dimecres, 27 de febrer del 2013

Marina Abramovic troba Ulay

Als anys 70, Marina Abramovic va mantenir una intensa història d'amor amb Ulay. Van passar 5 anys vivint en una furgoneta fent tota mena de performances. Quan la seva relació ja no donava per més, van decidir recórrer la Gran Muralla Xinesa, començant cadascun d'un costat, per trobar-s'hi al mig, abraçar-se i no tornar a veure's mai més. 23 anys després, al 2010, quan Abramovic ja era una artista consagrada, el MoMa de Nova York va dedicar una retrospectiva a la seva obra. Dins d'aquesta, Marina compartia un minut en silenci amb cada estrany que s'asseia davant seu. Ulay va arribar sense que ella ho sabés, i això va ser el que va passar:





*

divendres, 22 de febrer del 2013

L'avió de paper

Quan va aparcar el cotxe va advertir que al seient del copilot hi havia un petit avió de paper. No l'havia vist entrar. No sabia de qui podia ser. Va mirar cap enrere, cap als costats. El va agafar i es va adonar que era una fotografia, una polaroid que algú havia transformat en avió. El va desplegar i el va observar atentament. Es veien cares grans i somrients, i al centre d'una d'elles, amb lletres diminutes, si et fixaves bé es llegia: "Després de la turbulència de la nit arribarà el silenci. Gran i blanc com un llençol estès. I arribarà lentament com una dolça destrucció. Com l'olor de gessamí a l'estiu. Com aquelles paraules d'amor que mai no em vas dir". Va tancar bé el cotxe. Va decidir aprendre aquelles paraules de memòria i convertir-les en el seu credo. Va arribar a casa, va obrir la porta i va intentar recitar-les-hi molt solemnement al seu marit. Però només li va sortir: "Vols ser el meu petit poni?"




*

diumenge, 17 de febrer del 2013

Exili


Jo també he volgut
marxar molt lluny tantes vegades.

Per això
no vull trobar-te mai.
Només sense tenir-te sé exactament
on tu ets:
sota l’asfalt i el sol de setembre
passejant amb la diadema absurda
dels diumenges per les escletxes
dels carrers, de les places on cap al tard
un bes invisible et pessiga les genives.

Perquè necessites creure 
en aquell noi antic,
en els dies, en les nits,
en un altre final possible.

Totes les pors desapareixeran
com un badall en una boca estranya.
I jo encara et desitjaré més,
en la distància, igual que es desitja
una llarga carta escrita des de l’exili.






*

dijous, 14 de febrer del 2013

Country girl

M ja no llegeix novel·les d'amor perquè li provoquen somnis enormes i profunds com mars. Ara s'asseu davant la posta de sol, que la petrifica, i beu còctels sense remei. Ja no hi ha festa als seus ulls. Beu cada tarda i brinda sola amb una copa a cada mà. Brinda pels cossos que cauen de pressa, per les teranyines als cabells, pels llibres tancats per sempre, per les ciutats fosques i pels ulls que miren cap a dins. Després de vegades escup, s'eixuga la boca i treu el pintallavis vermell per arreglar-se. Es pinta com una professional i pensa que les putes, com les germanes, s'assemblen totes una mica; les putes, cada dia més soles, més velles, més grosses. Després pensa que si avui fos el seu aniversari bufaria les espelmes sense companyia, sense força, sense somriures, i beuria en un got de paper foradat. Avui, abans que es faci fosc del tot, M cantarà com Ofèlia, amb nostàlgia, amb la mirada fascinada, i quan es dirigeixi cap a casa, trista i vençuda com un llarg poema, descobrirà que el seu pit té la mida exacta d'aquella mà.




*

divendres, 8 de febrer del 2013

Resultat sorteig

Ja està fet el sorteig! Després d'una tarda carnavalera no hi ha res millor que acabar el dia amb una mica de poesia. I amb l'ajuda de la maneta del Sander aquí teniu el procés del sorteig en imatges:



- La llista de participants



- Retallant la llista



- Tots retalladets



- Noms amagats



- Allà va la maneta del Sander



- N'ha pescat un!



- El guanyador!


Enhorabona Alfoooons!! Ets el guanyador del llibre i el bolígraf!! Ara t'escriuré la dedicatòria i tan aviat com em passis la teva adreça (per mail) te l'envio. 

Moltes gràcies a tots per participar! Ha estat una experiència divertida i simpàtica així que en faré més, segur.

Bon Carnaval!

*

dijous, 7 de febrer del 2013

Nou vídeo de Suîte Momo

El grup vilanoví Suîte Momo acaba d'estrenar un altre vídeo. Es tracta de "2 Peces", tema que pertany al seu darrer treball Decálogo de poemas desesperados y una canción de amor.
Després del fantàstic vídeo de "Caperucita a ciegas" i de l'espectacular "Dîonysos" ara ens arriba un treball de nou contundent i original que de ben segur no deixarà indiferent a qui el mira, i l'escolta, com ja és costum en aquest grup. A mi m'agraden molt, els he seguit durant anys, els he vist en directe moltíssimes vegades i només tinc elogis per a tots ells: Toni, Danny, Isaac, David, Oriol, Mar. 
Moltíssima sort amb el CD i amb els concerts. 
Gaudiu de la bona música, del rock autèntic dels momos:





*

dimecres, 6 de febrer del 2013

Nova imatge

Avui estreno look al bloc, tal i com vaig anunciar. Tenia ganes de renovar-li la imatge i al final em vaig decidir i li vaig demanar a la Sarai Llamas, a qui ja seguia. Ella és dissenyadora i té un bloc fantàstic amb dibuixos preciosos. També es dedica a renovar blocs, com podeu veure a la seva pàgina, entre d'altres feines.
I ara que ja està aquí la gran novetat que tenia preparada, compte enrere per participar al sorteig: demà és el darrer dia per deixar un comentari aquí o a qualsevol de les xarxes socials; divendres faré el sorteig amb l'ajuda de la maneta del Sander.
Molta sort als participants i espero que us agradi la pinta que té ara la Llengua de gat ;)





*


divendres, 1 de febrer del 2013

Platja de Latakia

Si algú t'arrossega pels canells fins a la platja, plena de pedres, deixa't guiar i no diguis que no creus en déu ni en mites. 
A Latakia les dones es banyen vestides. Potser algú les podria confondre amb borratxes que han acabat allà la festa perquè riuen com boges quan les onades les arrosseguen. A la vora de l'aigua hi ha una dona vestida de negre, molt tapada per protegir-se del sol. Ha vingut a tocar-me els cabells, a regalar-me un collaret de perles i em repeteix que no, no pot anar a la festa, tant se val si m'agraden els antiherois i la copla. 
Una nit em vaig treure les calces per fotografiar-les i les vaig penjar a la paret de l'habitació de Latakia com un quadre famós. Només polaroids, sense flash. Sense fotografies no hi ha records. 
La dona de negre té marques als braços, un tatuatge a l'engonal i la mirada deserta. Abans d'aixecar-me per anar de nou a banyar-me li pregunto per què vesteix de negre a l'estiu i em respon que el blanc l'enlluerna. Quan poso un peu al mar, algú em prem el canell.





*