divendres, 26 de juny de 2020

Halley 2042, the warmest color







L'Anna Carreras acaba de publicar una nova novel·la que es titula Halley 2042 i edita, com l'anterior L'ull de l'escarabat, Llibres del Delicte, editorial de literatura negra en català.

Amb els llibres de l'Anna sempre m'ho passo genial perquè em sorprenen, sempre sempre sempre, i m'enganxen de mala manera. No sé per què, no sé com s'ho fa però quan agafo una novel·la seva no puc parar de llegir i me l'acabo el mateix dia que la començo. És una mena d'addicció, crec.
Això em passa també amb les obres de l'Eva Baltasar i ambdues provoquen en les lectors o passió o rebuig, però mai indiferència.
Per tant, no puc fer altra cosa que tornar a recomanar-la. 

El primer que em va cridar l'atenció va ser el títol on hi vaig veure de seguida la referència a Love of Lesbian i el número, l'any, el vaig relacionar amb l'última versió de Blade Runner perquè és gairebé el mateix any (la pel·li porta el 2049).

Quina és la trama?
Dos germans que viuen junts escolten cada nit enrenou al pis del costat, com si algú estigués practicant sexe durant dues hores. Com la veïna, la Rosina, és una nonagenària, no entenen el xivarri. La protagonista acaba tan encuriosida que decideix descobrir què està passant costi el que costi. I li costarà.

Com són els personatges principals?
La protagonista es diu Laia i escriu contes perquè "Escriure em deixa mostrar-me tal com soc. La vida t'obliga a posar-te capes de filtres. I acabes per ser una altra persona". Aquestes capes la protegeixen, se les posa "perquè la realitat no em pugui destruir". A partir d'ella l'autora reivindica l'ofici d'escriure, la dificultat que suposa i el desprestigi que sol acompanyar-lo, com si no fos una feina de veritat.
La Laia viu amb el seu germà, una persona fosca totalment oposada a ella. Amb aquesta parella inicial, l'Anna comença el joc de les dualitats.
Com a tret comú podem dir que cap dels dos és gaire social: "Ni en Lluís ni jo tenim gaire vida social. Ell fa amistats a l'ordinador i jo em refugio en els llibres". Aquesta frase de l'inici els caracteritza perfectament amb poquíssimes paraules i és clau per a tot el que esdevindrà i per als temes principals que es desenvolupen: la incomunicació i la solitud.
A poc a poc els anirem descobrint i coneixent-los millor i segurament no ens agradarà el que hi descobrirem.
Els altres 2 personatges duals, els altres que s'oposen són l'Ovidi, un irresponsable, un ravero, un "adolescent etern" i el Louis Serveur, algú que segueix per les xarxes socials però que no es mostra amb el seu nom real, tot i que ella s'imagina qui pot ser i vol creure's les il·lusions.

La simbologia.
El color turquesa, color Halley, el color d'un quadre, dels ulls d'un replicant, d'un poble, d'una pedra: "Fa temps que al color turquesa li dic color Halley". 
A la història el blau es torna elèctric, com el desig, com el que escriu la Laia, "textos sobre el desig de desitjar". I com el títol d'aquella pel·li, afirmo que Blue is the warmest color.
Aquest color també podria ser símbol de l'amor, però la protagonista no ho veu clar això d'enamorar-se i afirma "Ara l'amor funciona per algoritmes" i "no som capaços d'estimar ningú més a part de nosaltres mateixos"; anem directes cap a la deshumanització?

A tots aquest elements cal afegir-hi el final, un final inesperat, sorprenent i brutal, en la línia dels finals als que ens té acostumats l'Anna, però amb un un punt més de mala llet. M'encanta!

I per acabar, una de les frases que serveix com a resum de l'obra seria: "En un món descomunal, som una suma de fragilitats".


*

diumenge, 31 de maig de 2020

Maternitats incòmodes






El tema de la maternitat, o maternitats, ha estat tractat des que existeix la literatura i des de diferents perspectives. Actualment hi ha de nou llibres de diferents gèneres i en diferents llengües que revisiten el tema. Sembla que torna a estar de moda.

Dels que he llegit 2 són els que m'han cridat l'atenció perquè presenten un punt de vista de les mares que no és el típic i idíl·lic, ni tampoc el de les males mares, unes bruixes, les que no fan bé el seu 'paper'. Aquestes dues novel·les van més enllà, molt més enllà de la incomoditat són Las madres no i Boulder.

1. Las madres no de Katixa Agirre (Ed. Tránsito, 2019).
Aquesta novel·la transcorre entre en thriller i l'assaig on la protagonista, una escriptora que acaba de ser mare d'un nen, investiga el cas recent d'una dona, a qui va conèixer breument anys enrere, que ha assassinat els seus fills petits. Ofega els bessons, encara nadons, a la banyera. Per què? Ningú no ho pot entendre. Aquest ofegament segurament ens recorda el de Cañas y Barro, però la gran diferència és que allà ho fa un home; una mare no en seria capaç.
El relat ens porta de la història de la protagonista, mare recent que no jutja sinó que vol entendre per què una mare pot fer una cosa així, al de la mare assassina. El retrat que fa la protagonista de la maternitat és una descripció real, sense ensucrar. Reconeix que els sentiments que van protagonitzar els primers mesos del naixement del seu fill van ser el cansament i l'avorriment, però també la por: "...el miedo estaba ahí. Continuamente. como un hilo musical que nadie sabe dónde se apaga. Como un apareja de baile sudorosa que se te pega demasiado. El miedo. (...) una cualidad que sólo trae disgustos. (...) Mi miedo era muy concreto; sus ramas, por el contrario, retorcidas y de límites imprecisos. Básicamente giraban en torno a las muchas maneras de las que Erik podría morir". I reconeix que des que va néixer també s'ha convertit en el seu punt feble, en la seva debilitat. Podria aquesta por permanent, irracional i exagerada haver portat a l'altra mare a ofegar els seus fills? 
La depressió, el sentiment de culpa, l'ansietat, la pressió postpart i d'altres temes encara tabú són analitzats àmpliament a la novel·la per intentar entendre un fet horrorós.

2. Boulder d'Eva Baltasar (Club Editor, 2020).
La maternitat no és el centre de la novel·la sinó la història d'amor entre la protagonista, la Boulder, i la Samsa. 
L'amor de la Boulder cap a la Samsa és tan gran i tan intens que a mida que va passant els temps (els anys) per aquest amor va cedint a poc a poc en tot el que ella li demana. Per això perd la independència i la llibertat que sempre havia tingut i anhelat: cedeix i se'n va a viure amb ella a Islàndia, cedeix i compren una casa, tot i que vivia feliç en un pis petit; cedeix a la inseminació, a assitir a un curs prepart i a tenir una filla: "No m'agrada aquesta vida"; "Li dic que no he nascut per ser mare"; "No sabia que un fill pogués ser un escull tan gran". És a dir, es deixa portar per l'amor i pels desitjos de la seva estimada fins que ja no pot cedir més i acaba marxant. Però no trenca amb tot, no desapareixen els lligams amb la filla sinó que la visitarà de tant en tant.
La maternitat és el punt d'inflexió i canvia totalment la Samsa, fet que portarà la relació a un final inevitable: infidelitats i acabament de l'amor, encara que al principi la Boulder pensava que seria impossible ("...la incapacitat absoluta de ferir o deixar la Samsa").
Per tant, la felicitat i la unió que en altres obres dona la maternitat aquí s'ho carrega tot: "La vida que faig amb la Samsa és una enganyifa (...) No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni en els fills, ni en déu".


*

dilluns, 18 de maig de 2020

Shusaku Takaoka





Avui una recomanació artística: les originalíssimes obres de Shusaku Takaoka.
Shusaku Takaoka és un dissenyador gràfic japonès molt original. El vaig descobrir a Instagram i em vaig fer un fart de riure amb algunes de les seves composicions.
La majoria d'obres, fusió de pintura i cine/fotografia, critiquen descaradament el consumisme generalizat de la societat actual, com ara aquestes:







Sens dubte, el resultat ens fa reflexionar.
D'altra banda en té algunes que són també una crítica d'altres temes vigents (l'amor romàntic, la hipocresia generaltzada, el món hiperconnectat, l'esclavisme del sistema virtual...) que són així de boges i genials:







El Shusaku combina imatges de diferents obres d'art clàssiques amb pel·lícules o amb marques internacionalment reconegudes per obtenir un producte divertit, genuí i eficaç:







Més collages al seu perfil d'Instagram.


*

dilluns, 27 d’abril de 2020

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (3)





I ara que ha passat Sant Jordi i només en queda una ressaca petita, acabo amb la 3ª i última entrada de recomanacions.
Tanco la sèrie 'Darrers llibres de contes escrits per dones que he llegit'  amb Satèl·lits d'Elisenda Solsona (Ed. Males Herbes, 2019) i Ansia d'Ingeborg Bachman (Ed. Siruela, 2005).


1. SATÈL·LITS

Està format per 8 contes amb un fil conductor inquietant: la desaparició, de cop i volta, de la lluna.
Diferents personatges en diferents llocs i situacions es mouran (i reaccionaran) entre els flashbacks i el moment exacte del succés de la desaparició del satèl·lit.
El que més m'ha agradat, i el que m'ha cridat l'atenció de les històries que ens narra: les decripcions líriques ("El Pere arrossega per la sorra de la platja els peus descalços sota un sol fred de gener. Un sol de pedra. Els anys li pesen a l'esquena i fa temps que camina encorbat. L'oreig gelat li bufeteja les galtes brunes".), el joc de dualitats, els recargolaments i la varietat temàtica.
El conte que destacaria, el que més m'ha arribat, és 'Balls' per la originalitat i l'agror de la història que comença així: "El timbre és estrident i s'escola pel meu timpà fins a encongir l'estómac". Així ens quedarem en acabar aquest conte (i el llibre), amb l'estómac encongit i potser fins i tot haurem d'aturar un principi de vòmit a la gola.



2. ANSIA Y OTROS CUENTOS

Tot i que aquesta escriptora austríaca és més coneguda com a poeta, també va escriure contes i novel·les que no van ser tan ben rebudes per la crítica com les seves obres poètiques. L'Ingeborg afirmava "Solo existo cuando escribo". Una declaració d'intencions claríssima.
En aquest recull de 13 contes trobem alguns contes que són com laberints, contes com viatges circulars i contes que són jocs de miralls. L'estructura també és variada, n'hi ha de circulars, de lineals i altres amb salts temporals. Però tots tenen una càrrega simbòlica evident.
Un altre aspecte que m'agrada és la caracterització tan original que fa d'alguns personatges, per exemple: "Yo ahorraba porque tendía al ahorro; trabajaba porque tendía al trabajo; no me concedía ningún gusto porque tendía a no concederme gustos, y hacía planes porque me parecía bien tener planes". Un personatge singular, com la majoria dels qui apareixen.
No hi ha cap conte terrorífic, no són contes que turmenten, però sí n'hi ha d'angoixants, d'aquells que et fan reflexionar.
Els que més m'han agradat són 'Una tienda de sueños' y 'Vendrá la muerte'; un fragment d'aquest segon: "Es posible, sin duda, señalar los crímenes y defectos de las familias ajenas, pero nunca descubriré los abscesos purulentos de la propia". Fantàstica.


*

dilluns, 20 d’abril de 2020

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (2)






La segona recomanació en nivell d'intensitat ve amb aquests 2 llibres: Modelos animales d'Aixa de la Cruz (Ed. Salto de página, 2015) i Cuentos escogidos de Shirley Jackson (Ed. Minúscula, 2015. Reeditat al 2017).

1. MODELOS ANIMALES

De l'autora ja en vaig parlar anteriorment en comentar una altra obra seva, la novel·la Cambiar de idea (2019).
Aquest volum de contes es anterior, però l'estil és el mateix i se la reconeix de seguida. Està format per 7 històries originals, intenses i variades on la volència apareix inesperadament, com per exemple en el primer conte, que és molt inquietant i a més li dona títol al recull. Una frase per a mostrar-ho: "Es la única forma de saber quién es el otro: onservarlo mientras está dormido, o se cree -erróneamente- solo".
Formalment també són textos diferents. Al titulat "Doble" trobem la mateixa història escrita des de dos punts de vista diferents, escrita en columnes, una la costat de l'altra. Un joc de miralls, de dualitats i còpies.
Una frase del llibre que el defineix pot ser aquesta: "Somos en primera instancia lo que nos cubre".


2. CUENTOS ESCOGIDOS

L'estil de la Shirley s'ha definit com "terror domèstic" perquè el trobem situat en la vida quotidiana de les famílies, de les americanes, en el seu cas.
Les històries que ens explica aquí tenen com a característica que es van fent més i més incòmodes a mida que avança el relat. L'augment del suspens és increïble, com passa a "La lotería" (el seu conte més conegut on la tensió creixent es desborda tant al final que va crear una autèntica polèmica en publicar-se l'any 1948).
A més de les ficcions (10), hi ha un parell de textos sobre l'ofici d'escriure i un altre titulat "Biografía de una história" on explica l'escàndol esdevingut amb la publicació a The New Yorker de "La lotería" i de la quantitat de gent que li va escriure cartes queixant-se: "Uno de los aspectos más aterradores de publicar cuentos y libros es ser consciente de que van a ser leídos, y leídos por extraños". 
"Experiencia y ficción" és un article magnífic, una reflexió sobre d'on venen les històries i les idees per escriure-les. També explica l'entramat que la va dur a escriure la seva novel·la més coneguda, La maledicció de Hill House.


*

divendres, 17 d’abril de 2020

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones





Aquest any per Sant Jordi no podrem voltar pels carrers per comparar llibres, però sí que podem recomanar-ne, com els altres anys.

Aquesta vegada he triat els últims 6 llibres de contes escrits per dones que he llegit i m'han agradat, esclar. Els recomanaré de 2 en 2 en tres publicacions fins al dia 23.

Els he agrupat per nivell d'intensitat: de més a ments potència.

Els 2 primers, i els més brutals, són: Pelea de gallos de María Fernanda Ampuero (Ed. Páginas de Espuma, 2018) i Las cosas que perdimos en el fuego de Mariana Enríquez (Ed. Anagrama, 2016 -reeditat al 2019-).
Aquí cinc cèntims només, per no esguerrar les històries.

1. PELEA DE GALLOS.
Les històries que escriu María Fernanda Ampuero són bestials, així, sense metàfores. Des de la primera a l'última. I em sembla que no són aptes per a tots els estómacs. Tanmateix, els 13 contes són magnífics cops de puny directes. Històries dures, sorprenents, violentes també, i actuals, com la primera, "Subasta", "Nam" o  "Griselda", les que més m'han impactat. Després de llegir-lo, després d'estar en contacte amb la monstruositat i l'infern  totalment insuportable en vida (massa sovint) la sensació de desassossec és inevitable.
Un exemple petit d'un dels contes, del titulat "Coro": "La gente no es capaz de verse a sí misma y ese es el principio de todos los horrores. (...) Pero seas como seas no se necesita nada para matar, solo una enorme voluntad de hacerlo".

2. LAS COSAS QUE PERDIMOS EN EL FUEGO.
La Mariana Enríquez és una narradora excel·lent. Té un estil pertorbador tant en novel·la com en contes. En aquest volum hi ha 12 històries inquietants, incòmodes, de la vida quotidiana barrejades amb els típics elements del gènere com pot ser la casa encantada, els nens desapareguts, o el boig com ara la que explica a "La casa de Adela" i d'altres aterridores, com "Fin de curso" o "El patio del vecino".
Un exemple de "Fin de curso", un dels que més m'ha agradat: "Empezó a arrancarse el pelo poco después, el de la parte de adelante de la cabeza. Se iban formando mechones enteros sobre su banco, montoncitos de pelo lacio y rubio. A la semana empezó a adivinarse el cuero cabelludo, rosado y brillante."


*

dilluns, 6 d’abril de 2020

Memòries de l'Àfrica





A principis de març, abans que comencés tot això de la pandèmia, a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar Memòries de l’Àfrica de l’autora danesa Karen Blixen (1885-1962) que firmava amb el pseudònim Isak Dinesen.
Tot i que ja havia publicat alguns treballs abans, comença la seva carrera literària sota diversos pseudònims, el més conegut dels quals és Isak Dinesen. Amb aquest nom va publicar una sèrie d'apunts autobiogràfics sobre la seva vida a Àfrica. Però va ser aquesta novel·la de 1937 l'obra que la va portar a la fama a nivell mundial, sobretot després que el Sydney Pollack en feu la pel·lícula l’any 1985, una pel·lícula de gran èxit i per tots coneguda, amb la Meryl Streep i el Robert Redford en els papers protagonistes (Karen i Denys).

L’argument:
Memòries de l’Àfrica narra la història dels 17 anys que la Karen, la  protagonista i narradora, va viure a Kenya, història que coincideix amb la seva biografia: Karen Dinesen es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El matrimoni va ser difícil (el primer any, el seu marit li va contagiar la sífilis, però tot i això, la malaltia mai no es va manifestar de forma greu). Posteriorment a Nairobi, la Karen va conèixer el Denys Finch Hatton, un pilot de l'exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va començar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Al cap de poc (1925), el matrimoni va decidir divorciar-se i la Karen Blixen va quedar a càrrec de la plantació fins que la caiguda dels preus agrícoles del 1931 la van forçar a vendre-la i tornar al seu país natal.

Temes que van sortir a la conversa:
El primer que vam comentar és com ens han endinsat les descripcions en el paisatge africà de Kenya. No hi ha dubte que la Karen domina la tècnica i ho fa amb una gran bellesa, sovint farcida de comparacions i metàfores perquè ens imaginen perfectament els deserts, la muntanya, la plantació de cafè, els nadius, els animals, els pobles. Alguns exemples d’aquesta perfecció descriptiva des de diferents perspectives: “La gran bóveda sobre nuestras cabezas se llenó gradualmente de claridad como un vaso de vino. De pronto, con suavidad, las cumbres de las colinas recibieron la primera luz del sol y tomaron un tinte rosado. Y lentamente, como si la tierra se inclinara hacia el sol, las herbosas laderas al pie de la montaña adquirieron un color de oro pálido, y también los bosques masai que estaban más abajo”. “Un bosque africano es una región misteriosa. Te adentras en las profundidades de un antiguo tapiz, en unos lugares descoloridos y en otros oscurecido por los años, pero maravillosamente rico de matices verdes”. “Cuando vuelas sobre las tierras altas africanas tienes unas vistas tremendas, sorprendentes combinaciones y cambios de luz y de color, el arco iris sobre la tierra verde iluminada por el sol, las gigantescas nubes verticales y las grandes y salvajes tormentas negras, que te rodeaban a toda velocidad corriendo y danzando. Las fuertes y contundentes lluvias blanquean el aire oblicuamente”.
Un altre tema que tractem àmpliament és com apareix la relació entre els europeus i els nadius. L’autora mostra unes situacions força idealitzades sense gairebé problemes ni tampoc influència dels conqueridors. Sí que es mostren les grans diferències culturals entre ambdós i la forma de comunicar-se i adaptar-se, però ens va semblar molt idealitzat, tenint en compte el moment històric en el qual transcorre: “Los nativos eran África en carne y hueso. (…) Nosotros, mandando y siempre con prisas, chocábamos frecuentemente con el paisaje. Los nativos están en armonía con él y cuando esa gente de talla elevada, esbelta, oscura y de ojos negros viaja (…), trabajan la tierra, cuidan del ganado, celebran sus grandes danzas o te cuentan un cuento, es África la que vaga, danza y te entretiene”. “Al igual que el faisán, los negros simulaban que nos tenían miedo, porque había otra amenaza más profunda cuya naturaleza no podíamos adivinar. O quizá resultara que su comportamiento con nosotros entrañaba una extraña broma y que aquella gente tan tímida no nos temía en absoluto”. “Todos los nativos son maestros en el arte de las pausas y de este modo dan perspectiva a una discusión”.
A més del tema de la terra (“Es algo más que su tierra lo que arrebatas a la gente a la que quitas su tierra nativa. Son también sus raíces y su identidad. Si les quitas las cosas que suelen ver y que esperan seguir viendo, les quitas, en cierto modo, los ojos”.), també és evident per una banda l’amor cap als animals ("Ningún animal doméstico es capaz de una quietud igual a la de un animal salvaje (…) Cuando atrapas el ritmo de África te das cuentas de que es el mismo que el de toda su música”.), però per l’altra hi ha el tema dels safaris i les caceres descrits amb tot detall, fet que actualment podria ferir algunes sensibilitats.
Tot i les inevitables referències a la pel·lícula, millor no comparar-les perquè són ben diferents: una se centra en la història d’amor entre la Karen i el Denys (a l’obra només apareix com una bona amistat) i l’altra és una llarga carta d’amor a una terra (“seguía creyendo que dejaría mis huesos en África”.), una granja (“Pensaba que no podía perderlos; si no podía imaginarlo, ¿cómo podía suceder?”), unes persones i uns costums que ja no existeixen.

Per últim, una frase que podria resumir la novel·la i que serveix per a reflexionar: la Karen afirma que “todo el mundo sabe que el corazón de las cosas está en sus nudos”. El cor de les coses està en els seus nusos.



*

dissabte, 21 de març de 2020

Dia mundial de la poesia i Estimar Nick Kamen





Avui, que és el dia mundial de la poesia, vull celebrar-ho compartint un poema d'Estimar Nick Kamen, el poemari que ha rebut el darrer premi de poesia Joan Alcover Ciutat de Palma i que publicarà moooolt aviat El Cep i la Nansa.



                                    21.
                       
                                    Hi ha un cos surant a la piscina, Nick, amor meu.
                                    Hi ha un cor surant, un cor inexpert,
                                    un cor de nena que arrossega un cos
                                    fins a l’aigua
                                    perquè no s’ompli de mosques.

                                    No volia morir-me, habib, ara
                                    o mai?

                                    Un cor com un niu surant sense aire
                                    com un àngel excessiu i els ulls
                                    de verge encara oberts,
                                    encara vivint sense viure en ella.

                                    Potser tu no.
                                    Potser tu vius uns segons abans que la resta
                                    en la nit més fosca de l’ànima.
                                    I jo surant en una piscina sense respirar,
                                    surant com una estrella que s’ha apagat misteriosament,
                                    amor meu.

                                    Hi ha un cos, el meu?, que va i ve dintre l’aigua
                                    len       ta         ment        inflat
                                    com una bèstia que no ha après a nedar
                                    contra la primavera:
                                    collige
                                    virgo
                                    rosas!

                                    A casa encara no saben que no he tornat.                              
                                       





*

divendres, 13 de març de 2020

El meu amor Sputnik





Al febrer a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar El meu amor Sputnik / Sputnik, mi amor de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949).
Murakami és un autor força conegut ja que és un dels habituals a les llistes dels possibles guanyadors del Premi Nobel de Literatura any rere any, però encara no l’ha aconseguit.
Les novel·les de Murakami són especials, tota la seva narrativa ho és i per això hi ha dues possibilitats quan ens endinsem en el seu món literari particular: o t’atrapa o et disgusta, o t’encanta o t’avorreix, però de ben segur que mai no et deixarà indiferent.

L’argument:
Aquesta novel·la ens narra una història d’amor entre tres personatges que viuen a Tòquio: el narrador, un jove professor de qui no sabem el nom, Sumire, amiga del protagonista de qui s’enamora, i Myû, una dona a qui la noia coneix per casualitat en un casament i de qui s’enamorarà quan la que contracta per fer algunes feines senzilles a la seva empresa de vins. Per tant, els tres personatges es busquen i intenten trencar aquesta persecució, aquest cercle d’atracció sexual i amorosa no corresposta. L’acció es precipita quan, en un viatge de feina per Europa, Sumire desapareix en una petita illa grega. Myû trucarà al protagonista perquè vagi fins allà i l’ajudi a trobar-la.

Temes que van sortir a la conversa:
Primer comentem el títol de la novel·la. Sputnik significa company de viatge i sorgeix d’un malentès (en lloc de ‘beatnik’ Myû diu ‘sputnik’ per a referir-se als escriptors que li agraden a Sumire), però s’acaba convertint en una metàfora, en un símbol dels personatges, tan solitaris com el satèl·lit rus, i en un resum de tota la història: “Unos solitarios pedazos de metal en la negrura del espacio infinito que de repente se encontraban, se cruzaban y se separaban para siempre. Sin una palabra, sin una promesa”.
Tot seguit destaquem les descripcions i com aconsegueixen crear una atmosfera perfecta que transmet un munt de sensacions diferents.
També parlem del realisme màgic que hi apareix. Hi ha elements màgics, extraordinaris, inexplicables tan típics de la seva narrativa, com per exemple el desdoblament de la Myû (“... mi ser se escindió de forma definitiva en dos”.), o el fet que se li tornés tot el cabell blanc de cop, o la mateixa desaparició de Sumire. El protagonista té la idea, la hipòtesi, que Sumire ha passat a l’altre costat, com si fos l’Alícia a través del mirall: “Sumire ha atravesado el espejo, ha pasado al otro lado”. Per què no? Comentem, entre totes, què creiem que li ha passat a aquest personatge desaparegut i coincidim en què hi ha diverses interpretacions possibles, doncs el final de la novel·la és obert.
Parlem del tema central, l’amor (i l’enamorament), en aquest cas sempre unidireccional, circular, i també de l’amistat. Són els dos eixos de la història perquè són sentiments molt especials que uneixen i alhora separen els personatges: “En la vida de las personas hay una cosa especial que solo puede tenerse en una época especial. Es como una pequeña llama”.
Un altre element característic i fonamental en la seva obra és l’aparició de la música i la literatura. Aquí la música que s’escolta és música clàssica europea i recorre tota la trama; segons quina sigui l’acció o l’estat d’ànim dels personatges, les cançons que escolten són d’un estil o d’un altre. Per tant, la música també serveix per a caracteritzar-los (“Igual que me sucede contigo cuando hablo de novelas, con Myû podría estar charlando indefinidamente de música”).
Comentem que aquestes dues activitats, escoltar música i/o llegir llibres, no són activitats socials, sinó solitàries, com ells tres. Tres personatges incomunicats dins una ciutat tan enorme com Tòquio, i envoltats de milions de persones.
Tot i la incomunicació evident, hi ha una frase que serviria com a resum de tot el que passa. Una frase sobre la qual Sumire reflexiona: “Cuando te disparan, sangras”. No ens aclareix la misteriosa desaparició, però ens fa pensar i repensar.
Abans d’acabar, insistim en el joc que fa l’autor entre ficció i realitat, a més d’afegir a l’argument l’arriscat món dels somnis (Lo que se debe hacer es soñar. Soñar y soñar. Entrar en el mundo de los sueños y no salir de él. Vivir allí eternamente. (...) La realidad es distinta. La realidad muerde. La realidad. La realidad).
En definitiva, és una novel·la molt recomanable que té diverses capes de lectura, el misteri d’una desaparició i múltiples interpretacions que no deixaran indiferent cap lector.

Un altre misteri per resoldre seria per què ens agrada tant Murakami (als qui en encanta)?





*

dissabte, 7 de març de 2020

Per què no ser directora de cinema?





El diari DCult de Vilanova per celebrar el 8 de març ens va demanar a diferents dones  vilanovines de l'àmbit cultural que expliquéssim alguna anècdota, algun estereotip o obstacles amb els que ens hem anat trobant com a dones. 
Estic segura que a totes ens n'han passat de tots colors. Jo vaig comentar això que podeu llegir més avall, tot i que en podria explicar més coses, moltes més.
El Diari ha volgut oferir una reflexió sobre el paper de les dones en les manifestacions culturals amb un magnífic article de la Núria Araüna titulat "Per què no ser directora de cinema?"

Malgrat els canvis positius que s'estan produint en tots els àmbits (segurament massa a poc a poc), cal recordar que encara ens queden molts reptes per aconseguir.

Aquí l'article i els comentaris:









*