Una altre llibre que vaig llegir durant les vacances d'estiu i que recomano és L'amor que fa caure ciutats de l'autora xinesa Eileen Chang (1920-1995), traduït al català per Carla Benet i publicat per Club Editor.
- Qui és l'Eileen? Una escriptora de Shanghai molt coneguda al seu país perquè des de molt jove començà a escriure relats elegants i tràgics en un popular magazín de l'època.
L'Eileen afirmava "Només vull escriure sobre els afers trivials d'un home i una dona. No hi ha guerra ni revolució en la meva obra", tot i que en aquesta novel·la breu la guerra transforma els protagonistes i lluny d'acabar amb la relació amorosa que duien, l'aferma.
- De què va el llibre?
Anys '40, Shanghai, una família tradicional busca un xicot per a una de les seves filles solteres en edat de casar ja. Una amiga de la família els presenta en Fan Liuyuan, un excel·lent partit, un que manega, vaja; però el paio es queda enlluernat per la germana gran, la Liusu, que està divorciada.
La Liusu i el Liuyan es cauen bé i s'agraden, tot i la sorpresa familiar. Comencen a quedar, a sortir porai, a trucar-se per telèfon i a xerrar sovint. La gent pensa que són parella encara que cap d'ells parla de relació amorosa ni es petonegen. Ella vol un marit, es resisteix a ser la seva amant, relació que ell li insinua.
Les aparences són bàsiques en la història i tothom creu que estan embolicats; aquí apareix el dilema de la Liusu: deixar-se dur pels sentiments i accedir a ser la seva amant, com tothom pensa que és o tornar a casa dels pares perquè ell no li proposa una relació formal ni matrimoni. Què farà? Claudicarà o es mantindrà ferma?
En resum, la novel·la ens explica una història d'amor on els personatges (i la ciutat que els acull) acaben esgotats per la lluita entre el que desitgen fer i el que volen aparentar per no sentir vergonya: "Estava exhausta; conquerir en Fan Liuyuan havia estat un esforç esgotador"; "La derrota de Hong Kong li havia dut la victòria. Però en aquell món absurd, ¿qui podia diferenciar la causa de l'efecte? ¿Qui ho sabia? Potser, per tal que ella triomfés, una gran ciutat havia de caure". (Liuyuan): "-Hi ha bogeries que no només s'han de dir d'amagat dels altres, sinó de tu mateix. A l'esquena. Perquè t'avergonyiria massa sentir-te. Per exemple: t'estimo, t'estimaré tota la vida".
- Com són els personatges?
L'autora declara que " Els personatges de les meves històries no són herois, però duen a sobre tota la càrrega de la seva època (...) A més crec que tot i la seva feblesa -la gent corrent no té la força dels herois-, aquestes persones corrents representen l'esperit de la seva època molt millor que els herois".
A la novel·la els descriu així: "Ell era simplement un home egoista, ella era simplement una dona egoista".
- Què m'ha sorprès?
El que més m'ha cridat l'atenció ha estat l'el·lipsi en el moment de trobada per primera vegada entre els 2 protagonistes. Qualsevol lector espera amb curiositat el moment de coneixença entre dues persones que mantindran una història d'amor. Però l'Eileen és molt agosarada i omet aquest moment crucial que els canvia la vida, on tots els autors s'aturarien. En canvi, ella no el mostra, no ens explica les mirades o les primeres impressions entre el Liuyan i la Liusu; ella s'ho estalvia, ens deixa els personatges al taxi, anant cap al restaurant i tot seguit expliquen, a posteriori, el que va passar en aquell sopar. Atrevidíssim, sobretot perquè el sopar era per presentar la germana i aconseguir-li el Liuyuan com a promès: "Ja eren set entatxonats en el taxi, no hi cabia ningú més, de manera que la Jinzhi i la Jinchan, a contracor, van haver de quedar-se a casa.
Sortiren a les cinc de la tarda i no tornaren fins a les onze de la nit. ¿Com podien la Jinzhi i la Jinchan anar-se'n a dormir tranquil·les? Van esperar sense aclucar l'ull que els altres tornessin, però vet aquí que en tornar no van explicar res. La Baolu, amb cara llarga, va entrar a l'habitació de la vella senyora Bai, es va arrencar d'una revolada totes les joies i guarniments, els va tornar a la vella senyora i es dirigí al seu dormitori sense badar boca. La Jinzhi i la Jinchan havien estirat la mare cap al balcó i no pararen de burxar-la perquè els expliqués què havia passat".
També m'ha sorprès una frase que deixo aquí per tancar el comentari i com a reflexió i síntesi final del llibre: "Per més que l'arbre tingui deu mil peus d'altura, és a terra que cauen sempre les fulles".
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada