dimecres, 31 de desembre de 2014

divendres, 19 de desembre de 2014

La versió realista del Nadal

Després de l'èxit del vídeo d'IKEA, n'han fet una altra versió a Cadis (la província amb més atur d'Espanya), una versió més realista i sobretot més trista on uns nois/es i mares/pares expliquen que no podran comprar cap joguina als seus fills, ni tan sols la roba que necessiten perquè es troben a l'atur fa anys.
I quan se'ls pregunta si no volen passar més temps amb els seus pares, punt fort de l'altre anunci, els nois diuen: "¿Menos? ¡Pero si están parados!", "¡Si trabajan menos que los Reyes!", "¡Que salgan y que les de el aire!".

Aquesta és la vida real. 

Un vídeo senzill, realitzat per José Prada per a  l'Asociación A.M.I.G.A.S al Sur  que sí fa plorar.



La Misma Carta from Jose Prada on Vimeo.


*

diumenge, 14 de desembre de 2014

L'altra carta d'Ikea: prou de fer-nos sentir culpables





Aquesta setmana tothom parla del mateix, de l'anunci "La otra carta" que ha fet IKEA. L'he vist un munt de vegades a Facebook, també reiterades mencions a Twitter, me l'han enviat per Whats més d'un cop i tothom coincideix en com n'és de bonic, sensible, tendre, real  i com se'ls ha escapat la llagrimeta.

La història de l'anunci és aquesta: uns nens, molt ben triats, fan una típica carta al Reis i quan l'han acabat se'ls demana que en facin una altra per als seus pares. Un cop escrites totes dues els hi diuen que només en poden enviar una, i esclar, els nens perfectes i afectuosos trien la dels pares, plena de desitjos com "vull estar amb tu més estona, "vull que juguis més amb mi" (estic segura que algun -o alguns- van dir que preferien la dels Reis, la de les joguines, però això no es veu a l'anunci, no interessa, no és políticament correcte i menys en aquestes dates). Després fan llegir la carta amb les demandes a les mares/pares. En arribar aquí em vaig sentir pressionada i estressada i amb un enorme sentiment de culpabilitat. A més, estic segura que ens ha passat a moltes mares, mares que no volem ser perfectes, que treballem i dediquem el màxim de temps als fills, però que no ens agrada GENS que ens recordin que no passem prou temps amb ells. Què és això? Un anunci dels anys '50? Una manera indirecta de dir que ens hem de deicar exclusivament als fills i a la casa i que treballin els homes? Així ja no queixarien -pobrets- que no estem el temps suficient amb ells. 
Quin model caduc de mare estan transmeten?
Fixeu-vos que són les MARES les que parlen, les que ploren, les que es justifiquen, les que estan plenes de remordiments. Ja n'hi ha PROU, de veritat. 
Només ens faltava IKEA atacant! Segur que vol que passem més temps a casa amb els nens per adonar-nos que necessitem més mobles per desar més joguines.
No vull sentir-me culpable ni un dia més per treballar, per fer la meva feina -que m'encanta, per estar cansada i posar-li la tele i així tenir una mica de descans, per donar-li xocolata com a premi, per deixar-lo amb els avis per fer coses amb la parella o els amics, per donar-li pasta per dinar quan no tinc ganes de cuinar, per ser, en fi, la millor mare per al meu fill.


Per si encara no l'heu vist:





*

dimarts, 9 de desembre de 2014

Harold Bloom encara




Avui, El País ha publicat un article/entrevista amb Harold Bloom, famós escriptor, crític i professor.
Les seves declaracions han estat força contundents, en la seva línia de defensa dels clàssics, i potser han ferit alguna sensibilitat. Jo admiro el Harold, (a qui vaig descobrir i estudiar a la facultat), encara que només sigui perquè als seus gairebé 85 anys continua ensenyant a la Universitat, i no pensa en jubilar-se, tot i que afirma a l'article que està molt cansat.

Alguns dels comentaris que més m'han cridat l'atenció són aquests:

- Sobre els poetes: “La mayoría de los que se llaman a sí mismos poetas sólo son versificadores."

- Sobre els crítics: "la mayoría de los que se llaman a sí mismos críticos no lo son de ningún modo, se trata de periodistas, o de ideólogos o propagandistas”.

- Sobre les religions: Lo más polémico que he dicho o escrito ofende a los ortodoxos de la fe, ya sean cristianos, musulmanes o judíos, y es que Yahveh, Jesús y Alá, son personajes literarios. Y por ello la noción de matar a la gente en nombre de un personaje literario es una obscenidad. Pero lo hacemos, eso es lo que está pasando en la actualidad sin cesar en Siria e Irak, en Palestina”.

- Sobre la literatura actual: No me parece que en la literatura contemporánea, ya sea en inglés, en Estados Unidos, en español, catalán, francés, italiano, en las lenguas eslavas, haya nada radicalmente nuevo. 

Per molts més anys donant guerra, Harold.


Es pot llegir tot l'article i més sobre la seva obra AQUÍ.

*Actualització:
Avui, és a dir, l'endemà de les declaracions, 23 escriptors i/o crítics de diferents nacionalitats han respost a Harold. De nou l'article a El País Cultura.


*

dijous, 4 de desembre de 2014

Coses que no m'agraden

Després de gairebé 3 mesos a Ingolstadt, he trobat coses que m'agraden i coses que no m'agraden d'aquest país, d'aquesta ciutat (i cultura). Segurament amb el temps aniré ampliant la llista, les dues, però de moment queda així. Començo per les coses que no m'agraden, demà explicaré les que sí m'agraden:

- Coses que no m'agraden:

1. El primer que no suporto, que no m'agrada gens ni mica és la grisor de cada dia: el temps a la tardor (i m'espera alguna cosa pitjor a l'hivern) ja és depriment. Ni un raig de sol en dies i dies! El cel està tapat tot el dia i això fa que arrossegui una son infinita, sempre tinc son encara que dormo com una marmota. És la manca de llum... Està tan fosc que penso que en qualsevol moment es posarà a ploure, però no. I s'apodera de mi una mandra enorme també! Quina ràbia! És que no m'acostumo al mal temps...
I la boira, què em dieu de la puta maleïda boira? Cada matí m'acompanya en llevar-me i em diu hola avui no plou però jo t'ho he mullat tot, tot. Quesaixò, Londres?
La temperatura és baixa, fa molt fred ja, esclar; vaig haver de posar la calefacció al setembre, asdfghjk!!
M'ha dit un alemany que va per llarg el tema, que fins febrer no tornarà a sortir el sol...


El cel


2. No m'agrada l'horari de tancament de les botigues, no m'acabo d'acostumar! A les tardes tanquen a les 18h, excepte els dissabtes que tanquen a les 16.30h. Està molt bé per als que hi treballen perquè disposen d'un llarg cap de setmana, però jo que tinc el cap més cap allà que cap aquí, sempre faig tard. Aquest fet suposa anar en cotxe a algun centre comercial (que tanca a les 20h) per aconseguir tot allò que se m'ha oblidat que se m'havia acabat...

3. No m'agrada gens la poca il·luminació dels carrers. I sobretot en llocs que es fa fosc tan aviat! Sortir a fer un tomb a les 6 de la tarda, quan tot és ben negre, és un esport de risc fins i tot pel centre de la ciutat perquè no veus ni el que estàs trepitjant. I vaig fent ganyotes amb els ulls com si així pogués veure més enllà del meu nas.
Ara que ens ha envaït la decoració nadalenca ja puc passejar decentment sense por d'ensopegar i trencar-me alguna cosa.



4. No m'agrada el preu d'alguns productes. Per destacar-ne algun diré que comprar oli d'oliva és un luxe. Ja sé que és un producte importat però és que pagar 5€ per 1/2 litre d'oli em sembla massa. Esclar que no cuinen amb oli els alemanys, quina ruïna! També es pot comprar alguna marca estranya feta amb olives de vesasaberdonvénen per 3,50€ el litre i alt risc de mal gust.

Hola, jo sóc de 4,99€


5. No m'agrada que cap a les 21h els semàfors deixin de funcionar, tots, al centre de la ciutat i als afores. Què passa quan he de creuar un carrer?? Matamecamión!!! Quina estafa!! Quin estalvi, deuen pensar ells...Per sort els alemanys són molt respectuosos conduint però jo no veig gens clar llançar-me a la carretera amb nen, cotxet, bufanda, gorro, guants, bossa, bosses, poca llum, terra mullat... M'estresso! I si condueixes, el mateix: por màxima de topar o d'atropellar algú.

6. No m'agrada que la gent se saludi només donant-se la mà, com a molt. Quan et presenten algú és el més típic fer dos petons, vaja, jo sempre ho faig, però l'altre dia ja em va avisar el guiri quan anàvem a casa d'uns alemanys a dinar: Oye, no dés besitos, eh?!
Ho he tingut en compte tots aquests mesos fins diumenge passat en una altra trobada en una altra casa amb uns altres alemanys. Com que també hi havia catalans, vaig entrar en un bucle de noms i petons i em vaig llançar al coll d'un alemanot alt en dècimes de segon: ell es va posar tot tibat en veure els meus morros apropar-se a la seva galta però ja era massa tard per fer-me enrere! Quan em vaig adornar del que estava a punt de fer em va colpejar el cervell profundament aquell "Besitos No". Li vaig plantar dos petons perquè ja que la cago, la cago del tot i vaig pensar, apa té, i si no t'han agradat, te´ls neteges.

Pam!!



*
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...