Estiu, vacances, llibres, poesia

A l'estiu, a les vacances d'estiu més aviat, m'agrada llegir llibres de contes. Sempre me'ls reservo per a les vacances, encara que durant l'any també en caigui algun. Però aquest estiu he llegit més poemaris que relats, potser perquè a la pila de pendents en tenia més.

Revisant les lectures, m'he adonat que n'hi ha 3 que tenen un tema, un fil que els podria unir o relacionar: el dolor. 

Els poemaris són Domini fosc de Josep Mª Fulquet, Llet de glacera d'Alba Camarasa i Da dolor de Pilar Adón.

El dolor és un tema que recurrent en totes les arts. L'expressió del dolor a la literatura també es troba una i altra vegada, ja sigui la descricpció d'un dolor físic (malaltia) com anímic/intern (experiència).  El trobem ja descrit, per exemple, a La Ilíada (segle VIII a.C.) quan Homer descriu el plor i el dolor d'Aquil·les per la mort de Pàtrocle; també a La Chanson de Roland (segle XI) quan l'emperador Carlemany es desmaia de dolor en assabentar-se de la mort del seu nebot Roland de Roncesvalles : "¿A quién sorprenderá que él ruja de dolor?"

Els cops i les ferides més o menys metafòriques són disparadors i inspiració.

El tipus de dolor que apareix a l'excel·lent Domini fosc de Josep Mª Fulquet (Premi Pare Colom de Poesia, 2021. Lleonard Muntaner Editor) és un dolor existencial, sobretot. Però també hi ha poemes o versos que ens deixen veure, i ens transmeten, un dolor més aviat físic:

"¿Què són els morts sinó remordiment,

dolor, neguit, expressió callada

d'un malentès orgull que els vius expien"

"... quan només en el dolor es pot trobar l'amor".

"... perquè tot és oblit, distància, trànsit".

"Tota aquesta fatiga, tot aquest tedi en el gest,

en les paraules, en les fulles seques

que giren empeses pel vent calent de juny

posen a prova la capacitat de l'ànima

davant els límits nus de l'existència".

A Llet de glacera d'Alba Camarasa (Premi de Poesia Vila de Martorell, 2021. Viena Editorial) trobarem el dolor escampat per tots el poemes. El dolor (i les paraules) llisquen com escampades en un riu o en un iceberg blanc, lletós, desfet. Es veu clarament al poema titulat Post Bellum (el poema que més m'ha agradat), a El dolor té els seus protocols o a Un magatzem explota al centre de Beirut:

"He imaginat que sempre pot fer fred en les cases,

que el fred pot perforar les cases i els nadons".

"El patiment com un brunzit al qual t'acostumes

però no deixa d'existir".

"He sentit des d'ací el cor com se't trencava,"

El dolor que recorre Da Dolor de Pilar Adón (La Bella Varsovia, 2021) és més físic, però també hi ha poemes que incideixen en el dolor existencial. El títol ja ens prepara per al que hi trobarem a dins. Quan el meu fill em va veure llegint-lo em va dir: "Da dolor, mama? Ah, fa mal". Doncs sí, aquest poemari, i els altres dos, estan construïts amb poemes que fan mal:

"... la tarde en que me vi odiando

a las familias abeja

que reían juntas"

"Su ahogo se calma sólo con el mío.

Su ira y su rabia.

Sé que dejará de estar triste

cuando lo esté yo".

"Situada a la altura de tu sufrimiento,

reposar en tu hombro

(niña en volandas)

para hablar del exterminio

de los aborígenes de Tasmania".

"Hay una prisa a los 20

que vuelve a los 40.

Lo de en medio es supervivencia".

*

FEM-LES

 

Moltes gràcies, Marta i companyia, fer pensar en mi per al vostre projecte FEM-LES. Per la visibilitat i per deixar-me xerrar sense filtres ;)

*

L'aquari, David Vann

 

A la trobada de gener del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, vam llegir i comentar L’aquari (Ed. Periscopi, 2016) de l’escriptor i professor nord-americà d’escriptura creativa de la Universitat de Warwick (Califòrnia) David Vann (Alaska, 1966), autor que ha rebut nombroses beques de creació literària i és col·laborador dels mitjans Atlantic Monthly, Esquire, The Observer, The Guardian i The Sunday Telegraph, entre d’altres. Les seves obres han estat traduïdes a diferents idiomes i ha rebut diversos premis literaris, entre els quals destaquen el premi Llibreter 2011 i el Médicis l’any 2010 per la novel·la Sukkwan Island (2010).

David Vann va explicar en una entrevista que per escriure L’aquari havia partit d’una imatge inicial —una nena mirant els peixos de l’aquari municipal de Seattle amb un senyor que li parla al costat—, i havia sabut que l’home, un desconegut llavors, tindria un pes en la història. “Mai abans havia estat en un aquari. Tampoc sabia com continuar la narració. Pensava en els diàlegs de la nena i l’home vell”. “M’encanta escriure sense cap planificació. Així vaig descobrint el que realment vull explicar. L’inconscient transforma les meves històries”.

La protagonista i narradora de la història és la Caitlin, una nena de dotze anys amant dels peixos que viu amb la seva mare en un suburbi de la ciutat de Seattle, una ciutat grisa i freda. Cada tarda, després de l'escola, la Caitlin visita sola l'aquari de la ciutat, on s’hi passa hores, fins que la seva mare (Sheri), que treballa d’estibadora, passa a recollir-la. Aquestes visites li permeten endinsar-se en un món particular i íntim que la protegeix del món exterior. Els llaços entre la mare i la filla són molt forts al principi de la novel·la, però s’aniran afluixant. Un dia, se li acosta un desconegut, un senyor gran de “Cabells ressecs com gespa, ossos de les espatlles, res de tou, igual de cuirassat que un cavallet de mar i igual de lleig, però me li vaig enganxar com si fos la meva branca de corall”, amb qui  comença a compartir la seva afició pels peixos. Aquest senyor a poc a poc es guanyarà la seva confiança i desplegarà el drama, el nus de l’acció: li descobrirà un passat familiar molt dolorós, una realitat que no coneixia i que no s’imaginava de cap manera. 

L’aquari ens mostra una història dura explicada de forma brillant que ens explica que el dolor més gran es pot superar, que els conflictes es poden solucionar i obrir pas a una nova vida. 

- Temes que van sortir a la conversa:

De seguida comentem com ens ha fascinat aquesta història. Una història que té com a nucli els errors, les conseqüències de les nostres decisions i també el perdó. L’autor va explicar que “Mentre escrivia pensava que estava fent un llibre sobre una mare que necessitava perdonar el seu pare, però a poc a poc em vaig adonar que un dels temes importants era si el perdó d’una filla a la seva mare era possible o no.”

És possible perdonar algú a qui estimaves però que t’ha causat el dolor més gran de la teva vida?

En començar-la no ens esperàvem de cap manera que evolucionaria de la forma en què ho fa ja que al principi el ritme és tranquil i pausat, com el d’un aquari, i no es preveu el que passarà. A partir de l’aparició del senyor gran, a qui la Caitlin de seguida agafa confiança, la trama comença a moure’s i a canviar. I descobrim la fragilitat d’alguns personatges, com la de la mare de la nena, que, superada per la situació, acaba perdent els estreps, i el control sobre la seva filla (i sobre la seva pròpia vida). Fins llavors, la vida de la Caitlin i la seva mare transcorria monòtona, quotidiana i tranquil·la.

L’obra és una muntanya russa de sentiments: a mida que avança la història i descobrim els conflictes familiars que envolten els personatges principals (sobretot els que enllacen la mare i l’home desconegut que la Caitlin coneix una tarda a l’aquari) les sensacions van canviant una i altra vegada; patim, ens alegrem, dubtem, ens sorprenem, tornem a patir, ens tornem a alleujar: “La vida real s’assembla més al mar, on en qualsevol instant pot aparèixer qualsevol depredador”.

Per altra banda, ens va sorprendre tot el coneixement que té una nena sobre els peixos. També que sempre pregunti a la gent quin és el seu peix preferit, una pregunta molt original que segurament no ens havíem plantejat mai. És un joc molt original que compari la vida de les persones amb les dels peixos, com per exemple quan li diu l’Steve, parella de la seva mare, que ella és com un percebe: “Ets un percebre, pensa que ets a l’aigua tranquil·lament, com a màxim arreplegant una mica de plàncton, però sense moure’t ni preguntar res”. O quan ella afirma: “Que no notis la peixera no vol dir que no hi sigui, i fins i tot, la solitud s’ha de contenir d’alguna manera”.

A més de tot això, veiem com la protagonista va canviant, va madurant per tot el que li passa; l’autor ho descriu tan bé que ens ho fa veure i viure.

En resum, L’aquari és un llibre que ens ha encantat i que recomanem molt perquè és vida, i “Tot el que ens passa, fins a la cosa més petita, deixa un bony, i són bonys que no desapareixen mai”.

*

Gent normal. Sally Rooney

 

A l’última trobada de l'any 2021 del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, vam llegir i comentar Gent normal (Ed. Periscopi, 2019) de la Sally Rooney (County Mayo, Irlanda, 1991). 

Rooney va ser escollida l’any 2017 per The Observer (The Guardian) com un dels talents més prometedors del moment. Gent normal, la seva segona novel·la, va ser el llibre més elogiat de l’any per la crítica del Regne Unit segons The Bookseller. L’any 2018 va obtenir el premi a millor novel·la irlandesa i també el Costa Book Award. 

Els protagonistes de la història són en Connell i la Marianne, dos joves que han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne, una noia d’una família burgesa, és orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut i fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta. Temps després, en arribar a la universitat, els rols que tenien al poble (i a l’institut) canviaran totalment i la popular serà ella. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer que comentem és que es tracta d’un bon llibre, molt adequat també per als adolescents d’avui dia, per a comentar-lo amb ells ja que al començament de la novel·la, quan els protagonistes són adolescents, observem moltes dinàmiques relacionals de les que ells tenen, com per exemple les relacions de poder i domini dins les relacions amoroses: el Connell i la Marianne duen en secret la seva relació per por que ell, en ser popular, sigui rebutjat pels amics. En canvi, com ella no té amics en aquesta etapa de l’institut, es deixar fer: “Dilluns, a l’institut, va haver d’evitar mirar la Marianne o interactuar-hi de cap manera. Carregava amb el secret com si portés alguna cosa gran i calenta a les mans, com una safata massa plena de cafès que havia de portar a tot arreu sense vessar-ne ni gota. Ella es comportava com sempre, com si no hagués passat res, llegint un llibre a la zona dels armariets com feia habitualment”. 

És també una novel·la sobre la incomunicació: els protagonistes no acaben de dir què volen, què senten o necessiten i això els crea malentesos constants, a més de sobreentesos erronis. I això és un gran error que cometen els protagonistes una i altra vegada durant els anys en els que transcorre la novel·la. Segurament l’error més gran que comet el Connell és no convidar la Marianne al ball de final de curs i, anys més tard, no dir-li que ha demanat una beca (que acaben concedint-li). 

Ambdós personatges fan una recerca de la seva identitat que s’està formant en aquesta etapa de la vida i per culpa de la incomunicació, malgrat l’amor que es tenen, no poden ser parella; però sí que funcionen molt bé com a amics, tenen una relació íntima i especial, cosa difícil d’aconseguir: “La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d’una altra persona”; “Quan parla amb la Marianne té una sensació d’intimitat total entre tots dos. Li podria explicar qualsevol cosa d’ell mateix, fins i tot coses força rares, i ella mai no les explicaria, n’està convençut. Estar a soles amb ella és com obrir una porta per allunyar-se de la vida normal i després tancar-la darrere seu”. El que ens queda clar en llegir aquest llibre és que necessitem els altres per ser qui som. 

A través d’ells, dels personatges, l’autora denuncia dos elements de la nostra societat actual: per una banda la incomunicació i la solitud, i per l’altra, la hipocresia social. 

També comentem el títol que ens sembla encertadíssim ja que els personatges que hi apareixen semblen ser persones anormals cercant la normalitat (excepte la mare d’en Connell, la Lorraine, l’única que ens sembla ‘normal’ i que ens ha agradat molt com actua i es desenvolupa a la història). El desig de la Marianne, al llarg de tota la novel·la, serà aconseguir ser-ho, és a dir, vol que l’estimin: “No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal”. 

En resum, el desig continu de la Marianne (com de tants d’altres) és ser una persona com les altres, és a dir, normal, i al final veurem si ho aconsegueix (o no): “La gent l’ha oblidat. Ara és una persona normal. Ningú aixeca la vista quan passa pel seu costat”. 

El final de l’obra és obert, així que comentem com ens imaginem que serà en un futur la relació entre els protagonistes, com serà la vida que els espera, la vida que l’autora defineix en boca dels seus personatges com “la cosa que sempre portes amb tu, a dins del teu cap”. 

Per últim, si heu llegit la novel·la i us ha agradat podeu veure la sèrie de dotze capítols que n’han fet a través de la plataforma d'streaming Starzplay.

*