Walt Whitman a la Biblioteca Pública de Nova York

Aquest estiu vam estar de vacances a Nova York. Quan viatges amb nens no és fàcil trobar activitats literàries que agradin a tots, però n'hi ha. A part dels museus (el preferit del meu fill és el de Història natural per la quantitat de dinosaures que va poder veure), la Biblioteca Pública és una opció excel·lent per a tots els públics, és a dir, per a tota la família.

A més de ser un edifici preciós amb un munt de sales diferents plenes de llibres i d'art que es poden visitar, vam tenir la sort de trobar-nos amb una exposició temporal sobre l'obra (i la vida) de Walt Whitman, el poeta americà, quina sorpresa!

Així que el primer que vam fer va ser endinsar-nos a la sala dedicada al poeta i després xafardejar per tota la Biblioteca.

Em van agradar molt les diferents edicions de Fulles d'herba, algunes senzilles però també hi havia alguna joia, com la primera edició del poemari (1855):

Més Fulles d'herba:

També hi havia força objectes personals, com ara cartes i fotos, entre els que em va cridar l'atenció un floc dels seus cabells blancs:

Al final del recorregut hi havia un munt d'edicions de la seva obra traduïda a diferents llengües i també llibres que mostren la influència que va tenir en altres poetes com ara Allen Ginsberg, Woody Guthrie o David Hockney, com assenyala aquest article. 
Sens dubte, és una exposició molt interessant i completa; m'encanta haver ensopegat amb ella aquest estiu.

*

Premi Gregal de Poesia il·lustrada

Encara no havia comentat per aquí el darrer premi que he guanyat el passat 2019: el Premi de Poesia il·lustrada que va convocar Gregal per l'obra Torcar la ferida.

El final d'any ha estat extremadament trist i difícil, i aquest reconeixement em va emocionar moltíssim. 

Vaig estar preparant el poemari molt amorosament amb fotografies de la Ivet Moreno, la meva Ivet, una gran artista tot i que només té 17 anys. Em fa taaanta il·lusió publicar aquest llibre amb les seves fotos! No és la primera vegada que treballem juntes, també em va fer la coberta del darrer llibre que he publicat (Balcons que escupen mitges) i el booktrailer que l'acompanyava, juntament amb la Rita Davila, la meva Rita. Les admiro, les estimo, m'encanta com treballen i confio en elles.

El lliurament va ser emocionant i càlid, i al dinar de després vaig conèixer gent encantadora. Així que només puc agrair un cop més l'atenció rebuda per part de l'organització, jurats (pel comentari de l'obra) i amics.

Per acabar, us deixo un tastet de Torcar la ferida que es publicarà aviat. Gràcies!

De cop arribarà novembre 

i un matí dens direm adéu 

a la casa, al forn, a la plaça. 

Els arbres valents s’inclinaran 

murmurant al nostre pas 

aquella cançó tants cops repetida. 

I em quedaré absolutament vençuda, 

palplantada sense flaquejar 

fins que les llàgrimes i la sang 

acaben de furgar tot el paisatge.

*

Tots els dimonis són aquí

Aquest mes de desembre a ‘Dijous entre lletres’ hem llegit i comentat Tots els dimonis són aquí de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980), novel·lista, poeta i periodista habitual en diferents mitjans escrits com l’Ara, El Temps o Serra d’Or. I vam tenir la sort que ens visités i comentés tots aquells aspectes de la novel·la que les participants del club li van voler compartir.

L’argument:

La història comença amb la desaparició d’una noia, la Clàudia, una estudiant universitària exemplar. Tota la trama girarà al voltant de la resolució d’aquest misteri: en Ricard Rosenthal, un dels seus professors amb qui té una relació especial i que està marcat per una tragèdia personal, es traslladarà al poble de Mallorca d’on és la noia (un poble sense identificar) per a investigar què li ha pogut passar.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que vam comentar va ser la descripció tan realista, tan versemblant del poble on se situa l’acció i de les persones que l’habiten. Qualsevol lector hi podria reconèixer un poble (el seu) i fins i tot els seus racons característics com ara el bar, un museu o els veïns i les seves maneres de fer. Aquest element fa que de seguida entris i participis de la història, del misteri, i et deixis atrapar per tot el que va passant.

A continuació va sortir el tema del final, un final totalment inesperat. Cap dels qui l’hem llegida havia imaginat que es resoldria així. En Pere Antoni ens va explicar que ho tenia tot pensat, excepte el final. La va escriure durant una temporada que va viure a París i que de cop va tenir clar com havia d’acabar, no podia ser d’altra manera perquè, tot i tractar-se d’un drama psicològic, volia desmuntar-ho tot: sembla que serà una novel·la amb tocs fantàstics, sobrenaturals, però al final no ho és; hi ha la investigació d’un crim que no ho serà i finalment esperem descobrir un culpable (o culpables) però no n’hi haurà cap. Aquest és el mèrit de la novel·la: crear expectatives i destruir-les i dirigir-nos fins a una conclusió que no ens esperàvem.

Un altre punt que vam analitzar va ser el de la llegenda dels Set Bous i la seva càrrega filosòfica. Aquesta llegenda, inventada per l’autor, serveix per donar sentit a les desgràcies perquè, com afirma al llibre, “les desgràcies són injustícies sense culpables” i “els atzars horrorosos succeeixen”. D’altra banda, “el Bous serveixen, almenys simbòlicament, per restablir el sentit”, i tot i que les supersticions són “entreteniment d’infants”, “per què ha de ser una bogeria donar la vida per una llegenda?”

Per aconseguir l’efecte buscat, l’autor fa un interessant desplegament de sentiments, dels més potents com ara l’amor, la passió, la por, el dolor, el desencís, la ràbia o la rancúnia, tots ben travats i ben representats pels diferents personatges que hi apareixen i que els viuen amb gran intensitat. I a més és capaç de descriure els fets més terribles sense ensucrar la història ni recrear-s’hi.

També vam comentar la visió cinematogràfica que té la novel·la i això ho aconsegueix en gran part per l’atmosfera que crea: contínuament tenim la sensació que alguna cosa està a punt de passar, però no sabem quina, o si serà terrible, ni tampoc quan succeirà i això fa que la tensió i la intriga augmentin. Aquesta atmosfera carregada ens recorda a la de pel·lícula The Invitation o a la sèrie Twin Peaks, per exemple.

Com a resum podríem citar una de les frases que diu en Ricard: “El món està mal fet, amic meu, les coses no són com haurien de ser”.

Moltes gràcies pel teu temps, per la teva generositat, Pere Antoni; ens va encantar la novel·la i és una sort poder xerrar d’una obra amb el seu creador.

*

Booktrailers de 'Don Juan Tenorio'

Aquest trimestre amb els alumnes de 3r d'ESO hem llegit i treballat un clàssic, Don Juan Tenorio de José Zorrilla. Sempre és un repte fer que els joves connectin amb un clàssic, sobretot quan queda tan allunyat de la seva realitat. Però és un personatge tan passat de voltes que ens hem fet un fart de riure comentat algunes de les situacions i també hem après a valorar la importància i bellesa d'alguns dels seus versos més representatius.

I ho hem fet treballant amb booktrailers. Hem llegit l'obra entre tots a classe i un cop acabada, en grups cooperatius han escrit els guions, s'han gravat i han editat els seus vídeos. És una tasca totalment engrescadora i gratificant tant per a ells com per a mi.
Com sempre, el resultat m'ha sorprès i m'ha encantat, i com a regal els he fet jo també un booktrailer amb fragments dels seus treballs. Aquesta setmana ho hem mirat, han rigut, s'han emocionat, han aplaudit, han après, han gaudit i han fet seus els personatges.

Enhorabona una vegada més, petits. 
Orgull de profe.

Club de lectura 'Dijous entre lletres'

Aquest curs he començat a conduir el Club de Lectura 'Dijous entre lletres' a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes.

El fil conductor que hem decidit és Espais i territoris, un fil que obre un gran ventall de possibles lectures.

A la primera trobada vam llegir i comentar L'amor que fa caure ciutats d'Eileen Chang, que ja vaig comentar AQUÍ.

Aquest mes de novembre estava dedicat al món del vi i el títol triat va ser La Cata de Roald Dahl. La lectura i la trobada van anar així:

En començar la tertúlia se’ns va convidar a tastar un parell de vins locals per endinsar-nos millor en l’ambient de la història. Un detall perfecte.

Sobre el llibre:

Es tracta d’un relat publicat per primera vegada l’any 1945 i que va reeditar Nórdica libros al 2014 en una edició acompanyada per unes magnífiques il·lustracions d’Iban Barrenetxea.

La història comença amb un sopar de sis persones a casa d’en Mike Schofield, un treballador de la Borsa de Londres, on s’ha enriquit. Es reuneixen al voltant de la taula en Mike, la seva dona i la seva filla, el narrador i la seva esposa, i en Richard Pratt, un expert en vins amb qui en Mike fa petites juguesques per veure si és capaç d’endevinar el vi que se serveix durant la vetllada. Aquesta vegada, la juguesca augmenta: si Richard Pratt aconsegueix endevinar el vi es casarà amb la filla de’n Mike.

A partir d’aquí la tensió no para de créixer, com és habitual en les obres de Dahl.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer tema que comentem és la juguesca. Totes estem d’acord en què no és just ni proporcionat que entri en joc la filla, el seu possible casament per una endevinalla sense importància, tot i que si en Pratt no guanya ella s’emportarà dues de les cases que ell té. Comentem aquest fet sorprenent i el relacionem amb el final del sopar i del relat, un final brusc que amaga també una sorpresa, com fa sovint l’autor, i que cap de nosaltres sospitàvem.

Després destaquem un aspecte que surt al principi de l’obra i és el de la cultura. Ens sobta com el personatge protagonista anhela ser (o semblar) culte i per això vol saber de pintura, música i vins. En Mike té molts diners que ha aconseguit amb la seva feina però sembla que no s’ha format prou i per això s’envolta de gent que sí té els coneixements que ell desitja. Llavors discutim sobre què és la cultura i les diferents maneres en què es pot manifestar.

Tot seguit surt el tema dels personatges, de la gran capacitat que té l’autor per retratar-los. Per a imaginar-los millor, coincidim en què les il·lustracions han tingut un paper fonamental. I a continuació ho lliguem amb el tema del vi: l’autor, curiosament, utilitza adjectius de personalitat i caràcter per a definir-lo i així diu que el vi era tímid o trapella, atrevit, generós, femení o alegre. Una forma molt original de descriure’l.

Per últim comentem que ens ha cridat l’atenció l’ús dels sentits que fa l’autor en tota la història: apareix el gust i l’olfacte, sobretot, però també la vista, l’oïda i el tacte. Aquest ús fa del text una història rodona amb uns personatges perfectament definits i un final absolutament inesperat que és marca “de la casa”. Per tant, el llibre els ha agradat i sens dubte el recomanem.

*Gràcies, Laia, per la confiança.