Fotos de llibres

Els dies que estic molt cansada, els dies que se m'acumula la feina i cap al tard tinc ganes de llegir però se'm cauen els llibres de les mans, m'agrada mirar fotos de llibres bonics per relaxar-me.

És una mena d'exercici, un suplement quan només vull passejar la mirada per damunt de cobertes, prestatgeries, llibreries, pàgines i lletres.

Aquí deixo algunes d'aquestes fotos, no gaires o l'entrada es faria llarguíssima, perquè avui és un d'aquells dies. A gaudir-ne:

*

Començar a escriure

Escriure és una de les poques activitats on qui la practica millora amb els anys. La qualitat de l'obra escrita augmenta amb el pas del temps per l'acumulació d'experiència, pràctica i coneixement. 

Tot i així, hi ha autors que no s'han animat a escriure la primera novel·la (o publicar-la) fins ben entrada la maduresa. Alguns, fins i tot, no ho han fet fins una edat avançada, com per exemple José Saramago, qui no es posà a escriure fins que es va jubilar. M'imagino que no tenia massa temps lliure per a fer-ho abans, o potser tenia altres prioritats.

Aquesta gràfica recull els casos més singulars i serveix per animar tots aquells que escriuen i encara no s'han plantejat publicar, o per qui té al cap un munt d'històries interessants i no troben el moment adequat per posar-les en paper (o en una pantalla).

Que en Raymond Chandler publiqués el seu primer relat als 45 vol dir que no hi ha pressa i que tenia un munt de contes preparats al calaix.

*

Punts de llibre diferents

Els lectors necessitem punts de llibre. I n'hi ha molts, moltíssims. N'hi ha per a tots els gustos, de totes les formes i materials. N'hi ha de bonics, de pràctics, de senzills i d'elaborats. N'hi ha que són molt originals i creatius, com aquests:

Però no volia parlar d'aquests, sinó d'aquells que utilitzem quan anem amb pressa o no tenim a mà un punt de llibre qualsevol. I són aquests:

El meu preferit és la cua de gat, però no el podré provar com a punt de llibre perquè no tinc gat.

*

Avui el blog fa set anys i...

Que avui el blog fa 7 anys! Un número preciós i a més no m'he oblidat que avui era avui :)

Són 7 anys on ha passat de tot; perquè són anys de comentaris, lectures, opinions, poesia, contes, premis, recomanacions, humor, celebracions, curiositats...

I per celebrar-ho res millor que una boníssima notícia: aquesta tardor estarà carregada de novetats literàries en català i una d'elles serà meva, seeeeeh!!

La foto, de la Ivet Moreno, n'és una pista. Aviat, més.

Gràcies per llegir-me i un brindis a la vostra salut ;)

*

82 anys sense Lorca

El 18 d'agost de 1936 van matar a Lorca. Tenia 38 anys i avui en fa 82 d'aquell dia. Les seves restes encara no s'han trobat. Diu Ian Gibson (especialista en l'obra i la vida del poeta) en una entrevista de fa un parell de dies que Lorca és el desaparegut més plorat del món i assenyala on podrien trobar-se els seus ossos: 

Entrevista Ian Gibson

Molt s'ha escrit avui a les xarxes i a la premsa sobre la seva mort. Només un record avui, aquí en forma de poema.
L'any 1929 viatjà a Nova York amb una beca i escrigué aquest poema que sona com una premonició, com si conegués el seu destí. Gaudiu-lo:

Cuando se hundieron las formas puras
bajo el cri cri de las margaritas,
comprendí que me habían asesinado.
Recorrieron los cafés y los cementerios y las iglesias,
abrieron los toneles y los armarios,
destrozaron tres esqueletos para arrancar sus dientes de oro.
Ya no me encontraron.
¿No me encontraron?
No. No me encontraron.
Pero se supo que la sexta luna huyó torrente arriba,
y que el mar recordó ¡de pronto!
los nombres de todos sus ahogados.


_{Fragment de la "Fábula y rueda de tres amigos", de Poeta en Nueva York.}

_*

Recomanacions estiu '18: El conte de la Serventa

Una de les recomanacions indiscutibles per aquest estiu és llegir El conte de la Serventa de la Margaret Atwood i mirar la sèrie que n'han fet, si més no, la primera temporada que és la que n'adapta el volum.

Aquests són alguns dels protagonistes:

Es tracta d'una distopia que podria arribar a ser tan real, tot i que es va escriure l'any 1984, que fa por.

També és indiscutible la influència que està tenint en la societat. Una prova la tenim a Argentina on algunes dones es van manifestar contra la penalització de l'avortament vestides com les serventes de la novel·la:

Per no donar més detalls, només una cita curiosa, una prohibició compartida per més autors de distopies: la lectura de llibres. 

La Margaret Atwood escriu, amb la veu de la protagonista, l'Offred:

"A tots els panys de paret, però, hi ha prestatgeries, i són plenes de llibres. Llibres, llibres i més llibres, tots a l'abast, sense portes ni panys. No m'estranya que no puguem entrar aquí. Això és un oasi de coses prohibides. Haig de fer un esforç per no fixar-hi la mirada".

*

Manuscrits

Quina lletra devia tenir el meu/a escriptor/a preferit/a?

Actualment la majoria utilitzen els ordinadors per a les seves creacions però abans, quan només hi havia màquines d'escriure i plomes precioses, gairebé tots ho feien a mà, amb tintes impossibles avui dia.

Aquesta curiositat m'ha portat a mirar les cal·ligrafies d'alguns manuscrits. Tenien lletra bonica? Lletra de metge? Feien moltes correccions? Escrivien a raig? Cal ser criptògraf per entendre'n res? Es conserva prou bé el paper?

Unes mostres diverses:

Manuscrit de Frankenstein de Mary Shelley

Manuscrit de Virginia Woolf

Manuscrit d'Alícia al país de les meravelles de Lewis Carrol

Manuscrit de Pessoa

Manuscrit d'un cal·ligrama d'Apollinaire

Manuscrit original de La dama boba de Lope de Vega

Manuscrit de Charles Baudelaire

Manuscrit d'Emily Dickinson

Manuscrit de Don Quijote de la Mancha de Cervantes

Manuscrit del diari personal de Charlotte Brontë

                       

Manuscrit de La casa de Bernarda Alba de Lorca

*

Stefanie Schneider és l'estiu

Quan arriba l'estiu, la xafogor, les vacances, la platja i tota la llum que encega tot el dia, immediatament penso en les fantàstiques fotografies de la Stefanie Schneider (1968) perquè ella és la llum: és la fotògrafa de l'estiu.

l'Stefanie té un estil que es reconeix de seguida: colors desgastats com de fotos antigues i una sobreexposició a la llum que dona a les polaroids aquell efecte de fotografia cremada tan propi, efecte que aconsegueix utilitzant polaroids caducades.

Té un estil inquietant, una estètica que és una barreja ben equilibrada entre bellesa i elements inquietants i misteriosos:

Si voleu veure'n més, podeu visitar-la AQUÍ i també a Instagram.

*

Emily Dickinson, la col·leccionista de flors

Fa uns mesos Proa va publicar una àmplia selecció dels gairebé 1800 poemes que l'Emily Dickinson (1830-1886) va escriure sense intenció de publicar (a excepció de 3 o 4); una edició dels poemes en català a cura de Marcel Riera que du el títol Aquesta és la meva carta al món. 

La coberta té una il·lustració de flors i estic segura que és a propòsit: l'Emily va fer un preciós herbari durant molt anys.

Hi ha un quadre de quan era petita on apareix amb els seus germans, Austin i Lavinia, amb un llibre de botànica (segurament) a les mans i una flor premsada, molt significatiu:

L'Emily es va interessar per la botànica des de petita i en va estudiar d'adolescent. Com no li agradava gaire sortir de casa (i passà els darrers anys de la seva vida gairebé sense sortir de la seva habitació), ajudava la seva mare al jardí i es dedicà a recollir flors: per al seu herbari en va agafar 424 de la regió d'Amherst, Massachusetts, on vivia.

L'herbari és una preciosa composició de 86 pàgines, està folrat amb pell i es pot consultar gràcies a la digital·lització que en va fer la Universitat de Harvard: HERBARI.

Una curiositat destacable seria una pàgina on apareixen vuit tipus diferents de violetes, flor que apareix sovint en els seus poemes, potser era la seva flor preferida?

L'àlbum original es troba a la Harvard Houghton Rare Book Library, però actualment no pot ser consultat, ni tan sols pels experts, degut a la seva fragilitat.

   

*