dimarts, 18 de febrer de 2014

Elena Medel

M'agrada molt l'Elena Medel. És cordovesa i va escriure el seu primer poemari Mi primer bikini (DVD, 2002) amb 16 anys. Un poemari madur, original i valent. Des de llavors la segueixo. El llibre que més m'agrada d'ella és Tara (DVD, 2006) perquè em fa pensar en la terra de l'Escarlata O'Hara, en el pes dels camions i en un petit defecte. Un dels meus poemes preferits és el que copio al final, encara que m'ha costat triar-ne un.
L'Elena ha creat La Bella Varsovia, una editorial i societat d'agitació cultural. És valenta ella, i els seus companys. Gràcies per fer-li lloc a la poesia i no us atureu!





Escribiré quinientas veces el nombre de mi madre…

Escribiré quinientas veces el nombre de mi madre.Con un vestido blanco trazaré cada una de sus letras por lasparedes de mi dormitorio, por el suelo del patio delcolegio, por el pasillo de la casa más antigua. Pararecordar mi origen cada vez que yo viva.En todos los lugares podré besar sus mejillas limpias decristal, aunque ella duerma lejos:sus mejillas cercanas que me dolerán allá donde acariciesu nombre escrito.Tantos días, tantas noches habrá de alimentarmeamorosamente con su parábola descalza;vendrá mi madre a arroparme, mujer de humo, con los ojostiritando de suerte,y en cada sueño mis apellidos dolerán como un cartel debienvenida a un hogar diferente.Sobre mi cabello, rubio como el de mi madre, la corona queme ciño como hija primogénita de Dinamarca.Me llamaré Vacía, en honor a mis muertos; miraré cómoretozan de acrílico las palmas de mis manos, sangrarámi lengua a disposici6n de mis muertos.Gritaré quinientas veces el nombre de mi madre para quienquiera escucharlo, y escribiré que bendigo este mediocorazón en huelga mío, pues no olvido:nací para llorar la muerte de otros.

*

dilluns, 10 de febrer de 2014

De vegades sento coses

De vegades sento coses, frases, converses. Abans més perquè anava a treballar en bus i la gent xerra molt al bus. Ara vaig en bici i se m'escapen moltes perles. Però quan camino de vegades sento coses que desitjaria oblidar però se'm queden al cap i em colpegen de tant en tant. Així que les escric a veure si s'escapen.
La primera conversa que encara em ressona és una de ben breu: un senyor i una senyora passejaven pel meu carrer xino-xano i en passar per davant del pati de casa, on jo prenia el solet i vigilava que el meu fill no m'arranqués totes les plantes, diu ell tot mirant cap a la Biblioteca-Museu: -Saps? En Víctor Balaguer era una dona. -Ah sí? -Sí, m'ho van dir l'altre dia.
Em vaig ennuegar! Que era una dona, diu?? El vaig mirar malament i a punt que no li dic alguna cosa, però no és de bona educació ficar-se en una conversa privada. Els vaig mirar marxar lentament, els vaig deixar escapar amb aquell error. I de seguida vaig relacionar on estava l'equívoc: clarament aquell senyor havia confós Víctor Balaguer amb Víctor Català, que sí era una dona (Caterina Albert). Es devien conèixer aquests dos Víctors? Els hauran intercanviat la personalitat alguna vegada més? Es van llegir mútuament? S'agradaven potser? Per què no deixo d'espiar converses?
L'altre error no és lingüístic, sinó temporal. Quan arribava a la feina després del canvi d'horari d'hivern, vaig sentir com un pare amb una nena parlava amb una senyora a la porta de l'escola que hi ha al costat de l'Institut on treballo. La senyora li insistia al pare que eren gairebé les 8h, no les 9h, que dissabte havien canviat l'hora. El pare i la nena miraven la porta tancada de l'escola amb son i resignació, i el rellotge amb estranyesa, com si no l'entenguessin. La dona els tornà a repetir amablement que eren gairebé les 8h, que dissabte havien canviat l'hora.








*

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...