Aquest dies he llegit la versió catalana de Made in Galiza de Séchu Sende, traduïda per Mònica Boixader al català amb el títol La venedora de paraules (RBA LA Magrana), un llibre de relats escrits des de l'amor a la llengua, a la llengua gallega en aquest cas. Però aquest homenatge que fa l'autor es pot traslladar a qualsevol llengua en minoria.
En gairebé tots els contes la llengua, les lletres, la parla n'és la protagonista des de diversos punts de vista. Fins i tot algunes històries són una mena de manifest literari a favor de l'ús del gallec en tos els àmbits, de la seva difusió, de l'ensenyament i aprenentatge, i sobretot de la negació a acceptar la seva desaparició.
També hi ha algun relat més poètic o fantàstic on la llengua ja no és la protagonista sinó els personatges que hi apareixen, com per exemple aquí:
En alguna altra història es barreja tot, com en "Una dona i un home pel camí". Un petit fragment:
-I com és això de tornar al país on ja ets?
- És com veure-ho tot per primera vegada. Mira aquella muntanya, és com si acabés de descobrir-la, com si mai no l'hagués vist abans, com si retornés d'un viatge molt llarg, i això que visc aquí des de sempre. La meva emoció és intensa, com si estigués descobrint alguna cosa inesperada i, amb tot, estic tornant a casa meva. Aquest és el meu país, mai no vaig dir-li adéu, mai vaig marxar amb vaixell mar enllà. Sempre he viscut aquí. I ara hi retorno.
Hi ha històries crues, i belles, i també tendres com la titulada "El paracaigudes" on la protagonista és una iaia amb poca memòria que només desitja un paracaigudes per marxar a algun lloc on encara parlin com ella i l'entenguin, on encara parlin en gallec.
Aquesta obra va ser publicada per primer cop en gallec l'any 2007; és tot un clàssic a la seva terra i es llegeix a les escoles. També ha estat traduït al basc, kurd i turc. No m'estranya l'èxit perquè l'autor mostra amb orgull la seva preciosa llengua.
*
