La princesa

Era l'aniversari de la seva filla i no sabia com dir-li que no tindria el regal que li havia demanat, no sabia com explicar-li que la Blancaneus tenia una vida estressant i buida, que el príncep ràpidament va deixar de ser un príncep blau i es va convertir en un marit avorrit, cansat i apàtic que la va carregar de fills; no sabia com fer-li entendre que la princesa bevia, bevia molt per fugir de la realitat, per intentar entendre què havia passat, quan la seva vida s'havia transformat en una rutina gris, i que feia un moment havia parlat amb ella pel watsap i que estava tan borratxa que no aniria a la festa. Primer li va dir que potser la Blancaneus arribaria tard i continuava esperant-la amb la corona posada. Encara no havia tastat res, ni un refresc, ni un tros de pastís, però els convidats no paraven de menjar, riure, saltar, cridar, no els importava massa la no arribada de la princesa. Li va prometre que la portaria, era la seva princesa favorita. Però estava borratxa, molt, estirada al terra de casa seva després d'haver vomitat diverses vegades, li havia dit. El príncep l'havia deixat a casa sola amb els nens, el gos, la roba bruta, la cuina buida, amb tot el caos una altra vegada i havia anat al bar amb els altres amics prínceps a veure el fútbol, es veu que feien un partit important. Quin desastre. Així que va pensar en una excusa millor per a la nena, alguna cosa que pogués entendre. Amor meu, ho sento però la Blancaneus no vindrà avui, la pobra s'ha mort.

*

De cine

En els darrers mesos he anat bastant al cinema i he vist pel·lícules ben variades. Unes m'han sorprès, d'altres m'ha deixat igual, alguna ja l'he comentat aquí, i aquestes són les que vull destacar.

1. Els espectaculars crèdits d'inici de "Los hombres que no amaban a las mujeres", el remake americà de la novel·la sueca, dirigida per David Fincher. La cançó que inicia la pel·lícula és una versió de "Immigrant song" dels Led Zeppelin, una adpatació molt potent de Trent Reznor i Atticus Ross que et posa els pèls de punta. Amb un començament així era difícil un remake a l'alçada, però ho va estar.

Sempre havia pensat que Immigrant song era genial per a una pel·lícula, de fet, des de petits, mon germà i jo l'escoltàvem també a tot volum i l'anomenàvem "la cançó de la peli de vampirs" perquè era això exactament el que ens suggeria. Molts anys després forma part d'una pel·lícula, encara que no sigui de vampirs. Genial:

2. El millor argument és el de "La piel que habito", un autèntic estudi sobre la bogeria, la bogeria d'un metge que intenta crear una pell artificial perfecta. L'obssessió el porta un pas més enllà i, a causa de la feble salut mental de la seva filla i l'incident que provoca el seu internament en un sanatori, decideix castigar el culpable utilitzant-lo per al seu experiment més boig i cruel.

L'argument no és una idea original de Pedro Almodóvar ja que la pel·lícula està basada en la novel·la Tarántula de Thierry Jonquet. Un film inquietant i valent.

3. La millor interpretació és la de José Coronado a "No habrá paz para los malvados". Ha estat molt guardonat i de fet és tan versemblant la seva actuació que oblides ràpidament que és un actor i no un policia desgraciat, alcohòlic i cremat anomenat Santos Trinidad que per salvar la pell després d'una nit excessiva aconsegueix salvar el món. Impecable.

Llàstima que hagin triat Stallone per al remake americà.

4. Per últim, la millor banda sonora és la de "Rec 3 Génesis": "Eloise" de Tino Casal, "Chup Chup" d'Australian Blonde, "No puedo vivir sin ti" de Coque Malla o "Gavilán o paloma" de Pablo Abraira, entre d'altres cançons memorables, fan que aquesta divertidíssima pel·lícula de zombies et faci agafar moltes ganes de ballar; qui no ha posat alguna d'aquestes cançons a totes les festes? Qui no les ha cantat en un karaoke? Jo segur que sí. Entre crit i crit, entre mos i mos et sorprens taral·lejant i fins i tot cantant més d'una vegada. Una barreja perfecta de rock espanyol:

*

Ofèlia

Totes les nits, en gitar-me, guaite
amb dolor aquella fotografia amagada
dins un gran llibre. Amb les lletres,
amb el gest congelat del somriure
vaig endut per camins i riberes; guaite
solcs i collites, i el vent com un plant
contra les roques. T'imagine, Ofèlia,
saltant entre els canyars amuntegats
de tiges. Dempeus et lleves les sabates,
m'allargues una mà amb gest funest
i el coll entre les algues. Amarg em desperte,
tot nafrat i plens de pols els llavis.




*De Les randes del paradís

29-M: Vaga general

Ja ho va dir el Brossa: Amb una setmana de vaga general n'hi hauria prou.

*

19 anys sense Estellés

Estellés, poeta de meravelles

Poeta de meravelles, Vicent Andrés Estellés és el títol del documental amb què Dossiers vol retre homenatge a qui està considerat l´Ausiàs March del segle XX. Per això, el reportatge fa un passeig poètic pels seus versos, que parlen de la vida i de la mort, de l´amor, del sexe, de la misèria, de la fam i del poble. Versos escrits amb paraules senzilles, clares i directes, però que utilitzades per Estellés adquireixen un valor líric altíssim. I és ara quan Dossiers ha preparat este reportatge perquè va ser el 27 de març de 1993, ara fa 19 anys, quan Estellés moria a València. Deixava escrits milers i milers de poemes que han marcat les últimes generacions de valencians. Per tractar-se d´un poeta contemporani, en el documental podrem disfrutar dels versos d´Estellés recitats per ell mateix. L´escoltarem en diferents moments de la seua vida, parlant del que, per a ell, és la família, l´amor que professa per Isabel, la seua dona, o la profunda tristesa i el dolor que pateix quan mor la seua filla de només tres mesos. I també de la passió que sent pel seu país.

*

No he desitjat mai cap cos com el teu.  
Mai no he sentit un desig com aquest.  
Mai no el podré satisfer -és ben cert.  
Però no en puc desistir, oblidar-te.  
És el desig de la teua nuesa.  
És el desig del teu cos vora el meu.  
Un fosc desig, vagament, de fer dany.  
O bé el desig simplement impossible.  
Torne al començ, ple de pena i de fúria:  
no he desitjat mai cap cos com el teu.  
L’odi, també; perquè és odi, també.  
No vull seguir. A mamar, tots els versos! 

*

L'home sense soroll

L’home sense soroll va decidir cosir-se cascavells a les sabates, al rellotge que mai es treia, al cinturó. A la bossa. Només ho va fer en algunes peces de roba perquè no suportava els pírcings. D’aquesta manera el sentirien apropar-se, entrar en una habitació, obrir la porta i ja no s’espantarien.

Per un moment, l’home sense soroll es va sentir com un gat, un gran gat, un gat domèstic. Però només va ser un moment.

Primavera valenciana

Els llibres en mans d'adolescents fan molta por als policies perquè d'altra manera no entenc tanta violència contra uns menors. Em fa molta vergonya veure les imatges de les càrregues policials desmesurades i les ferides dels estudiants. VERGONYA. I també una llàstima immensa quan penso en els meus alumnes... Però on estem arribant?

Tot va començar quan aquests nois de l'IES Lluís Vives de València es van presentar a classe amb mantes ja que NO tenien calefacció (l'Institut no té diners per pagar-la); varen fer algun vídeo de la situació en què rebien classe i van penjar-ho a youtube. Els van dir -ordenar- que els traiessin... No ho van fer, sinó que es van manifestar per donar a conèixer la situació tan penosa que pateix l'ensenyament públic per culpa de les retallades. I començà el disbarat de la violència. Així governa el PP.

La responsable de la càrrega policial és la senyora Sánchez de León, demanem la seva dimissió JA.

Aquesta tarda, a les 15.30, han convocat una altra concentració a l'IES i es demana que tothom hi vagi amb un llibre; quin mal pot fer un adolescent amb un llibre??

Precaucions

Ja és Carnaval! En aquests dies -i bàsicament sempre- cal prendre precaucions en tota relació. Disfruteu de les disfresses, de les nits, dels dies, dels caramels, de la purpurina... Però vigileu els llibres si voleu evitar situacions compromeses; comproveu que n'hi ha, els llibres et protegeixen:

Converses d'autobús (2)

La pluja inspira els viatgers del bus. O el fred que fa avui. A les 9 del matí han pujat dues dones que parlaven molt animades i no es queixaven gens del fred. Anaven comentant què farien després, s'han intercanviat els números de mòbil, han continuat fent alguns cometaris fins que una d'elles ha decidit fer una gràcia i ha deixat anar: "- Oye, el whatsup es una guasa, ¡jajajaaaa!" L'altra li ha rigut l'acudit i han continuat comentant l'aplicació. Jo m'he posat a pensar que aquella dona era una desconeguda poeta d'autobús i que en realitat volia fer un vers, un petit poema d'art menor i rima abba...

He tornat a escoltar-les perquè ja m'avorrien les meves reflexions.

En aquell moment l'amiga de la poeta ha dit una gran frase que m'ha portat a diverses conclusions: "- Mi marido no es mi mundo".

He tornat a les meves cabòries donant-li tombs al que ha dit i he trobat que:

1. Els marits no són d'aquest món.

2. Al món hi ha més d'un marit.

3. Hi ha dones amb marits d'altres móns.

4. És complicat el món dels marits.

5. El món no està fet bàsicament de marits.

6. Les dones casades tenen els marits fora del seu món.

7. No és compatible un món propi i un marit.

8. Per què els marits tenen un altre món?

9. És compatible un marit i un sol món?

10. No busqueu marit en el vostre món interior.

...

M'he aturat perquè el bus ha arribat a la meva parada. Per fi.

*

Pensar

A ella no li agradava pensar, i sempre ho anava repetint "no m'agrada pensar, no m'agrada pensar...". I va trobar a ell, a qui tampoc li feia gràcia aquest fet. Tots dos bevien cóctels sense pensar i sense pensar-s'ho massa anaven a banyar-se a la platja. Un dia va dir ella sense pensar "Odio pensar" i ell va repondre sense aturar-se gaire en el significat de la frase "Jo també". Eren feliços.

Una nit, en un concert, una cançó li va suggerir a ella alguna cosa; es va callar de cop intentant recordar i ell, veient-la submergida en els seus pensaments, li dir "estàs pensat, què penses?". Com no s'ho pensava que li faria aquesta pregunta, ella es va enfadar i van tenir la primera baralla. La gent pensava que en feien un gra massa. Van tornar a casa, van oblidar de seguida per què discutien ja que no tenien ganes de pensar com havia començat la discussió i van prendre un cóctel boníssim; l'endemà anaren a la platja. I això va ser tot.