Alice Munro

Tenia moltes ganes de llegir contes de l'Alice Munro, no la coneixia. Com que va guanyar el premi Nobel 2013 les llibreries s'han omplert d'obres seves. M'encanta que hagi guanyat el premi una escriptora, canadenca, i a més, de relat breu, i no el típic novel·lista, com cada any. 

Al final, entre tanta obra, vaig escollir Mi vida querida (Lumen, 2013) convençuda que qualsevol dels que hi havia pertot arreu seria una bona tria. I ho va ser. Em va sorprendre i seduir des del començament: l'Alice escriu i descriu històries quotidianes que tot just comencen o precisament s'acaben amb el relat, sobre la infantesa, sobre viatges, sobre l'amor, sobre moments tràgics o decisius..., i sempre ho fa amb la calma i serenitat del qui se sap derrotat.

Derrotats. Derrotats i decebuts per la realitat. Aquesta és la sensació que em queda cada vegada que acaba un dels seus relats.

El seu estil és suggeridor i directe, amb comparacions tan potents com aquesta: "Y como una cuchillada corta la carretera un amasijo de esas rocas que ya me parecen familiares, hierro ensangrentado entre lajas de granito".

Cal llegir-la, molt. I crec que encara que només hagués escrit una imatge tan potent com aquesta es mereix tots els premis:

"Antes de llevarme a casa tiró por la nieve todas las galletas, todos aquellos corazones rojos, para alimentar a los pájaros del invierno".

*Ambdues cites pertanyen al relat "Amundsen".

Dia de la Poesia Catalana a Internet

Un altre any 17 de març, St. Patrick's day i dia de la Poesia Catalana a Internet.

Un altre any deixo un poema a la xarxa. Amunt la poesia!

LULU ON THE BRIDGE

Aquesta nit 

he tornat a sentir-la.

És la melodia que

m'acompanya quan estic

completament borratxa.

I ara, del tot desperta,

estic tan sola damunt

el pont de ferro,

molt mudada,

amb la faldilla blava

i les sabates cansades.

Però ja no sóc pobra.

Tinc la ciutat,

el sol a la cara,

els ulls plens de festa,

i les campanes

que em condueixen

sempre a la teva copa.

Lulu on the bridge. Paul Auster, 1998

* De La dona bilingüe. Viena Edicions.

Estranys que es besen

Això és el que passa quan es demana a 20 estranys que es besin, 10 parelles que no es coneixen. I la cineasta Tatia Pilieva ho ha captat meravellosament bé.

L'autora volia captar la màgia del primer petó entre dues persones, però el que a mi m'ha cridat més l'atenció són les reaccions que tenen just abans del petó, la sorpresa que esclata quan els hi diuen que han de petonejar sincerament a aquell/a que tenen al davant. Genial i autèntic. Muack!!

)


*

Fora rosaris

Avui, dia de la dona treballadora, escric sobre un tema que ens afecta directament, arrel d'una pintada que vaig captar fa uns dies.

L'altre dia, fa un parell de setmanes, quan anava cap a la feina em vaig trobar un missatge a la façana de l'església de St. Antoni: Fora rosaris dels nostres ovaris.

És evident que la reforma de la llei de l'avortament, proposada pel desafortunat ministre Gallardón, desagrada a la majoria de la població pel significatiu pas enrere que representa, un pas gegant, un pas de més de 35 anys. I és evident també que l'església està darrere la llei pressionant el Govern.

És tan absurd aquest retrocés que fins i tot des d'Europa ens han cridat l'atenció: com es pot obligar algú a tenir un fill que no vol, amb greu malformacions, per exemple? I sense cap tipus d'ajut social posterior. Increïble. Absurd.

La pintada va durar unes hores. L'endemà al matí quan vaig tornar a passar a la mateixa hora (7.45) ja no hi era. Han pintat un tros de façana i encara que no es llegeix el missatge es veu clarament el to diferent de la pintura.

Qui ho devia escriure?

Aquestes paraules em van recordar les que va dir fa cosa d'un mes la diputada per Amaiur, Onintza Enbeita: "En mi coño y en mi moño mando yo". Aquí ho deixo.

*

Elena Medel

M'agrada molt l'Elena Medel. És cordovesa i va escriure el seu primer poemari Mi primer bikini (DVD, 2002) amb 16 anys. Un poemari madur, original i valent. Des de llavors la segueixo. El llibre que més m'agrada d'ella és Tara (DVD, 2006) perquè em fa pensar en la terra de l'Escarlata O'Hara, en el pes dels camions i en un petit defecte. Un dels meus poemes preferits és el que copio al final, encara que m'ha costat triar-ne un.

L'Elena ha creat La Bella Varsovia, una editorial i societat d'agitació cultural. És valenta ella, i els seus companys. Gràcies per fer-li lloc a la poesia i no us atureu!

Escribiré quinientas veces el nombre de mi madre…

Escribiré quinientas veces el nombre de mi madre.Con un vestido blanco trazaré cada una de sus letras por lasparedes de mi dormitorio, por el suelo del patio delcolegio, por el pasillo de la casa más antigua. Pararecordar mi origen cada vez que yo viva.En todos los lugares podré besar sus mejillas limpias decristal, aunque ella duerma lejos:sus mejillas cercanas que me dolerán allá donde acariciesu nombre escrito.Tantos días, tantas noches habrá de alimentarmeamorosamente con su parábola descalza;vendrá mi madre a arroparme, mujer de humo, con los ojostiritando de suerte,y en cada sueño mis apellidos dolerán como un cartel debienvenida a un hogar diferente.Sobre mi cabello, rubio como el de mi madre, la corona queme ciño como hija primogénita de Dinamarca.Me llamaré Vacía, en honor a mis muertos; miraré cómoretozan de acrílico las palmas de mis manos, sangrarámi lengua a disposici6n de mis muertos.Gritaré quinientas veces el nombre de mi madre para quienquiera escucharlo, y escribiré que bendigo este mediocorazón en huelga mío, pues no olvido:nací para llorar la muerte de otros.

*

De vegades sento coses

De vegades sento coses, frases, converses. Abans més perquè anava a treballar en bus i la gent xerra molt al bus. Ara vaig en bici i se m'escapen moltes perles. Però quan camino de vegades sento coses que desitjaria oblidar però se'm queden al cap i em colpegen de tant en tant. Així que les escric a veure si s'escapen.

La primera conversa que encara em ressona és una de ben breu: un senyor i una senyora passejaven pel meu carrer xino-xano i en passar per davant del pati de casa, on jo prenia el solet i vigilava que el meu fill no m'arranqués totes les plantes, diu ell tot mirant cap a la Biblioteca-Museu: -Saps? En Víctor Balaguer era una dona. -Ah sí? -Sí, m'ho van dir l'altre dia.

Em vaig ennuegar! Que era una dona, diu?? El vaig mirar malament i a punt que no li dic alguna cosa, però no és de bona educació ficar-se en una conversa privada. Els vaig mirar marxar lentament, els vaig deixar escapar amb aquell error. I de seguida vaig relacionar on estava l'equívoc: clarament aquell senyor havia confós Víctor Balaguer amb Víctor Català, que sí era una dona (Caterina Albert). Es devien conèixer aquests dos Víctors? Els hauran intercanviat la personalitat alguna vegada més? Es van llegir mútuament? S'agradaven potser? Per què no deixo d'espiar converses?

L'altre error no és lingüístic, sinó temporal. Quan arribava a la feina després del canvi d'horari d'hivern, vaig sentir com un pare amb una nena parlava amb una senyora a la porta de l'escola que hi ha al costat de l'Institut on treballo. La senyora li insistia al pare que eren gairebé les 8h, no les 9h, que dissabte havien canviat l'hora. El pare i la nena miraven la porta tancada de l'escola amb son i resignació, i el rellotge amb estranyesa, com si no l'entenguessin. La dona els tornà a repetir amablement que eren gairebé les 8h, que dissabte havien canviat l'hora.

*

Nova secció: Autors

L'altre dia, a facebook, vaig participar en una iniciativa molt atractiva: seguint l'antic joc del telèfon, es proposava un/a poeta i un poema seu; aquells que deien M'agrada formaven part del joc i se'l assignava el nom d'un altre autor per seguir el fil buscant i penjant algun fragment de la seva obra. L'objectiu era omplir la xarxa de poesia.

Pensant en aquest joc se m'ha acudit afegir una secció en aquest bloc per donar a conèixer autors/es de poesia, però també d'altres gèneres, de la meva predilecció. I començaré per Amalia Bautista (Madrid, 1962), excel·lent poeta. L'Amalia fa uns poemes intimistes i senzills que captiven des del primer vers. Per saber-ne més de la persona i de la seva obra, cliqueu AQUÍ.

Un dels meus poemes preferits:

                                                                    LUZ DE MEDIODÍA

                                                     Ni tu nombre ni el mío son gran cosa,
                                                     sólo unas cuantas letras, un dibujo
                                                     si los vemos escritos, un sonido
                                                     si alguien pronuncia juntas esas letras.

                                                     Por eso no comprendo muy bien lo que me pasa,
                                                     por qué tiemblo o me asombro,
                                                     por qué sonrío o me impaciento,
                                                     por qué hago tonterías o me pongo tan triste
                                                     si me salen al paso las letras de tu nombre.

                                                     Ni siquiera es preciso que te nombren a ti,
                                                     siempre nombran la luz del mediodía,
                                                     la fruta, el paraíso
                                                     antes de la expulsión.

*

Vent

M està sola al centre del vestíbul. Ha arribat aviat i ha aparcat el cotxe una mica lluny per passejar una mica abans d'arribar. No sap si esperar allà fins que ell arribi -li va prometre que sí, que avui podria escapar-se abans del treball i seria puntual -o demanar una habitació. I cava. I maduixes. Avui fa tres anys.

A la bossa porta un petit estoig daurat amb tabac, el mòbil, un pintallavis, les claus, mocadors de paper, i un pot de purpurina. Comprova per enèsima vegada que el telèfon està encès, que té bateria, que hi ha cobertura, que no hi ha cap missatge i surt a fumar. Encara fa calor i bufa més fort el vent. Amb cada calada se li escapa un sospir mentre es pregunta per què està una altra vegada així, recolzada a la paret d'un altre motel barat, esperant la destrucció (o l'amor). Tot d'una es fixa en un petit objecte que se li acosta volant per l'aire. No és un paper, no és una fulla, no és una bossa de plàstic. Que estrany, són unes calces que van dibuixant siluetes perfectes al cel com lletres. No s'aturen, passen de llarg, segueixen volant i escrivint. Gairebé ha pogut llegir una paraula, dues, una frase... De sobte llança el cigarret, entra de pressa a l'hotel, escriu una nota, li dóna al recepcionista amb quatre indicacions de per a qui és el missatge i marxa. Se'n va del motel (comprovant discretament que porta calces) abans que arribi ell. 

*

50 anys de Rayuela

Aquest any 2013 se celebra que la famosa novel·la Rayuela de Julio Cortázar fa 50 anyets.

Són molts els articles que s'han anat escrivint, i les opinions que han aparegut en premsa i també en blocs. A més s'han fet diferents celebracions i reflexions sobre aquesta novel·la. 

Ha envellit Rayuela? La llegeixen els joves encara? Això és el que jo em pregunto, encuriosida. 

Jo la vaig llegir quan estudiava Filologia, no en sabia res d'ella ni de Cortázar, i tocava per temari. El primer que em va sorprendre en començar a llegir va ser que l'autor et proposava 2 maneres de llegir-la, podies triar el camí curt i fàcil i llegir els capítols en ordre fins a la meitat (acaba allà) o podies llegir-la seguint la numeració que Cortázar et proposava, uns números desordenats, que semblaven aleatoris, i que convertien la lectura en un joc senzill. D'aquí el títol. Evidentment, jo em vaig deixar seduir per l'autor i em vaig posar a jugar, a saltar pels capítols. Recordo que vaig trigar bastant en acabar-la perquè hi havia un munt de noms propis (pintors, escriptors, músics de jazz...) i referències que no coneixia i que buscava a l'enciclopèdia, sí, he dit enciclopèdia perquè internet no existia (o no havia arribat a les nostres vides, encara). Em va fascinar. em vaig enamorar d'Horacio i de La Maga. No sabia que es podia escriure d'aquella manera. I es va convertir en un dels meus llibres preferits.

Devia tenir 20 anys quan vaig descobrir el món de Rayuela, per això la relaciono amb una novel·la per a joves, però s'ha tornat cursi amb el pas del temps? En aquest article es parla sobre aquest punt.

No l'he tornat a llegir, no cal, recordo perfectament el seu sabor.

Per saber més opinions i comentaris:

- Intervención: Rayuela

- "Rayuela" 50 años de magia literaria

- La plenitud intermitente de 'Rayuela'

*

El raig verd

EL RAIG VERD

...tú nunca has visto

ese maldito rayo verde.

Sr. Chinarro

Escrius de tu i de mi per recordar-me.
Escrius: "Amaril·lis penjava, lleugera,
la brossa als arbres. Tenia la pell freda i
tremolava en reconèixer el pecat, en contemplar
l'insomni en el front, en la boca cosida,
en aquells ulls d'amant".
Escrius paraules nascudes a cau d'orella
-corbes, llamp, silenci.
Escrius sobre la pols del camí i el raig verd
on es gronxen les penes.
Escrius que ets una noia neta i treballadora
i que el desig passà com passen tantes coses.
Finalment escrius que com un càstig
la sang dels enamorats regarà les terres.




*De La dona bilingüe.








*