dissabte, 23 de juliol del 2016

Tsondoku




Fa un temps vaig ensopegar amb una paraula japonesa molt interessant. Ja sabeu que els japonesos són molt així de tenir paraules per a tot. La parauleta és Tsondoku i no n'hi ha cap en català (no castellà ni anglès) que signifiqui el mateix: comprar llibres i no llegir-los, sinó amuntegar-los, apilar-los en prestatgeries, al terra o en tauletes de nit. A qui no li passa? A mi molt, massa. Tinc piles escampades i les vaig movent i variant, enganyant-me visualment a mi mateixa, de fet; llibres i llibres nous, llibres i llibres que vells, llibres llegits, per llegir, per comentar, per rellegir, per col·locar, per repassar, per rebuscar... Tot un art això meu. I ara que tinc vacances m'he proposat desfer-me de les piles, no de totes, o si més no, liquidar-ne algunes abans de tornar a entrar a una llibreria. Quin vici tinc, sisplau! Llibreries del món, i sobretot, llibreries que tinc a prop: deixeu d'alimentar-me el tsondoku.

*

dimecres, 20 de juliol del 2016

Ombres franceses





Una novel·la breu, avui: Ombres franceses d'Anna Carreras i Aubets, editada per El Cep i la Nansa (2016).
De què va?
En resum, i sense fer spoilers, la Juliette Lavelle és una jove parisina que estudia a la Sorbonne on un professor fastigoset per l'al·lèrgia nerviosa que li esquerda la pell, en Paul Lippman, la mareja i li agafa mania perquè ella és molt culta i sovint el corregeix. Ella l'ignora molt durant tota l'obra, però al principi li fa una mica la guitza ja que s'ha presentat a un premi literari d'on n'és jurat. I ell ho sap i li jura, cridant, que no el guanyarà de cap manera, per molt bo que sigui el seu conte. Així comença la intriga que es mantè al llarg de tota la història: guanyarà el premi? S'embolicarà amb el poeta? Qui l'espia? Aquestes són les ombres que recorren el llibre.

És una història que enganxa i que es llegeix de pressa, massa i tot, doncs ens quedem amb ganes de saber com els hi va als personatges, un cop tancada la trama
Com hi ha força comentaris sobre aquesta obra, i l'autora n'ha subratllat també les claus de lectura, destacaré aquells elements que ningú no ha comentat i que són els que m'han cridat l'atenció.

- El narrador triat és un narrador omniscient que ens dirigeix la mirada per tots els racons dels pensaments de la protagonista i del personatges secundaris. Una tria arriscada perquè amb aquesta focalització es corre el perill de resultar massa controlador.
Els primers capítols són una aternança entre el punt de vista de la Juliette i el del seu professor, en Lippman. Aquí podem veure el contrast entre la tranquil·litat d'ella i el nerviosisme creixent d'ell, dues característiques definitòries dels personatges, de les seves accions, de les seves manies i de la història, que es fonamenta contínuament en les dualitats: "...tota qüestió es pot disputar des de dos punts de vista i amb la mateixa força". La Juliette (i l'autora) defensen fermament una visió dual de tot el que existeix.

- El simbolisme: és evident en els noms. La protagonista es diu Juliette, un nom que ens transporta inevitablement cap a un dels personatges més romàntics de la literatura, la Julieta de Shakespeare; i de cognom Lavelle= la bella, sens dubte. I on viu?, a París, la ciutat de l'amor.
El seu antagonista, el professor Lippman= l'home-llavis, tot i que es caracteritza per tenir-los prims i això és sinònim de persona de qui no et pots refiar. Segurament el cognom aquí és per subratllar-ne la mancança.
El nom del poble on es troba la jove amb el poeta es diu Plaisir. Per tant, el plaer dels sentits, de la trobada s'anuncia. El poeta que ella admira i desitja es diu Georg Frieden; primer no hi vaig veure cap tret simbòlic, però quan avança l'acció es pot descobrir un lligam: decideixen escriure un llibre a quatre mans i posen nom als protagonistes. Ho fan com un joc de dualitats que els representa i els anomenen Justine (ella actuarà de la forma més justa, sobretot amb ella mateixa i els seus sentiments) i Gregor. Gregor, no podia ser un altre nom: el d'un gran escarabat.
On més fort es percep el simbolisme és en la preparació del dinar que fa la Juliette mentre espera el Georg a dinar: "Per postres, com que no sap si en Georg prefereix els maduixots o les figues, ha pensat que prepararà dos plats". Les maduixes (llavis) i les figues són dos elements recurrents en la cuina i en el cos femení. "Una estona abans de servir-ho, abocarà la resta de maduixots al plat i hi vessarà el líquid lletós per damunt".

- Els recursos estilístics. Són nombroses les comparacions i metàfores (en lloc de símbols, també) a més de les referències a escriptors/es, cantants, pintors..., al llarg de la novel·la. Però en vull destacar només una frase, una personificació de la ciutat/Universitat que m'ha transportat directament a aquella altra que va fer Clarín sobre Vetusta al començament de La Regenta: "La heroica ciudad dormía la siesta". En canvi, l'Anna, en destaca tot el contrari: la seva activitat. El capítol quatre de la  primera part comença "La Universitat de la Sorbonne es lleva amb el brogit habitual".

Una recomanació perfecta per aquests dies; un llibre ideal per portar a la bossa de camí a la platja, al tren, a la muntanya: només 114 pàgines plenes de desig i d'altres passions que haureu de descobrir.

*


diumenge, 17 de juliol del 2016

Ultraviolència





És estiu, fa molta calor i em ve de gust recomanar llibres aptes per indrets de 30 o més graus. Trio llibres que m'han agradat llegir en aquesta època, lectures diferents si puc, originals i fresquetes. De veritat que no em bé gens de gust llegir Borges amb aquesta calorassa.

Avui recomano el darrer que m'he llegit: Ultraviolencia de Miguel Noguera,reeditat per Blackie Books pel seu 5è aniversari.
Tinc clar que és un llibre peculiar i no apte per a tots els gustos. D'entrada, el títol fa respecte, serà un llibre violent? La paraula "Ultraviolència" fa referència als actes de violència extrema sovint sense justificació i amb víctimes escollides a l'atzar. Aquesta paraula la va utilitzar per primera vegada Anthony Burgess a La taronja mecànica (1962).
Però el llibre d'en Noguera no va d'això, exactament. Per començar, no estem davant d'una novel·la sinó d'històries breus en forma de pensaments, d'idees que l'autor va desenvolupant i compartint amb el lector, acompanyats de dibuixos representatius. De fet, és habitual trobar peus de pàgina que són una crida i un intercanvi d'opinió amb un lector potencial. 
El que ens presenta l'autor són situacions violentes, és a dir, incòmodes per al lector que en realitat tenen la intenció de provocar el riure. Ell mateix ho afirma en el relat Pantalla gigante:"...este libro es para reír y para soñar,no tengáis miedo".
Les situacions són incòmodes perquè toca tots els temes inadequats, políticament incorrectes i passats de rosca, i a sobre ho fa de forma grollera i transgessora. Més d'una vegada ens avisa de la poca-soltada que descriurà, però acaba passant-nos la pilota i afirmant que "...si has comprado este libro y has llegado hasta aquí es que te gustan las guarradas y las idas de olla, je, je".

Quins són, doncs, els temes recurrents del llibre?

1. A més de riure's dels temes clàssics recurrents com ara el sexe i la religió, a Ultraviolència trobem molts elements escatològics: Mierdas de gato, Pedir que te dejen terminar la putada, Ano inmaculado, Pipí chulo, El espíritu de la Orina, Pedo al cien por cien, tots ells tenen protagonistes ben pudents. També n'hi ha d'altres on no se'ns avisa al títol, per exemple, el d'un senyor d'una cafeteria i un cagarro o un altre amb un vell salsitxer i la seva flema.

2. Malalties o tares diverses: apareixen personatges singulars i tarats, o sigui, freaks de la vida quotidiana. Per exemple, hi ha un paio amb una malaltia que només el deixa parlar xiuxiuejant; espies que espien els qui espien; homes lletjos fins a l'extrem de fer por; vells que empenyen culs; una dona que rep visites amagada sota l'escala; gent que juga a aguantar taules amb el front..., entre d'altres bèsties d'aquest univers particular.

3. L'absurd o situacions surrealistes: sovint la gràcia de la història es troba en l'absurditat de la situació plantejada o en la seva inversemblança. Verruga temporal; Viejo a la fuga; Tu ídolo en el zapato; Facha no, lo siguiente; Respetemos al viejo poeta; Ir montado en un zorrito. Els títols són reveladors.

4. La violència: n'hi ha perquè és incòmoda; no podia faltar. Puñetazos en la cara de un perro; Sentadilla tràgica; Viejas wrestlers; La idea más triste del libro. Les històries que la contenen també ens n'avisen d'ella als títols.

Per últim vull destacar la darrera història: un relat meta-literari titulat Ya estoy mejor, on el tema és aquest llibre i el lector que el llegeix. L'autor així li fa un tomb més a tota la bogeria que ha escrit, tanca de forma circular l'obra i de nou ens assenyala com a protagonistes.
Ultraviolencia és un llibre de poc més de 300 pàgines que se'n refot de tot i que es llegeix ràpidament perquè desitges passar pàgina de pressa per descobrir quina és la següent animalada que se li ha acudit a l'autor.

Un tastet:







*

dilluns, 11 de juliol del 2016

Raquel Boucher, molt alien




Avui vull presentar-vos la Raquel Boucher(1992), il·lustradora i artistassa que va néixer i es va criar a Ciutat Reial (al peus del Parc nacional dels Cabañeros) fins al 2010 quan comença a estudiar a la Universitat de Còrdova.
La Raquel dibuixa des d'abans de tenir consciència però professionalment no fa tant, esclar. Ha exposat la seva obra en diferents ocasions a Granada, Sevilla i Còrdova; a més ha il·lustrat llibres de diferents autors (2013-2016).
Jo la vaig conèixer per la xarxa, de casualitat. Un dia vaig ensopegar amb les seves històries en 3 síl·labes i em vaig fer admiradora, seguidora i fan total: 





Mirant el seu blog per descobrir la seva feina em va semblar que el seu estil era tan proper al meu, en escriptura, que no podia evitar demanar-li una col·laboració. I què vaig fer?, doncs posar-me en contacte amb ella i demanar-li si li venia de gust fer-me il·lustracions d'alguns dels relats que tinc enllestits en un volum. De seguida vam connectar. I he de confessar que ha fet un treball mag-ní-fic perquè és una artista e-nor-me.
I ara què? Ara toca esperar que es publiqui el llibre per gaudir de la seva feina. D'acord, com l'espera podria ser eterna, de les 10 que m'ha fet, us en deixo una aquí:



A ella la podeu seguir per les xarxes, us sorprendrà!

*