diumenge, 31 de desembre del 2017

dimarts, 19 de desembre del 2017

L'Antígona de María Zambrano





Avui he recordat el personatge d'Antígona i la versió que en va fer la María Zambrano a La tumba de Antígona.
La història d'Antígona té una prolífica descendència, però és Sòfocles el primer a utilitzar aquest personatge per fer una definició de l'home per si mateix en un acte d'enfrontament. La tragèdia s'obre en els primers moments de la postguerra: Creont, el nou rei, ha restaurat l'ordre a la ciutat i ha disposat el cadàver de Polinices, germà d'Antígona, a la vista de tots. Polinices no pot ser enterrat perquè Creont ha ordenat pena de mort per a qui ho faci. El cos no es veu, però es respira arreu la putrefacció de la carn: una olor amenaçant que confon, que embogeix. Llavors Antígona decideix sacrificar-se i enterrar el seu germà, tot i saber que el càstig serà ser enterrada també. Però Sòfocles fa que se suïcidi abans que això passi. En canvi, Maria Zambrano modifica aquest argument fent una particular lectura. La diferència està en el final que imagina per a ella: la condueix a la tomba, però la manté allà viva com en un bressol, com en un niu. Així romandrà rebent la visita dels personatges.  
Zambrano la manté amb vida perquè es mereix més temps per ser plenament conscient del sentit del seu sacrifici, per això fa que baixi, viva, al món dels morts, de la foscor, de l'ombra. Ella mateixa justifica la seva supervivència afirmant que "només vivint es pot morir". 
Com autèntica heroïna de la consciència, vol saber i pateix per això i per a això. El punt de vista de l'autora és interessant per la seva dimensió política, però sobretot per la seva dimensió metafísica. El que farà Zambrano és pensar el pensament i s'adona que la visió filosòfica occidental s'ha alimentat d'una ceguesa originària, d'un no voler veure (com Èdip, per exemple). Zambrano intentarà desmuntar i qüestionar les categories sobre les que s'ha construït la cultura perquè ha estat un pensament pretesament universal i s'ha convertit en un mur, és a dir, ha perdut la capacitat de dialogar amb la realitat. Zambrano defensa una manera d'estar al món admirant, sense reduir-lo a res. Es tracta d'una altra manera de pensar la vida, relacionada amb la seva condició de dona. 
L'autora sempre va ser conscient que era una dona que escrivia i va evitar la masculinització. També va advertir les limitacions del feminisme i va aspirar a una veritat capaç de trastocar el discurs de la sexualitat. La pretensió d'universalitat del discurs filosòfic estava asexuada i amb una visió masculina del món: el món pot i ha de ser sotmès a la voluntat de l'home. Però l'home va començar per sotmetre o neutralitzar la dona i la va construir al seu gust. Sobre aquest sacrifici s'ha aixecat tota llei, tot govern (Creont representa la ciutat aixecada davant del sacrifici femení). 
Per a Zambrano la realitat, les coses no són manipulables sinó que hi són perquè les escoltem. En aquest punt de vista, en aquesta filosofia entren les dones com a protagonistes que s'han ofert humilment per socórrer la realitat (han estat negades per la Història i per això el seu lloc ha estat la vida), o sigui, no han participat de la Història però sí de la vida.


*

diumenge, 10 de desembre del 2017

A casa, José Saramago




Aquest estiu vam estar de vacances a Lanzarote, una illa preciosa, petita i plena de sorpreses. El que més em va omplir va ser descobrir que al poble on ens allotjàvem, Tías, hi havia la casa on va viure (i morir) José Saramago. Va ser per casualitat, tornant d'una excursió la guia va dir "por aquí está la casa de Saramago y además se puede visitar".
Automàticament li vaig dir al guiri "Demà hi vull venir!". I cap allà que hi vam fer cap, vam visitar A casa, una casa feta de llibres.

Saramago va anar a viure-hi l'any 1993. Va construir la casa al costat de la dels seus cunyats perquè en visitar-los es va quedar enamorat del lloc (a més del poc reconeixement i censura que va patir al seu país.)
Al pati de l'entrada destaca una olivera que ell mateix va portar en una torreta entre les cames en un avió, i un gat que passeja confiat entre els turistes. La visita comença pel menjador on hi ha nombrosos objectes personals de l'escriptor i una tele amb un documental sobre la seva vida per ambientar-te mentre esperes per fer la visita guiada.

Llavors es produeix la màgia del recorregut: a més de les explicacions de la guia pots escoltar uns audios que donen detalls de cada estança i dels objectes que allà es troben. Totes les habitacions es visiten: despatx, biblioteca, habitació d'on un dia ja no es va llevar, i cuina on rebia els amics i els obsequiava amb un deliciós cafè portuguès. El mateix cafè ens el van oferir i el vam prendre al pati tot observant el paisatge singular de l'illa.

Racons personals.

L'estudi: tot està com ho va deixar.

El gat que ens acompanyava, el pati, el paisatge.


Al final del recorregut hi ha una botigueta on es poden comprar els seus llibres i altres productes dedicats al premi Nobel com ara llibretes, samarretes, tasses, bosses, documentals, postals, llapis...
Jo em vaig triar el volum de la seva poesia completa, gènere pel qual no és tan conegut.

Sens dubte va ser el lloc més especial de tota l'illa, per la sorpresa, per inesperat, per la màgia que s'olora en cada racó.

Llàstima que des del poble no li facin més publicitat al lloc perquè se'l mereix; llàstima que ens haguem d'assabentar de la seva existència per casualitat.


*

diumenge, 3 de desembre del 2017

I Catcon


El cap de setmana passat es va celebrar a Vilanova la primera convenció de literatura de ciència ficció, fantasia i terror en català, la I Catcon.

Com van assenyalar en la presentació l'actual president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF) Eloi Puig, i l'anterior, Antoni Munné-Jordà, existeixen diferents convencions de Ci-Fi arreu del món (com per exemple l'Eurocon) però encara no se n'havia fet cap en llengua catalana.

El programa es va dur a terme entre dissabte i diumenge amb xerrades tan interessants com els viatges en el temps o els 35 anys que han passat des que es va estrenar Blade runner.

També es van lliurar els premis Ictineu que premien la millor novel·la en i el millor conte  (de temàtica ci-fi) en català, entre d'altres categories.

Paral·lelament hi havia paradetes de llibres, presentació i signatura d'obres, lectures dramatitzades i un vermut literari final per tancar la trobada.

Com va ser un èxit de públic i participació, l'any vinent tenim assegurada la segona edició. Tant de bo la tornin a celebrar aquí.


*Resum de la Catcon (i d'alguns llibres que em vaig comprar) en imatges:





*