divendres, 30 de gener del 2015

Qui és Marga Gil






"…Y no me ves… ni sabes que voy yo… pero yo voy… mi mano… en mi otra mano… y tan contenta…
…porque voy a tu lado”.
Marga Gil


Marga Gil Roësset (1908-1932) va ser una dibuixant i escultora excepcional, segurament més coneguda perquè es va suïcidar per amor a J. R. Jiménez als 24 anys. Tanmateix, cal recordar que va ser una il·lustradora precoç i genial, a més d'una excel·lent escultora de pedra i granit (totalment inusual en una dona).
"No ho llegeixis ara", li va dir A Juan Ramón en lliurar-li una carpeta groga on per escrit li revelava el seu amor impossible. Després, va marxar cap a casa, va destruir part de la seva obra escultòrica i es va disparar a la templa. Durant molt temps, el poeta, abatut per la mort de la jove, va intentar publicar el diari que li havia deixat escrit, però no ho va aconseguir i ara, vuitanta-tres anys més tard, l'editorial Fundación Lara comença l'any publicant aquesta tràgica història. El llibre es titula Marga. Edición de Juan Ramón Jiménez i té un pròleg de Carmen Hernández-Pinzón (representant dels hereus de JRJ), un text de Marga Clark, neboda de l'artista, a més d'escrits de JRJ i de la seva dona, Zenobia, sobre Marga Gil.





Per saber més sobre la vida i l'obra d'aquesta dona extraordinària podeu llegir el blog completíssim d'Ana Serrano on repassa amb detall la seva biografia, l'obra, i també inclou fotografies d'ella, de la família, de les escultures que s'han conservat i dels dibuixos. Es diu que un d'aquests dibuixos va inspirar El Petit Príncep ja que comparteixen nombroses similituds i va ser pintat 11 anys abans que el llibre de Saint-Exupéry:


Las cerezas. Tinta xinesa i llapis de colors sobre cartró. 37,5x29,5 cm
Il·lustració del llibre Canciones para niños (I)



Aquests dies, en motiu de la publicació del llibre, s'han escrit de nou diversos articles que parlen tant d'ella com de la seva obra:

- Article de El País, Cultura
- Article a Verne, El País
- Article a El Mundo, Cultura
- Article a ABC, Libros

També es troben referències biogràfiques al blog Amantes de la Historia, o al web Fundación JRJ, entre d'altres textos interessants. Val la pena descobrir aquesta artista especial.


*

dimecres, 28 de gener del 2015

10 consells per escriure novel·la negra






Per seguir aprofundint en el tema de la literatura negra, avui 10 consells (o regles) per escriure novel·la negra que va donar en Raymond Chandler (1888-1959), un dels pares de la literatura negra, creador del famós detectiu Philip Marlowe.

1. Han d'estar motivats de forma creïble, tant la situació inicial com el desenllaç.

2. Ha de ser tècnicament sòlida pel que fa als mètodes de l'assassinat i de la investigació d'aquest.

3. Ha de ser realista pel que fa als personatges, entorn i atmosfera. Ha de tractar de persones reals en un món real.

4. La història ha de tenir un valor propi més enllà de l'element de misteri: és a dir, la investigació en si ha de ser una aventura que valgui la pena llegir.

5. Ha de tenir la suficient simplicitat essencial com per a explicar-se fàcilment, un cop arribat el moment.

6. Ha de desconcertat un lector raonablement intel·ligent.

7. La solució ha de semblar inevitable un cop revelada.

8. No pot fer-ho tot al mateix temps. Si es tracta d'un trenca-closques que opera en un ambient més aviat afable, raonable, no pot ser també una aventura violenta  o una història d'amor apassionada. 

9. S'ha de castigar el criminal d'alguna manera, encara que no sigui amb l'exercici de la llei... Si el detectiu no aconsegueix resoldre les conseqüències de la delinqüència, es trenca l'harmonia i deixa irritació rere seu.

10. S'ha de ser honest amb el lector.


Segur que actualment es podria discutir més d'un punt o afegir-ne d'altres. Tanmateix, aquí estan les recomanacions bàsiques d'un dels mestres.

Per conèixer més opinions de Chandler sobre la novel·la negra, aquest assaig titulat El senzill art de matar.


*

divendres, 23 de gener del 2015

Literatura negra en català




Aquest cap de setmana se celebra a Tiana el 3r festival de Novel·la Negra Catalana, una trobada per a autors, lectors i editors: conferències, debats i presentacions de llibres.
El seu director, Sebastià Benassar, diu que Tiana negra va néixer amb el propòsit de contribuir a una visibilitat més gran de la novel·la negra en català i alhora crear «un estímul perquè a poc a poc la novel·la negra en català ocupi més lloc a les llibreries, més lloc als mitjans de comunicació i més lloc al món universitari. És a dir, fer una mica de taca d'oli perquè els autors en català tenguin més reconeixement en tots els aspectes». També destaca que hi ha escriptors consolidats en el gènere com ara Andreu Martín, Margarida Aritzeta, i també ell mateix; una editorial especialitzada,  Llibres del Delicte, i el web (i col·lecció) Crims.cat, a més d'altres propostes editorials també interessants.

El director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà, publica a través de l'Editorial Alrevés des de 2011, i també opina que s'ha de potenciar més aquest gènere perquè té un lector fidel, tant d'autors catalans com de traduccions. Totes dues editorials participaran aquest cap de setmana a Tiana. El programa:



Una altra trobada propera amb la literatura negra és la BCNegra que aquest any se celebra del 29 de gener al 7 de febrer, una setmana plena d'activitats al voltant del gènere.

Què passa, doncs? Està de moda el tema com quan tothom escriu novel·la històrica? És un buit literari en llengua catalana que s'ha d'omplir? És una necessitat? Segurament una mica de tot, però sigui el que sigui m'agrada que es dediqui temps i interès al gènere. A mi m'agrada llegir novel·la negra sobretot a l'estiu, deu ser una dèria de les vacances. I he de reconèixer que m'encanta la Patrícia Highsmith i que la meva novel·la preferida és possiblement El tercer home de Graham Greene i la magnífica adaptació que en va fer l'Orson Welles. En llengua catalana trio a Manuel de Pedrolo i la seva boníssima novel·la Joc brut com a preferida.

Per saber-ne més sobre el gènere negre i sobre els autors catalans que el van tractar al llarg dels anys, podeu llegir un article AQUÍ. També en aquest article de Jordi Nopca que va publicar l'Ara l'any 2011 per commemorar el mig segle de novel·la negra catalana.



Fotograma de El tercer home


*

dimecres, 21 de gener del 2015

Novetats literàries: Antologia de Dones de la Generació Beat





Una de les novetats literàries més interessants que ens portarà aquest 2015 en poesia ve de l'editorial Bartleby Editores i es titula Beat Attitude: Antología de Mujeres de la Generación Beat (selecció, traducció i pròleg d'Annalisa Marí). És una edició bilingüe castellà-anglès.

El volum el formen deu veus femenines de la Generació Beat. Moltes de les artistes d'aquesta Generació van ser dones que es van veure obligades a lluitar contra les restriccions de la cultura, de la família i de l'educació de l'època alhora que intentaven desenvolupar el seu talent a l'ombra d'alguns dels escriptors més emblemàtics de la generació. Relegades a un segon o tercer pla per un cànon crític que, encara en els nostres dies, segueix mitificant a les figures masculines del moviment com ara Kerouac, Ginsberg o Burroughs , les escriptores de la Beat Generation no es van limitar a ser simples amants, esposes o amigues dels protagonistes masculins. Elles també van ser escriptores prolífiques que, massa vegades, no van ser prou reconegudes en el seu moment i que, posteriorment, han estat injustament oblidades en els estudis i antologies sobre la Generació Beat.
Una d'aquestes autores és la poeta Lenore Kandel (1932-2009), una de les grans veus poètiques la qual va afirmar: "Quan una societat té por dels seus poetes, és que té por de si mateixa... I una societat que té por de si mateixa és el més proper a l'infern". Per tant, no oblidem tampoc les poetes.
Com a recordatori de la seva mort, l'any 2009 el diari El Mundo va escriure un article molt interessant i recomanable sobre la seva vida i obra que es pot llegir AQUÍ.



Lenore Kandel



*

dilluns, 19 de gener del 2015

Vols ser escriptor?








Vols ser escriptor? Aquí  hi ha uns consells d'en Charles Bukowski (1920-1994) en forma de poema, amb un toc d'ironia i desdeny per a aquells qui vulguin dedicar-s'hi.

Uns versos, en la línia de l'autor, per reflexionar sobre el tema.



AIXÍ QUE VOLS SER ESCRIPTOR?
Si no et surt bullint de dins,
malgrat tot,
no ho facis.
Tret que surti espontàniament del teu cor
i de la teva ment i de la teva boca
i dels teus budells,
no ho facis.
Si has d’asseure’t durant hores
amb la mirada fixa en la pantalla de l’ordinador
o clavat en la teva màquina d’escriure
buscant les paraules,
no ho facis.
Si ho fas per diners o fama,
no ho facis.
Si ho fas perquè vols dones en el teu llit,
no ho facis.
Si has d’asseure’t
i reescriure-ho una vegada i una altra,
no ho facis.
Si et cansa només pensar a fer-ho,
no ho facis.
Si estàs intentant escriure
com qualsevol altre, oblida-ho.
Si has d’esperar al fet que surti rugint de tu,
espera pacientment.
Si mai surt rugint de tu, fes una altra cosa.
Si primer has de llegir-ho a la teva esposa
o a la teva núvia o al teu nuvi
o als teus pares o a qualsevol,
no estàs preparat.
No siguis com tants escriptors,
no siguis com tants milers de
persones que es diuen a si mateixos escriptors,
no siguis insuls i avorrit i pretensiós,
no et consumeixis en el teu amor propi.
Les biblioteques del món
badallen fins a adormir-se
amb aquesta gent.
No siguis un d’ells.
No ho facis.
Tret que surti de la teva ànima
com un coet,
tret que quedar-te quiet
pogués portar-te a la bogeria,
al suïcidi o a l’assassinat,
no ho facis.
Tret que el sol dins de tu
estigui cremant els teus budells, no ho facis.
Quan sigui veritablement el moment,
i si has estat triat,
succeirà per si solament i
seguirà succeint fins que moris
o fins que mori en tu.
No hi ha un altre camí.
I mai ho va haver-n'hi.


Del llibre Sifting Through the Madnessfor the Word, the Line, the Way: New Poems (Escrutava la bogeria a la recerca de la paraula, el vers, la ruta. Nous poemes)


*

dissabte, 17 de gener del 2015

Dóna-li una bufetada

Fa uns dies vaig veure un vídeo d'uns nens italians als qui se'ls presentava una nena, després els preguntaven què n'opinaven d'ella, els hi diuen que l'acariciïn i finalment els acaben demanant que li donin una bufetada a aquella nena que acaben de conèixer.
La reacció és perfecta.
Un exemple preciós.
Un experiment que demostra que la violència de gènere no és innata, sinó que s'aprèn.






*

dijous, 15 de gener del 2015

Feliu Formosa ha fet 80 anys





En Feliu Formosa ja té 80 anys. Va escriure, fa temps, com pensant en ell mateix i en el pas del temps, dels anys: "i jo, que m'he sobreviscut/ fins al punt de sentir-me ja un intrús/ de mi mateix.
És és poeta, traductor, dramaturg, assagista, actor, director escènic, premi Nacional de Cultural i creu de Sant Jordi (entre d'altres premis i reconeixements), però jo el recomano sobretot per la seva poesia: Llibre de meditacions, Al llarg de tota una impaciència o Centre de brevetat, per exemple, en són representatius.
Vaig tenir la sort i el gust de veure'l i escoltar-lo fa uns anys a Vilanova en les jornades poètiques "Literatura i Ciutat". Em va apassionar.
Crec que és un autor prou conegut i que no calen gaires presentacions, però podeu consultar més sobre ell AQUÍ. També en aquest recent article que en Jordi Llavina li dedica a La Vanguardia:



FELIU FORMOSA
Jordi Llavina
El poeta, home de teatre, traductor i dietarista Feliu Formosa acaba de fer vuitanta anys (els va coronar al setembre passat, de fet). Aquest nostre és un país de poetes. I sort en tenim, d’ells! Però hi ha un desequilibri descoratjador entre la importància real que té l’obra de molts dels nostres lírics per a la cultura pròpia —i la importància que ha tingut, també, en el que se’n diu, pomposament, la construcció de l’imaginari del país— i la presència d’aquests autors, de la seva obra, en la realitat catalana, que avui dia tendeix —i deixeu-me que faci servir un eufemisme— a l’analfabetisme i l’estultícia. Molts catalanets de pro que s’omplen la boca dels conceptes de país i ambició nacional tracten la cultura amb una rotunda indiferència (o, encara pitjor, amb una displicència orgullosa): la consideren, com diria ma mare, la xeringa de l’hospital. Hi ha un poema de Formosa, del llibre Albes breus a les mans, que usaré d’una manera totalment interessada (esbiaixada, com se’n sol dir ara): “A casa nostra, / hem deixat de fer pans amb les pedres / i tenim pedres a les mans”. ¿Eh que m’explico?
Feliu Formosa és, per damunt de tot, poeta. Fa molts anys, quan vaig llegir el seu Llibre de les meditacions i hi vaig subratllar aquests dos versos: “Guarda’m aquest moment: / me’n parlaràs un dia”, jo no sabia que el consell del sabadellenc m’acompanyaria sempre, i que, molt temps després, el continuaria recuperant com a colofó recurrent d’algunes experiències memorables. És per a això que serveix la poesia de veritat: per fer-nos conscients que la nostra existència, a diferència de la digníssima existència d’un pollastre o d’un ficus, pot tenir una dimensió memorable. Vivim el goig, i sabem recordar-lo (ens cal recordar-lo). I el dolor, encara més que el goig. “El poema clava / fíbules a la polpa”, sosté Formosa a Semblança.
Poeta de soca-rel: “Esperava que algun dia [...] li sortissin les quatre ratlles que sempre havia buscat i que havien de contenir l’essència del que sempre havia volgut escriure”, deixa dit a Centre de brevetat. I, en un altre poema de la mateixa obra, expressa això: “El poema suplica / des d’una llunyania”. Acaba de fer vuitanta anys. I ens ha donat més de quatre-centes ratlles que contenen l’essència del que, si més no aquest articulista, sempre ha volgut llegir. I proclama encara, des d’una proximitat.


Per últim, un poema de Centre de brevetat (Ed. Meteora, 2006), uns versos que m'agraden especialment:

HART CRANE
Domino la ciutat que hauré vist
una vegada des del pont: l'aire que ve
de l'oceà t'invoca novament.

Voldria canviar aquest temor
de tu, perdut, per un altre temor
que també sento quan em sembla veure
que t'acostes pel pont, a poc a poc.


*

dimecres, 14 de gener del 2015

Actualització Diccionari Terminològic

Aquesta tardor, el Diccionari de critreris terminològis va fer una nova actualització en línia al TERMCAT.
De seguida en vaig fer ressò a twitter perquè em van sorprendre algunes de les noves propostes, sobretot la d'utilitzar com a forma correcta la paraula blog en lloc de bloc, la que s'havia acceptat fins ara. Se seguia la norma, les paraules que acaben en oclusiva sorda opten  per escriure's amb -c, amb algunes excepcions.
Però a poc a poc s'ha anat imposant la norma estrangera, la d'escriure-la amb final -g.

Aquests són el arguments:






La tria l'ha fet l'Institut d'Estudis Catalans i dels 3 arguments a favor em crida l'atenció que diguin que és la forma que més utilitzen els mitjans de comunicació, com si aquests fossin una autoritat.

La veritat és que no m'agrada el canvi, segurament perquè estava acostumada a escriure mil i una vegades "bloc". A més, ja no es podrà dir blocaire, esclar, ara direm bloguer/a. I mentre ho escric el corrector, que no està a la moda, m'ho subratlla en vermell.



Totes les actualitzacions per temes que es van fer el passat octubre AQUÍ.


*

diumenge, 11 de gener del 2015

Literatura i realitat

La literatura s'avança a la realitat. O la realitat és possible gràcies a la literatura.
Això és el que demostren aquests cartells que va editar la llibreria Book Culture de Manhattan el passat mes de maig.
Els cartells mostren el moment exacte de la història en què es va fer realitat allò que autors com Verne, Orwell, Wells o Shelley varen imaginar prèviament.
Aquesta iniciativa anima a la lectura dels clàssics i també d'obres modernes amb la curiositat de descobrir realitats futures. Llegir el present de vegades és viure en el futur.

Sens dubte, la literatura inspira sempre la realitat.


Aquí els cartells amb les portades de les novel·les:

Click to play this Smilebox slideshow


*

dissabte, 10 de gener del 2015

La dona futura

El cotxe de motor coreà em va portar a visitar-la. Al poble deien que la vella era la dona futura perquè llegia la vida al palmell de la mà. No necessitava cartes ni tampoc marro de cafè. El dia que vaig arribar al poble, la vella m'esperava asseguda a terra davant de casa seva i quan em va veure em va dir Seu aquí petit poni. Va treure unes ulleres d'un estoig daurat i se les va posar amb solemnitat. Em va mirar detingudament, em va agafar la mà i va riure: tens un tatuatge a l'engonal que et cou com un vell amor. Has de tornar, torna a casa demà... Si les portes estan tancades, fuig per la finestra.
Li vaig donar les gràcies pel seu consell i va afegir, abans de treure les ulleres, que davant del mar inhòspit que m'esperava havia de tenir cura i triar bé: aigua o cel (naufragi o surf, em vaig dir).
El perfum dels carrers em va guiar fins a una petita botiga on un simpàtic senyor em va vendre unes flors seques, un longboard i cera per no relliscar-hi al damunt.






*

dijous, 8 de gener del 2015