dijous, 31 de març de 2022

FEM-LES

 

Moltes gràcies, Marta i companyia, fer pensar en mi per al vostre projecte FEM-LES. Per la visibilitat i per deixar-me xerrar sense filtres ;)




*

dissabte, 26 de febrer de 2022

L'aquari, David Vann

 



A la trobada de gener del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, vam llegir i comentar L’aquari (Ed. Periscopi, 2016) de l’escriptor i professor nord-americà d’escriptura creativa de la Universitat de Warwick (Califòrnia) David Vann (Alaska, 1966), autor que ha rebut nombroses beques de creació literària i és col·laborador dels mitjans Atlantic Monthly, Esquire, The Observer, The Guardian i The Sunday Telegraph, entre d’altres. Les seves obres han estat traduïdes a diferents idiomes i ha rebut diversos premis literaris, entre els quals destaquen el premi Llibreter 2011 i el Médicis l’any 2010 per la novel·la Sukkwan Island (2010).

David Vann va explicar en una entrevista que per escriure L’aquari havia partit d’una imatge inicial —una nena mirant els peixos de l’aquari municipal de Seattle amb un senyor que li parla al costat—, i havia sabut que l’home, un desconegut llavors, tindria un pes en la història. “Mai abans havia estat en un aquari. Tampoc sabia com continuar la narració. Pensava en els diàlegs de la nena i l’home vell”. “M’encanta escriure sense cap planificació. Així vaig descobrint el que realment vull explicar. L’inconscient transforma les meves històries”.

La protagonista i narradora de la història és la Caitlin, una nena de dotze anys amant dels peixos que viu amb la seva mare en un suburbi de la ciutat de Seattle, una ciutat grisa i freda. Cada tarda, després de l'escola, la Caitlin visita sola l'aquari de la ciutat, on s’hi passa hores, fins que la seva mare (Sheri), que treballa d’estibadora, passa a recollir-la. Aquestes visites li permeten endinsar-se en un món particular i íntim que la protegeix del món exterior. Els llaços entre la mare i la filla són molt forts al principi de la novel·la, però s’aniran afluixant. Un dia, se li acosta un desconegut, un senyor gran de “Cabells ressecs com gespa, ossos de les espatlles, res de tou, igual de cuirassat que un cavallet de mar i igual de lleig, però me li vaig enganxar com si fos la meva branca de corall”, amb qui  comença a compartir la seva afició pels peixos. Aquest senyor a poc a poc es guanyarà la seva confiança i desplegarà el drama, el nus de l’acció: li descobrirà un passat familiar molt dolorós, una realitat que no coneixia i que no s’imaginava de cap manera. 

L’aquari ens mostra una història dura explicada de forma brillant que ens explica que el dolor més gran es pot superar, que els conflictes es poden solucionar i obrir pas a una nova vida. 


- Temes que van sortir a la conversa:

De seguida comentem com ens ha fascinat aquesta història. Una història que té com a nucli els errors, les conseqüències de les nostres decisions i també el perdó. L’autor va explicar que “Mentre escrivia pensava que estava fent un llibre sobre una mare que necessitava perdonar el seu pare, però a poc a poc em vaig adonar que un dels temes importants era si el perdó d’una filla a la seva mare era possible o no.”

És possible perdonar algú a qui estimaves però que t’ha causat el dolor més gran de la teva vida?

En començar-la no ens esperàvem de cap manera que evolucionaria de la forma en què ho fa ja que al principi el ritme és tranquil i pausat, com el d’un aquari, i no es preveu el que passarà. A partir de l’aparició del senyor gran, a qui la Caitlin de seguida agafa confiança, la trama comença a moure’s i a canviar. I descobrim la fragilitat d’alguns personatges, com la de la mare de la nena, que, superada per la situació, acaba perdent els estreps, i el control sobre la seva filla (i sobre la seva pròpia vida). Fins llavors, la vida de la Caitlin i la seva mare transcorria monòtona, quotidiana i tranquil·la.

L’obra és una muntanya russa de sentiments: a mida que avança la història i descobrim els conflictes familiars que envolten els personatges principals (sobretot els que enllacen la mare i l’home desconegut que la Caitlin coneix una tarda a l’aquari) les sensacions van canviant una i altra vegada; patim, ens alegrem, dubtem, ens sorprenem, tornem a patir, ens tornem a alleujar: “La vida real s’assembla més al mar, on en qualsevol instant pot aparèixer qualsevol depredador”.

Per altra banda, ens va sorprendre tot el coneixement que té una nena sobre els peixos. També que sempre pregunti a la gent quin és el seu peix preferit, una pregunta molt original que segurament no ens havíem plantejat mai. És un joc molt original que compari la vida de les persones amb les dels peixos, com per exemple quan li diu l’Steve, parella de la seva mare, que ella és com un percebe: “Ets un percebre, pensa que ets a l’aigua tranquil·lament, com a màxim arreplegant una mica de plàncton, però sense moure’t ni preguntar res”. O quan ella afirma: “Que no notis la peixera no vol dir que no hi sigui, i fins i tot, la solitud s’ha de contenir d’alguna manera”.

A més de tot això, veiem com la protagonista va canviant, va madurant per tot el que li passa; l’autor ho descriu tan bé que ens ho fa veure i viure.

En resum, L’aquari és un llibre que ens ha encantat i que recomanem molt perquè és vida, i “Tot el que ens passa, fins a la cosa més petita, deixa un bony, i són bonys que no desapareixen mai”.


*

diumenge, 16 de gener de 2022

Gent normal. Sally Rooney

 



A l’última trobada de l'any 2021 del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, vam llegir i comentar Gent normal (Ed. Periscopi, 2019) de la Sally Rooney (County Mayo, Irlanda, 1991). 

Rooney va ser escollida l’any 2017 per The Observer (The Guardian) com un dels talents més prometedors del moment. Gent normal, la seva segona novel·la, va ser el llibre més elogiat de l’any per la crítica del Regne Unit segons The Bookseller. L’any 2018 va obtenir el premi a millor novel·la irlandesa i també el Costa Book Award. 

Els protagonistes de la història són en Connell i la Marianne, dos joves que han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne, una noia d’una família burgesa, és orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut i fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta. Temps després, en arribar a la universitat, els rols que tenien al poble (i a l’institut) canviaran totalment i la popular serà ella. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer que comentem és que es tracta d’un bon llibre, molt adequat també per als adolescents d’avui dia, per a comentar-lo amb ells ja que al començament de la novel·la, quan els protagonistes són adolescents, observem moltes dinàmiques relacionals de les que ells tenen, com per exemple les relacions de poder i domini dins les relacions amoroses: el Connell i la Marianne duen en secret la seva relació per por que ell, en ser popular, sigui rebutjat pels amics. En canvi, com ella no té amics en aquesta etapa de l’institut, es deixar fer: “Dilluns, a l’institut, va haver d’evitar mirar la Marianne o interactuar-hi de cap manera. Carregava amb el secret com si portés alguna cosa gran i calenta a les mans, com una safata massa plena de cafès que havia de portar a tot arreu sense vessar-ne ni gota. Ella es comportava com sempre, com si no hagués passat res, llegint un llibre a la zona dels armariets com feia habitualment”. 

És també una novel·la sobre la incomunicació: els protagonistes no acaben de dir què volen, què senten o necessiten i això els crea malentesos constants, a més de sobreentesos erronis. I això és un gran error que cometen els protagonistes una i altra vegada durant els anys en els que transcorre la novel·la. Segurament l’error més gran que comet el Connell és no convidar la Marianne al ball de final de curs i, anys més tard, no dir-li que ha demanat una beca (que acaben concedint-li). 

Ambdós personatges fan una recerca de la seva identitat que s’està formant en aquesta etapa de la vida i per culpa de la incomunicació, malgrat l’amor que es tenen, no poden ser parella; però sí que funcionen molt bé com a amics, tenen una relació íntima i especial, cosa difícil d’aconseguir: “La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d’una altra persona”; “Quan parla amb la Marianne té una sensació d’intimitat total entre tots dos. Li podria explicar qualsevol cosa d’ell mateix, fins i tot coses força rares, i ella mai no les explicaria, n’està convençut. Estar a soles amb ella és com obrir una porta per allunyar-se de la vida normal i després tancar-la darrere seu”. El que ens queda clar en llegir aquest llibre és que necessitem els altres per ser qui som. 

A través d’ells, dels personatges, l’autora denuncia dos elements de la nostra societat actual: per una banda la incomunicació i la solitud, i per l’altra, la hipocresia social. 

També comentem el títol que ens sembla encertadíssim ja que els personatges que hi apareixen semblen ser persones anormals cercant la normalitat (excepte la mare d’en Connell, la Lorraine, l’única que ens sembla ‘normal’ i que ens ha agradat molt com actua i es desenvolupa a la història). El desig de la Marianne, al llarg de tota la novel·la, serà aconseguir ser-ho, és a dir, vol que l’estimin: “No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal”. 

En resum, el desig continu de la Marianne (com de tants d’altres) és ser una persona com les altres, és a dir, normal, i al final veurem si ho aconsegueix (o no): “La gent l’ha oblidat. Ara és una persona normal. Ningú aixeca la vista quan passa pel seu costat”. 

El final de l’obra és obert, així que comentem com ens imaginem que serà en un futur la relació entre els protagonistes, com serà la vida que els espera, la vida que l’autora defineix en boca dels seus personatges com “la cosa que sempre portes amb tu, a dins del teu cap”. 

Per últim, si heu llegit la novel·la i us ha agradat podeu veure la sèrie de dotze capítols que n’han fet a través de la plataforma d'streaming Starzplay.


*


diumenge, 19 de desembre de 2021

La mujer bilingüe: vídeo-resum



 

Abans que acabi l'any vull fer un resum literari en imatges de totes les coses bones que m'ha dut La mujer bilingüe/ La dona bilingüe: nous amics meravellosos, llocs inoblidables, lectures, viatges, converses, presentacions, sorpreses, sopars, dinars i riures, mooolts riures. 

Així que gràcies Bartleby per acompanyar-me i per aquesta oportunitat; gràcies amics per llegir-me, escoltar-me, per recomanar-me sempre. M'ho he passat taaan bé! Espero continuar ensenyant el llibre porai i desitjo que el 2022 sigui igual o millor, literàriament parlant.

Amunt la poesia!


*

diumenge, 24 d’octubre de 2021

Els dics, Irene Solà




Hem començat un nou curs del club de lectura ‘Dijous entre Lletres’ a la biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. Aquesta vegada, el fil conductor triat és “Llaços”, llaços entre personatges, llaços amb els llocs (o les terres), llaços sentimentals, llaços temporals, etc; un tema que, sens dubte, ens donarà molt de joc i moltes lectures. 
Per a la primera trobada vam llegir i comentar Els dics (2018), primera novel·la de l’escriptora Irene Solà. Amb aquesta història, l’autora va guanyar el Premi Documenta l'any 2017, i va ser publicada per l’Altra Editorial. L’any passat també vam començar amb una novel·la de la Irene Solà, que a hores d’ara no necessita presentació després de l’èxit brutal obtingut per Canto jo i la muntanya balla, per tant, repetim autora però renovem l’experiència. En aquesta ocasió, de seguida vam reconèixer el seu estil fragmentari però potent com una torrentada, i l’ambientació rural típica fins ara: “I la va agafar més fort, i el Ter va desbocar-se. I va inundar els camps. Els dics, flas!, i les preses, bam! L’aigua corrent venes endintre. Tones de líquid sense compassió arrencant arbres, xafant cases, passant d’un ventricle a l’altre sense esperar que s’obrissin les vàlvules, punxant, de tan de pressa com inundaven les artèries”. Així és la seva prosa: paraules corrent venes endintre. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 
Primer comentem el títol de la novel·la: dics. Un dic és un mur que es construeix per contenir la força del mar, d’un riu o d’un llac. A la història podria fer referència al seu estil a l’hora de narrar i també als sentiments dels personatges que hi apareixen. Pensem que no és un leitmotiv a l’obra ja que la paraula només apareix un cop i a més és cap al final. Més aviat seria el marc on enquadrar-la. 'Dic' també pot tenir el significat de poble petit i aïllat, com el que s’hi descriu. De nou, les descripcions són colpidores, plenes de comparacions, de metàfores i símbols: “L’única cosa que la Roser sabia del seu avi era que havia plantat aquell roser a la paret de davant de casa com a regal de noces per a l’àvia. El roser feia unes roses clares i escabellades, tan plenes de pètals que semblaven una ferida de bala. Aquelles flors desprenien una olor dolça i embafadora com un verí, i les abelles es marejaven”. (...) “Pensa que al setembre, a la casa, només hi seran ella i la Victòria. I s’imagina aguantant la casa sobre l’esquena”. En aquesta història també hi ha molts personatges (va bé anotar-se els noms per no oblidar-los o confondre’ls) i novament tots viuen en un poble petit de la muntanya, però que tot i ser petit té una vida molt activa: Aquesta és l’Ada. Aquest és el gorjablanc. Aquest és en Loki, i aquesta és la terra fosca, com una boca oberta. Aquest és en Vicenç de Can Ballador preguntant-li a l’Ada si encara no se l’ha fotut. Aquesta és la Jèssica S. en el seu racó d’Anglaterra rural i aquest és el pare Ballador dins d’un tractor. Aquest és en Tripi, i aquests són els silurs del pantà de Sau nedant a les fosques, i la vaca Samantha i els porc senglars amagats. 
Potser en aquesta primera novel·la els personatges estan una mica més continguts, segurament els dics serveixen per a frenar-los; tanmateix l’autora els condueix fins al precipici i un cop allà els atura. A la següent novel·la, en canvi, els porta una mica més al límit i fins i tot els deixa caure. 
Sobre l’estil comentem que la varietat de personatges i els salts temporals (no és una història narrada de forma lineal) fan que la lectura sigui exigent. Aquesta combinació dels recursos són com si l’autora teixís una teranyina (o un llaç) on ens quedem atrapats. Els personatges són diversos (nens, joves, adults i vells) i estan molt ben dibuixats i fins i tot es veuen els fils (llaços) que els uneixen: “La Roser tenia els cabells curts i gruixuts i grisos, els ulls blaus tan clars que també semblaven grisos, la cara i el cos quadrats i les mans petites i ràpides com dos ratolins”. I les escenes estan perfectament encaixades. N’hi ha que fan patir i ens hi identifiquem totalment, com quan el nen, el Dídac, es perd al supermercat: som capaços de sentir la seva angoixa. O l’escena de la caça d’un cabirol que, a més de colpidora, serveix com a ritual d’iniciació, com símbol de canvi d’etapa vital. 
L’últim que comentem és que es tracta un llibre per rellegir un cop arribem al final, un final obert que permet diverses interpretacions. Però, al cap i a la fi, el més important no és si la novel·la acaba d’una manera o d’una altra, el més destacat és el camí que hem recorregut amb la lectura, és a dir, el viatge per on ens ha dut la Irene Solà.


*

dijous, 30 de setembre de 2021

Bodas de sangre

 



Torno a llegir Bodas de sangre de Lorca amb els alumnes de 4º d'ESO. 

Llegim en veu alta, compartim la història i la comentem mentre m'imagino les adaptacions que els nois i noies d'aquest any en faran. Segur que em sorprendran, sempre ho fan. És la màgia de la lectura, de la bona literatura.


He revisat alguns treballs de l'any passat (i el muntatge que vaig fer amb els seus booktrailers) i torno a estar orgullosíssima d'ells.

Demà més Novia, més Novio i més Leonardo. Quan acabem, a més de fer els booktrailers, mirarem l'adaptació que en va fer la Paula Ortiz i compararem ambdues històries.


"La navaja, la navaja... Malditas sean todas y el bribón que las inventó".





*

dimecres, 25 d’agost de 2021

10 anys de blog i un nou llibre!

 


Un altre cop 25 d'agost, això vol dir que avui el blog fa anys, 10 anys!!

I com sempre que tinc alguna novetat literària m'agrada anunciar-la per celebrar meravellosament bé l'aniversari: aquesta tardor publico La mujer bilingüe a l'Editorial Bartleby, una de les meves editorials de capçalera. 

Es tracta d'una edició bilingüe castellà-català del poemari La dona bilingüe (Viena Edicions, 2008) i que ja tenim a punt.

Em fa moltíssima il·lusió aquesta publicació, en parlo en detall en aquesta entrevista que em va fer la Cristina Mula per a l'Eix Diari:




L'edició ha quedat preciosa (mil gràcies, Pepo!), l'hem treballat moltíssim: la traducció l'he fet conjuntament amb el també poeta Alberto Tesán, el José Ángel Cilleruelo ha escrit un pròleg increïblement currat i la coberta és de la Ivet Moreno, la crack. Un equipàs i un orgull estar al catàleg de Bartleby tan ben acompanyada.

Aviat, el llibre 🧡


*

dissabte, 31 de juliol de 2021

La inquietud de la noche

 



Una de les novel·les que vaig llegir l'any passat i que més em va agradar (i inquietar, alhora, i que em va costar pair) és La inquietud de la noche de Marieke Lucas Rijnevald, autora neerlandesa.

Estava esperant a veure si es traduïa al català perquè em sembla una història boníssima (l'he llegida en castellà, no tinc prou nivell de neerlandès), però encara no ho han fet, així que la comentaré per aquí abans que se me n'oblidin els detalls.

La novel·la va guanyar el premi International Booker Prize 2020, va ser aquest guardó el que em va cridar l'atenció, a part de la localització i els temes que es tracten ja que em són coneguts (reconeguts i viscuts) per la part holandesa de família que em toca.

El tema resumit seria l'enfonsament d'una família després d'un accident, d'una desgràcia, de la pèrdua d'un fill.

El punt de vista és el d'una de les filles (protagonista i narradora de la novel·la), la Jas, una noia que viu en un tradicional poble holandès amb els seus pares i germans. L'acció comença a l'hivern i de seguida un accident mortal de patinatge pel canals glaçats canvia la vida a aquesta família.

Tot i la mirada naïf d'alguns passatges ("En el noticiario han recomendado beber un vaso de agua grande cada hora, incluso han enseñado una imagen de cómo tiene que ser el vaso: no se parece a los que tenemos nosotros. [...] Nosotros reciclamos los tarros de mostaza.), les imatges i accions que ens comparteix són sempre directes, sense filtres: "Por un instante me imaginé a mi conejo con el cuello roto, colgado de la cuerda de la buhardilla, detrás de la cama de Matthies, para que padre pudiese despellejarlo tranquilamente. Seguro que sería como cuando madre le quitaba la piel a la salchicha con un cuchillo de pelar patatas". La realitat que viu la Jas i la seva família és crua, i la prosa, l'atmosfera, el to i la mirada de l'autora també.

A mida que avança la història, creixen les obsessions dels personatges. Una de les més repetides és la idea de fugir a l'altre costat del canal perquè ho tenen prohibit des de l'accident del seu germà. I l'altra és la de l'abric: la Jas no se'l treu mai, no per dormir, encara que sigui estiu i se li estigui quedant petit o fins i tot foradant; l'abric funciona com a símbol del dolor que sent i a també li serveix per protegir-se.

La pèrdua afecta tots els personatges de forma diferent, però a tots els transforma. La mare deixa de menjar com si així pogués anar desapareixent ("Últimamente tiene los ojos más hundidos, igual que mi vieja pelota de fútbol, que está pinchada y cada vez está más hundida en la fosa de estiércol que hay junto al establo), i el pare ("La sonrisa de padre desaparece entre los pliegues de su cara hasta que no queda ni rastro. Hay gente cuya sonrisa siempre está visible, aunque estén tristes, las líneas de esas sonrisas no es posible borrarlas. Con padre y madre pasa lo contrario. Ellos transmiten tristeza aunque sonrían, como si alguien les hubiera colocado una escuadra en las comisuras de los labios y hubiese trazado dos líneas oblicuas hacia abajo.) es refugia en la feina de granger; es dedica contínuament a les vaques.

Sobre la pèrdua, l'autora fa unes reflexions boníssimes, per exemple aquest parell: "En la pérdida nos encontramos a nosotros mismos, nos vemos tal cual somos: seres frágiles como crías de estornino desplumadas que, de vez en cuando, caen del nido y esperan que las vuelvan a recoger". "Solo puedo retener un recuerdo, o una persona, a través de las cosas que guardo, lo que puedo poner a buen recaudo en los bolsillos de mi abrigo".

Un altre exemple de la força del llenguatge, viu i directe, que utilitza en les descripcions (amb comparacions potents i metàfores originals), el podem veure quan tracta el món del camp, dels animals, de la granja, de les vaques: "El ternero tiene diarrea, hay salpicaduras de caca color mostaza en las paredes, las patas le tiemblan como postes de balizamiento al viento". O en la descripció dels silencis: "Hay silencios que son incómodos, son como estiércol seco que cuesta colar por la rejilla, no sabes cómo lidiar con él".

També hi ha reflexions sobre la religió ("... a medida que pasa el tiempo tengo menos claro que Dios me caiga lo bastante bien como para querer hablar con él. He descubierto que se puede perder la fe de dos maneras: hay gente que pierde a Dios cuando se encuentra a sí misma, otros pierden a Dios cuando se pierden a sí mismos. Creo que formo parte del último grupo.) on es refugien, però que no els ofereix o no pot oferir-los el consol que necessiten. I diàlegs aparentment banals de la Jas amb la seva germana petita que en realitat reflexen el sentit que té la vida per a elles: "-Parece ser que se esconden en bares./ -¿Quiénes?/ -Los hombres. ¿Y sabes qué les gusta? (...) El chicle que no pierde el sabor -dice./ -Eso no existe./ -Tienes que ser dulce siempre y no dejar de serlo nunca./ -O que masquen menos./ -En todo caso, no hay que ser demasiado pegajosa./ -Para mí siempre pierden el sabor enseguida./ -Es que rumias como una vaca".

La tensió, les angoixes i la desconnexió entre els familars va augmentant a mida que passa el temps i de tal manera que culmina en un final inesperat, però segurament inevitable i molt difícil de pair.

No us perdeu aquesta història, és bonica i és dolorosa, és profunda i és real; és a dir, és la vida i és magnífica.




*

dimecres, 30 de juny de 2021

La cuinera

 



Aquest curs singular hem fet una darrera trobada al mes de juny al Club de Lectura ‘Dijous entre lletres’, un tancament diferent per acomiadar-nos de la millor manera possible: amb l’assistència de la Coia Valls, l’autora de La cuinera (Ediciones B, 2014), la novel·la històrica que hem llegit i comentat aquest mes. 

La Coia és una reconeguda escriptora de novel·les històriques i amb La cuinera el fil conductor del curs (‘Amb els 5 sentits’) hi apareixia molt ben representat. En aquesta història l’acció se situa a finals del segle XVIII i la protagonista és una jove cuinera de 16 anys, la Constança Clavé, que viatja amb un llibre de receptes del seu primer mestre (el xef Antoine Champel) des de Lima fins a Barcelona per viure amb els seus avis i convertir-se en una reconeguda cuinera gràcies a la seva gran habilitat en aquest ofici. 

- Temes que van sortir a la conversa amb la Coia

La cuinera és la seva novel·la més sensual, per això un dels primers aspectes que ens va explicar és que “cuinar és un acte d’amor” i que li agrada molt el món de la cuina perquè és estètica, però també ètica (representada aquí per un personatge, l’Iskay). Aquesta idea és la que volia transmetre amb la novel·la. Pel que fa a l’estructura, ens va comentar que està molt pensada i treballada: l’obra consta de 7 capítols (que fa 7 anys que va escriure), un número que té molts significats en moltes cultures. Aquesta estructura serveix per a marcar el ritme de la història: alterna el dia a dia de la Constança, de com s’espavila per sobreviure i dedicar-se al seu ofici a Barcelona, amb el record de les converses i les situacions viscudes a Lima amb el seu amic indi d’infantesa, l’Iskay. 

El viatge de la protagonista també és un element característic de les seves novel·les. El viatge és una metàfora de la vida ja que des que naixem fem un recorregut. Per a poder fer un viatge has de fer una descoberta; a més, després del viatge es torna transformat, es torna diferent si no, només t’has desplaçat. En aquesta història, la protagonista, una noia ambiciosa que no perd de vista el seu objectiu, viatja per a retrobar-se amb la seva família. I aprèn molt: el personatge evoluciona i aprèn moltíssimes coses sobre la cuina i sobre la vida, una vida gens fàcil per a una dona en aquell època: “No sé si vaig entendre amb exactitud el procediment. El que no he pogut oblidar és que, a partir d’aquell moment, sempre hauria d’aprofundir en la part menys visible de les coses als nostres ulls, en el seu vessant més subterrani”, diu la Constança. 

També ens va indicar, i ensenyar, alguns llibres amb els quals es va inspirar per a les receptes que hi apareixen, i ens va reconèixer que n’havia preparat alguna perquè la cuina és un espai de transmissió de cultures i costums, un espai d’aprenentatge, un espai per compartir. 

Un altre aspecte molt important en les seves novel·les són les imatges. Les seves històries són molt visuals i impactants perquè tenen una influència clara del cinema. Després li vam preguntar per alguns dels personatges, tant principals com secundaris, tots ells personatges polièdrics (en Pedro, la Vicenta, la Rita...), i per alguns fets històrics ocorreguts a Barcelona, com ara la Rebel·lió dels Quintos, que potser no són gaire coneguts. Això fa que la tasca de documentació de l’espai i el temps on situar la trama sigui una feina llarga i de vegades complicada, si no hi ha prou informació a l’abast. 

També li comentem la força de les descripcions que hi apareixen, característica sempre complicada i que quan s’aconsegueix amb èxit fa que “veiem” les escenes. Com a resum de la història tindríem la citació que obre la Tercera Part: “Veritablement, el que més plaer proporciona no és el saber, sinó l’estudiar; no la possessió, sinó la conquesta; no l’estar aquí, sinó l’arribar allà”, Carl Friedrich Gauss (1777-1855). 

Finalment, també vam tenir temps de xerrar d’altres temes relacionats amb La cuinera. Vam parlar de curiositats, de teatre, de l’ofici d’escriure, de patates, de xocolata, de la curiositat, de la incertesa, o sigui, de la vida. I, per acabar, ens va portar un regalet: ens va posar un àudio d’un fragment de la novel·la en una versió teatral adaptada. Moltes gràcies, una vegada més, pel teu entusiasme i generositat!


*

dijous, 13 de maig de 2021

La memòria de l'arbre

 



El mes passat al Club de Lectura 'Dijous entre lletres' vam llegir i comentar un llibre força conegut en la literatura catalana recent: La memòria de l’arbre de l’escriptora Tina Vallès, una autora reconeguda amb diversos premis, tant en literatura per a adults com en literatura infantil i juvenil. Aquesta novel·la va ser guardonada amb el II Premi Anagrama de novel·la l’any 2017 i des de llavors s’ha traduït a 13 llengües; a més. L’any passat va rebre el prestigiós premi internacional Jean Monnet des Jeunes Eurepéens en la seva traducció francesa. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer tema que comentem és l’aparent senzillesa amb què està escrita la història. Diem aparent perquè, tot i la brevetat dels capítols, totes les paraules, i les frases, estan ben mesurades: no hi sobra res, no hi falta res i no es poden dir més coses amb menys recursos. Aquest estil minimalista fa que es llegeixi amb facilitat i familiaritat ja que els personatges i la situació ens resulten propers i recognoscibles. Els protagonistes són una família, que podria ser la nostra; una pare i una mare amb un fill. Aviat s’hi afegeixen els avis que venen del poble (Vilaverd) a Barcelona per viure amb ells. L’avi, el Joan, i el net, el Jan, estableixen una relació molt especial, de complicitat total, i també molt entranyable. Comparteixen moments d’intimitat i coneixements diversos, de filosofia de vida podríem dir, a més de records. 

Un dels temes que més els agrada compartir de camí a l’escola és parlar dels arbres. L’avi li ensenya un munt de coses sobre ells i també li anuncia que quan tenia la seva edat n’hi havia un al poble que era el seu preferit al poble. Era un desmai. El Jan li demana moltes vegades que li expliqui la història del desmai, però el Joan sempre li respon que encara no, que més endavant que «hi ha respostes que venen soles, més tard, potser en filera, com una molla de pa al llom d’una formiga, o per l’aire, com el cant d’una cigala». Finalment serà la mare qui li acabi explicant aquesta història especial de l’avi Joan i el desmai de Vilaverd, el seu desmai. 

La novel·la està plena de símbols. Des del nom de l’avi (Joan) i el net (Jan) on només hi canvia la lletra «o» que sembla un rellotge (l’avi és rellotger); el rellotge és l’aparell que calcula el temps (un temps que s’acaba); els arbres que ens arrelen al territori, a la vida i que també desapareixen per accident com li va passar al desmai de l’avi; fins a les olors de la infantesa (la casa del poble fa olor de llenya cremada, la casa del poble dels avis de l’amic del Jan fa olor de mar) o la que fa l’àvia amb el seu perfum inseparable: «Anàvem tots tres dins d’un núvol de perfum, el de l’àvia Caterina, que ningú s’atreveix a dir-li que se’n posa massa. Aquella olor dolça era tan forta que feia llum. I jo no entenia com la gent no s’aturava per veure’ns passar pel carrer, tots tres ben agafats, plens de llum i perfum». 

El fil conductor de la història és la malaltia, la seva inevitable evolució, perquè engega la trama, accelera els esdeveniments. Però no ho mostra com una tragèdia, sinó que sorprèn la naturalitat amb què els personatges s’enfronten a un tema tan comú, tan lligat a la vida. 

 També comentem la importància dels silencis, moments que funcionen com a indicis de tot el que no es diu, com ara la malaltia que en cap moment s’anomena, encara que tothom la identifica de seguida. Aquests silencis es podrien entendre com a sentiment de por, o com a tabú ja que actualment quan la gent pateix malalties greus sovint no les expliquen; no les compartim. 

I, evidentment, l’altre leitmotiv és la memòria. La manca de memòria per una banda i, per altra banda, els records positius i negatius, que són intransferibles: “Però diu l’avi que els records no es poden repetir”. 

Un altre aspecte que ens crida l’atenció són les diferències, el contrast entre la ciutat on viu el Jan i sons pares (Barcelona) i el poble dels avis (Vilaverd). El que més destaca, a part de les olors, és la diferència de ritmes, de velocitats: «L’avi diu que a Barcelona sempre anem de pressa». 

Al final comentem que La memòria de l’arbre és un llibre per a regalar, és a dir, a més de totes les virtuts comentades, creiem que la història no envellirà amb el pas del temps, que el tema central mai no caducarà. Tot un encert, i un descobriment si no l’heu llegit encara.

*