Tots els dimonis són aquí

Aquest mes de desembre a ‘Dijous entre lletres’ hem llegit i comentat Tots els dimonis són aquí de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980), novel·lista, poeta i periodista habitual en diferents mitjans escrits com l’Ara, El Temps o Serra d’Or. I vam tenir la sort que ens visités i comentés tots aquells aspectes de la novel·la que les participants del club li van voler compartir.

L’argument:

La història comença amb la desaparició d’una noia, la Clàudia, una estudiant universitària exemplar. Tota la trama girarà al voltant de la resolució d’aquest misteri: en Ricard Rosenthal, un dels seus professors amb qui té una relació especial i que està marcat per una tragèdia personal, es traslladarà al poble de Mallorca d’on és la noia (un poble sense identificar) per a investigar què li ha pogut passar.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que vam comentar va ser la descripció tan realista, tan versemblant del poble on se situa l’acció i de les persones que l’habiten. Qualsevol lector hi podria reconèixer un poble (el seu) i fins i tot els seus racons característics com ara el bar, un museu o els veïns i les seves maneres de fer. Aquest element fa que de seguida entris i participis de la història, del misteri, i et deixis atrapar per tot el que va passant.

A continuació va sortir el tema del final, un final totalment inesperat. Cap dels qui l’hem llegida havia imaginat que es resoldria així. En Pere Antoni ens va explicar que ho tenia tot pensat, excepte el final. La va escriure durant una temporada que va viure a París i que de cop va tenir clar com havia d’acabar, no podia ser d’altra manera perquè, tot i tractar-se d’un drama psicològic, volia desmuntar-ho tot: sembla que serà una novel·la amb tocs fantàstics, sobrenaturals, però al final no ho és; hi ha la investigació d’un crim que no ho serà i finalment esperem descobrir un culpable (o culpables) però no n’hi haurà cap. Aquest és el mèrit de la novel·la: crear expectatives i destruir-les i dirigir-nos fins a una conclusió que no ens esperàvem.

Un altre punt que vam analitzar va ser el de la llegenda dels Set Bous i la seva càrrega filosòfica. Aquesta llegenda, inventada per l’autor, serveix per donar sentit a les desgràcies perquè, com afirma al llibre, “les desgràcies són injustícies sense culpables” i “els atzars horrorosos succeeixen”. D’altra banda, “el Bous serveixen, almenys simbòlicament, per restablir el sentit”, i tot i que les supersticions són “entreteniment d’infants”, “per què ha de ser una bogeria donar la vida per una llegenda?”

Per aconseguir l’efecte buscat, l’autor fa un interessant desplegament de sentiments, dels més potents com ara l’amor, la passió, la por, el dolor, el desencís, la ràbia o la rancúnia, tots ben travats i ben representats pels diferents personatges que hi apareixen i que els viuen amb gran intensitat. I a més és capaç de descriure els fets més terribles sense ensucrar la història ni recrear-s’hi.

També vam comentar la visió cinematogràfica que té la novel·la i això ho aconsegueix en gran part per l’atmosfera que crea: contínuament tenim la sensació que alguna cosa està a punt de passar, però no sabem quina, o si serà terrible, ni tampoc quan succeirà i això fa que la tensió i la intriga augmentin. Aquesta atmosfera carregada ens recorda a la de pel·lícula The Invitation o a la sèrie Twin Peaks, per exemple.

Com a resum podríem citar una de les frases que diu en Ricard: “El món està mal fet, amic meu, les coses no són com haurien de ser”.

Moltes gràcies pel teu temps, per la teva generositat, Pere Antoni; ens va encantar la novel·la i és una sort poder xerrar d’una obra amb el seu creador.

*

Booktrailers de 'Don Juan Tenorio'

Aquest trimestre amb els alumnes de 3r d'ESO hem llegit i treballat un clàssic, Don Juan Tenorio de José Zorrilla. Sempre és un repte fer que els joves connectin amb un clàssic, sobretot quan queda tan allunyat de la seva realitat. Però és un personatge tan passat de voltes que ens hem fet un fart de riure comentat algunes de les situacions i també hem après a valorar la importància i bellesa d'alguns dels seus versos més representatius.

I ho hem fet treballant amb booktrailers. Hem llegit l'obra entre tots a classe i un cop acabada, en grups cooperatius han escrit els guions, s'han gravat i han editat els seus vídeos. És una tasca totalment engrescadora i gratificant tant per a ells com per a mi.
Com sempre, el resultat m'ha sorprès i m'ha encantat, i com a regal els he fet jo també un booktrailer amb fragments dels seus treballs. Aquesta setmana ho hem mirat, han rigut, s'han emocionat, han aplaudit, han après, han gaudit i han fet seus els personatges.

Enhorabona una vegada més, petits. 
Orgull de profe.

Club de lectura 'Dijous entre lletres'

Aquest curs he començat a conduir el Club de Lectura 'Dijous entre lletres' a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes.

El fil conductor que hem decidit és Espais i territoris, un fil que obre un gran ventall de possibles lectures.

A la primera trobada vam llegir i comentar L'amor que fa caure ciutats d'Eileen Chang, que ja vaig comentar AQUÍ.

Aquest mes de novembre estava dedicat al món del vi i el títol triat va ser La Cata de Roald Dahl. La lectura i la trobada van anar així:

En començar la tertúlia se’ns va convidar a tastar un parell de vins locals per endinsar-nos millor en l’ambient de la història. Un detall perfecte.

Sobre el llibre:

Es tracta d’un relat publicat per primera vegada l’any 1945 i que va reeditar Nórdica libros al 2014 en una edició acompanyada per unes magnífiques il·lustracions d’Iban Barrenetxea.

La història comença amb un sopar de sis persones a casa d’en Mike Schofield, un treballador de la Borsa de Londres, on s’ha enriquit. Es reuneixen al voltant de la taula en Mike, la seva dona i la seva filla, el narrador i la seva esposa, i en Richard Pratt, un expert en vins amb qui en Mike fa petites juguesques per veure si és capaç d’endevinar el vi que se serveix durant la vetllada. Aquesta vegada, la juguesca augmenta: si Richard Pratt aconsegueix endevinar el vi es casarà amb la filla de’n Mike.

A partir d’aquí la tensió no para de créixer, com és habitual en les obres de Dahl.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer tema que comentem és la juguesca. Totes estem d’acord en què no és just ni proporcionat que entri en joc la filla, el seu possible casament per una endevinalla sense importància, tot i que si en Pratt no guanya ella s’emportarà dues de les cases que ell té. Comentem aquest fet sorprenent i el relacionem amb el final del sopar i del relat, un final brusc que amaga també una sorpresa, com fa sovint l’autor, i que cap de nosaltres sospitàvem.

Després destaquem un aspecte que surt al principi de l’obra i és el de la cultura. Ens sobta com el personatge protagonista anhela ser (o semblar) culte i per això vol saber de pintura, música i vins. En Mike té molts diners que ha aconseguit amb la seva feina però sembla que no s’ha format prou i per això s’envolta de gent que sí té els coneixements que ell desitja. Llavors discutim sobre què és la cultura i les diferents maneres en què es pot manifestar.

Tot seguit surt el tema dels personatges, de la gran capacitat que té l’autor per retratar-los. Per a imaginar-los millor, coincidim en què les il·lustracions han tingut un paper fonamental. I a continuació ho lliguem amb el tema del vi: l’autor, curiosament, utilitza adjectius de personalitat i caràcter per a definir-lo i així diu que el vi era tímid o trapella, atrevit, generós, femení o alegre. Una forma molt original de descriure’l.

Per últim comentem que ens ha cridat l’atenció l’ús dels sentits que fa l’autor en tota la història: apareix el gust i l’olfacte, sobretot, però també la vista, l’oïda i el tacte. Aquest ús fa del text una història rodona amb uns personatges perfectament definits i un final absolutament inesperat que és marca “de la casa”. Per tant, el llibre els ha agradat i sens dubte el recomanem.

*Gràcies, Laia, per la confiança.

4 recomanacions narratives en 4 ratlles

I avui les 4 recomanacions de narrativa en format breu:

1. Los asquerosos. Santiago Lorenzo (Blackie Books, 2018).

No coneixia les novel·les anteriors d'aquesta autor, però les recomanen tant o més que aquesta, així que caldrà llegir-les també. En aquesta història l'autor escriu un cant amorós als pobles deshabitats, als pobles abandonats. És una història divertida, molt divertida, però també amarga i poètica des del punt de vista d'un personatge que no és el protagonista, sinó el seu oncle. Manuel, el protagonista, és com un d'aquests pobles: un personatge original i entranyable. I la prosa també ho és i així aconsegueix una radiografia de la societat actual i de la majoria de nosaltres, els mochufas.

2. Cambiar de idea. Aixa de la Cruz (Caballo de Troya, 2019).

Aquest llibre no és una novel·la, no és de ficció, és literatura vivencial, o sigui, està entre l'assaig i les memòries, tot i que s'assembla més a unes confessions directes, crues, transparents: "Insisto en que las barreras entre la crónica, las memorias, la autoficción y la ficción son inexistentes porque escribir es recordar y recordar es siempre un acto imaginativo". A la primera part del llibre descriu i analitza el dolor, els diferents tipus que podem patir ("los cuerpos están para romperse") i les ferides, marques, senyals i cicatrius que deixa: "...aprendí casi todo lo que sé sobre el dolor. Que me resulta más tolerable cuando estamos a solas. Que requiere de una concentración absoluta. Que aísla el ruido. Que se distrae con más dolor". Després avança reflexionant sobre la culpa i el dilemes morals: "Si vas a escribir una novela sobre la culpa, más te vale ser culpable de algo más gordo"; "A medida que me acerco al desenlace, los problemas éticos se hacen más y más presentes".

3. Hace tiempo que vengo al taller y no sé a lo que vengo. Jorge de Cascante (Blackie Books, 2019).

Es tracta d'un volum de relats variats molt originals i sorprenents, un llibre d'aquells que desitjaria haver escrit, un llibre amb tantes històries diferents i que m'agradaven tant mentre el llegia que no volia que s'acabessin. La imaginació de l'autor no s'esgota! Hi ha històries divertides ("Me veo la piel mejor que nunca, la cárcel me ha sentao genial"; "No hay nada más hermoso que un supermercado, es el lugar perfecto para llorar".), també poètiques ("Vivimos de recuerdos"; "¿es necesario soñar con esa intensidad?"; "Maupassant odiaba tanto la torre Eiffel que comía en ella todos los días para no tener que verla"; "¿Cuánto amor aguanta una persona?") o surrealistes ("La vida es difuminación"; "Trágate mis ojos para que te vea por dentro".), però sempre al costat de la realitat, de l'actualitat que ens colpeja: "Un test que te diga qué personaje de tu serie de televisión preferida eres y que siempre te ofrezca la misma respuesta: no eres nadie".

De tots els relats que hi ha, el meu preferit és La ardilla y el hurón; no podria ser més autèntic, líric i rodó.

4. La mujer singular y la ciudad. Vivian Gornick (Ed, Sextopiso, 2018).

És un llibre ple d'anècdotes personals, de reflexions sobre temes diversos, alguns més profunds o delicats, com ara la política, i d'altres no tant, com ara la ciutat estimada per l'autora, la ciutat on viu: Nova York. Aquesta ciutat apareix com un personatge més, com quelcom imprescindible i sempre present: "Mi ciudad (...), aquella en la que no vamos a ningún sitio, sino que ya estamos allí (...) en busca de un yo reflejado en los ojos de un desconocido". També tracta el tema de l'amor, de l'home adequat ("Si no era capaz de encontrar al hombre adecuado, me juré por lo más sagrado, prescindiría de los hombres".), o la convivència amb els altres ("...cuánto tiempo nos está llevando a los negros y a los blancos reconocernos los unos en los otros".), o l'amistat ("Un amigo, por lo tanto, es una especie de paradoja de la naturaleza".). Tot plegat transcorre entre la necessitat de sentir l'asfalt i de compartir contínuament la vida amb els amics.

*