dilluns, 22 d’agost de 2016

Los del sud us matarem a tots





El llibre més divertit i políticament incorrecte que he llegit aquest estiu és Los del sud us matarem a tots, una novel·la publicada per Males Herbes no apta per a tots els gustos. Per què?

1. D'entrada que l'autor utilitzi un pseudònim i hagi creat un alter ego anomenat Valero Sanmartí indica que els seus escrits seran una crítica despietada a l'actualitat tant política com cultural com de qualsevol tema català que l'amoïni. Per conèixer el to que utilitza al llibre podeu fer un cop d'ull al seu blog Jo només follo a pèl (encara que des de 2014 no l'actualitza).
Per tant, el nom fals i la identitat desconeguda (amagada) fan que pugui escriure tantes barbaritats com se li acudeixin.

2. El llibre és apte per a nostàlgics vuitanteros. Està escrit d'aquella forma tant dels vuitanta de novel·la juvenil que ens posava dels nervis "Tria la teva aventura"; dels nervis per si a la primera tria et liquidaven i la història arribava a la fi en 5 minuts. Per això era inevitable fer una mica de trampa i mirar cap a les opcions que et donava per tal d'esquivar el final.
Recordeu aquell blau elèctric de la col·lecció? Jo me'n vaig cruspir uns quants quan anava al cole.



Doncs de la mateixa manera està escrit, i ens ho anuncia a la portada, com en els clàssics: "Tu ets el protagonista d'aquesta història, tria entre 36 possibilitats".

3. Es tracta d'una distopia violenta dels catalans dels sud contra els del nord (ens trobem al 2032), o sigui, si teniu la catalanitat a flor de pell o no us agraden les novel·les futuristes bèl·liques aquesta obra no és per a vosaltres. L'inici de la fi de Catalunya el presenta així: "El 2018 (...) Valero Sanmartí funda Los del Sud Us Matarem A Tots, partit xenòfob i revolucionari que instiga a un alçament de les comarques de Lleida i Tarragona contra la Catalunya Vella". A partir d'aquí, el caos.

4. Si sou sensibles a les crítiques de personalitats destacades catalanes tampoc el llegiu, us agafarà urticària perquè la llista de criticats és eterna: Vic i el vigatans, Barcelona, Lleida i els pagesos lleidatans ("No veureu mai ningú que martiritzi la terra amb la mateixa cruel eficiència que un agricultor lleidatà, que és capaç de servir-se de sulfats clandestins i de qualsevol mena d'agent químic sense regulació per exprimir la producció dels conreus, a pesar de les conseqüències devastadores que això pugui tenir per al medi ambient".), el nord i el sud, Andorra, tots els polítics, periodistes, grups de música, literats ("Josep Pla, a qui considerava el càncer més gran de la literatura en català, pare de la secta infecta de planians, que confonien la senzillesa amb la mediocritat, i inspirador també de la ressenya de menjars amb vel·leitats artístiques, filla bastarda de la literatura eròtica".), artistes en general, però especialment cruels són les aparicions del Ferran Adrià, la Bibiana Ballbè i el Gerard Quintana.
I evidentment no podia faltar l'auto-crítica en un exercici contorsionista de  meta-literatura: "El que tu escrivies ho podia fer qualsevol amb quatre insults, insatisfacció vital i un diccionari de sinònims", li deixen anar.

5. Quina és la clau de lectura, la intenció final després de tant anar amunt i avall, tants excessos? Fer paròdia de tot i de tothom, però sobretot de tot allò català intocable: "Tota actitud inflexible s'acaba convertint en paròdia", afirma en Valero en una de les frases més clarividents de tot el llibre.

*

diumenge, 7 d’agost de 2016

Els primers, primers petons de la Lyona





Una altra lectura estiuenca és Mis primeros primeros besos de la Lyona, un llibre amb intenció de recull, de diari personal de petons, com indica el títol. Del llibre el primer que crida l'atenció en veure'l són els colors pastel característics de la seva obra (si la coneixes): el rosa i el blau. Colors que fan d'imant per als seus seguidors.

- De què va el llibre?

L'autora deixa clar l'objectiu d'aquesta obra tan personal: "De vegades tinc la sensació que se m'escapen els records. No volia oblidar-me'n de cap. Així que els vaig tancar aquí".
Per tant, estem davant un curiós i divertidíssim recorregut pels primers petons de l'autora, els primers que fa a diferents persones (o personatges); una galeria petonil que viatja des del primer petó que es va fer -a l'escola quan tenia 5 anys-, fins al darrer, en acabar d'escriure'l.
Hi ha molts tipus de petons: curiosos, surrealistes, apassionats, alcohòlics, innocents, desesperats, suats, desitjats, llargs, misteriosos, sensuals, musicals i fins i tot algun d'imaginat/somiat.
Com la Lyona és il·lustradora totes les anècdotes estan explicades de forma detallada amb dibuixos inclosos. La sensació que se'n desprèn és la d'assistir a una gran petonejada des d'una perspectiva de voyeur total doncs ens explica i il·lustra tots els detalls de cada trobada. Sempre amb molt d'humor.





Al final hi ha un "Manual besil", és a dir, informació extra de com fer petons, bons petons. La Lyona ens explica com posar els llavis, les dents, la llengua, les mans i el cap; unes indicacions molt útils (i catxondes) per a aquells que s'inicien en el món dels petons.


Tipus de petons


Lyona



*

dissabte, 23 de juliol de 2016

Tsondoku




Fa un temps vaig ensopegar amb una paraula japonesa molt interessant. Ja sabeu que els japonesos són molt així de tenir paraules per a tot. La parauleta és Tsondoku i no n'hi ha cap en català (no castellà ni anglès) que signifiqui el mateix: comprar llibres i no llegir-los, sinó amuntegar-los, apilar-los en prestatgeries, al terra o en tauletes de nit. A qui no li passa? A mi molt, massa. Tinc piles escampades i les vaig movent i variant, enganyant-me visualment a mi mateixa, de fet; llibres i llibres nous, llibres i llibres que vells, llibres llegits, per llegir, per comentar, per rellegir, per col·locar, per repassar, per rebuscar... Tot un art això meu. I ara que tinc vacances m'he proposat desfer-me de les piles, no de totes, o si més no, liquidar-ne algunes abans de tornar a entrar a una llibreria. Quin vici tinc, sisplau! Llibreries del món, i sobretot, llibreries que tinc a prop: deixeu d'alimentar-me el tsondoku.

*

dimecres, 20 de juliol de 2016

Ombres franceses





Una novel·la breu, avui: Ombres franceses d'Anna Carreras i Aubets, editada per El Cep i la Nansa (2016).
De què va?
En resum, i sense fer spoilers, la Juliette Lavelle és una jove parisina que estudia a la Sorbonne on un professor fastigoset per l'al·lèrgia nerviosa que li esquerda la pell, en Paul Lippman, la mareja i li agafa mania perquè ella és molt culta i sovint el corregeix. Ella l'ignora molt durant tota l'obra, però al principi li fa una mica la guitza ja que s'ha presentat a un premi literari d'on n'és jurat. I ell ho sap i li jura, cridant, que no el guanyarà de cap manera, per molt bo que sigui el seu conte. Així comença la intriga que es mantè al llarg de tota la història: guanyarà el premi? S'embolicarà amb el poeta? Qui l'espia? Aquestes són les ombres que recorren el llibre.

És una història que enganxa i que es llegeix de pressa, massa i tot, doncs ens quedem amb ganes de saber com els hi va als personatges, un cop tancada la trama
Com hi ha força comentaris sobre aquesta obra, i l'autora n'ha subratllat també les claus de lectura, destacaré aquells elements que ningú no ha comentat i que són els que m'han cridat l'atenció.

- El narrador triat és un narrador omniscient que ens dirigeix la mirada per tots els racons dels pensaments de la protagonista i del personatges secundaris. Una tria arriscada perquè amb aquesta focalització es corre el perill de resultar massa controlador.
Els primers capítols són una aternança entre el punt de vista de la Juliette i el del seu professor, en Lippman. Aquí podem veure el contrast entre la tranquil·litat d'ella i el nerviosisme creixent d'ell, dues característiques definitòries dels personatges, de les seves accions, de les seves manies i de la història, que es fonamenta contínuament en les dualitats: "...tota qüestió es pot disputar des de dos punts de vista i amb la mateixa força". La Juliette (i l'autora) defensen fermament una visió dual de tot el que existeix.

- El simbolisme: és evident en els noms. La protagonista es diu Juliette, un nom que ens transporta inevitablement cap a un dels personatges més romàntics de la literatura, la Julieta de Shakespeare; i de cognom Lavelle= la bella, sens dubte. I on viu?, a París, la ciutat de l'amor.
El seu antagonista, el professor Lippman= l'home-llavis, tot i que es caracteritza per tenir-los prims i això és sinònim de persona de qui no et pots refiar. Segurament el cognom aquí és per subratllar-ne la mancança.
El nom del poble on es troba la jove amb el poeta es diu Plaisir. Per tant, el plaer dels sentits, de la trobada s'anuncia. El poeta que ella admira i desitja es diu Georg Frieden; primer no hi vaig veure cap tret simbòlic, però quan avança l'acció es pot descobrir un lligam: decideixen escriure un llibre a quatre mans i posen nom als protagonistes. Ho fan com un joc de dualitats que els representa i els anomenen Justine (ella actuarà de la forma més justa, sobretot amb ella mateixa i els seus sentiments) i Gregor. Gregor, no podia ser un altre nom: el d'un gran escarabat.
On més fort es percep el simbolisme és en la preparació del dinar que fa la Juliette mentre espera el Georg a dinar: "Per postres, com que no sap si en Georg prefereix els maduixots o les figues, ha pensat que prepararà dos plats". Les maduixes (llavis) i les figues són dos elements recurrents en la cuina i en el cos femení. "Una estona abans de servir-ho, abocarà la resta de maduixots al plat i hi vessarà el líquid lletós per damunt".

- Els recursos estilístics. Són nombroses les comparacions i metàfores (en lloc de símbols, també) a més de les referències a escriptors/es, cantants, pintors..., al llarg de la novel·la. Però en vull destacar només una frase, una personificació de la ciutat/Universitat que m'ha transportat directament a aquella altra que va fer Clarín sobre Vetusta al començament de La Regenta: "La heroica ciudad dormía la siesta". En canvi, l'Anna, en destaca tot el contrari: la seva activitat. El capítol quatre de la  primera part comença "La Universitat de la Sorbonne es lleva amb el brogit habitual".

Una recomanació perfecta per aquests dies; un llibre ideal per portar a la bossa de camí a la platja, al tren, a la muntanya: només 114 pàgines plenes de desig i d'altres passions que haureu de descobrir.

*


diumenge, 17 de juliol de 2016

Ultraviolència





És estiu, fa molta calor i em ve de gust recomanar llibres aptes per indrets de 30 o més graus. Trio llibres que m'han agradat llegir en aquesta època, lectures diferents si puc, originals i fresquetes. De veritat que no em bé gens de gust llegir Borges amb aquesta calorassa.

Avui recomano el darrer que m'he llegit: Ultraviolencia de Miguel Noguera,reeditat per Blackie Books pel seu 5è aniversari.
Tinc clar que és un llibre peculiar i no apte per a tots els gustos. D'entrada, el títol fa respecte, serà un llibre violent? La paraula "Ultraviolència" fa referència als actes de violència extrema sovint sense justificació i amb víctimes escollides a l'atzar. Aquesta paraula la va utilitzar per primera vegada Anthony Burgess a La taronja mecànica (1962).
Però el llibre d'en Noguera no va d'això, exactament. Per començar, no estem davant d'una novel·la sinó d'històries breus en forma de pensaments, d'idees que l'autor va desenvolupant i compartint amb el lector, acompanyats de dibuixos representatius. De fet, és habitual trobar peus de pàgina que són una crida i un intercanvi d'opinió amb un lector potencial. 
El que ens presenta l'autor són situacions violentes, és a dir, incòmodes per al lector que en realitat tenen la intenció de provocar el riure. Ell mateix ho afirma en el relat Pantalla gigante:"...este libro es para reír y para soñar,no tengáis miedo".
Les situacions són incòmodes perquè toca tots els temes inadequats, políticament incorrectes i passats de rosca, i a sobre ho fa de forma grollera i transgessora. Més d'una vegada ens avisa de la poca-soltada que descriurà, però acaba passant-nos la pilota i afirmant que "...si has comprado este libro y has llegado hasta aquí es que te gustan las guarradas y las idas de olla, je, je".

Quins són, doncs, els temes recurrents del llibre?

1. A més de riure's dels temes clàssics recurrents com ara el sexe i la religió, a Ultraviolència trobem molts elements escatològics: Mierdas de gato, Pedir que te dejen terminar la putada, Ano inmaculado, Pipí chulo, El espíritu de la Orina, Pedo al cien por cien, tots ells tenen protagonistes ben pudents. També n'hi ha d'altres on no se'ns avisa al títol, per exemple, el d'un senyor d'una cafeteria i un cagarro o un altre amb un vell salsitxer i la seva flema.

2. Malalties o tares diverses: apareixen personatges singulars i tarats, o sigui, freaks de la vida quotidiana. Per exemple, hi ha un paio amb una malaltia que només el deixa parlar xiuxiuejant; espies que espien els qui espien; homes lletjos fins a l'extrem de fer por; vells que empenyen culs; una dona que rep visites amagada sota l'escala; gent que juga a aguantar taules amb el front..., entre d'altres bèsties d'aquest univers particular.

3. L'absurd o situacions surrealistes: sovint la gràcia de la història es troba en l'absurditat de la situació plantejada o en la seva inversemblança. Verruga temporal; Viejo a la fuga; Tu ídolo en el zapato; Facha no, lo siguiente; Respetemos al viejo poeta; Ir montado en un zorrito. Els títols són reveladors.

4. La violència: n'hi ha perquè és incòmoda; no podia faltar. Puñetazos en la cara de un perro; Sentadilla tràgica; Viejas wrestlers; La idea más triste del libro. Les històries que la contenen també ens n'avisen d'ella als títols.

Per últim vull destacar la darrera història: un relat meta-literari titulat Ya estoy mejor, on el tema és aquest llibre i el lector que el llegeix. L'autor així li fa un tomb més a tota la bogeria que ha escrit, tanca de forma circular l'obra i de nou ens assenyala com a protagonistes.
Ultraviolencia és un llibre de poc més de 300 pàgines que se'n refot de tot i que es llegeix ràpidament perquè desitges passar pàgina de pressa per descobrir quina és la següent animalada que se li ha acudit a l'autor.

Un tastet:







*

dilluns, 11 de juliol de 2016

Raquel Boucher, molt alien




Avui vull presentar-vos la Raquel Boucher(1992), il·lustradora i artistassa que va néixer i es va criar a Ciutat Reial (al peus del Parc nacional dels Cabañeros) fins al 2010 quan comença a estudiar a la Universitat de Còrdova.
La Raquel dibuixa des d'abans de tenir consciència però professionalment no fa tant, esclar. Ha exposat la seva obra en diferents ocasions a Granada, Sevilla i Còrdova; a més ha il·lustrat llibres de diferents autors (2013-2016).
Jo la vaig conèixer per la xarxa, de casualitat. Un dia vaig ensopegar amb les seves històries en 3 síl·labes i em vaig fer admiradora, seguidora i fan total: 





Mirant el seu blog per descobrir la seva feina em va semblar que el seu estil era tan proper al meu, en escriptura, que no podia evitar demanar-li una col·laboració. I què vaig fer?, doncs posar-me en contacte amb ella i demanar-li si li venia de gust fer-me il·lustracions d'alguns dels relats que tinc enllestits en un volum. De seguida vam connectar. I he de confessar que ha fet un treball mag-ní-fic perquè és una artista e-nor-me.
I ara què? Ara toca esperar que es publiqui el llibre per gaudir de la seva feina. D'acord, com l'espera podria ser eterna, de les 10 que m'ha fet, us en deixo una aquí:



A ella la podeu seguir per les xarxes, us sorprendrà!

*

dilluns, 27 de juny de 2016

10 Consells de Ray Bradbury per ser Escriptor





Ara que fa calor i que torna el temps bonic de les vacances, el relax, la platja (o no) i tenim molt de temps per llegir, i molt per escriure, doncs he pensat recollir els 10 millors consells (o no) que Ray Bradbury donava a aquells que desitjaven convertir-se en escriptors, en grans escriptors (o no). Tanmateix, val la pena tenir-los presents i seguir-los (o no):


1- No comencis escrivint novel·les: ocupen massa temps i és millor llançar-se a escriure un munt d'històries curtes, tantes com sigui possible. «No es poden escriure 52 mals contes seguits», afirmava.

2- Els pots estimar, però NO pots ser ells: els grans mestres hi són i els intentaràs copiar, encara que sigui de manera subconscient. Tingues-ho en compte. 

3- Analitza als grans mestres del relat curt: Bradbury ens parla, per exemple, de Dahl. Cal afegir també els seus propis contes. 

4- Mobla el teu cap: llegir, llegir i llegir. Tots els dies, abans de dormir, un conte, un poema o un assaig. Això sí, segons ell, res de coses modernes. 

5- Desfés-te dels amics que no creuen en tu: no t'envoltis de gent que se'n riu del que escrius o de les teves ambicions literàries. Són un llast. 

6-Viu a la biblioteca: res d'ordinadors! Bradbury era un gran defensor de les biblioteques públiques. Dels ordinadors, en canvi, en tenia una opinió negativa. Aquí no la va encertar tant.

7- Enamora't de les pel·lícules: i si són clàssiques, millor. 

8- Escriu amb alegria: Escriure no és un negoci seriós i si comences a sentir la literatura com si fos una feina és que es convertirà en porqueria. Cal fer enveja amb allò que fas.

9- Fes una llista amb deu coses que adores i altres deu que odies: llavors escriu sobre les deu primeres i després mata les deu segones, escrivint també sobre elles. Fes el mateix amb les teves pors. 

10- Recorda, amb l'escriptura el que estàs buscant és tan sols a una persona que s'apropi i et digui «M'encanta el que fas»: o, com també diu Bradbury, una persona que se t'apropi i digui «no estàs tan guillat com diu la gent ».

*

dilluns, 20 de juny de 2016

Frankenstein sóc jo




Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley és una de les meves novel·les preferides. Quan vaig saber que marxava a viure a Ingolstadt l'únic motiu que em va entusiasmar del viatge va ser trobar les petjades d'en Frankie pels carrers i per la Universitat on la Mary va situar la seva creació.
Ara fa 200 anys exactament de la seva gestació: Lord Byron, John Polidori i Percy i Mary Shelley van compartir una vetllada a la Villa Diodati, una mansió vora el llac Leman, on passaren la nit explicant-se històries de terror. En aquesta trobada va sorgir la història (més tard ampliada) del monstre més humà de la literatura universal.
Sens dubte, actualment tothom sap que el nom del títol fa referència al doctor que va donar vida a un cos apedaçat; però, en realitat, el doctor no hauria de dir-se Víctor sinó Mary, l'autèntica mare de la criatura i de la primera i meravellosa novel·la de ciència ficció.

*



dimecres, 15 de juny de 2016

Final de curs





Un any més està a punt d'acabar un altre curs. Sempre em ve al cap un poema preciós de Gerardo Diego titulat "Brindis" quan arribem a juny i els alumnes se'n van. Alguns els veuré de nou al setembre i ens tornarem a abraçar o a esquivar les mirades. Altres deixen l'institut després de molts anys, després de 4 o potser 6 anys, mitja vida per a ells!
M'encanta formar part del seu creixement i no em canso de repetir-los que aquí han viscut els anys més decisius de les seves vides; que aquí han crescut i els hem ajudat a fer-ho; que al llarg dels anys recordaran les anècdotes viscudes, sobretot els riures compartits i els primers amors. 
Els nois i noies de 2n de Batxillerat marxen i aquesta setmana els acomiadem. Brindo per vosaltres i espero haver-vos ensenyat, a més de Llengua i Literatura, el principi del camí:


BRINDIS

A mis amigos de Santander que festejaron 
mi nombramiento profesional. 

Debiera hora deciros: «Amigos, 
muchas gracias», y sentarme, pero sin ripios. 
Permitidme que os lo diga en tono lírico, 
en verso, sí, pero libre y de capricho. 
Amigos: 
dentro de unos días me veré rodeado de chicos, 
de chicos torpes y listos, 
y dóciles y ariscos, 
a muchas leguas de este Santander mío, 
en un pueblo antiguo, 
tranquilo 
y frío, 
y les hablaré de versos y de hemistiquios, 
y del Dante, y de Shakespeare, y de Moratín (hijo), 
y de pluscuamperfectos y de participios, 
y el uno bostezará y el otro me hará un guiño. 
Y otro, seguramente el más listo,
me pondrá un alias definitivo. 
Y así pasarán cursos monótonos y prolijos. 
Pero un día tendré un discípulo, 
un verdadero discípulo, 
y moldearé su alma de niño 
y le haré hacerse nuevo y distinto, 
distinto de mí y de todos: él mismo. 
Y me guardará respeto y cariño. 
Y ahora os digo: 
amigos, 
brindemos por ese niño, 
por ese predilecto discípulo, 
por que mis dedos rígidos 
acierten a moldear su espíritu, 
y mi llama lírica prenda en su corazón virgíneo, 
y por que siga su camino 
intacto y limpio, 
y por que este mi discípulo, 
que inmortalice mi nombre y mi apellido, 
… sea el hijo, 
el hijo 
de uno de vosotros, amigos.

Gerardo Diego

*

dimecres, 8 de juny de 2016

Regals literaris

Els amants de la Literatura de vegades volem envoltar-nos de tot allò que hi té a veure i que no són llibres. Hi ha tota mena de fetitxismes: tasses, samarretes, fundes per a mòbils, coixins, bosses, llibretes, bolígrafs, collarets...
Jo mateixa en tinc, d'aquestes foteses; la meva preferida és aquesta samarreta:




Però el que volia ensenyar avui és tot allò que es pot trobar i que m'ha cridat l'atenció per semblar-me insòlit. Si són objectes bonics o desitjables dependrà del gust personal. De totes maneres, em semblen una bona opció per fer un regal diferent.
Aquestes són les millors frikades:

1. Pastís-llibre: que no falti al teu aniversari. O al del teu millor amic; fes-li'n un.







2. Paraigües amb cares d'escriptores: si pot ser, cares deformes que espantin.






3. Penjoll-llibre: hi ha milers d'objectes de bijuteria com aquest. També pots trobar-hi les arracades a conjunt.




L'anell-llibre tampoc no està malament, oi?



4. Fes de les escales de casa teva una biblioteca: aquí us deixo un DIY perquè està molt de moda tot això del DIY; no us podia deixar sense un DIY literari. Posa-li un llom a teu graó.




5. Tes literaris: preferiria cafè però això és el que hi ha. Molt anglès. A les 5 té amb novel·la.




6. Roba amb cites o fragments de llibre: aquests mitjons són el més discret que he vist. Hamlet al teus peus, per exemple.


I què us sembla la samarreta, discreteta? Com l'Oscar.



6. Complements amb pàgines literàries: hi ha bufandes, mocadors, barrets, sabatilles... Però què em dieu d'unes meravelloses e inútils mitenes literàries? Precioses.





7. Bossa literària fashion: no vagis a cap festa o festival estiuenc hipster sense la teva bossa-llibre. Triomfaràs. 



8. Espelmes amb olor a llibre vell: o amb olor a novel·la; tant se val, si tens un sopar romàntic encén l'espelma literària per donar un toc xic a la pizza. 





9. Per a la llar: diversos objectes per a la cuina, bany o dormitori. La taula de tallar-llibre; els plats-llibre que quedaran ideals amb els plats-llibre; els draps de cuina amb què podreu llegir i intentar esbrinar a quina obra pertanyen els fragments i la funda nòrdica-llibre per llegir una estoneta abans de dormir.








10. L'objecte més inútil: les ulleres-mirallets per llegir tot el que hi posa en els objectes anteriors i, sobretot, qualsevol obra des de qualsevol posició. 


Ja podeu sortir a comprar.

*

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...