dimarts, 20 de febrer de 2018

Marc Granell i el simulacre





Marc Granell és un dels poetes més estimats, estudiats, celebrats i seguits de les lletres valencianes. A finals d'any es va publicar un recull de tota la seva poesia (1976-2016) en un volum editat per la Institució Alfons el Magnànim

En llegir la notícia de la publicació de seguida vaig pensar en un dels meus poemes preferits, en un poema de Granell titulat "Simulacre". L'he rebuscat entre els llibres en desordre que pul·lulen per casa, l'he trobat, l'he tornat a llegir i he confirmat que no ha envellit i que em continua agradant tant com sempre.
En té moltísims de poemes bons, boníssims, però aquest és encara el que triaria si només en pogués dir un de l'autor. Gaudiu-lo:


            SIMULACRE

               Els dies són llargs i estrets
               com corredors de menta
               embafosos i pulcres fins al vòmit.

               Sua la ciutat
               una pura misèria resignada.

               I sue amb ella i per ella i des d'ella.

               Sue finestres i façanes envellides.
               Sue el turment dels ossos quan pregunten.
               Sue l'estrèpit dels cotxes que no cessen.
               Sue el mutisme desl àngels al passeig.
               Sue la grua immòbil que amenaça.
               Sue infinites pupil·les desterrades.
               Sue portals decrèpits del migdia.
               Sue el desig penjat en els armaris.
               Sue el conyac que beuen els qui obliden.
               Sue la puta mentida sempre oberta.
               Sue la moto inquieta entre corbates.
               Sue esvorancs coberts de palla líquida.
               Sue pitreres immenses com exèrcits.
               Sue l'insult perennement inútil.

               Després em dutxe i em maquille i em prepare
               per seguir com sempre la funció i fer veure
               que tot està bé com està i si remugue
               de tant en tant és per fer-me la il·lusió
               que a vegades no sóc del tot aqueixa vaca
               eterna i dòcil que sabeu i contempleu
               amb el cor alleugerit,
               mastegat,
               pelfa.



*De Fira desolada. (Columna, 1991)



*

dimarts, 13 de febrer de 2018

Les millors cobertes de llibres





Avui he llegit que Anagrama ha actualitzat les cobertes de les novel·les de Nabokov. I han anunciat que la de Lolita ja no serà aquella clàssica on apareixia una noia llepant una piruleta, sinó que ara hi haurà una noia també, però patint. Un gran canvi, sobretot conceptual. Ja era hora de renovar-la!

Aquest canvi m'ha fet pensar en tots aquells llibres que tenen unes cobertes úniques, originals, precioses, llampants, senzilles, curioses, típiques, divertides, intrigants, clàssiques, modernes, avorrides...  
Sovint jutgem un llibre per la coberta, o en comprem un per la mateixa raó, o el rebutgem, tant se val, però està clar que moltes editorials les treballen i aconsegueixen un producte únic. D'altres prefereixen la senzillesa o la continuïtat d'una línia concreta. De totes maneres, n'hi ha que són petites obres d'art. Aquí una selecció per gaudir-ne:























*

dimecres, 7 de febrer de 2018

Literatura infantil per països


L'altre dia vaig trobar aquest mapa d'Europa que recull els millors llibres de literatura infantil per països (i llengües). N'hi ha uns quants de clàssics coneguts per tothom i d'altres que no ho són tant.
No podia faltar el Petit Príncep en francès, Pinoccio en italià o Platero y yo en castellà.






Llavors em vaig preguntar quin seria en català el llibre triat... Vaig pensar-hi bastant i al final vaig tenir clar que el llibre infantil que devem tenir totes les famílies a casa és qualsevol versió de la llegenda de Sant Jordi; n'hi ha tantes! Segur que el mapa tindria una bella il·lustració del cavaller carregant-se el drac.
Nosaltres tenim aquest i cal recordar que com és d'aquests pop-up al pobre drac li falta part del cap i de la cua. I potser alguna cosa més en d'altres pàgines... Visca Sant Jordi!





*

dimecres, 31 de gener de 2018

Heroïnes del Realisme


Avui he explicat el Realisme i el Naturalisme als meus alumnes de 4t d'ESO. He aconseguit que s'interesessin per tots aquells personatges femenins que tant m'inspiren. Els he parlat de La Regenta, de Madame Bovary, de Tormento, d'Anna Karenina, de Doña Perfecta, de Fortunata y Jacinta, de Juanita la Larga, de Pepita Jiménez, de Marianela, de La desheredada, de Jane Eyre... 

La classe ha anat així:




*

dimarts, 23 de gener de 2018

BookFace





Tria una coberta xula que tingui cara, busca una persona que lligui perfectament amb la cara, o fas que una coberta coincideixi amb algú: ja tens una composició Bookface!
Això és el que han fet algunes llibreries (i biblioteques), un repte divertit amb resultats molt ben aconseguits, originals i també divertits.
El joc va sorgir com a iniciativa per a recomanar llibres fa un parell d'anys a la Biblioteca Pública de Nova York quan en Morgan Holzer va adaptar aquesta idea de l'"Sleeveface", on la gent adaptava la seva cara a les cobertes mítiques de discos.
Actualment la llibreria francesa Mollat ha reactivat la iniciativa i si seguim l'etiqueta #BookFace per les xarxes socials podem veure l'èxit que està tenint.

M'imagino els llibreters esperant el client ideal i demanant-li sisplau si pot agafar un llibre concret i plantar-se'l a la cara.






*

dijous, 18 de gener de 2018

Per què escrivim?



Per què escrius és una pregunta que sovint ens fan. I també, Encara escrius?, com aquell qui ha passat la grip i en trobar-te'l li demanes si encara tus. Com si fos una malaltia, una dèria adolescent o una mania que caduca.

Per que escriu la gent? Alguns diuen que tenen la necessitat d'escriure cada dia, d'altres que han de treure allò que els bull al cap o fins i tot n'hi ha que ho tenen com un repte, com una obligació. També n'hi ha que ho fan per lligar o fins i tot perquè està de moda, és a dir, com a simple "postureig". 

Per què escric? Escric perquè m'agrada llegir. Escric perquè m'encanta fer-ho i perquè em diverteix. Si en un futur no m'ho passo genial escrivint, no ho faré més.


*Altres motius pels quals escrivim:




*

divendres, 12 de gener de 2018

10 anys sense Ángel González





Avui: 10 anys sense Àngel González, el poeta de la senzillesa, com si fos fàcil escriure poemes de forma senzilla. Això és el que més ens costa i el que triguem més en aprendre els poetes, deixar de banda els artificis i el barroquisme poètics.

Aquest és un dels meus poemes preferits, gaudiu-lo: 


Inventario de lugares propicios al amor

Son pocos.
La primavera está muy prestigiada, pero
es mejor el verano.
Y también esas grietas que el otoño
forma al interceder con los domingos
en algunas ciudades
ya de por sí amarillas como plátanos.
El invierno elimina muchos sitios:
quicios de puertas orientadas al norte,
orillas de los ríos,
bancos públicos.
Los contrafuertes exteriores
de las viejas iglesias
dejan a veces huecos
utilizables aunque caiga nieve.
Pero desengañémonos: las bajas
temperaturas y los vientos húmedos
lo dificultan todo.
Las ordenanzas, además, proscriben 
la caricia ( con exenciones 
para determinadas zonas epidérmicas
-sin interés alguno-
en niños, perros y otros animales)
y el «no tocar, peligro de ignominia»
puede leerse en miles de miradas.
¿Adónde huir, entonces?
Por todas partes ojos bizcos,
córneas torturadas,
implacables pupilas,
retinas reticentes,
vigilan, desconfían, amenazan.
Queda quizá el recurso de andar solo,
de vaciar el alma de ternura
y llenarla de hastío e indiferencia,
en este tiempo hostil, propicio al odio.


Podem escoltar-lo llegint la seva obra:





Ángel González creia que la funció del poeta era il·luminar el món, que el lector completa el poema i que tots som artistes, però no tots podem fer obres d'art; es pot tenir més raó?:






*

diumenge, 7 de gener de 2018

Principis





Hi ha llibres que ens marquen, hi ha llibres que ens fan estimar la literatura, hi ha començaments de llibres que ens enamoren, que ens fan tornar a la lectura una i altra vegada. I n'hi ha que tenen uns inicis tan especials que ens marquen.
Si el final d'un llibre és important perquè tanca la història i ens deixa bon gust de boca (o no), els principis són la base perquè la història ens atrapi o ens rebutgi.
Hi ha novel·les amb principis memorables, com ara aquell "La heroica ciudad dormía la siesta...", principis que se'ns claven i no podem deixar de repetir.

He regirat entre els meus llibres i he buscat alguns dels meus començaments preferits, aquells que em van marcar d'adolescent (o posteriorment) i que m'han format com a lectora i escriptora. Els deixo aquí sense citar l'obra, només poso les paraules per gaudir-ne sense prejudicis:















*

diumenge, 31 de desembre de 2017

dimarts, 19 de desembre de 2017

L'Antígona de María Zambrano





Avui he recordat el personatge d'Antígona i la versió que en va fer la María Zambrano a La tumba de Antígona.
La història d'Antígona té una prolífica descendència, però és Sòfocles el primer a utilitzar aquest personatge per fer una definició de l'home per si mateix en un acte d'enfrontament. La tragèdia s'obre en els primers moments de la postguerra: Creont, el nou rei, ha restaurat l'ordre a la ciutat i ha disposat el cadàver de Polinices, germà d'Antígona, a la vista de tots. Polinices no pot ser enterrat perquè Creont ha ordenat pena de mort per a qui ho faci. El cos no es veu, però es respira arreu la putrefacció de la carn: una olor amenaçant que confon, que embogeix. Llavors Antígona decideix sacrificar-se i enterrar el seu germà, tot i saber que el càstig serà ser enterrada també. Però Sòfocles fa que se suïcidi abans que això passi. En canvi, Maria Zambrano modifica aquest argument fent una particular lectura. La diferència està en el final que imagina per a ella: la condueix a la tomba, però la manté allà viva com en un bressol, com en un niu. Així romandrà rebent la visita dels personatges.  
Zambrano la manté amb vida perquè es mereix més temps per ser plenament conscient del sentit del seu sacrifici, per això fa que baixi, viva, al món dels morts, de la foscor, de l'ombra. Ella mateixa justifica la seva supervivència afirmant que "només vivint es pot morir". 
Com autèntica heroïna de la consciència, vol saber i pateix per això i per a això. El punt de vista de l'autora és interessant per la seva dimensió política, però sobretot per la seva dimensió metafísica. El que farà Zambrano és pensar el pensament i s'adona que la visió filosòfica occidental s'ha alimentat d'una ceguesa originària, d'un no voler veure (com Èdip, per exemple). Zambrano intentarà desmuntar i qüestionar les categories sobre les que s'ha construït la cultura perquè ha estat un pensament pretesament universal i s'ha convertit en un mur, és a dir, ha perdut la capacitat de dialogar amb la realitat. Zambrano defensa una manera d'estar al món admirant, sense reduir-lo a res. Es tracta d'una altra manera de pensar la vida, relacionada amb la seva condició de dona. 
L'autora sempre va ser conscient que era una dona que escrivia i va evitar la masculinització. També va advertir les limitacions del feminisme i va aspirar a una veritat capaç de trastocar el discurs de la sexualitat. La pretensió d'universalitat del discurs filosòfic estava asexuada i amb una visió masculina del món: el món pot i ha de ser sotmès a la voluntat de l'home. Però l'home va començar per sotmetre o neutralitzar la dona i la va construir al seu gust. Sobre aquest sacrifici s'ha aixecat tota llei, tot govern (Creont representa la ciutat aixecada davant del sacrifici femení). 
Per a Zambrano la realitat, les coses no són manipulables sinó que hi són perquè les escoltem. En aquest punt de vista, en aquesta filosofia entren les dones com a protagonistes que s'han ofert humilment per socórrer la realitat (han estat negades per la Història i per això el seu lloc ha estat la vida), o sigui, no han participat de la Història però sí de la vida.


*
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...