dilluns, 27 de gener del 2014

Nova secció: Autors

L'altre dia, a facebook, vaig participar en una iniciativa molt atractiva: seguint l'antic joc del telèfon, es proposava un/a poeta i un poema seu; aquells que deien M'agrada formaven part del joc i se'l assignava el nom d'un altre autor per seguir el fil buscant i penjant algun fragment de la seva obra. L'objectiu era omplir la xarxa de poesia.
Pensant en aquest joc se m'ha acudit afegir una secció en aquest bloc per donar a conèixer autors/es de poesia, però també d'altres gèneres, de la meva predilecció. I començaré per Amalia Bautista (Madrid, 1962), excel·lent poeta. L'Amalia fa uns poemes intimistes i senzills que captiven des del primer vers. Per saber-ne més de la persona i de la seva obra, cliqueu AQUÍ.


Un dels meus poemes preferits:






                                                                    LUZ DE MEDIODÍA

                                                     Ni tu nombre ni el mío son gran cosa,
                                                     sólo unas cuantas letras, un dibujo
                                                     si los vemos escritos, un sonido
                                                     si alguien pronuncia juntas esas letras.

                                                     Por eso no comprendo muy bien lo que me pasa,
                                                     por qué tiemblo o me asombro,
                                                     por qué sonrío o me impaciento,
                                                     por qué hago tonterías o me pongo tan triste
                                                     si me salen al paso las letras de tu nombre.

                                                     Ni siquiera es preciso que te nombren a ti,
                                                     siempre nombran la luz del mediodía,
                                                     la fruta, el paraíso
                                                     antes de la expulsión.



*

diumenge, 19 de gener del 2014

Vent

M està sola al centre del vestíbul. Ha arribat aviat i ha aparcat el cotxe una mica lluny per passejar una mica abans d'arribar. No sap si esperar allà fins que ell arribi -li va prometre que sí, que avui podria escapar-se abans del treball i seria puntual -o demanar una habitació. I cava. I maduixes. Avui fa tres anys.
A la bossa porta un petit estoig daurat amb tabac, el mòbil, un pintallavis, les claus, mocadors de paper, i un pot de purpurina. Comprova per enèsima vegada que el telèfon està encès, que té bateria, que hi ha cobertura, que no hi ha cap missatge i surt a fumar. Encara fa calor i bufa més fort el vent. Amb cada calada se li escapa un sospir mentre es pregunta per què està una altra vegada així, recolzada a la paret d'un altre motel barat, esperant la destrucció (o l'amor). Tot d'una es fixa en un petit objecte que se li acosta volant per l'aire. No és un paper, no és una fulla, no és una bossa de plàstic. Que estrany, són unes calces que van dibuixant siluetes perfectes al cel com lletres. No s'aturen, passen de llarg, segueixen volant i escrivint. Gairebé ha pogut llegir una paraula, dues, una frase... De sobte llança el cigarret, entra de pressa a l'hotel, escriu una nota, li dóna al recepcionista amb quatre indicacions de per a qui és el missatge i marxa. Se'n va del motel (comprovant discretament que porta calces) abans que arribi ell. 







*