Traduir, trair?

En buscar per la xarxa poemes de Ronsard al català per al meus alumnes de Literatura Universal, m'he adonat de la manca de material. L'únic que apareix una i altra vegada és aquell que comença "Quan siguis molt velleta...", de Sonets per a Helena; en canvi n'he trobat bastants en castellà. Hi ha alguna antologia breu també, sí, però res que es pugui consultar a la xarxa. Primer m'he enfadat per la manca de material en la nostra llengua; després he decidit posar la versió en castellà del Madrigal ("Que es trenqui el mirall en què es mira...") perquè de seguida m'he adonat d'aquell tòpic del traductor, traïdor (Traduttore, traditore) i no he gosat a fer-ne una adaptació del castellà al català, doncs no en sé, de francès. M'ha semblat massa distorsionador. Finalment he recordat també que hi ha qui creu que la poesia, i tot l'art, és impossible de traduir. Però, què faríem sense les traduccions?

Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d’espelma,
a la vora del foc, cabdellant i filant,
diràs, meravellada, uns versos meus cantant:
Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.

I les teves criades, ja mig endormiscades
damunt de la labor, en sentir dir Ronsard,
aniran despertant-se, i aixecaran el cap
beneint el teu nom, d’una immortal lloança.

Jo seré sota terra i, fantasma sense os,
a l’ombra de la murta trobaré el meu repòs;
tu seràs a la llar una vella encongida,
lamentant l’amor meu i el teu cruel desdeny.
No esperis fins demà, viu ara, tingues seny:
cull des d’avui mateix les roses de la vida.

Versió catalana de Pere Rovira del sonet número XXIV de “Sonnets pour Hélène” (1578), de Pierre de Ronsard (1524-1585).

Adéu, Bowie

Després dels virus, les vacances, el nou any i les mancances..., tornem-hi!
Una de les mancances més recents i que a sobre enceta l'any és la del David Bowie. Se n'ha anat sense fer soroll, sense avisar i fent de la seva mort una nova obra d'art.
Els homenatges han estat, i encara són, molt nombrosos: fotos, vídeos, reportatges, cançons i pel·lícules inunden les xarxes.
El Bowie per a mi és tornar a ser una nena, tornar als vuitanta, tornar a intrigar-me amb uns ulls de diferent color, tornar a les seves pelis, sí, més que a les cançons tan conegudes. Bowie és sobretot Bon Nadal Mr. Lawrence -1983- i L'ànsia (The hunger) -1982-. Fins i tot li vaig escriure un poema a una de les escenes més impactants de Bon Nadal... El deixo per a un altre dia.








Ens hem quedat sense màgia.

*

Arriba novembre

Arriba un altre cop novembre i amb ell sempre em torna el meravellós poema de Claudio Rodríguez (1934-1999), el poeta hiperrealista, potser el millor poeta en llengua espanyola de la segona meitat del segle XX. 
Arriba un altre cop novembre, que és el mes que més m'estimo perquè sé el seu secret, perquè em dóna més vida.

Llega otra vez noviembre, que es el mes que más quiero
porque sé su secreto, porque me da más vida.
La calidad de su aire, que es canción,
casi revelación,
y sus mañanas tan remediadoras,
su ternura codiciosa,
su entrañable soledad.
Y encontrar una calle en una boca,
una casa en un cuerpo mientras, tan caducas,
con esa melodía de la ambición perdida,
caen las castañas y las telarañas.
Estas castañas, de ocre amarillento,
seguras, entreabiertas, dándome libertad
junto al temblor en sombra de su cáscara.
Las telarañas, con su geometría
tan cautelosa y pegajosa, y
también con su silencio,
con su palpitación oscura
como la del coral o la más tierna
de la esponja, o de la piña
abierta,
o la del corazón cuando late sin tiranía, cuando
resucita y se limpia.
Tras tanto tiempo sin amor, esta mañana
qué salvadora. Qué
luz tan íntima. Me entra y me da música
sin pausas
en el momento mismo en que te amo,
en que me entrego a ti con alegría,
trémulamente e impacientemente,
sin mirar a esa puerta donde llama el adiós.

Llegó otra vez noviembre. Lejos quedan los días
de los pequeños sueños, de los besos marchitos.
Tú eres el mes que quiero. Que no me deje a oscuras
tu codiciosa luz olvidadiza y cárdena
mientras llega el invierno.

De El vuelo de la celebración (1976)

*

Vídeo-resum Poemes per Ciutat Juárez

Avui deixo aquí el vídeo del recital per Ciutat Juárez del passat dia 2.

Gràcies a tots els qui vau venir a escoltar-nos.

Gràcies per col·laborar.

I per dedicar una estona a la poesia.

I per fer-me companyia.

I per portar-me a beure.

I per riure amb mi.

*

Frankie ja no és amb mi

El Frankie és un dels meus personatges literaris preferits. I l'any passat em va acompanyar sovint pels carrers d'Ingolstadt, i per la seva Universitat, lloc on la Shelley situa la seva monstruosa creació.

Avui, una imatge literària relacionada amb ell.

Frankie ja no és amb mi.

*

Lectures per Ciudad Juárez

El proper divendres dia 2 d'octubre l'associació Mézclate conmigo fa un acte en contra de la violència i a favor de la justícia i la pau al Teatre Principal de Vilanova a les 20h.

Aquí la nota de premsa amb tota la informació:

“De la jaula escapó un pájaro

en un poema derramado por

una poeta estremecida de tu nombre”.

Fragment del poema Alguien habló de ti (Susana Chávez, 1974-2011)

El 6 de Gener de 2011 van assassinar a Ciudad Juárez a la poeta i activista Susana Chávez. Per ella i per totes les víctimes que ha causat el crim organitzat a Ciudad Juárez, i a tot Mèxic, en especial en el nom i el record dels 43 estudiants de Ayotzinapa, desapareguts el 26 de Setembre de 2014, alcem les nostres veus contra la violència i la por.

El 2 d'Octubre se celebra el V Encuentro Escritores por Ciudad Juárez. Un acte que va més enllà de la literatura i de la creació artística, una trobada que pretén moure consciències i despertar la solidaritat de tots els pobles i ciutadans del mon que volen unir-se a aquesta manifestació en contra del feminicidi, la violència i la impunitat.

L'Associació Mézclate Conmigo i Vilanova i la Geltrú es fan ressò d’un reclam on el protagonisme el té la paraula, la recuperació dels espais públics i la convivència ciutadana.

Ciudad Juárez i Ayotzinapa són avui dia icones universals on s'emmirallen moltes ciutats i pobles de tot el planeta que pateixen les conseqüències de la violència, el crim, la impunitat i la injustícia. Per això, aquest acte reivindicatiu pren major importància, unint a pobles i persones dels cinc continents en una mateixa veu.

El 2 d'Octubre a les 20:00 al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, poetes, escriptores i escriptors de diferents orígens ens ajuntarem en cos i vers a la resta d'actes que, aquell mateix dia, es realitzaran en ciutats de diferents països. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de VNG i de la revista cultural Raíces al Aire.

Hi participen: Mercè Foradada, Teresa Costa-Gramunt, Cristina Grisolía, Montserrat Lago Lafuente, Francisco Javier Solé Ribas, Joan Martorell, Juliana Mediavilla, Dolors Juan, Rosa Suñé, Anna Bertrán, Raquel Casas, Luz Cassino. A més hi haurà música a càrrec de l'Escola de Música Mestre Montserrat de Vilanova.

Vine i participa en un recital on tots i totes hi tenim veu.

*

4 anys d'historietes

Sí! Avui fa 4 anys que vaig començar amb aquest bloc, quatreeee; 1, 2, 3, 4!!

I com ho celebro? Doncs cantant i ballant!

I ballant...









I ara, vaig a arreglar-me el cabells ;)








Per molts anys més!!




*

Made in Galiza

Aquest dies he llegit la versió catalana de Made in Galiza de Séchu Sende, traduïda per Mònica Boixader al català amb el títol La venedora de paraules (RBA LA Magrana), un llibre de relats escrits des de l'amor a la llengua, a la llengua gallega en aquest cas. Però aquest homenatge que fa l'autor es pot traslladar a qualsevol llengua en minoria.

En gairebé tots els contes la llengua, les lletres, la parla n'és la protagonista des de diversos punts de vista. Fins i tot algunes històries són una mena de manifest literari a favor de l'ús del gallec en tos els àmbits, de la seva difusió, de l'ensenyament i aprenentatge, i sobretot de la negació a acceptar la seva desaparició.

També hi ha algun relat més poètic o fantàstic on la llengua ja no és la protagonista sinó els personatges que hi apareixen, com per exemple aquí:

En alguna altra història es barreja tot, com en "Una dona i un home pel camí". Un petit fragment: 

-I com és això de tornar al país on ja ets?

- És com veure-ho tot per primera vegada. Mira aquella muntanya, és com si acabés de descobrir-la, com si mai no l'hagués vist abans, com si retornés d'un viatge molt llarg, i això que visc aquí des de sempre. La meva emoció és intensa, com si estigués descobrint alguna cosa inesperada i, amb tot, estic tornant a casa meva. Aquest és el meu país, mai no vaig dir-li adéu, mai vaig marxar amb vaixell mar enllà. Sempre he viscut aquí. I ara hi retorno.

Hi ha històries crues, i belles, i també tendres com la titulada "El paracaigudes" on la protagonista és una iaia amb poca memòria que només desitja un paracaigudes per marxar a algun lloc on encara parlin com ella i l'entenguin, on encara parlin en gallec.

Aquesta obra va ser publicada per primer cop en gallec l'any 2007; és tot un clàssic a la seva terra i es llegeix a les escoles. També ha estat traduït al basc, kurd i turc. No m'estranya l'èxit perquè l'autor mostra amb orgull la seva preciosa llengua.

*

La bústia

Aquest matí, en veure la bústia buida una altra vegada, m'he adonat que no rebo prou cartes. Me'n vaig a casa ara mateix a escriure-me'n una.

*

12 consells per escriure contes segons Roberto Bolaño

Ahir va fer 12 anys que l'escriptor xilè Roberto Bolaño, considerat un dels 10 millors escriptors hispano-americans, va morir a Barcelona. Entre tot el que va escriure avui vull destacar els 12 consells que ens va deixar per escriure contes, 12 bons consells on només afegiria un nom al darrer punt: llegiu també Bolaño.

Como ya tengo 44 años, voy a dar algunos consejos sobre el arte de escribir cuentos:

1. Nunca abordes los cuentos de uno en uno, honestamente, uno puede estar escribiendo el mismo cuento hasta el día de su muerte.
2. Lo mejor es escribir los cuentos de tres en tres, o de cinco en cinco. Si te ves con energía suficiente, escríbelos de nueve en nueve o de quince en quince.
3. Cuidado: la tentación de escribirlos de dos en dos es tan peligrosa como dedicarse a escribirlos de uno en uno, pero lleva en su interior el mismo juego sucio y pegajoso de los espejos amantes.
4. Hay que leer a Quiroga, hay que leer a Felisberto Hernández y hay que leer a Borges. Hay que leer a Rulfo, a Monterroso, a García Márquez. Un cuentista que tenga un poco de aprecio por su obra no leerá jamás a Cela ni a Umbral. Sí que leerá a Cortázar y a Bioy Casares, pero en modo alguno a Cela y a Umbral.
5. Lo repito una vez más por si no ha quedado claro: a Cela y a Umbral, ni en pintura.
6. Un cuentista debe ser valiente. Es triste reconocerlo, pero es así.
7. Los cuentistas suelen jactarse de haber leído a Petrus Borel. De hecho, es notorio que muchos cuentistas intentan imitar a Petrus Borel. Gran error: ¡Deberían imitar a Petrus Borel en el vestir! ¡Pero la verdad es que de Petrus Borel apenas saben nada! ¡Ni de Gautier, ni de Nerval!
8. Bueno: lleguemos a un acuerdo. Lean a Petrus Borel, vístanse como Petrus Borel, pero lean también a Jules Renard y a Marcel Schwob, sobre todo lean a Marcel Schwob y de éste pasen a Alfonso Reyes y de ahí a Borges.
9. La verdad es que con Edgar Allan Poe todos tendríamos de sobra.
10. Piensen en el punto número nueve. Uno debe pensar en el nueve. De ser posible: de rodillas.
11. Libros y autores altamente recomendables: De lo sublime, del Seudo Longino; los sonetos del desdichado y valiente Philip Sidney, cuya biografía escribió Lord Brooke; La antología de Spoon River, de Edgar Lee Masters; Suicidios ejemplares, de Enrique Vila-Matas.
12. Lean estos libros y lean también a Chéjov y a Raymond Carver, uno de los dos es el mejor cuentista que ha dado este siglo.

*