diumenge, 27 de setembre de 2020

Fan por

 



De petita m'encantaven les pel·lis de por. Recordo anar al videoclub algunes tardes en sortir del col·le encara amb l'uniforme i aturar-me sempre davant la prestatgeria on hi havia les de terror. La dona del videoclub, que es deia La llar del Súper8, sempre intentava redirigir-me cap on estaven les infantils o familiars. Però jo sempre acabava emportant-me alguna de Pesadilla en Elm Street o potser queia una d'aquelles dolentotes de sèrie B com ara Sábado 14 (sí, sí, recordo que posava Después del Viernes 13 llega Sábado 14, i apa, no me la podia perdre), La serpiente voladora, Playa sangrienta... També agafava la que m'havia recomanat la Toni, per no semblar desagraïda. La de la mochila azul, quin títol més avorrit, però me la vaig endur i no la vaig mirar. El que jo volia era fer-me gran per poder anar a les 48h de terror que feien al Cine Diana, a la Rambla. I escriure una història que no deixés dormir els lectors.

També em xiflaven els llibres de por, esclar: de fantasmes, esperits, vampirs, homes-llop, zombies..., i intercanviava novel·les de l'Stephen King amb amigues. M'encantava The Shining, m'encantaven les adaptacions cinematogràfiques de totes les seves obres. Però amb el llibre que més por vaig passar va ser amb El Perfum; quin patir! Ara que hi penso, els meus éssers sobrenaturals preferits eren els vampirs, però amb els anys han deixat de ser-ho: ara prefereixo els zombies.

No he deixat de veure i llegir terror (però no ho faig tant com abans): he anat a les maratons de terror del Festival de Cinema de Sitges (el cine Diana va desaparèixer i amb ell les 24 i 48 hores de crits), he vist tottes les pel·lis de por que he pogut, m'he espantat, m'he avorrit (quina estafa The Blair Witch Project), i fins i tot he plorat de riure perquè si se te'n va de la mà acaba sent còmic, el tema.

L'únic que em falta és escriure un llibre que faci por. No és gens fàcil, però hi ha escriptors que ens ensenyen les pautes, i els 3 nivells d'intensitat: por, terror i fàstic.

    1. Fer que el lector se senti insegur: mostra una amenaça on el personatge estigui còmode, on se suposi que no li pot passar res dolent.

    2. Primer t'has d'espantar tu, si no és impossible que s'espantin els altres. Portem la por a dins, per poder treure-la t'has de conèixer, què et fa més por; així podràs posar-te al cap dels teus personatges i espantar-los.

    3. Per espantar els lectors pots descobrir què els espanta de veritat i posar-ho a la història (els insectes, la mort, els traumes...). Funciona, però dura poc. La forma més duradora és decobrir les temors ocultes perquè es colen a dins i t'acompanyen fins i tot en acabar la lectura. 

    4. Intenta que la història es basi en un món tan real com sigui possible: els monstres que reconiexem són més horribles que els inventats.

    5. La sang no és la millor manera d'espantar, ni el fàstic, ni el gore. Un avançament, és a dir, pensar en quelcom que passarà acostuma a ser pitjor que la realitat (per exemple, pensar en un examen, una entrevista de treball, una primera cita...). Es tracta de treure la gent de la zona de comfort i posar-los en situacions que eviten o temen.


*Per acabar, algunes recomanacions de pel·lis que us deixaran mal cos i que no són clàssics reconeguts:

Babadook

The invitation

Déjame entrar

Cisne negro

28 días después

La piel que habito

Rec (vaig anar amb una amiga al festival de cine de Sitges, on l'estrenaven. En entrar ens va cridar l'atenció que hi havia càmeres enfocant el públic: ens van gravar les reaccions i van passar les imatges de com cridàvem i saltàvem als seients per a promocionar-la, haha! Jo vaig sortir amb el colze blau dels cops amb el braç de la butaca perquè amb els ensurts em llançava al seient de la meva amiga, i ella al meu; quins riures, per favor!).

Los sin nombre

La niebla

The ring (la japonesa de Hideo Nakata, 1998)

Funny Games (la del Haneke, 1997)


*

dimarts, 25 d’agost de 2020

9 anys de blog!

 



Un altre 25 d'agost i un altre vídeo per celebrar l'aniversari del blog. Aquest representa com corre el temps sobretot d'aquest any estrany, feliç i trist, calurós, penós. Imprevisible.

9 anys! Un altre cop que no se m'ha passat la data, per sort (de les agendes)  ;)

S'acaba l'estiu, les vacances i les tortures antigues, com diu la cançó.




Old Tortures by Alec Troniq & Gabriel Vitel
Deep in your heart you're trying to find all these old tortures
So far you never showed what really mattered to you
You switch between the good the bad
You fell sick in love instead of caring about yourself
The one you felt in love so bad
Turned you into a man who hates hisself
Don't take him away
Drugs torment your mind
They've got you wasted
Those dusty roads
Those nights you suffered from pain
That made you the weak
You missed your dad
These calls I screamed so bad at you
You told me that you're done with living this life
Don't take him away from me
Those who care the most about you
Your mom, your dad and all of your friends
Don't push them away from you
Oh if you fall I want to be with you
Being there for you, always
Cause deep in your heart
You're trying to find all these old tortures
Oh if you fall I want to be with you
Being there for you
Always... always...
All these old tortures... All these old tortures
About yourself
Those dusty roads... You missed your dad... Don't push them away from you...
All these old tortures... About yourself
Those dusty roads...
Oh if you fall I want to be with you
Being there for you, always... always...
Cause deep in your heart
You're trying to find all these old tortures


*


divendres, 31 de juliol de 2020

Na Tània i en Nick





Avui acaba juliol i vull comentar dos llibres especials :)

La setmana passada vam presentar als Jardins de la Misericòrdia els guanyadors del Premi Ciutat de Palma 2019 de novel·la i de poesia: Tània i els vius de Joan Pons Bover i el meu Estimar Nick Kamen.


- Tània i els vius (AdiA Edicions, 2020).

El primer que vaig pensar en acabar la novel·la és que, per la manera com flueix tot el text, era estrany que fos la segona que el Joan escriu, doncs la història (o les històries que hi trobem) transcorre amb tanta naturalitat, amb un vocabulari tan ric i amb els diferents punts de vista tan ben travats que és com si portés tota la vida escrivint (o escrivint-la). I es nota des de la primera frase: "Jo som la que acaba morta. Potser, si em poguéssiu veure, diríeu que no tenc el parlar ni faig l'aspecte d'haver finit".
La història està protagonitzada per 4 personatges que s'expliquen i ens expliquen: na Tània, en Guillem, en Miquel i n'Arnau. Tots ells tenen en comú que han perdut alguna cosa valuosa que els feia feliços, que els definia, que els protegia, que els feia sentir bé. Una mena de paradís particular per a cadascun d'ells que era l'amor, o l'amant, o la parella o la seguretat ("Aquella repetida sensació de sortir sempre expulsat del paradís, de quedar-ne exclòs"). Na Tània és la que en surt més mal parada ja que perd vida accidentalment; a partir d'aquesta mort/pèrdua/tragèdia tots es quedaran sols, desorientats i envaïts pel dolor i per la insatisfacció. "Hi ha absències que són més reveladores que la més rotunda de les presències".
Una altra característica de l'obra és el to poètic d'algunes frases, l'originalitat de les descripcions de paisatges, escenaris i sensacions, i la força expressiva: "Per ventura el cap se m'hauria esberlat amb una pedra i se m'haurien escampat les idees". / "Des de fa un mes i mig aquestes dues paraules són com dos forúnculs, que em conviden a travessar-me la pell amb un ganivet, excavar els voltants de cada protuberància per extreure-la com si fos un ciuró. Puta. Boja". / "I a vegades el silenci es fa espès, com si tots anàssim drogats. O com si la por ens paralitzàs la llengua". / "Tot feia una olor rància, com de misèria".
Els paisatges càlids de Cala Fonoll alternen amb el del Nord, el de Lapònia i Noruega on fuig en Miquel (parella de na Tània), una fugida endavant per oblidar na Tània. Aquesta fugida em recorda la que feia Otto al mateix lloc, a la pel·lícula Los amantes del Círculo Polar de Médem: "Lapònia m'ha desarmat d'una forma estranya que m'obliga a afrontar la veritat de tot el que va passar, per molt que intenti escapolir-me'n amb les gateres".
Altres temes rellevants que hi apareixen són l'amistat: en Guillem afirma "Crec en l'amistat per damunt de totes les coses", un pensament que defineix també la manera de relacionar-se dels 4 personatges; i per altra banda el tema de la simbologia que travessa tota la història en forma de llençols. Aquests llençols que renten i estenen na Tània i en Miquel quan viuen junts al pis de Cala Fonoll, amb els que construeixen el seu refugi,  enllaça amb la tradició simbòlica de la lírica medieval quan els amants es reunien en secret i "rentaven la camisa", que és la descripció i el símbol de la trobada amorosa i sexual: "Estendre-hi els llençols humits i blancs, abans tacats del nostre sexe; embolicar-nos-hi com crisàlides; olorar-ne el suavitzant fins a l'èxtasi". / "... les pujades al terrat a estendre els llençols eren instants de glòria". / "Però sobretot, allò que apaivagava els meus temors encesos era estendre la roba al terrat amb tu, tan a prop dels ocells i el cel".
Ara que na Tània ja no hi és, els llençols s'han quedat sols, estesos al terrat o potser ja se'ls ha emportat el vent, és a dir, la relació amorosa és finalment impossible: "Ara mateix he recordat que probablement vaig deixar els llençols estesos al terrat de Cala Fonoll. Els darrers que tu i jo havíem rentat". / "Els llençols em transporten a la vida passada".
Com a frase-resum del llibre, en trio dues: "La mort és, probablement, el nom que posam a tot el que encara no en té", i "El final és sempre l'inici d'una altra cosa".


- Estimar Nick Kamen (El Cep i la Nansa Edicions, 2020).

Del llibre n'he parlat força a les xarxes, a les presentacions virtuals i en alguns articles que han sortit publicats. Ho comparteixo també per aquí:


Per acabar només donar les gràcies una altra vegada a Joan Pons i Pere Antoni Pons per l'acollida i l'acompanyament a Palma. 💙


*

diumenge, 19 de juliol de 2020

Poesia dibuixada





Dels darrers llibres que he llegit, n'hi ha un parell que són unes preciositats. Es tracta de De Natura Florum de Clarice Lispector i Herbario & Antología Botánica d'Emily Dickinson.

1. De Natura Florum (Nórdica Libros, 2020):



Aquest llibre es va publicar per primera vegada l'any 1971 al diari Jornal do Brasil de Rio de Janeiro i posteriorment, l'any 1984, es va afegir al volum A Descoberta do Mundo. Amb la celebració del centenari del naixement de l'escriptora, l'editorial Nórdica va decidir publicar-lo amb unes il·lustracions fabuloses d'Elena Odriozola (premi Nacional d'Il·lustració).
El llibre està format per 24 poemes que són cinc breus definicions botàniques, i dinou poemes descriptius de flors variades com ara el gessamí, la flor del cactus, el gira-sol, la rosa... Com si fos un herbari olorós i particular. 
Em va cridar moltíssim l'atenció que la Clarice Lispector escrivís un llibre com aquest, un volum delicat amb una poètica molt particular, com tota la seva literatura: "Tiene perfume de capilla./ Provoca un éxtasis místico./ Recuerda a la hostia./ Muchos desean comerla/ y colmarse la boca con su/ aroma intenso y sagrado". Una joia!






2. Herbario & Antología Botánica (Ed. Ya lo dijo Casimiro Parker, 2020):


Que l'Emily Dickinson va fer un herbari espaterrant per la passió i el compromís que tenia amb la natura, sobretot per l'interès en preservar les flors locals, ho sabem la majoria de lectors, que es publiqui per primera vegada acompanyat de poemes que tracten el tema dels arbres, les flors i les plantes en una edició bilingüe cast/ang, encara no.
L'edició és bellíssima i d'una gran qualitat, tant les cobertes dures com les imatges de les plantes que va recollir i classificar amb delicadesa (més de 400 espècies!).
El llibre ofereix un índex de les plantes que hi apareixen, a més, els poemes s'han numerat segons l'última edició de l'obra completa (R. W. Franklin, 1998, The Belkmap Press of Harvard University): "Aparentemente sin sorpresa/ para cualquier flor feliz/ la escarcha la decapita en su juego/ con accidental poder". Una altra joia!

*(L'antologia més completa de la poeta es va publicar en català sota el títol Aquesta és la meva carta al món, Ed. Proa, 2017).









*

divendres, 26 de juny de 2020

Halley 2042, the warmest color







L'Anna Carreras acaba de publicar una nova novel·la que es titula Halley 2042 i edita, com l'anterior L'ull de l'escarabat, Llibres del Delicte, editorial de literatura negra en català.

Amb els llibres de l'Anna sempre m'ho passo genial perquè em sorprenen, sempre sempre sempre, i m'enganxen de mala manera. No sé per què, no sé com s'ho fa però quan agafo una novel·la seva no puc parar de llegir i me l'acabo el mateix dia que la començo. És una mena d'addicció, crec.
Això em passa també amb les obres de l'Eva Baltasar i ambdues provoquen en les lectors o passió o rebuig, però mai indiferència.
Per tant, no puc fer altra cosa que tornar a recomanar-la. 

El primer que em va cridar l'atenció va ser el títol on hi vaig veure de seguida la referència a Love of Lesbian i el número, l'any, el vaig relacionar amb l'última versió de Blade Runner perquè és gairebé el mateix any (la pel·li porta el 2049).

Quina és la trama?
Dos germans que viuen junts escolten cada nit enrenou al pis del costat, com si algú estigués practicant sexe durant dues hores. Com la veïna, la Rosina, és una nonagenària, no entenen el xivarri. La protagonista acaba tan encuriosida que decideix descobrir què està passant costi el que costi. I li costarà.

Com són els personatges principals?
La protagonista es diu Laia i escriu contes perquè "Escriure em deixa mostrar-me tal com soc. La vida t'obliga a posar-te capes de filtres. I acabes per ser una altra persona". Aquestes capes la protegeixen, se les posa "perquè la realitat no em pugui destruir". A partir d'ella l'autora reivindica l'ofici d'escriure, la dificultat que suposa i el desprestigi que sol acompanyar-lo, com si no fos una feina de veritat.
La Laia viu amb el seu germà, una persona fosca totalment oposada a ella. Amb aquesta parella inicial, l'Anna comença el joc de les dualitats.
Com a tret comú podem dir que cap dels dos és gaire social: "Ni en Lluís ni jo tenim gaire vida social. Ell fa amistats a l'ordinador i jo em refugio en els llibres". Aquesta frase de l'inici els caracteritza perfectament amb poquíssimes paraules i és clau per a tot el que esdevindrà i per als temes principals que es desenvolupen: la incomunicació i la solitud.
A poc a poc els anirem descobrint i coneixent-los millor i segurament no ens agradarà el que hi descobrirem.
Els altres 2 personatges duals, els altres que s'oposen són l'Ovidi, un irresponsable, un ravero, un "adolescent etern" i el Louis Serveur, algú que segueix per les xarxes socials però que no es mostra amb el seu nom real, tot i que ella s'imagina qui pot ser i vol creure's les il·lusions.

La simbologia.
El color turquesa, color Halley, el color d'un quadre, dels ulls d'un replicant, d'un poble, d'una pedra: "Fa temps que al color turquesa li dic color Halley". 
A la història el blau es torna elèctric, com el desig, com el que escriu la Laia, "textos sobre el desig de desitjar". I com el títol d'aquella pel·li, afirmo que Blue is the warmest color.
Aquest color també podria ser símbol de l'amor, però la protagonista no ho veu clar això d'enamorar-se i afirma "Ara l'amor funciona per algoritmes" i "no som capaços d'estimar ningú més a part de nosaltres mateixos"; anem directes cap a la deshumanització?

A tots aquest elements cal afegir-hi el final, un final inesperat, sorprenent i brutal, en la línia dels finals als que ens té acostumats l'Anna, però amb un un punt més de mala llet. M'encanta!

I per acabar, una de les frases que serveix com a resum de l'obra seria: "En un món descomunal, som una suma de fragilitats".


*

diumenge, 31 de maig de 2020

Maternitats incòmodes






El tema de la maternitat, o maternitats, ha estat tractat des que existeix la literatura i des de diferents perspectives. Actualment hi ha de nou llibres de diferents gèneres i en diferents llengües que revisiten el tema. Sembla que torna a estar de moda.

Dels que he llegit 2 són els que m'han cridat l'atenció perquè presenten un punt de vista de les mares que no és el típic i idíl·lic, ni tampoc el de les males mares, unes bruixes, les que no fan bé el seu 'paper'. Aquestes dues novel·les van més enllà, molt més enllà de la incomoditat són Las madres no i Boulder.

1. Las madres no de Katixa Agirre (Ed. Tránsito, 2019).
Aquesta novel·la transcorre entre en thriller i l'assaig on la protagonista, una escriptora que acaba de ser mare d'un nen, investiga el cas recent d'una dona, a qui va conèixer breument anys enrere, que ha assassinat els seus fills petits. Ofega els bessons, encara nadons, a la banyera. Per què? Ningú no ho pot entendre. Aquest ofegament segurament ens recorda el de Cañas y Barro, però la gran diferència és que allà ho fa un home; una mare no en seria capaç.
El relat ens porta de la història de la protagonista, mare recent que no jutja sinó que vol entendre per què una mare pot fer una cosa així, al de la mare assassina. El retrat que fa la protagonista de la maternitat és una descripció real, sense ensucrar. Reconeix que els sentiments que van protagonitzar els primers mesos del naixement del seu fill van ser el cansament i l'avorriment, però també la por: "...el miedo estaba ahí. Continuamente. como un hilo musical que nadie sabe dónde se apaga. Como un apareja de baile sudorosa que se te pega demasiado. El miedo. (...) una cualidad que sólo trae disgustos. (...) Mi miedo era muy concreto; sus ramas, por el contrario, retorcidas y de límites imprecisos. Básicamente giraban en torno a las muchas maneras de las que Erik podría morir". I reconeix que des que va néixer també s'ha convertit en el seu punt feble, en la seva debilitat. Podria aquesta por permanent, irracional i exagerada haver portat a l'altra mare a ofegar els seus fills? 
La depressió, el sentiment de culpa, l'ansietat, la pressió postpart i d'altres temes encara tabú són analitzats àmpliament a la novel·la per intentar entendre un fet horrorós.

2. Boulder d'Eva Baltasar (Club Editor, 2020).
La maternitat no és el centre de la novel·la sinó la història d'amor entre la protagonista, la Boulder, i la Samsa. 
L'amor de la Boulder cap a la Samsa és tan gran i tan intens que a mida que va passant els temps (els anys) per aquest amor va cedint a poc a poc en tot el que ella li demana. Per això perd la independència i la llibertat que sempre havia tingut i anhelat: cedeix i se'n va a viure amb ella a Islàndia, cedeix i compren una casa, tot i que vivia feliç en un pis petit; cedeix a la inseminació, a assitir a un curs prepart i a tenir una filla: "No m'agrada aquesta vida"; "Li dic que no he nascut per ser mare"; "No sabia que un fill pogués ser un escull tan gran". És a dir, es deixa portar per l'amor i pels desitjos de la seva estimada fins que ja no pot cedir més i acaba marxant. Però no trenca amb tot, no desapareixen els lligams amb la filla sinó que la visitarà de tant en tant.
La maternitat és el punt d'inflexió i canvia totalment la Samsa, fet que portarà la relació a un final inevitable: infidelitats i acabament de l'amor, encara que al principi la Boulder pensava que seria impossible ("...la incapacitat absoluta de ferir o deixar la Samsa").
Per tant, la felicitat i la unió que en altres obres dona la maternitat aquí s'ho carrega tot: "La vida que faig amb la Samsa és una enganyifa (...) No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni en els fills, ni en déu".


*

dilluns, 18 de maig de 2020

Shusaku Takaoka





Avui una recomanació artística: les originalíssimes obres de Shusaku Takaoka.
Shusaku Takaoka és un dissenyador gràfic japonès molt original. El vaig descobrir a Instagram i em vaig fer un fart de riure amb algunes de les seves composicions.
La majoria d'obres, fusió de pintura i cine/fotografia, critiquen descaradament el consumisme generalizat de la societat actual, com ara aquestes:







Sens dubte, el resultat ens fa reflexionar.
D'altra banda en té algunes que són també una crítica d'altres temes vigents (l'amor romàntic, la hipocresia generaltzada, el món hiperconnectat, l'esclavisme del sistema virtual...) que són així de boges i genials:







El Shusaku combina imatges de diferents obres d'art clàssiques amb pel·lícules o amb marques internacionalment reconegudes per obtenir un producte divertit, genuí i eficaç:







Més collages al seu perfil d'Instagram.


*

dilluns, 27 d’abril de 2020

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (3)





I ara que ha passat Sant Jordi i només en queda una ressaca petita, acabo amb la 3ª i última entrada de recomanacions.
Tanco la sèrie 'Darrers llibres de contes escrits per dones que he llegit'  amb Satèl·lits d'Elisenda Solsona (Ed. Males Herbes, 2019) i Ansia d'Ingeborg Bachman (Ed. Siruela, 2005).


1. SATÈL·LITS

Està format per 8 contes amb un fil conductor inquietant: la desaparició, de cop i volta, de la lluna.
Diferents personatges en diferents llocs i situacions es mouran (i reaccionaran) entre els flashbacks i el moment exacte del succés de la desaparició del satèl·lit.
El que més m'ha agradat, i el que m'ha cridat l'atenció de les històries que ens narra: les decripcions líriques ("El Pere arrossega per la sorra de la platja els peus descalços sota un sol fred de gener. Un sol de pedra. Els anys li pesen a l'esquena i fa temps que camina encorbat. L'oreig gelat li bufeteja les galtes brunes".), el joc de dualitats, els recargolaments i la varietat temàtica.
El conte que destacaria, el que més m'ha arribat, és 'Balls' per la originalitat i l'agror de la història que comença així: "El timbre és estrident i s'escola pel meu timpà fins a encongir l'estómac". Així ens quedarem en acabar aquest conte (i el llibre), amb l'estómac encongit i potser fins i tot haurem d'aturar un principi de vòmit a la gola.



2. ANSIA Y OTROS CUENTOS

Tot i que aquesta escriptora austríaca és més coneguda com a poeta, també va escriure contes i novel·les que no van ser tan ben rebudes per la crítica com les seves obres poètiques. L'Ingeborg afirmava "Solo existo cuando escribo". Una declaració d'intencions claríssima.
En aquest recull de 13 contes trobem alguns contes que són com laberints, contes com viatges circulars i contes que són jocs de miralls. L'estructura també és variada, n'hi ha de circulars, de lineals i altres amb salts temporals. Però tots tenen una càrrega simbòlica evident.
Un altre aspecte que m'agrada és la caracterització tan original que fa d'alguns personatges, per exemple: "Yo ahorraba porque tendía al ahorro; trabajaba porque tendía al trabajo; no me concedía ningún gusto porque tendía a no concederme gustos, y hacía planes porque me parecía bien tener planes". Un personatge singular, com la majoria dels qui apareixen.
No hi ha cap conte terrorífic, no són contes que turmenten, però sí n'hi ha d'angoixants, d'aquells que et fan reflexionar.
Els que més m'han agradat són 'Una tienda de sueños' y 'Vendrá la muerte'; un fragment d'aquest segon: "Es posible, sin duda, señalar los crímenes y defectos de las familias ajenas, pero nunca descubriré los abscesos purulentos de la propia". Fantàstica.


*

dilluns, 20 d’abril de 2020

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (2)






La segona recomanació en nivell d'intensitat ve amb aquests 2 llibres: Modelos animales d'Aixa de la Cruz (Ed. Salto de página, 2015) i Cuentos escogidos de Shirley Jackson (Ed. Minúscula, 2015. Reeditat al 2017).

1. MODELOS ANIMALES

De l'autora ja en vaig parlar anteriorment en comentar una altra obra seva, la novel·la Cambiar de idea (2019).
Aquest volum de contes es anterior, però l'estil és el mateix i se la reconeix de seguida. Està format per 7 històries originals, intenses i variades on la volència apareix inesperadament, com per exemple en el primer conte, que és molt inquietant i a més li dona títol al recull. Una frase per a mostrar-ho: "Es la única forma de saber quién es el otro: onservarlo mientras está dormido, o se cree -erróneamente- solo".
Formalment també són textos diferents. Al titulat "Doble" trobem la mateixa història escrita des de dos punts de vista diferents, escrita en columnes, una la costat de l'altra. Un joc de miralls, de dualitats i còpies.
Una frase del llibre que el defineix pot ser aquesta: "Somos en primera instancia lo que nos cubre".


2. CUENTOS ESCOGIDOS

L'estil de la Shirley s'ha definit com "terror domèstic" perquè el trobem situat en la vida quotidiana de les famílies, de les americanes, en el seu cas.
Les històries que ens explica aquí tenen com a característica que es van fent més i més incòmodes a mida que avança el relat. L'augment del suspens és increïble, com passa a "La lotería" (el seu conte més conegut on la tensió creixent es desborda tant al final que va crear una autèntica polèmica en publicar-se l'any 1948).
A més de les ficcions (10), hi ha un parell de textos sobre l'ofici d'escriure i un altre titulat "Biografía de una história" on explica l'escàndol esdevingut amb la publicació a The New Yorker de "La lotería" i de la quantitat de gent que li va escriure cartes queixant-se: "Uno de los aspectos más aterradores de publicar cuentos y libros es ser consciente de que van a ser leídos, y leídos por extraños". 
"Experiencia y ficción" és un article magnífic, una reflexió sobre d'on venen les històries i les idees per escriure-les. També explica l'entramat que la va dur a escriure la seva novel·la més coneguda, La maledicció de Hill House.


*

divendres, 17 d’abril de 2020

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones





Aquest any per Sant Jordi no podrem voltar pels carrers per comparar llibres, però sí que podem recomanar-ne, com els altres anys.

Aquesta vegada he triat els últims 6 llibres de contes escrits per dones que he llegit i m'han agradat, esclar. Els recomanaré de 2 en 2 en tres publicacions fins al dia 23.

Els he agrupat per nivell d'intensitat: de més a ments potència.

Els 2 primers, i els més brutals, són: Pelea de gallos de María Fernanda Ampuero (Ed. Páginas de Espuma, 2018) i Las cosas que perdimos en el fuego de Mariana Enríquez (Ed. Anagrama, 2016 -reeditat al 2019-).
Aquí cinc cèntims només, per no esguerrar les històries.

1. PELEA DE GALLOS.
Les històries que escriu María Fernanda Ampuero són bestials, així, sense metàfores. Des de la primera a l'última. I em sembla que no són aptes per a tots els estómacs. Tanmateix, els 13 contes són magnífics cops de puny directes. Històries dures, sorprenents, violentes també, i actuals, com la primera, "Subasta", "Nam" o  "Griselda", les que més m'han impactat. Després de llegir-lo, després d'estar en contacte amb la monstruositat i l'infern  totalment insuportable en vida (massa sovint) la sensació de desassossec és inevitable.
Un exemple petit d'un dels contes, del titulat "Coro": "La gente no es capaz de verse a sí misma y ese es el principio de todos los horrores. (...) Pero seas como seas no se necesita nada para matar, solo una enorme voluntad de hacerlo".

2. LAS COSAS QUE PERDIMOS EN EL FUEGO.
La Mariana Enríquez és una narradora excel·lent. Té un estil pertorbador tant en novel·la com en contes. En aquest volum hi ha 12 històries inquietants, incòmodes, de la vida quotidiana barrejades amb els típics elements del gènere com pot ser la casa encantada, els nens desapareguts, o el boig com ara la que explica a "La casa de Adela" i d'altres aterridores, com "Fin de curso" o "El patio del vecino".
Un exemple de "Fin de curso", un dels que més m'ha agradat: "Empezó a arrancarse el pelo poco después, el de la parte de adelante de la cabeza. Se iban formando mechones enteros sobre su banco, montoncitos de pelo lacio y rubio. A la semana empezó a adivinarse el cuero cabelludo, rosado y brillante."


*