dimarts, 24 de maig del 2016

Dangerous women


Snapshots of dangerous women és un recull de fotografies fet per Peter Cohen on apareixen dones de la primera meitat segle XX en actituds poc convencionals per a l'època. En Peter s'ha passat les darreres dues dècades buscant aquestes fotografies de dones de diverses edats i en diferents accions: dones fumant, dones fent boxa, dones jugant a futbol, dones conduint, dones disparant, dones rebels. Potser ha passat un segle, però si observem la realitat algunes d'aquestes actituds encara se'ns recriminen perquè no fan per a una dona. Tanmateix, l'important són les imatges del llibre, imatges potents de dones orgulloses del seu comportament. Dones valentes, dones perilloses amb vestits bonics.
Algunes de les fotos que més m'han agradat:


Dones amb roba poc formal a punt de pujar al cotxe.


Dues dones amb roba d'home enmig d'un camp.


Dona trepitjant la gespa.


Dona bevent a morro.


Dones negres orgulloses de ser-ho i mostrant-ho.


Dona aguantant la mirada.


Dona fumant després de recollir unes flors.


Dona farta de sentir que vesteix poc femenina.


Dona que ja no és jove vestint com li dóna la gana.

*

dimecres, 18 de maig del 2016

Tria un equip


Ara que volen suprimir encara més les hores de llengua i literatura de l'ensenyament, lluitem: tria un equip.

Quevedo team per a mi.


*

diumenge, 8 de maig del 2016

Bukowski i la recepta





Bukowski en sabia molt d'escriure i de literatura; de fet, va deixar la seva feina per dedicar-se totalment a la seva passió: escriure. L'altre dia vaig ensopegar amb aquesta afirmació seva: "Per què bec alcohol? Perquè cap bona història comença amb un '...estava jo menjant-me una amanida...'"; i em vaig picar. I he decidit començar una història així i intentar que sigui bona, més que res per portar-li la contrària. A veure si ho aconsegueixo.


LA RECEPTA

M'estava menjant una amanida exquisida i molt vegana a la taula nova del menjador, una taula bonica però amb un nom estrany, així com una barreja entre èlfic i esperant, un nom d'aquells impossibles de recordar (i gairebé impossible de muntar, si no ets enginyer o escapista), un nom com els que tenen tots els mobles d'Ikea, quan de sobte em van interrompre l'àpat uns crits que venien de la cuina. La mare i l'àvia no se'n sortien amb la recepta, creia.
-Massa llevat! N'estàs posant massa! -digué ma mare obrint la porta de la cuina. Després es posà a córrer fins al carrer. Vaig esperar que la iaia en sortís també per preguntar-li què coi estaven fent, però no ho va fer; en canvi aparegué a poc a poc un embalum insòlit. Vaig trigar ben bé mig minut en adonar-me que allò no era l'àvia sinó la massa de la pizza capricciosa casolana que sobreeixia i començava a envair el menjador. Em vaig aixecar d'un bot sense acabar-me l'amanida: encara podia escapar, com la mama.
Vaig ser l'última en abandonar la casa, per tant, l'última en admirar aquella casa gran i vella, gairebé un mas, que acabà engolida per la massa d'una pizza. Una casa que, segons van informar els mitjans de comunicació l'endemà, era cosina germana de la coneguda casa Usher. El que no van dir és on va anar a parar la iaia.


*