diumenge, 30 de novembre del 2014

La combinació


Un home jove amb barret i guants negres surt de casa de matinada amb el cap cot i el pas lleuger. No hi ha ningú més al carrer, només es veu, de vegades, l’ombra d’algun gat solitari. L’home del barret i els guants negres tomba el cap enrere, de tant en tant, alhora que es posa una mà al pit com palpant-se’l.  Quan arriba a la plaça principal de la ciutat ja està sortint el sol i comencen a obrir mandrosament algunes cafeteries. L’home s’atura en un caixer, es treu els guants, agafa una tarja de la butxaca de l’abric i abans que pugui introduir-la i marcar les quatre xifres un altre home se li posa al darrere, estira un braç amb un ganivet brillant a la mà i li diu a cau d’orella “sis, tres, nou, quatre”.



*

dimarts, 18 de novembre del 2014

Love is in...

Hi ha una cançó que diu que l'amor està a l'aire; quan hi ha flirteig entre dues persones es diu també que l'amor està a l'aire, tot citant la cançoneta, fins i tot hi ha qui la canta Love is in the air nana na nanana na...
Però passejant per Ingolstadt vaig trobar aquesta pintada: Love is in the (heart?).





És evident que els alemanys no estan per subtileses ni metàfores: l'amor es troba al cor.
Potser algú més científic li diria a qui ha fet la pintada que l'amor és cec o que l'amor, i d'altres sentiments, es troben exactament al cervell, allà ben a gust activant les neurones:




En canvi algú més químic opinarà que l'amor no es troba enlloc sinó que és una reacció de diverses substàncies químiques (oxitocina-serotonina-vasopressina).

A mi no m'importa pensar que l'amor es troba al cor, sobretot després de llegir aquest missatge que em va fer somriure i de veure l'ampolla de cervesa "Desperado" dreta, cap per avall, al costat del cor.
Segurament els veïns no van pensar gaire en tot això perquè poc dies després van esborrar la frase. Una llàstima.

*

diumenge, 2 de novembre del 2014

Tots Sants






Per Tots Sants és típic menjar panellets, castanyes, moniatos i d'altres delícies. També anar al cementiri i fins i tot disfressar-se. Però el que faig jo cada anys és pensar en una història literària i no és Don Juan Tenorio de Zorrilla, típica representació romàntica d'aquestes dates, sinó la meva llegenda preferida de Bécquer: "El monte de las ánimas" que es pot llegir AQUÍ.
No la rellegeixo cada any perquè ja me la sé de memòria no sóc de rituals.
L'acció transcorre la nit de difunts i els protagonistes són Alonso, mascle ibèric i gallet, i la Beatriz, una noieta freda, perversa i personatge/dona fascinant, segurament el personatge que ho és més d'aquest autor, per tot el que té de retorçat i manipulador. 
Les Llegendes és una lectura típica també per als estudiants, jo sovint la poso (3r-4t d'ESO) i m'agrada  presentar el llibre, el Romanticisme i Bécquer llegint i comentant El monte a classe entre tots. Després els deixo triar un treball per adaptar i canviar el format a una de les llegendes: còmic, cancó, poema, escena de teatre, curtmetratge, vídeo-clip.
Sempre té molt èxit aquest format de treball, és enriquidor per a ells ja que els dóna llibertat creadora, i per a mi perquè descobreixo nous punts de vista i adaptacions realment artístiques.
Una mostra de com en són de creatius alguns alumnes és aquest vídeo i cançó de "Los ojos verdes" que em van fer el curs passat l'Ignasi i el Josep de 4t d'ESO.
Bécquer és entre nosaltes :)





*

diumenge, 26 d’octubre del 2014

Càstig

Ella no sabia que jo li ho hauria fet de franc. Totes dues tancades, assegudes, soles, quietes i una mica espantades. Jo mirava alternativament amunt i el llibre, el llibre i la finestra, la finestra i un altre cop amunt. No ho puc fer, no ho sé fer; em va dir ella amb la mirada plena de ràbia. Jo crec que sí..., vine, apropa't una mica més. 
Es va asseure al meu costat, em va mirar als ulls, va sospirar, es va aixecar el jersei i es va remenar la roba. De seguida va trobar un monederet, el va obrir, va treure un bitllet ben doblegat i me'l va donar. Me'l vaig quedar mirant uns segons amb cara de sorpresa abans d'agafar-lo. Vaig obrir la seva llibreta i li vaig fer els exercicis correctament imitant perfectament la seva lletra.
Quan va tornar la professora ens va trobar dretes mirant el pati per la finestra. Ja podeu baixar, nenes. La propera vegada ho copiareu tot cent cops.
Vam sortir de pressa de la classe, agafades de la mà i somrient, segurament jo més que ella ja que pensava en totes les llaminadures que em compraria aquella tarda.





*

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Adéu a Moll




L'editorial Moll tanca.
Em vaig assabentar ahir i encara no me'n sé avenir... És una gran, grandíssima pèrdua per a la llengua i literatura catalanes. Són molts anys ajudant a difondre les nostres Lletres, les grans obres, les petites joies, els autors consagrats, els novells, i també cal destacar la publicació d'obres guanyadores de premis; és una llàstima enorme no poder gaudir més d'aquesta feina tan ben feta.
Jo vaig tenir la sort de publicar a Moll el meu segon poemari, Les randes del paradís, després de guanyar el premi Vila de Lloseta (2007) i va ser un gust treballar amb ells.

Les randes del paradís


La crisi els ha passat factura, molt cara, i així ho explicava Susanna Moll ahir a la seva pàgina de Facebook:

Benvolguts amics,
Com tots sabeu, fa gairebé tres anys que l'Editorial Moll va fer públic que estava patint greus problemes econòmics i va presentar un concurs de creditors. De llavors ençà hem estat intentant remuntar la situació i hem comptat amb el suport d'amics com vosaltres, que us heu inscrit a la campanya “Amics de l'Editorial Moll”, heu participat al crowdfunding per editar el volum VI de les Rondaies mallorquines o heu comprat llibres nostres a les llibreries o a través de la pàgina web.
Lamentablement tots aquests esforços no han estat suficients i hem arribat a una situació insostenible que no deixa altre camí més que el de tancar les nostres portes.
Pensam que l'Editorial Moll ha tengut un lloc a la nostra petita història i, en èpoques molt difícils per la nostra llengua i cultura, ha contribuït a consolidar-les i a configurar el món cultural de les Illes perquè pogués arribar a ser el que és avui en dia.
Per sort, aquesta tasca –que durant un temps el nostre fundador, Francesc de B. Moll, va dur a terme gairebé en solitari (juntament amb els amics i autors de qui es va envoltar)– ara ja no és patrimoni d'una sola empresa o institució. Moltes altres s'hi han afegit i entre totes hem aconseguit una situació gairebé normalitzada per a la llengua i cultura en català. Podem dir amb orgull que hem complit un cicle i que ara ja no som “imprescindibles” –com alguns de vosaltres amablement ens deis.
Volem donar-vos les gràcies a tots els que ens heu acompanyat durant tots els anys d'existència –80 anys hem arribat a complir. A tots els clients, lectors, proveïdors, impressors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, mestres i professors, il·lustradors, fotògrafs, crítics i periodistes, i molt especialment a tots els autors que heu dipositat la vostra confiança en nosaltres. Gràcies sobretot per la vostra comprensió i el vostre suport durant els darrers i difícils anys de la crisi. I gràcies especials als treballadors de la casa, que han estat imprescindibles per poder intentar la remuntada i que han demostrat una paciència i una lleialtat fora mida. En aquest sentit volem expressar el nostre agraïment més calorós als tres que han estat amb nosaltres fins al final: Joan Llinàs, Antoni Galindo i Miquel Muntaner.
Els llibres sempre formaran part de la nostra vida i qui sap si en el futur ens retrobarem a través de nous projectes literaris. Fins aviat!
Una forta abraçada,
Antoni Moll Echeto (gerent)
Susanna Moll Kammerich (Directora de Producció)
EDITORIAL MOLL
«Hay quienes no pueden imaginar un mundo sin pájaros, hay quienes no pueden imaginar un mundo sin agua; en lo que a mí se refiere, soy incapaz de imaginar un mundo sin libros.» (Jorge Luis Borges)

La premsa també ho ha publicat, també assenyalant la història, lluita, i la pèrdua que això representa:
- La notícia: Ara Baleras  Diario de Mallorca  El Mundo   324  dBalears

S'escriurà molt més sobre aquest tancament, però ara només vull felicitar-los per tots aquests anys, per la dedicació, pels esforços, per totes les obres i pels sentiments que ens han despertat.
Podeu estar ben orgullosos de la feina que heu fet.
Moltes gràcies a tot l'equip.

Fins aviat!

L'equip

*

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Stop control

Passejant per Ingolstadt també he trobat mostres d'art urbà o de missatges interessants.
Un que veig cada dia, perquè està al costat de casa, diu Stop control. Em va cridar molt l'atenció, és una queixa discreta, una reivindicació, una demanda clara i breu: alguns habitants de la ciutat (o més enllà) se senten controlats. Però ho diuen educadament, potser per aquest mateix control del que no es poden desfer.




Un missatge discret que descriu el tarannà dels alemanys. Tanmateix no deixa de ser un descontrol pintar en una paret per dir que ja n'hi ha prou.

Un altre dia, en un altre carrer, vaig topar amb una altre descontrol. Potser algú que passejava com jo, fart del control es va descontrolar deixant anar la seva imaginació i li va semblar que aquell pal, aquell tub era una tija perfecta:



Qui sap si no va ser la mateixa persona o algú que, com jo, va trobar el primer missatge i després d'interioritzar-lo va deixar anar la imaginació.
Totes dues pintades em van fer somriure i em van agradar perquè a mi tampoc m'agrada gens el control i quan m'avorreixo dibuixo flors, en paper jo, esclar.


*

dissabte, 27 de setembre del 2014

Un dia més

Gairebé dues setmanes que estic a Ingolstadt, una ciutat bonica, una ciutat literària.
A Ingolstadt Víctor Frankenstein va donar vida al monstre.
A la Universitat d'Ingolstadt va estudiar Víctor.
En aquesta ciutat es va crear la secta dels Illuminati a finals del s. XVIII. Un lloc amb molta història, amb moltes històries. També té una història per a mi.
De moment, com no entenc l'alemany i per tant és com si no tingués tele, poso moltes hores música. M'he portat l'aparell de música i un quants cd's.
El que més he escoltat (cantat i ballat) és El Incendio (2009) de Sidonie, en especial la cançó "Un-día-más-en-la-vida". Aquí els dies passen lents i cada matí quan em desperto penso Un dia més, i poso música com en un paral·lelisme.
Avui és dissabte, avui és un dia més.






LLETRA:

A la ciudad ha llegado el circo,
con artistas aéreos,
tragasables y un mimo.
Hay un león viejo y cansado,
se pasa el día durmiendo
tendido junto al mago.

Y los niños por la noche
soñarán sin dormir, esperarán,
porque mañana va a empezar la función,
va a empezar la función.

Un día más en la vida,
es un día más, otro día más.
Un día más en la vida,
es un día más, otro día más.

Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.
Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.

El bailarín con un clavel en la boca,
a veinte metros del suelo
en la cuerda floja.
Triple mortal, tú y yo en la pista,
nuestra gran pirueta,
un día más en la vida.

Y los niños lo han pasado tan genial
en su hogar preguntarán
si el circo volverá,
volverá, volverá, volverá...

Un día más en la vida,
es un día más, otro día más.
Un día más en la vida,
es un día más, otro día más.

Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.
Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.

Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.
Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.


*

dijous, 28 d’agost del 2014

El bloc fa 3 anys!








Gairebé se'm passa de nou l'aniversari del bloc! El dia 25 (fa 3 dies) el bloc fa fer 3 anys! Estava fora, a Holanda de vacances, molt entretinguda amb el nen i molt relaxada de viatge. Però vaig recordar el dia perquè el tenia present abans de marxar. A més, el dia següent, el 26, abans-d'ahir es va celebrar el centenari del naixement de Julio Cortázar.
Per tot plegat i ara que ja sóc a casa, encara que no he tret la roba de les maletes, avui és un bon dia per a una celebració, així que, per ser més original i no repetir-me amb els contes o novel·les del gran escriptor argentí, deixo aquí un poema. Sí, també va escriure poemes, tan seductors com aquest:


NOCTURNO
Tengo esta noche las manos negras, el corazón sudado
como después de luchar hasta el olvido con los ciempiés del humo.
Todo ha quedado allá, las botellas, el barco,
no sé si me querían, y si esperaban verme.
En el diario tirado sobre la cama dice encuentros diplomáticos,
una sangría exploratoria lo batió alegremente en cuatro sets.
Un bosque altísimo rodea esta casa en el centro de la ciudad,
yo sé, siento que un ciego está muriéndose en las cercanías.
Mi mujer sube y baja una pequeña escalera
como un capitán de navío que desconfía de las estrellas.
Hay una taza de leche, papeles, las once de la noche.
Afuera parece como si multitudes de caballos se acercaran
a la ventana que tengo a mi espalda.



Per molts anys!!!


Un dia et parlaré de Rayuela :)



*Una imatge dels dies a Holanda: explicant un conte al petit Sander (algun dia podrá llegir els fabulosos contes del Cortázar).



*

dimarts, 12 d’agost del 2014

Oh capitán, mi capitán...!




Oh capitán, mi capitán...!


Bon viatge Robin!





Oh Capitán, mi capitán!!

Oh Capitán, mi Capitán:
nuestro azaroso viaje ha terminado.
Al fin venció la nave y el premio fue ganado.
Ya el puerto se halla próximo,
ya se oye la campana
y ver se puede el pueblo que entre vítores,
con la mirada sigue la nao soberana.
Mas ¿no ves, corazón, oh corazón,
cómo los hilos rojos van rodando
sobre el puente en el cual mi Capitán
permanece extendido, helado y muerto?
Oh Capitán, mi Capitán:
levántate aguerrido y escucha cual te llaman
tropeles de campanas.
Por ti se izan banderas y los clarines claman.
Son para ti los ramos, las coronas, las cintas.
Por ti la multitud se arremolina,
por ti llora, por ti su alma llamea
y la mirada ansiosa, con verte, se recrea.
Oh Capitán, ¡mi Padre amado!
Voy mi brazo a poner sobre tu cuello.
Es sólo una ilusión que en este puente
te encuentres extendido, helado y muerto.
Mi padre no responde.
Sus labios no se mueven.
Está pálido, pálido. Casi sin pulso, inerte.
No puede ya animarle mi ansioso brazo fuerte.
Anclada está la nave: su ruta ha concluido.
Feliz entra en el puerto de vuelta de su viaje.
La nave ya ha vencido la furia del oleaje.
Oh playas, alegraos; sonad, claras campanas
en tanto que camino con paso triste, incierto,
por el puente do está mi Capitán
para siempre extendido, helado y muerto.
Walt Whitman







*

dissabte, 28 de juny del 2014

Una mà en una mà





"Sols evoques això: una mà en una mà"
V. A. Estellés



Vora l'escullera tornen  grapats
aquells dies. El vent em travessa
la cara i em descrosta el record
d'altres besades. He vist la meva mà
dins la teva, esgarrapant-me,
esqueixant-me, dibuixant límits
i llunyanies en aquella galta dolça.
Vora l'escullera l'horitzó s'esborra
mentre repeteixo el teu nom
i cremo les últimes paraules.










*Del llibre Astrolabi.