé per l'alta graduació de les ulleres, potser volia posar-me nerviosa. Llavors em vaig espavilar del tot i va començar una intensa lluita de mirades. Com em va entrar el riure de seguida, vaig deixar que guanyés ell i vaig desviar els ulls cap a la finestra. Uns minuts més tard el nen va baixar davant d'una escola, esclar. 
A la tarda vaig tornar a agafar el bus, un altre bus, un altre conductor, altres passatgers i el mateix nen. Increïble però cert, el nen de les ulleres del matí tornava a estar assegut davant meu, quina mala sort... Ara anava bevent un suc d'un petit tetrabrik i de nou tenia l'expressió seriosa i la mirada impassible clavada en mi. Em vaig proposar aguantar-li la mirada i no riure, volia guanyar aquesta vegada. Vaig pensar en coses tristes (la crisi, l'atur,  el cop a la màfia xinesa, les rebaixes del Corte Inglés ...) i vaig aconseguir vèncer. O alguna cosa així. Perquè després de molts minuts mirant-nos sense parpellejar, el mocós va agafar la seva motxilla i va baixar. Ara sí vaig somriure de satisfacció pel triomf, malgrat la coïssor d'ulls, però em va passar ràpid, exactament quan vaig mirar per la finestra i vaig descobrir que no tenia ni idea d'on coi estava.





*

divendres, 12 d’octubre de 2012

Mo Yan, Nobel de Literatura 2012

Ahir es va fer públic el guanyador del Premi Nobel de Literatura 2012. L'afortunat va ser l'escriptor xinès Mo Yan (nascut a Gaomi, Shandong, l'any 1955, de nom real Guan Moye). Els mitjans van destacar de la seva obra el realisme al·lucinatori i que, com a autor, és una barreja entre Faulkner i García Márquez. Jo no l'he llegit, però m'ha cridat l'atenció això d'al·lucinatori, l'hauré de llegir per confirmar-ho.
De les seves novel·les podem trobar traduïdes Grandes pechos, amplias caderas, Rana, La vida y la muerte me están desgastando, La República del Vino, Las baladas del ajo. Sobre aquesta última, la poeta Elena Medel va escriure un ressenya l'any 2008 que podeu llegir AQUÍ.
Per conèixer una mica més l'autor i la seva obre podeu llegir una entrevista que li varen fer a la fira del llibre de Londres on va dir, entre d'altres afirmacions com ara que a les seves novel·les les dones són més valentes que els homes, "De jove era romàntic; ara la crueltat limita el meu romanticisme". Interessant.
Enhorabona Mo!




*

dilluns, 8 d’octubre de 2012

La mare


LA MARE

Cansada de rebre tantes besades,
la mare es neteja les galtes
amb el puny menut esquitxat de perles.
La multitud li espia els ulls, el cabell,
el penjoll daurat, les fotografies.
Com un animal empresonat i ferit,
contempla per darrera vegada
els dos peuets inflats al fons del taüt.





*De Les randes del paradís.

divendres, 5 d’octubre de 2012

A la cuina


Arraulida al fons de la cuina, amb l’esquena contra les rajoles blanques i fredes de l’última paret, vaig aprendre que en el fons estava sola, que la vida és com una habitació buida, potser com una cuina nova, sense estrenar, i que ens hi movem a dins, en desordre, mentre esperem que les ciutats es tornin blanques i que les papallones volin al capvespre en un autèntic estiu sense límits.
No vaig poder encendre el forn, ni bullir l’aigua; no vaig aixecar els ulls de la forquilla brillant, la mirava una i altra vegada, amunt i avall amb un ull obert i l’altre tancat. De sobte la veu metàl·lica de ma mare em va fer reaccionar, aixeca’t del terra, nena, i ajuda’m a parar taula que anem a sopar.
Les aromes avançaven pertot arreu i ho aixafaven tot.
Llavors vaig desitjar tornar-me transparent i morir-me cuinant.
Dins d’una gran cuina, el temps sempre és silenciós.




*

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Poètica


Exacte. Així de clar ho va dir en Gabriel Ferrater:

“Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. (...)
Ara veig que és del tot legítim de distingir el fons de la forma d’un poema, i no sé per què m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern amb el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades. D’estil n’hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.”




*

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...