dimecres, 28 de desembre del 2011

In Time (2011)

Durant les vacances m'encanta llegir i veure moltes pel·lícules, bones, menys bones i dolentes, una darrere d'altra, no em canso. Ahir vaig veure In Time, una pel·lícula que comença amb un argument original però que a poc a poc es va transformant en una peli d'acció. I a més té uns quants elements que em van fer pensar "això ja ho he vist abans".
La idea inicial és que en un futur proper la gent envelleix només fins als 25 anys, a partir del dia en què es compleixen ja no es canvia físicament i a més s'activa un rellotge, dibuixat al braç, amb un any de crèdit (que s'haurà d'anar augmentat per continuar vivint), que servirà per pagar tot allò que consumeixes ja que no existeixen els diners; un punt de partida molt original això de pagar amb minuts, hores, dies... Però el tema del límit d'edat de les persones ja apareix en un clàssic de ciència-ficció: a La fuga de Logan (1976) la gent només podia viure fins als 30 anys, llavors havien de morir en un estrafolari ritual. Els pobres personatges també tenien una marca a la mà que els avisava de l'arribada del final. Fins i tot hi ha un policia a totes dues que s'encarrega de vigilar que tot segueixi el seu curs per no alterar l'equilibri de la societat.
A In Time, la societat està dividida en pobres, que viuen al límit amb un crèdit sovint no superior a 1 dia, i els rics, que tenen centenars o milers d'anys per gastar. Tots dos grups viuen separats, en zones diferents. Els pobres que viuen al "gueto" s'han d'espavilar per aconseguir més diners, sovint robant-los a d'altres, o lliutant per guanyar uns quants minuts més. Però allà la gent mor cada dia.
El protagonista, el Will, aconsegueix més de cent anys gràcies a un home ric que cansat de viure tants anys decideix regalar-li tot el seu temps i així morir. D'aquesta manera, amb tot aquest temps rebut, pot pagar els petages  per sortir de la seva zona, i conèixer gent rica que pot viure eternament. Entre aquests es troba la noia que li farà d'acompanyant; tots dos es dedicaran a robar els bancs de temps i regalar-lo als qui no en tenen (no és el mateix que feia en Robin Hood?). Això també ho he vist abans, exactament a Bonnie and Clyde (1967).
Al final resulta una entretinguda pel·lícula d'acció, de persecucions, de lluita entre pobres i rics on s'han substituït els diners per temps, res més. Per tant la idea original que donava molt de joc i podria haver deixat una bona pel·lícula desapareix i tot acaba simplificat i tipificat, igual que es podria simplificar dient que Bonnie and Clyde + La fuga de Logan = In Time.


+  =

dimarts, 20 de desembre del 2011

Pirates

L'escriptora Lucía Etxebarría va declarar ahir al seu facebook que deixarà d'escriuré (de publicar), almenys de moment, ja que s'han descarregat il·legalment més còpies de la seva darrera novel·la que no pas s'han venut.
Els pirates, després de la música i el cinema, s'han fet amb els llibres.

Per llegir les seves declaracions i diversos comentaris, AQUÍ





diumenge, 18 de desembre del 2011

dimarts, 13 de desembre del 2011

Converses d'autobús

Els viatges en autobús, encara que siguin curts, són una font d'inspiració. M'agrada mirar per la finestra i escoltar les converses de la gent, de vegades s'aprenen coses. Avui he escoltat aquesta frase:

- Cuánto coche parriba y pabajo. Cómo se mueve el personal, ¿no?

I després d'intentar amagar el riure, he reflexionat sobre el que he après:

1. Que a les 10 del matí hi ha una alta circulació automobilística per les carreteres catalanes.
2. Que la gent contínuament es mou, es desplaça, preferiblement en cotxe.
3. Que la massificació de cotxes i/o de persones provoca sorpresa en els viatgers d'autobús.

No té desperdici. Fantàstic.

*

dissabte, 3 de desembre del 2011

L'home de la ciutat

L'home de la ciutat pensa que el bosc espanta com abans. L'home recorda els arbres verds immòbils, observant la corda al coll i les mans a les butxaques. L'home es va fer enrere a l'últim moment. No suportava la idea que el trobessin amb la trempera típica dels penjats. Tothom riuria; els arbres també riurien.
La corda va tornar, submisa, al gronxador del pati. Ningú no la va trobar a faltar. I això va ser tot.

*

De La dona bilingüe. Viena Edicions




diumenge, 20 de novembre del 2011

A l'aparador

Com en l'inici d'un nou viatge
creuaves de pressa el carrer
per no arribar tard a la cita.
Duies el cabell moll recollit
i el jersei vell de sanefes verdes.
Jo t'esperava mirant un aparador
quan aparegué a poc a poc el teu cos
dissenyat al vidre: el coll, la cua
fuetejant la cara i les mitges cansades.
Les noies bones van al cel, però tu
venies corrents cap al meu territori
salvatge, em posaves una mà a l'espatlla
i durant uns segons no em tombava,
sinó que t'observava clavada a l'aparador.
Després, pels traus de l'abric obert
reptaven hàbilment dues mans caníbals.

*

De Les randes del paradís. Ed. Moll

dijous, 17 de novembre del 2011

dimecres, 9 de novembre del 2011

Peixos de colors

Amb aquest text titulat "Peixos de colors" vaig guanyar el premi Grau Miró de relats Hiperbreus fa un parell de mesos. Espero que en gaudiu:

A mitja tarda dues noies deixen caure les manetes dins una peixera, intentant atrapar els peixos de colors que hi neden tranquils. Els dits fan de cuquets, però els peixos, que no tenen una gran memòria, continuen nedant perquè només recorden el silenci. El temps i el silenci fugen dels dits menuts i es queden enganxats a les escates exactament igual que en les fotografies de les noies, quan eren nenes, que pengen davant la peixera. Elles juguen, riuen i encara pensen que el temps passa lentament i que els dies estan fets de peixos de colors.
*

diumenge, 6 de novembre del 2011

Nerone Superstar


Mai no m'han fet el pes els musicals, ni teatrals ni cinematogràfics. De tant en tant es posen de moda, van i vénen, sempre tornen amb més o menys èxit. Alguns dels més famosos i reconeguts són Fama, Cats, West Side Story, Annie, Hairspray... I com no, Jesucrist Superstar.
Per molt atractius que semblin alguns dels títols no hi ha manera que els aguanti. No m'agrada quan els personatges d'una pel·lícula es posen a cantar, tots extasiats. Bé, potser l'única vegada que m'he rigut i m'ha satisfet aquesta reacció inesperada dels actors sigui el film El otro lado de la cama; cap més.
Però a Roma vaig descobrir que els musicals segurament estan de moda perquè en uns dels temples romans que encara es conserven vaig trobar aquest cartell. Vaig pensar que com Jesús ja està musicat han triat a Neró i la seva vida per a un nou espectacle. La veritat és que dóna molt de joc, com a tirà i gran perseguidor dels cristians. Ja m'imagino a escena l'emperador tot cofoi tocant la lira, darrere la ciutat en flames i tothom corrent i cantant. Tot un clàssic renovat.

P.S.: Després de donar-li tombs a aquest nom, he pensat que si ningú no gosa fer el musical, també seria un bon títol per a un joc d'ordinador, de la Wii o de la Play 3. Superstar Nero: aquí ho deixo.

*

divendres, 21 d’octubre del 2011

Llegeix

Sí, llegeix!
Jo començaré amb la segona i última part de 1Q84 de Murakami que ja ha sortit; quines ganes!




*

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Cojón de gato

Hi ha un vi que parla de gats, però no de la seva llengua. Es diu Cojón de gato per la varietat de raïm anomenat així. El vaig veure al celler i vaig comprar el negre (també el mateix nom fa referència a un de blanc) perquè em va fer molta gràcia el nom, ho he de reconèixer. L'etiqueta és senzilla i atractiva: lletres blanques sobre fons negre i dalt del nom hi ha clarament dos punts també blancs en referència a l'anatomia del gat. El tap és també blanc i fa que resalti pel contrast amb el color negríssim de l'ampolla. Primer vaig pensar que seria caríssim ja que l'expressió s'utilitza per dir que alguna cosa és molt cara, com en català diem val "un ronyó", o val "un ull de la cara". Però no és així, l'ampolla surt per uns 7 euros.
No m'imagino un vi de nom "Ull de la cara", amb una etiqueta fashion especificant a quin ull fa referència perquè no es confongui amb d'altres ulls...

El Cojón de gato negre és fet amb raïm de Somontano, amb les varietats Merlot, Syrah i Cojón de Gato (percentatge simbòlic). Us el recomano si us agraden els vins de Somontano o les varietats de raïm que el formen. Com no sóc enòloga ni catadora professional he buscat una descripció del vi i n'he trobat una molt correcta:

Notas de Cata:
En nariz impone la potencia de la Merlot y los aromas de bosque del Pirineo.
En boca es muy fácil de beber, la fruta predomina sola la madera de roble francés, al final la Cojón de Gato la aporta un pequeño sentimiento dulce, bien integrada.

Però la que més m'ha agradat i que m'ha fet riure de debò és aquesta:

Rojo cereza brillante. Nariz escandalosa: Galletas fontaneda, bollos suizos, croisant, ragout de ternera, guisantes, verdura cocida, cascara de plátano.
Entrada seca en boca, áspero, retronasal de judías cocidas.
Esperaba mucho más, pero ya en nariz no me daba buena espina.

Podeu llegir aquesta i d'altres opinions sobre el vi AQUÍ 

Mirant i llegint sobre vins he descobert més vins amb noms originals i divertits: Teta de Vaca, Ojo de liebre, Maria de la O', Cap de Ruc, Gran Cerdo, Tetas de la Sacristana, De Puta Madre, K-Naia...
Així que després de veure tots aquests vins i d'altres, ja no m'estranyaria trobar-me'n un anomenat "Ull de la cara" o "Ronyó".
He de tastar-los!, he pensat en descobrir-los, i estic segura que quan begui un parell de copes de l'anomenat Maria de la O podré cantar copla tan bé com la Piquer.

*

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Dia de festa, dia de platja

Quan en un dia festiu com avui fa tanta calor, només es pot anar a la plata a relaxar-se i prendre el sol. I després anar a dinar, per exemple uns musclos al vapor i sípia a la bruta, i migdiada.
Compte amb el sol, jo m'he cremat l'espatlla esquerra i part de l'esquena... Sembla estiu!



*

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Sóc la Holly Golightly


Aquesta setmana la famosíssima pel·lícula Esmorzar a Tiffany's (1961) ha celebrat 50 anys de la seva primera emissió, encara que a Espanya va arribar 2 anys més tard. És una adaptació bastant lliure de la novel·la de Truman Capote del mateix títol, un dels meus llibres preferits (encara que en castellà es va titular Desayuno con diamantes, com tothom sap).

M'agrada més la novel·la, és molt més rica des de tots els punts de vista, i més crítica amb la frívola, i excessiva en molts aspectes, alta societat del Nova York de l'època. Però és evident que el film ha gaudit d'un èxit molt més gran sobretot degut a la unió de Blake Edward (director), Audrey Hepburn (protagonista) i Henry Mancini a la banda sonora (qui no ha cantat o taral·lejat alguna vegada Moon river?). És sabut que el Truman Capote volia a la seva amiga Marilyn Monroe per al paper de la Holly Golightly , però el director va triar l'Audrey i des de llavors el Truman li va agafar tírria.
Des de sempre a les crítiques o comentaris del llibre s'ha volgut identificar l'autor amb el protagonista masculí, el Paul, un escriptor encara sense èxit, solitari i incapaç d'enamorar-se d'una dona, d'aquí la identificació: escriptor i homosexual. En canvi, jo sempre hi he vist un clar paral·lelisme amb la Holly i no amb el Paul, per tant, tal i com va fer Flaubert afirmant "Madame Bovary sóc jo", a les declaracions que Capote va fer al seu llibre Música per a camaleons "Sóc alcohòlic. Sóc drogoaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geni",  jo afegiria a l'estil del geni francès "Sóc la Holly Golightly".



*

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Passeig fotogràfic

El millor del passeig de dissabte per Barcelona va ser descobrir que la fotografia analògica, la fotografia clàssica, ara serveix per crear aparadors d'allò més suggerents. Em va encantar aquesta botiga de roba masculina caríssima i elegantíssima de la Diagonal perquè tenia diverses càmeres antigues exposades. I em van cridar més l'atenció que els trajos que hi exposaven. Aquesta càmera antiquíssima és la que més em va agradar:


L'aparador, dividit en dues parts, mostrava diverses imatges en blanc i negre, molt ben fetes, amb un model masculí que promocionava la marca. El missatge escrit a l'aparador li donava un toc de modernisme i una autèntica sensació de trobar-te en una gran ciutat, una ciutat fotogènica:


També vaig fotografiar els maniquís. I em vaig sentir ultra-moderna en treure el mòbil i fotografiar fotografies:



Vaig passar uns minuts fent fotos de fotos i de missatges escrits en aparadors. Al final em vaig adonar que jo també formava part de l'aparador en reflectir-me en algunes fotos que feia de les fotos:


I ara escric aquest missatge, missatge d'un missatge escrit en un aparador.

*


divendres, 30 de setembre del 2011

Dones engabiades

Llegeixo aquesta setmana a la premsa: Reducen el escote de una diputada por ser "demasiado atractiva".
La dona en qüestió és una parlamentària canadenca i, segons la notícia, sembla que la política i la bellesa són incompatibles. Si observem el físic d'alguns polítics masculins actuals l'afirmació és correcta, però crec que és indignant que et retoquin l'escot en una fotografia l'any 2011. Vergonyós:


Esclar que estem a l'era de les eines 2.0 i del retoc fotogràfic, però l'ús que se'n fa en aquesta ocasió és del tot discriminatori. No m'imagino ningú esborrant els abdominals treballats de l'Aznar, per exemple. Per què, doncs, s'amaga un escot atractiu? És del tot il·lògic.
Però no és l'única notícia de la setmana que m'ha fet posar cara d'estar llepant una llimona. La segona m'ha colpejat avui a les notícies: el jove dissenyador anglès Gareth Pugh acaba de presentar a la setmana de la moda de París la seva nova col·lecció de vestits per a la primavera-estiu 2011-12. Ha presentat unes autèntiques dones engabiades dins de vestits; una col·lecció claustrofòbica, mireu alguns exemples:



No m'imagino l'any que ve en una d'aquestes gàbies incòmodes... Per què ens volen tancar? Per què ens amaguen? Potser en rumiar atentament sobre aquestes dues notícies entenc el cartell publicitari que vaig veure l'altre dia enganxat en una paret, un cartell que ofereix una festa només per a dones, "Fiesta de la mujer", diu la publicitat. Només per a dones? No ho vaig entrendre, en canvi ara sí: és una festa per a dones que han estat engabiades durant molt de temps, engabiades pel fotoshop, pels vestits, per la discriminació. I quan surten de la gàbia estan tan desorientades que van allà on els ofereixen, com podeu llegir al cercle vermell, "disco-móvil, strippers, macho men...":


Trist però real. I barat.
Dones, no entreu a cap la gàbia.
*

dimecres, 21 de setembre del 2011

La gata

Vull ser la gata.

O Joanne Woodward.

O la puça de la gata de Joanne Woodward.





*

diumenge, 18 de setembre del 2011

A l'altre costat del mirall

Si et sents feixuc perquè s'acaba el cap de setmana... Somriu!
Algú t'espera a l'altre costat del mirall ;) 





*

dijous, 15 de setembre del 2011

Carta de una docente

No es pot descriure millor la situació penosa que estem patint els docents:

"MUCHAS GRACIAS SEÑORA AGUIRRE
¡¡¡Por fin!!! Estoy realmente encantada con trabajar 20 horas semanales y pensé que este día no iba a llegar nunca. ¿De verdad que ya no vamos a tener que cumplir con los artículos 70 a 81 de la Orden Ministerial de 29 de junio de 1994 que establecía que los docentes trabajamos 37 horas y media?
¿Es cierto que ya no tengo que permanecer en el centro 27 períodos semanales y dedicar 10 horas y media semanales a claustros, juntas de evaluación, preparar mis clases, preparar exámenes y corregirlos? ¿Ya no hay exámenes? ¿Puedo decir chorradas durante 55 minutos a 30 menores de edad porque ya no tengo que preparar lo que les voy a contar? ¿Me ha quitado usted por fin esas horribles horas complementarias en las que yo hacía guardias de patio? ¿No sustituiré a mis compañeros cuando falten, ni atenderé a la biblioteca a razón de 5 horas semanales?
¿Ya no tendré que coordinarme con mi jefe de departamento una hora a la semana para que  supervise el cumplimiento de una programación que no tendré que preparar nunca más? ¿Ya no voy a ser tutora? Entonces… ¿Ya no tendré que acudir a esas tediosas reuniones de tutores para coordinar el plan de acción tutorial con la orientadora? ¿Ya no tendré que tratar nunca más en la hora de tutoría que, afortunadamente ya no existe, de temas tan intrascendentes para nuestros alumnos como la resolución de conflictos, la autoestima, el compañerismo, el tabaquismo, la anorexia, etc.? ¿No tendré que controlar el absentismo de los alumnos de la tutoría que nunca me asignarán?
¿No tendré que detectar nunca más las carencias, los problemas y las necesidades de mis alumnos? porque, entiendo que no tendré tiempo en mi horario semanal de 20 horas de clase mondas y lirondas para coordinarme con el departamento de orientación. ¿Ya no pasaré una hora semanal haciendo llamaditas a las casas para contactar con las familias e informar de cómo evolucionan los niños? ¿Ya no voy a tener que recibir nunca más a los padres preocupados por sus retoños porque sólo voy a dar 20 horas de clase semanales? Esto, además, aumentará enormemente la productividad en la comunidad de Madrid: ¿Qué es eso de pedir permiso en el trabajo para entrevistarte con el tutor de tu hijo?
Le transmito también el agradecimiento de los profesores de ciencias de mi centro pues ya no tendrán que preparar las prácticas de laboratorio que nunca harán. Por cierto, ¿vendemos el mobiliario y el material de los laboratorios del centro a la privada para sacar unas perrillas y superar el déficit o se lo regalamos a los de la concertada que son colegas?
¿Vendemos el fondo de la biblioteca que nunca más se abrirá? Podemos sacarnos un pastizal, sería una pequeña contribución de la educación pública para la creación de esa fabulosa policía autonómica que desea usted crear, si lo suma a lo que se ha ahorrado usted dejando en su casa a 1424 FUNCIONARIOS (NO INTERINOS) de secundaria sacaría adelante la policía y un ejército privado si se le pone a su señoría, que usted lo vale.
También me comunican los compañeros de lenguas extrajeras que tiene usted más razón que una santa, que había que plantarle cara al Consejo de Europa: a los
 españoles no se nos dicta cómo se enseñan los idiomas extranjeros ¿Qué coño es eso de que los grupos deben ser reducidos para potenciar la práctica oral? Aquí a 30 niños que es como hemos estudiado todos hace 40 años y no veas cómo pilotamos en esto de los idiomas.
Como trabajo en un pueblo, los padres me preguntan si vamos a tener agrupamientos flexibles en lengua y matemáticas para los alumnos que necesitan una atención más pormenorizada y les he comunicado que evidentemente no, que había que quitar docentes para superar el déficit y que su deber como buen madrileño es dar de comer a los de las academias, que tienen que salir de la crisis. En la escuela pública no se dan clases particulares. Por cierto, el colectivo de academias se suma al agradecimiento porque la recuperación de materias pendientes corre ahora de su cuenta. 
El TIC no dice nada porque ya no hay. De todos modos ya no necesitamos ordenadores para entrar en Internet, eso lo vamos a hacer cuando, después de trabajar 4 horas diarias únicamente, volvamos a casa y no tengamos clases que preparar ni exámenes que corregir.
¿QUEDAMOS ENTONCES EN QUE PASO DE 37 HORAS Y MEDIA A 20 Y QUE ME VA A SUBIR EL SUELDO POR EL TRAUMA QUE ESTO ME OCASIONA?
ES USTED MI HEROÍNA SEÑORA AGUIRRE.
TRANSMITA MIS RESPETOS A LAS SEÑORAS FIGAR Y DELIBES, SIN CUYA INESTIMABLE AYUDA, ESTO NO HABRÍA SALIDO ADELANTE.
Por cierto, si admite usted sugerencias de una admiradora: aumente usted el horario a los presentadores de los telenoticias de TELEMADRID que está muy feo que trabajen 5 horas semanales y cobren lo que cobran.


UN SALUDO DE UNA DOCENTE AGRADECIDA". 


I l'opinió de l'Elvira Lindo que ha publicat avui a El País la podeu llegir AQUÍ







dimecres, 14 de setembre del 2011

Cavallet de mar

*La femella del cavallet de mar diposita els seus ous (fins a 200) dintre del mascle, i és aquest el que es queda prenyat. Després de sis setmanes de gestació dins del seu abdomen, té lloc el part, que pot durar fins a dos dies.


El meu destí
és una senyora vella i grassa.
Jo volia que fos
com un cavallet de mar
o un pintallavis vermell de Bourjois.
Per això, ara que no tinc por,
enfilo a poc a poc i descalça
l’autopista de l’est.
No puc topar-me amb ella.
Encara no estic a punt.




divendres, 9 de setembre del 2011

Piano

Et recorde cada nit de pluja.

Com un antic ritu
sec davant el vell piano
gravat amb profundes fissures
com grotesques punyalades.
Les gotes, com batecs,
em fan de diapasó.

Inicie els moviments de les mans
damunt la pell d’alabastre.
Les pulsacions furtives,
les notes d’estranyes cadències
i els retrunys em traslladen
a aquells dies on em reconec
submís, talment un dòcil esclau
vers el teu llit corrupte. Avui,
aquí, instrument i jo som u
malgrat els meus dits buits,
maldestres, carregats d’absència.


*

dimecres, 7 de setembre del 2011

Mira com mira



Cap, esquena,
jaqueta verda.
Mira com mira:
encara és estiu
i a fora t'esperen
tots els ocells del món.

*

diumenge, 4 de setembre del 2011

Salto mortal

M ama el cine de terror. Hoy va a dedicar el día una estupenda y sangrienta maratón. Se ha preparado durante el fin de semana para ello, hace un año que lo espera. No ha mirado ninguna película en tres días, ha quedado con los amigos, ha hecho la compra y ha limpiado la casa. Por fin es domingo y aunque no ha convencido a nadie para acompañarla está eufórica y lista para salir de casa. Esperando su turno en la cola se ha distraído un momento rememorando la belleza de las garras de Nosferatu y no se ha dado cuenta de que había llegado su turno. Con las prisas le han caído monedas al suelo, ha pisado a un joven que tenía detrás y se ha golpeado la cabeza con el mostrador. Ha pedido una entrada con una sonrisa torcida y ha entrado rápidamente. Se sentía un poco ridícula por el pequeño caos que había provocado en la taquilla. Por fin se ha sentado, ni siquiera ha comprado palomitas pues aún sentía vergüenza y miradas de reproche clavadas en su espalda. La primera película ha empezado en dos minutos y cuál ha sido su sorpresa al comprobar que la pantalla se llenaba de chinos repartiendo patadas a diestro y siniestro. Horror..., se ha equivocado de sala y está en la maratón de cine de artes marciales. M no se atreve a salir, se encoge en la butaca y decide aguantar, al fin y al cabo es una amante del cine. Tras la intensa maratón, se dirige a casa con los ojos como platos y un leve tic en el cuello decidida a practicar sus mortales hacia atrás en cuanto llegue, ya que se ha dado cuenta de que los tiene un poco abandonados.



*

dilluns, 29 d’agost del 2011

Disfraz de tigre

Ella quería ser un disfraz de tigre, lo deseaba desde pequeña y lo intentaba cada día con todas sus fuerzas. Pero sólo conseguía ser un vocoder. Sabía perfectamente que pasaría, por eso algunas tardes se quedaba en casa, bebía y se deprimía.

*




*

diumenge, 28 d’agost del 2011

El carrer estret

Fa molt de temps vaig escriure un poema titulat "El carrer estret" (La dona bilingüe). Parla d'uns records en un carrer estret, un carrer inventat. El poema ha estat musicat perfectament per les meves alumnes de 4t ( http://www.youtube.com/watch?v=VdeNW_XWqs8&feature=autoplay&list=ULcCTCbkabwcA&lf=mfu_in_order&playnext=1 ).

I ara he descobert que a Vielha hi ha un carrer que es diu Carrer Estret. Curiós. Serà estret també? Sens dubte és un carrer poètic. I segurament ningú no ho sap.


EL CARRER ESTRET

Estimava uns indrets, un balcó
en aquell carrer estret que sabem.
Estimava una dona, uns cos llarg
dintre l'aigua. I el sol. I els cabells
plens de sorra.
Estimava una gota de vi suspesa
al llavi fins que em vas demanar
un sonet.
Però tu no podies saber
que aquesta és la composició més difícil.
Estimàvem un carrer, un balcó. Tot això.





*Photo by Laerke Saura


dissabte, 27 d’agost del 2011

El perro verde

Ahir vaig sopar amb El perro verde. No és el primer cop. Potser va ser per influència del post d'ahir, de la cançó "El rayo verde". De nou em va fer somriure la seva etiqueta, la famosa etiqueta del gos perseguint un altre gos i enmig una papallona vermella. Em sembla una etiqueta molt divertida, sobretot per a un vi:



Hi ha una frase molt coneguda que diu "Eres más raro que un perro verde", però aquest vi no és rar, és diferent i a mi m'agrada. És un vi de Rueda molt gustós, no tan fi com un Penedès blanc.
El que no recordava era el tap: també verd, d'un verd intens, i amb el gosset. Un tap molt simpàtic (i ecològic), m'encanta:


He trobat una nota de cata d'aquest vi per internet que diu això:

VISUAL: Vino blanco de aspecto limpio y brillante, de color amarillo limón con reflejos verdosos.
OLFATIVA: Limpio en nariz, de intensidad media. Destaca una buena carga frutal, cítrico marcado, lichis, manzana, albaricoque e incluso algo de fruta tropical, piña. Recuerdos a sugus de piña.
GUSTATIVA: Ataque agradable, con elevada acidez, muy fresco, ligero y algo corto.

He somrigut pensant que fa molt de temps que no menjo sugus i que el meu preferit és el de pinya, potser per això m'agrada aquest vi. Però si ho penso al revés, em pregunto: si no t'agraden els sugus, si no suportes els sugus de pinya tampoc t'agradarà aquest vi?

De totes maneres, em quedo amb la idea EL PERRO VERDE = SUGUS DE PIÑA.

*

divendres, 26 d’agost del 2011

Más Babieca que yo

És l'últim CD que he comprat i el que més he escoltat aquest estiu. És del Sr Chinarro i es diu "Presidente", és el seu darrer treball. Genial. M'encanta.
La primera vegada que el vaig veure en concert va ser al Faraday l'any 2008. En tenia moltes ganes; la meva amiga Vero l'escoltava sovint i me'l va recomanar. És un autor original i fresc, amb unes cançons diferents i perfectament interpretades.
Després d'aquell concert i de cantar pels carrers "El rayo verde" vaig escriure un poema inspirat en aquesta cançó i el vaig titular 'El raig verd', esclar (publicat a La dona bilingüe). Només puc afegir que és un tema inspirador.
"Presidente" és un treball rodó, extremadament bo, una novetat potent per als seus seguidors. Segurament haureu escoltat a la ràdio el tema "Una llamada a la acción" (http://www.youtube.com/watch?v=KyaZPy85MSk), una cançó que s'enganxa fàcilment, amb uns ritmes alegres i optimistes que et fa moure, saltar, ballar; i això malgrat la veu greu que té el Chinarro. Però el tema que més m'agrada és una melodia encisadora de nom "Babieca", una cancó perfecta, amb ressò literari, que avança en un espectacular in crescendo. I se'm repeteix al cap com un conjur, tant que avui, quan he anat al mercat a comprar llegums per dinar, quan la dependenta ha preguntat Qui és ara, m'ha anat d'un pèl que no li crido ¡Más Babieca que yo aquí no hay!

Us deixo el vídeo perquè comproveu el seu poder suggestiu:




Me'n vaig a dinar llegum amb el Chinarro de fons.

*

dijous, 25 d’agost del 2011

Per què "llengua de gat"?

Hola,

Potser us preguntareu per què he posat 'llengua de gat' al meu blog. He estat pensant molt de temps un nom adequat per a un bloc personal que registrarà entrades de tot tipus, però volia resaltar el tema de la llengua (o llengües) ja que és l'element bàsic d'un bloc. Vaig pensar en posar-li La dona bilingüe, però com és el títol d'uns dels llibres que he escrit, no volia repetir-lo.
Finalment m'ha agradat aquesta frase; per què?
1. Perquè la llengua dels gats és tèbia i aspra, com els meus escrits.
2. Perquè el nom fa referència a unes pastes delicioses:


3. Perquè he descobert que en japonès és una expressió ("neko zita") que s'utilitza per aquelles persones que no poden prendre o menjar coses massa calentes. Curiós. I més curiosa és la imatge que vaig trobar d'un aparell que permet alleujar aquest petit problema. Divertidíssim, ja sabeu com són els japonesos:


4. Per últim, he sabut que és el nom d'una planta i també un tipus de pinzell. Vaja, un munt de significats.

Si en sabeu algun més, us agrairia la informació.

*