divendres, 30 de maig de 2014

Limbo i el sisè dia

Aquesta setmana he estat llegint la darrera novel·la d'un dels meus autors preferits, Limbo de l'Agustín Fernández Mallo. Com sempre, m'ha deixat sorpresa i fascinada, realment la nova narrativa en llengua espanyola, la innovadora, està a les seves mans.

El més curiós va ser quan vaig llegir aquest fragment:




L'autor parla de la dualitat, del desdoblegar-se, de la clonació, i posa com a exemple la pel·lícula "El sexto dia", i a Borges (entre d'altres). El vespre del mateix dia, o sigui, unes hores després, asseguda al sofà consultant la programació, veig que feien una mica més tard a La1 "El sexto dia". Durant uns segons em vaig sentir en un dejavú literari. Recordava la pel·lícula: molt fluixa on el tema de la clonació, de l'altre que no sóc jo, de l'altre costat del mirall, era només una excusa per fer un altre film d'acció (fixeu-vos en el protagonista).
Després vaig tenir la mateixa sensació de quan et despertes d'un somni, que recordes perfectament, on apareix un conegut que fa moltíssim que no veus i de sobte aquell dia ensopegues amb ell per carrer.
És com si durant uns segons el temps s'aturés o anés molt a poc a poc; és com si et trobessis submergit a l'aigua; com un astronauta privat de gravetat. Així em sentia asseguda al sofà llegint la programació a la pantalla del televisor. Un somriure em va posar de nou en moviment.

Ara que han passat uns dies espero no somiar que arribo a casa i una altra dona, una dona idèntica a mi, està asseguda al sofà mirant la televisió.


*

diumenge, 18 de maig de 2014

Recorda

M surt de casa com un encanteri per recordar. Recorda que ha estat tres vegades més feliç del que esperava, recorda el desordre de les mans i la certesa de la seva mirada; recorda que un dia va ser la jove de la finestra, la desconeguda, la dona ideal. Recorda que ara els dies són com dards, com ciutats buides, com decorats falsos, i es recorda una mica vella i grassa.
De vegades M té malsons i quan es desperta els recorda; recorda el gat de carrer que li parla, els avions que sempre s'enlairen i mai veu aterrar, i la badia de Tòquio, cada nit més negra, més sola, més profunda. La badia cada dia més com ella.
Però el que no recorda és si algú la va estimar per sempre, si va visitar el paradís o si algun cop es va enfonsar com una pedra (no ho recorda..., no ho recorda!). Per això ara passeja sola per tots els carrers i quan es cansa, recorda; recorda els silencis de la foto en blanc i negre, la foto de la platja, recorda la bicicleta que va abandonar a la sorra i el contorn dolç de les seves petjades llunyanes. Recorda que ja no la recorda, la platja, el lloc que creia més bonic del món, amb la seva silueta dissenyada a la sorra. I les agulles de l'horitzó, també les recorda, i recorda el lloc exacte on es van aturar les seves mans, el lloc de la ferida, els llavis com ponts que li van salvar una vegada la vida. Tot això encara ho recorda.
Després, M torna cap a casa i quan entra es pregunta si algú la recorda i, sobretot, si encara estarà l'escala recolzada a la paret.






*
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...