diumenge, 1 de desembre de 2013

50 anys de Rayuela



Aquest any 2013 se celebra que la famosa novel·la Rayuela de Julio Cortázar fa 50 anyets.
Són molts els articles que s'han anat escrivint, i les opinions que han aparegut en premsa i també en blocs. A més s'han fet diferents celebracions i reflexions sobre aquesta novel·la. 
Ha envellit Rayuela? La llegeixen els joves encara? Això és el que jo em pregunto, encuriosida. 
Jo la vaig llegir quan estudiava Filologia, no en sabia res d'ella ni de Cortázar, i tocava per temari. El primer que em va sorprendre en començar a llegir va ser que l'autor et proposava 2 maneres de llegir-la, podies triar el camí curt i fàcil i llegir els capítols en ordre fins a la meitat (acaba allà) o podies llegir-la seguint la numeració que Cortázar et proposava, uns números desordenats, que semblaven aleatoris, i que convertien la lectura en un joc senzill. D'aquí el títol. Evidentment, jo em vaig deixar seduir per l'autor i em vaig posar a jugar, a saltar pels capítols. Recordo que vaig trigar bastant en acabar-la perquè hi havia un munt de noms propis (pintors, escriptors, músics de jazz...) i referències que no coneixia i que buscava a l'enciclopèdia, sí, he dit enciclopèdia perquè internet no existia (o no havia arribat a les nostres vides, encara). Em va fascinar. em vaig enamorar d'Horacio i de La Maga. No sabia que es podia escriure d'aquella manera. I es va convertir en un dels meus llibres preferits.
Devia tenir 20 anys quan vaig descobrir el món de Rayuela, per això la relaciono amb una novel·la per a joves, però s'ha tornat cursi amb el pas del temps? En aquest article es parla sobre aquest punt.
No l'he tornat a llegir, no cal, recordo perfectament el seu sabor.

Per saber més opinions i comentaris:









*

divendres, 15 de novembre de 2013

El raig verd

EL RAIG VERD

...tú nunca has visto
ese maldito rayo verde.
Sr. Chinarro



Escrius de tu i de mi per recordar-me.
Escrius: "Amaril·lis penjava, lleugera,
la brossa als arbres. Tenia la pell freda i
tremolava en reconèixer el pecat, en contemplar
l'insomni en el front, en la boca cosida,
en aquells ulls d'amant".
Escrius paraules nascudes a cau d'orella
-corbes, llamp, silenci.
Escrius sobre la pols del camí i el raig verd
on es gronxen les penes.
Escrius que ets una noia neta i treballadora
i que el desig passà com passen tantes coses.
Finalment escrius que com un càstig
la sang dels enamorats regarà les terres.




*De La dona bilingüe.








*

dimecres, 30 d’octubre de 2013

Davant

Després d'una estona de conversa monòtona i d'acabar-se tots dos el primer plat i la segona copa, va sonar el mòbil del seu acompanyant i es va fixar que era un model idèntic al seu i que portava exactament la mateixa cançó, quina gran coincidència. Llavors es va adonar, definitivament i tràgica que no estava sopant amb ningú sinó que tenia al davant una paret blanca amb un gran mirall.








*

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Lou Reed





Ahir va morir Lou Reed, una de les icones més importants del rock.
El que més em va cridar l'atenció tafanejant per les xarxes socials va ser, primer, el gran ressò que se'n va fer tothom, i segon, la confusió entre els més joves, el dubte de si ja era mort o no.
Potser la badada ve pel fet que en Lou no treia treball des de 2008 i el silenci equival, per a molts, a mort.
El que jo vaig pensar és que una estrella com el Lou em remet a la música i època dels meus pares, els Velvet, el Stones, els Beatles..., tots aquells grups que he escoltat en petits vinils  i en antics toca-discs de mons pares. Per tant, la mort d'un vell rocker, d'un fantàstic vividor com ell, em fa pensar més en la desaparició dels referents musicals de mons pares, en la desaparició dels seus anys de joventut, una mica també la seva pròpia desaparició.
Però vaig deixar aquestes cabòries quan me n'anava a dormir i el guiri em va preguntar quina cançó famosa havia fet l'amic Lou. Vaig pensar uns segons a veure quina triava, i finalment em vaig adormir somrient, satisfeta de donar a conèixer algun hit mentre li taral·leja tu turú turú tututut turú turú....










*

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Biscuit, 20 anys





El grup de rock vilanoví Biscuit (Fermín, Xavi, Armand i Àngel) celebra aquests dies 20 anys de trajectòria!
I ho fan de la millor manera possible: tocant, dissabte passat, (Festa Biscuit 20 aniversari: Biscuit + Johnny Casino y Los Secretos + Halfrican + Síctor Valdaña and The Check This Outs + DJs), traient al mercat un nou EP i fent samarretes commemoratives.
Però fa bastant més de 20 anys que varen començar, no sé quants, però més ja que recordo que eren el grup de l'institut per excel·lència, els que tocaven en qualsevol celebració. I ja ho feien bé. En aquells anys de la picor eren Los Definitivos, cantaven en castellà i ja tenien hits, sí sí. Recordo cantar en alguna festa aquel Ooooh Debora ye ye yeiye.... I els teníem gravats en un "cassette" d'alguna entrevista en alguna ràdio.
Després van fer-se més professionals i es van canviar el nom, Blue Bus es van posar, frase d'una cançó de The Doors (...the blue bus is calling us...). Feien garatge i cantaven en anglès. I van començar a editar LPs. Jo tenia aquest:



Buf, com passen els anys...
Més tard van canviar el cantant, el Cala va marxar del grup i de nou es van canviar el nom. A partir de 1993 van ser els Biscuit i van fer rock del bo.

Els he vist nombroses vegades en directe i mai deceben: un concert dels Biscuit és pur rock, força i espectacle; s'han de veure, no aniràs a demanar cervesa a la barra ni al lavabo fins que acabi l'espectacle.









*

divendres, 11 d’octubre de 2013

El gall

Quan va treure les dues pistoles per desfer-se'n sense que ningú la veiés, el seu company d'aventures va pressentir que si les trobaven en un simple contenidor verd abans que ells enfilessin l'autopista, sabrien que havia estat ella, que ella havia disparat al gall fins matar-lo.
Eren les deu del matí i continuava fosc pertot arreu ja que el gall encara no havia cantat.






*

diumenge, 6 d’octubre de 2013

Paula Bonet il·lustradora

Vaig trobar el treball de la Paula Bonet per internet per casualitat i em vaig enamorar.
La Paula és de Vila-real i fa uns dibuixos exquisits. Ha viatjat per mig món i ha fet exposicions diverses des de 2001 fins a l'actualitat, sobretot a València.
La segueixo per les xarxes socials i veig com va prenent forma el seu treball; també com cada viatge que fa es torna inspirador i li provoca nous treballs.

Alguns dels dibuixos que més m'han captivat són aquests:











La Paula no fa més que confirmar l'enorme talent dels nostres artistes.


A través del seu web m'he comprat una carcassa preciosa per al mòbil. De tant en tant la remiro per recordar que el llop m'està seguint.


M'encanta




*

diumenge, 29 de setembre de 2013

2 anys i un mes de Llengua de gat

Oi, oi, oi... Que se m'ha passat el segon aniversari del bloc més d'un mes??? Aaaargh...!!!
El 25 d'agost va fer 2 anyets aquest bloc! I jo a la parra!!
Quan m'he adonat de la data d'avui se m'ha quedat una cara com aquesta:

Oh no! Asdfghjk!!!

Després d'uns segons he reaccionat, li he donat una galeta al nen per despistar-lo (sí, sí, li he fet la cobra-mala-mare-que-sóc), i he anat lleugera com una gasela a buscar l'ordinador.
Em fa moooolta il·lusió poder celebrar un any més de textos, anècdotes, comentaris...
Però ja no em puc entretenir més destacant les meravelles meravelloses que hi apareixen: vaig a escombrar ràpidament perquè el mig-guiri ha destrossat la galeta i tinc el menjador ple de mini-molles, taaantes que només de veure-les em pica tot el cos.

Gràcies per passar per aquí i llegir-me!


Dos anys (i pico) de bloc!



*

diumenge, 15 de setembre de 2013

La Caputxeta

Ningú del poble es va atrevir a dir-li que no feia bé el paper. Portava el cistellet al braç equivocat, va triar el camí llarg per fer temps ja que clarament no volia arribar a casa de l'àvia, es va aturar a descansar pel camí i va menjar-se un dels entrepans.
Però el que va molestar més als seus veïns va ser aquell udol suau amb què cridava clarament al llop; què pretenia? Així no anàvem bé.
L'àvia i el caçador van ser els únics que es van queixar a l'alcalde: estaven cansats d'esperar la nena durant tot el dia i res, no va aparèixer. Potser s'ha perdut, va dir la mare per whatsapp. Però el llop va confirmar que ni l'havia vist de lluny, i això que s'havia recorregut tots dos camins de punta a punta.
A l'endemà la nena encara no havia aparegut. Tots els habitants del poble es van reunir a la plaça principal, van sentir-se diferents rumors sobre el caràcter difícil de la nena i finalment van tornar a repartir els papers. Quan es cansi de fer el borinot, ja tornarà, va dir l'home que ara feia el paper de pare.
El que no sabien encara és que la Caputxeta se n'havia anat, avorrida, a un altre conte.




*

dimecres, 11 de setembre de 2013

Daisy Blonde

DAISY BLONDE

Tiene un poco de puta y niña virgen.
Alberto Tesán


La mire per la finestra.
Torna de festa
amb un missatge d'amor
escrit en un post-it.
A les palpentes s'ha tret
els texans cenyits
que s'han quedat tebis
amb el record de l'espetec
d'una mà al cul.
Són un dels seus estris
per a la tendresa,
com el tou del dit petit
i el peçonet de l'orella.
Ara està sola a casa,
té bruta la camisa,
negre el maquillatge
i les cames cansades de ballar.
Però sé que em trucarà
una hora abans que surti el sol.
M'explicarà els rebolcons,
les nombroses calades llargues,
la lenta cerimònia del vodka.
I com sempre abans de penjar
repetirà, molt fluixet,
que Walter no ha mort.







*De La dona bilingüe.


*

diumenge, 25 d’agost de 2013

L'uniforme

De bon matí, S treu l'uniforme de l'armari. Els dies de pluja s'avorreix a casa i es distreu retirant la bossa de plàstic que el conté; l'observa detingudament, l'olora, l'acarona i li treu suaument algunes arrugues invisibles. No l'ha estrenat encara. És un bell uniforme de vellut negre, fet a mà, una obra mestra. Aquests minuts, com una addicció, són les breus dosis de satisfacció que obté quan plou i pot anar més tard a treballar. A S li agradaria canviar la seva vida, atrevir-se a creuar aquell pont immensament llarg, beure vi, posar-se sempre l'uniforme, cantar-li a la gent pel carrer i sobreviure a la nostàlgia d'un nou dia sense pluja. No obstant això, a la seva habitació (cada dia més estreta), se li apilen tots els somnis. S mira el rellotge. Ha de marxar ja. Hi ha alegria a l'autobús i se li encomana un somriure gris. Avui és l'aniversari del conductor.




*

diumenge, 18 d’agost de 2013

Tràveling

Un home amb barret i guants negres surt de l’habitació del costat sense acomiadar-se. L’home se sent completament desterrat i només desitja admirar el pas vulnerable de les dones. Al cap del carrer, l’Audrey s’atura un segon i es pregunta si un cartier d’or pot ser tan antielegant com una sola de sabata. Mentrestant, l’home arriba al mateix carrer, observa aquell àngel imprevist i la segueix fins a la cantonada. Allà li estira el braç, es treu un ganivet estèril de la cintura i li diu: -Perdoni, senyora, els seus passos fan olor de pólvora i m’he adonat que el meu cor té la mida exacta de la seva mà. 
Com que era la primera vegada que l’atracaven, l’Audrey li va respondre que havia après a parlar francès amb les cançons romàntiques.





*

diumenge, 4 d’agost de 2013

Expediente Warren: The Conjuring





Quan vaig veure el tràiler a la tele em cridar l'atenció: una pel·lícula basada en fets reals que tenia pinta de fer por de debò. I d'això es tracta quan es va a veure una d'aquestes, d'espantar-te unes quantes vegades, mossegar-te les ungles, aguantar-te algun crit i deixar escapar més d'un riure nerviós.





La pel·lícula fa por de veritat i per això em vaig animar a anar al cine a veure-la ja que si és de terror vull que almenys em faci donar salts a la butaca. I així va ser, i per què si no explica res d'original? Quantes pel·lícules parlen d'esperits, cases amb fantasmes, dimonis i possessions? Moltes, moltíssimes, des dels clàssics dels '60 i '70 fins a l'actualitat (El exorcista, la Profecía, La semilla del diablo, entre les millors per a mi).
L'èxit, doncs, està en l'atmosfera, en l'estètica i en la tensió. Com està ambientada a l'any 1971 tota la roba, pentinats, cotxes, estris, són de l'època, un punt molt a favor a l'hora de ser captivat pel film. L'atmosfera i la tensió estan molt ben aconseguides gràcies a les pauses, al seguiment acurat amb la càmera i al domini del zoom del director James Wan que va ensenyant i amagant progressivament i perfecta, en els moments més precisos, per tant anem obrint i tancant els ulls i aguantant la respiració al ritme que ens marca el James.
Els actors també estan ben triats i fan un bon paper.
Lorraine a l'actualitat
L'argument és d'allò més típic, cap sorpresa: una família, els Perron, (matrimoni i 5 filles) es traslladen a una nova i gran casa on comencen a passar successos estranys que van empitjorant amb el pas dels dies. Llavors decideixen demanar ajuda a Lorraine i Ed Warren, coneguts especialistes en fenòmens paranormals. Aquest és un altre element angoixant: la Lorraine i l'Ed són els qui expliquen, 30 anys després, aquest cas que van investigar, i no ho havien fet abans perquè era massa terrorífic. Així que ja vas al cinema predisposat a veure quelcom aterridor i real, encara que estiguis davant d'una pantalla i tot el que això significa de fals. Però tant la família Perron com la Lorraine (l'Ed va morir al 2006) han col·laborat amb la pel·lícula.
A la xarxa podreu trobar molta més informació sobre els casos que van investigar els Warren i sobre l'estranya història de la família Perron. I si us agraden les pel·lícules de por, us la recomano.



Les filles i les actrius


*

dissabte, 3 d’agost de 2013

De Festa Major

Estem de Festa Major.
Vestiu-vos de blanc.





Així d'esplèndidament ens ho ensenya en Jan Latussek. Si voleu veure més dels seus vídeos, AQUÍ.



*

diumenge, 28 de juliol de 2013

The purge: la nit de les bèsties




Purgar:
v. tr. [LC] Llevar (d’una cosa) allò que l’embruta, que la impurifica, que no li convé.


A l'estiu hi ha moltes estrenes de cine, però la majoria són pel·lícules per a nens, pel·lícules d'acció o alguna de terror. És el temps perfecte per anar-hi encara que l'oferta no és temptadora, cal esperar fins a la tardor.
El cap de setmana passat vaig anar a veure The purge: la nit de les bèsties, ja que la idea que planteja l'argument és molt atractiva: durant 1 nit a l'any (12 hores exactament) a EE.UU està permès cometre qualsevol crim sense conseqüències; a això se li diu la purga. Però la idea promet més del que el director, James DeMonaco, ens ensenya.
Personalment crec que al film li falta un mínim de mitja hora per arrodonir-lo i treure-li tot el suc a aquest dilema ètic ja que si estigués permès matar algú només perquè així ens sentirem millor i la societat funcionarà molt bé la resta de l'any, què faríem, estaríem d'acord? Això és el que diu exactament: a l'any 2022 l'atur és d l'1% i la criminalitat ha baixat com mai abans gràcies a la purga anual que es va instaurar deu anys abans perquè el país era un caos. Durant aquestes 12 hores molta la gent es tanca a casa amb un bon sistema de seguretat i d'altres surten a purgar-se, o sigui, a cometre crims, per exemple, a matar el seu cap perquè s'ho ha buscat, com explica algú en un programa de ràdio. En aquest espai de temps no funcionen ni les urgències, ni bombers ni policia. Tot està permès. Però, i la gent que no pot pagar-se un potent sistema de seguretat? Què passarà amb ells?
Dels personatges cal destacar l'actuació de Rhys Wakefield, l'actor secundari que fa de dolent i se'ns planta a la pantalla amb un somriure sinistre. La resta de personatges principals són arquetips amb un comportament molt previsible: el pare protector de la família, la mare emocional, la filla adolescent insuportable i el fill petit sensible.
Quan vaig veure el tràiler vaig pensar de seguida en Funny Games i en La naranja mecànica; error, potser sí que té algun element que me les va recordar, com les robes blanques dels assetjadors i la violència gratuïta, però res més.

Malgrat tot la recomano encara que només sigui perquè ens fa pensar en aquesta idea terrible de la purga i per les converses posteriors que genera. Tanmateix, no s'ha d'anar amb una idea massa exigent de la pel·lícula, al cap i a la fi és una pel·lícula que s'estrena a l'estiu.






*

dissabte, 20 de juliol de 2013

Sola a casa

Se sentia gairebé perfecta, però no trobava el seu lloc a la casa.
Era massa gran per a ella i ara li semblava que era molt lluny de la ciutat. No sabia quant trigaria a acostumar-se a la nova situació, als nous espais. A més, les primeres nits havia tingut molts malsons, va somiar cada dia amb la seva àvia, per què la visitava ara en somnis? Ja no recordava els anys que feia que havia mort. I li repetia una i altra vegada "menys és més, menys és més", donava mitja volta i desapareixia caminant lentament. No sabia com interpretar-ho, com un avís?, com un presagi?
Totes les nits es despertava, comprovava que el seu marit dormia com un tronc i intentava agafar el son de nou, però li era del tot impossible, la imatge i les paraules de la seva àvia es gravaven al seu cap i la colpejaven del parietal al occipital, " més, més, més, més ... ". Llavors s'aixecava i deambulava per l'enorme casa, encara mig buida, per familiaritzar-se amb tots els racons fins que sentia algun soroll estrany i tornava corrent a la seva habitació per refugiar-se sota els llençols.
Avui no passarà, es deia, avui dormiré d'una tirada, i va mirar de reüll el pot dels somnífers.
En realitat li encantava la casa, viure al camp, i odiava les ciutats nervioses; la va triar ella després de visitar-ne més d'una vintena, i se sentia feliç allà, tot i no trobar el seu lloc encara. Avui no tindria malsons, es repetia. Havien sopat aviat i ell acabava d'anar-se'n al llit, demà havien de matinar tots dos, però ella li havia dit que encara no tenia son, que era aviat i que es quedava a llegir una estona al sofà. Menys és més, va tornar a recordar i se li va posar la pell de gallina.
Es va acomodar al sofà i va començar a llegir. Després de quinze minuts es va desconcentrar, va tancar el llibre i va mirar al seu voltant. M'agrada la casa, es va dir, m'agraden els mobles, no em sento sola i sóc gairebé perfecta. Però va intuir els malsons com un vent gelat i es va preguntar què faria la Katherine Mansfield al seu lloc. Però en lloc d'esbrinar-ho en el llibre, va preferir obrir el flascó.




*

diumenge, 14 de juliol de 2013

II Premi "Bloguillibres" de relats online

Els amics de Bloguillibres han convocat la segona edició del concurs de relats online en català. L'any passat ja faig destacar la primera convocatòria perquè em semblava un premi molt original i ara ho han tornat a fer: convoquen de nou un original concurs.
A partir d'aquest teaser s'ha de crear un relat de fins a 1000 paraules:






El termini per a presentar-se és el 31/12/13. El premi per al text guanyador és ni més ni menys que una tablet.

Per conèixer els detalls complets de les bases, mireu AQUÍ.

M'encanta que hi hagi concursos com aquest. Si puc, tornaré a participar.

Sort!


*

dissabte, 6 de juliol de 2013

Infinit

Avui, ara és l'aniversari del petit Sander, el primer de tots.
I per això li he escrit un poema d'amor infinit.
Moltes felicitats petit lekker ding, ja tens 1 anyet!!


INFINIT

Endins d'endins de la pell
creix, s'escampa i bull
un batec infinit.
Amor sense fi
i un tacte sedós.
Amb l'instint del dit
et ressegueixo nu: perfil,
mugrons transparents,
melic, nas, panxell.
Laberint exquisit i perfecció.
Et menjo amb els ulls
si t'arriba la meva veu.




*

dimecres, 19 de juny de 2013

Voreres infinites

No hi ha res més llarg ni més gris que les voreres.
T'encantava caminar, saltar i cridar per totes voreres de la ciutat, sempre junts, sempre per les voreres. - On quedem? - A les 7 a la rajola esquerdada de la vorera de davant de casa.
Però van passant els anys i hem deixat de jugar a no trepitjar les línies de les voreres.

Ara tu, amunt i avall per la teva vorera infinita i jo, paral·lelament buscant-te per l'altra.




*

diumenge, 2 de juny de 2013

Missatges d'amistat

Cada dia passo per molts carrers abans d'arribar a la feina, cada dia em trobo missatges a les parets, de vegades originals, de vegades típics; n'hi ha 2 en particular que em criden l'atenció cada matí i que no puc deixar de llegir, un darrere de l'altre, perquè es troben en una cantonada un i a la cantonada següent, molt a prop, l'altre.
El primer que veig, pujant pel carrer de l'Aigua, és aquest, un missatge de bon rotllo, fins i tot hippiós, malgrat l'A d'anarquia:





Es veu que aquest bon rotllo de pau i d'exaltació de l'amistat no va durar gaire ja que uns pocs metres més enllà, a la següent cantonada hi ha un altre missatge ben diferent:




L'amistat dels graffiteros és efímera i qui sap per què després de ser tots amics es van jurar revenja... També pot ser que la frase faci referència al còmic o a la pel·lícula i que no només estigui enfadat amb un amic, l'escriptor, sinó amb tota la societat actual; no ho podem saber, no coneixem l'autor/a/s.
Tanmateix, cada matí llegeixo les frases, somric, m'acompanyen en el trajecte i em quedo pensant una estona en elles.


*

dilluns, 20 de maig de 2013

Traduccions

Quan deixem d'utilitzar els diccionaris i anem a un traductor qualsevol de la xarxa pot passar això:



És un error greu, i no em refereixo a l'accent de la paraula dies; tothom sap que afanyar-se (verb reflexiu) vol dir fer alguna cosa de pressa per acabar ràpidament, però potser a partir d'ara, en llegir aquest cartell d'un carrer molt cèntric de Vilanova, ens afanyarem un anell o una cadeneta d'or.
En el mateix carrer, una mica més amunt hi ha una botiga de golosines, i més amunt encara fa poc que venien pa engonals, entre d'altres varietats, també del mateix traductor que en escriure pan inglés (sense accent) va donar correctament com a resposta aquesta part del cos. Afortunadament van canviar el cartell, segurament farts que preguntessin què coi era aquest pa tan original, que potser es feia amb les engonals?
De moment, a la botiga d'empenyorament no s'han adonat, després de gairebé un any, de l'error. O potser sí i estan buscant un bon traductor a qui pagaran amb or. Tant se val; llegint cada dia cartells com aquests només em ve al cap aquella frase de Traduttore, traditore.


*

dijous, 9 de maig de 2013

La lògica dels amants

LA LÒGICA DELS AMANTS

Seguint la lògica no t’he dit 
que des d’aquell dia 
només sóc una ombra
que et busca 
en tots els fils.





*


dijous, 2 de maig de 2013

Ulleres del futur

Google ha creat unes ulleres de realitat augmentada, ulleres que es connecten a internet, ulleres del futur amb les que es podrà consultar el temps, gravar vídeos, fer fotos, buscar rutes o enviar tuits.
I com funcionen? Gràcies a un sistema de projecció amb una lent incorporada que envia la imatge directament a la retina. Fantàstic.



A més, Samsung traurà una tablet flexible, i Apple està treballant en un rellotge intel·ligent, un rellotge que serà telèfon i ordinador alhora (es fa realitat allò de El Cotxe Fantàstic: Kit, et necessito!), i també està fabricant un iphone transparent.
M'encanta que arribi el futur.





Blade Runner, Matrix, Terminator, Minority Report, Solaris... El futur no era l'any 2000 com ens pensàvem, el futur comença amb unes ulleres avui.






*

divendres, 26 d’abril de 2013

Mètode

Poc abans de retirar-se, H finalment va voler revelar el seu mètode personal d'interpretació. I va triar el periodista de moda per fer-ho. 
L'entrevista només tenia una pregunta, quin era el sistema que havia aconseguit convertir-lo en uns dels millors actors i més premiat. La resposta no va ser gaire llarga, però sí curiosa: Per fi confessaré allò que tantes vegades m'heu preguntat i que mai he volgut explicar per egoisme. Primer memoritzo perfectament el text, després l'interioritzo i quan em toca actuar, utilitzo un truc fantàstic. Mentre dic la meva frase no penso en ella sinó que ho faig de manera mecànica mentre estic pensant en la següent que diré. I faig el mateix amb les expressions, penso en la cara que posaré després, en el moviment que he de fer, els passos fins a la porta, l'atussament darrer de cabells... Així és com aconsegueixo l'autenticitat de la interpretació. Ja veus com en realitat és tot fals en la meva expressió doncs el meu cap està pensant i concentrat en el que vindrà després.





*

dilluns, 22 d’abril de 2013

Torna Sant Jordi

Torna Sant Jordi a la ciutat. Un altre any han posat els poemes per decorar la Rambla. Aquest cop estan tots arrugats, però es llegeixen. També he vist que un l'han retallat i l'han enganxat en un estand.
Torna Sant Jordi un altre any. I els ocells continuen volant.





*

dimarts, 16 d’abril de 2013

Superwoman

La Superwoman tenia feina, havia de salvar el món de bon matí una altra vegada. Després d'un cafè carregat i encara amb cara de son es va posar la roba de treball amb la mateixa cerimònia de sempre, aquella roba tan estreta, més arrapada des que havia guanyat pes pertot arreu menys als pits. Malles, botes, capa, caputxa, antifaç. Cinturó negre i pistola-làser lluent. Pintallavis i rímel. Tenia molta mandra aquell matí, però ja se sap que les súper-dones han d'anar a treballar, han d'acomplir el seu horari. Per últim es mirà al mirall, agafà dos trossos grans de paper de vàter i se'ls posà dins el sostenidor. Perfecta, ja podia anar a fitxar a l'oficina.





*

divendres, 12 d’abril de 2013

Ariadna

Here I go out to sea again
The sunshine fills my hair
And dreams hang in the air...
Black



1. 
Ariadna, corre!
Ens trobarem
al final del laberint.


2.
Entre els dits vas lliscant
el fil ben fermat mentre la por
et creix entre les cames.


3. 
Rere els teus passos
intensament creme
tots els camins.






*De Les randes del paradís.


*

dijous, 4 d’abril de 2013

Sóc jo

Moltes vegades ens hem fet les típiques preguntes filosòfiques sobre qui som, d'on venim, on anem, per què estem aquí... I les respostes són múltiples i variades i donen hores de reflexions interessants.
L'altre dia vaig trobar la resposta a una d'aquestes preguntes, a qui sóc, pintada en una paret. Em va fer pensar, em va fer somriure, em va fer fotografiar.

La frase sembla escrita per una dona (o dones), pel símbol, una mica tort, de la lletra O. I sap perfectament qui és, només és ella sense algú. I ho fa saber a tothom escrivint-ho enmig d'un carrer cèntric.

D'on venim, on anem, qui som... Ella ha trobat la resposta, la seva identitat, al costat de ningú. Sola.

A veure quant durarà el missatge.


Carrer Sant Gervasi, Vilanova i la Geltrú


*

dissabte, 30 de març de 2013

Nens de Síria

Avui he vist una notícia impactant: un nen soldat a Alepo. Es diu Ahmed, té 8 anys i van matar els seus pares a la guerra. Ara és un nen soldat, ajuda els rebels amb les municions i es fuma un cigarret després. Tristíssim, patètic.





Els soldats asseguren a càmera que cada cop n'hi ha més de nens soldats i em pregunto fins quan durarà aquesta guerra que està destruint el país, un lloc preciós. Jo vaig visitar Síria fa 4 anys i no hi havia nens soldats. Vaig veure molts nens, ens demanaven fotografies, els vam semblar d'allò més exòtic.

Palmira, Alepo, Damasc, Latakia... On són els nens? On són les fotografies?
Això és el que jo vaig tenir la sort de veure, nens tranquils, nens alegres, nens curiosos, nens sorpresos:


dimecres, 27 de març de 2013

20 anys sense Estellés

Avui fa 20 anys que ens deixava el gran, grandiós Vicent Andrés Estellés, el Mestre, inspirador, colpidor, el Poeta.  Els seus versos em van fer estimar la poesia com s'estima un germà, és a dir, de forma perenne i incondicional. I em van encomanar la passió i em vaig llançar a escriure.

Aquí una entrevista que li va fer la Montserrat Roig l'Any 1978:






I un dels seus poemes punyents (Del genial poemari Hamburg):

Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos 
precipitat per un fosc desig brusc. 
Vaig avançar pel teu cos com per un 
incendi espés, entre un fum, unes flames, 
obrint-me pas, decidit i penós. 
Tinc un record vermell a les pupil·les 
—la vermellor d’unes flames o sang—, 
com el record d’una boca de forn 
on hagués vist tota la llenya encesa. 
Ulls socarrats, incendiats, de veure’t.



No cal dir res més.


*

dimarts, 26 de març de 2013

Banc republicà

Aquest cap de setmana he estat a Andorra. Durant un dels passejos vaig ensopegar amb aquesta frase:



Com a filòloga se'm van posar els ulls com plats, i com a professora de castellà, els pèls de punta. Immediatament després que el cervell em tornés a lloc em vaig posar a reflexionar. 

1- Vaig recordar unes de les lliçons d'ortografia típica que expliquem a 1r d'ESO: "La LL y la Y", i que repetim a 2n d'ESO. Normalment els alumnes catalans no tenen dificultats en identificar aquests 2 sons i no cal aturar-s'hi gaire, de fet, sovint ni ho repassem. Potser haurem d'insistir-hi i explicar casos excepcionals, com aquest.
2- Després vaig intentar imaginar qui podia haver escrit la frase..., un adolescent?, un borratxo?, un bromista?... Ah, no, un republicà, segur.
3- Vaig fer-li una foto al banc, als ametllers florits, al riu, i vaig intentar oblidar-me de l'error, tal i com he fet amb tants d'altres, com cognombre, ablar, havlar, l'otro dia...

*

dimecres, 20 de març de 2013

El cérvol

No sabia si era més terrible la imatge del cérvol amb el cap penjant a la mà de la nena o ella repetint "jo no he estat, mami, l'ha atropellat el camió de les escombraries; se li ha llançat al damunt". La veritat és que no havia sentit res, ni cops, ni crits ni, per descomptat, cap camió de les escombraries. Així que no podia assegurar com havia succeït el desastre, encara que coneixent els instints de la seva filla no seria difícil esbrinar-ho. 
Va sacsejar la nena i li va tornar a preguntar què havia fet, però ella somreia i la mirava als ulls de manera desafiant repetint "jo no sé". La va obligar a despullar-se i dutxar-se per eliminar les taques de sang de l'animal mentre pensava en com desfer-se del cos. Aquesta vegada ha anat massa lluny, es va dir, al mateix temps que recordava amb estupor la persecució mortal d'un conill malferit. 
Va posar la nena a dormir, es va servir una copa de vi i va decidir cavar. Cavaria una tomba al jardí, una més gran aquest cop. Va acabar tota suada i esgotada. Havia fet la feina ràpidament, abans que ell arribés a casa. No li ho podia explicar aquesta vegada, no sabia com fer-ho. Se sentia culpable, pensava que ella era, al cap i a la fi, la responsable i que no li havia ensenyat bé a controlar aquells impulsos, clarament heretats d'ella. Encara recordava el gat. On van a parar els gats quan moren?, li va preguntar fa molts anys a la seva mare; li va creuar la cara, mai oblidaria la cremor de la galta. La seva mare sí va saber actuar, en canvi ella es dedicava a enterrar animals cada vegada més grans. Però això s'ha d'acabar, es va dir, convençuda. No puc amagar-ne ni un més. 
La nit avançava i els seus temors també. Tot d'una ho va veure clar. Es va aixecar a apujar el volum de la música, va prémer el coixí del sofà contra el seu pit i mossegant-se el llavi inferior es va dirigir silenciosament cap al dormitori.






*

diumenge, 17 de març de 2013

No cars go: III Dia de la poesia catalana a internet

Avui 17 de març és el dia de la poesia catalana a internet.

El 17 de març es fa una crida a emplenar la xarxa de versos catalans: se celebra el III Dia de la poesia catalana a internet, una iniciativa, impulsada per la UOC des del 2011, que vol contribuir a fer visible a la xarxa la qualitat i la vitalitat de la poesia en català, i mostrar com n'és de valorada i estimada pels seus lectors.

Per això, avui un poema que em va inspirar la cançó del mateix nom dels canadencs Arcade Fire:


No cars go

No passen cotxes
on tu i jo anem
i els llibres
tenen les pàgines buides.
No miris enrere,
els meus turmells fugitius
et guiaran
pel llarg camí de l'aigua.
Arregla't el vestit
i no tinguis por:
et donaré el meu cor
durant cinc dies.








*
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...