Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (3)

I ara que ha passat Sant Jordi i només en queda una ressaca petita, acabo amb la 3ª i última entrada de recomanacions.

Tanco la sèrie 'Darrers llibres de contes escrits per dones que he llegit'  amb Satèl·lits d'Elisenda Solsona (Ed. Males Herbes, 2019) i Ansia d'Ingeborg Bachman (Ed. Siruela, 2005).


1. SATÈL·LITS

Està format per 8 contes amb un fil conductor inquietant: la desaparició, de cop i volta, de la lluna.
Diferents personatges en diferents llocs i situacions es mouran (i reaccionaran) entre els flashbacks i el moment exacte del succés de la desaparició del satèl·lit.
El que més m'ha agradat, i el que m'ha cridat l'atenció de les històries que ens narra: les decripcions líriques ("El Pere arrossega per la sorra de la platja els peus descalços sota un sol fred de gener. Un sol de pedra. Els anys li pesen a l'esquena i fa temps que camina encorbat. L'oreig gelat li bufeteja les galtes brunes".), el joc de dualitats, els recargolaments i la varietat temàtica.
El conte que destacaria, el que més m'ha arribat, és 'Balls' per la originalitat i l'agror de la història que comença així: "El timbre és estrident i s'escola pel meu timpà fins a encongir l'estómac". Així ens quedarem en acabar aquest conte (i el llibre), amb l'estómac encongit i potser fins i tot haurem d'aturar un principi de vòmit a la gola.



2. ANSIA Y OTROS CUENTOS

Tot i que aquesta escriptora austríaca és més coneguda com a poeta, també va escriure contes i novel·les que no van ser tan ben rebudes per la crítica com les seves obres poètiques. L'Ingeborg afirmava "Solo existo cuando escribo". Una declaració d'intencions claríssima.
En aquest recull de 13 contes trobem alguns contes que són com laberints, contes com viatges circulars i contes que són jocs de miralls. L'estructura també és variada, n'hi ha de circulars, de lineals i altres amb salts temporals. Però tots tenen una càrrega simbòlica evident.
Un altre aspecte que m'agrada és la caracterització tan original que fa d'alguns personatges, per exemple: "Yo ahorraba porque tendía al ahorro; trabajaba porque tendía al trabajo; no me concedía ningún gusto porque tendía a no concederme gustos, y hacía planes porque me parecía bien tener planes". Un personatge singular, com la majoria dels qui apareixen.
No hi ha cap conte terrorífic, no són contes que turmenten, però sí n'hi ha d'angoixants, d'aquells que et fan reflexionar.
Els que més m'han agradat són 'Una tienda de sueños' y 'Vendrá la muerte'; un fragment d'aquest segon: "Es posible, sin duda, señalar los crímenes y defectos de las familias ajenas, pero nunca descubriré los abscesos purulentos de la propia". Fantàstica.


*

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (2)

La segona recomanació en nivell d'intensitat ve amb aquests 2 llibres: Modelos animales d'Aixa de la Cruz (Ed. Salto de página, 2015) i Cuentos escogidos de Shirley Jackson (Ed. Minúscula, 2015. Reeditat al 2017).

1. MODELOS ANIMALES

De l'autora ja en vaig parlar anteriorment en comentar una altra obra seva, la novel·la Cambiar de idea (2019).

Aquest volum de contes es anterior, però l'estil és el mateix i se la reconeix de seguida. Està format per 7 històries originals, intenses i variades on la volència apareix inesperadament, com per exemple en el primer conte, que és molt inquietant i a més li dona títol al recull. Una frase per a mostrar-ho: "Es la única forma de saber quién es el otro: onservarlo mientras está dormido, o se cree -erróneamente- solo".

Formalment també són textos diferents. Al titulat "Doble" trobem la mateixa història escrita des de dos punts de vista diferents, escrita en columnes, una la costat de l'altra. Un joc de miralls, de dualitats i còpies.

Una frase del llibre que el defineix pot ser aquesta: "Somos en primera instancia lo que nos cubre".

2. CUENTOS ESCOGIDOS

L'estil de la Shirley s'ha definit com "terror domèstic" perquè el trobem situat en la vida quotidiana de les famílies, de les americanes, en el seu cas.

Les històries que ens explica aquí tenen com a característica que es van fent més i més incòmodes a mida que avança el relat. L'augment del suspens és increïble, com passa a "La lotería" (el seu conte més conegut on la tensió creixent es desborda tant al final que va crear una autèntica polèmica en publicar-se l'any 1948).

A més de les ficcions (10), hi ha un parell de textos sobre l'ofici d'escriure i un altre titulat "Biografía de una história" on explica l'escàndol esdevingut amb la publicació a The New Yorker de "La lotería" i de la quantitat de gent que li va escriure cartes queixant-se: "Uno de los aspectos más aterradores de publicar cuentos y libros es ser consciente de que van a ser leídos, y leídos por extraños". 

"Experiencia y ficción" és un article magnífic, una reflexió sobre d'on venen les històries i les idees per escriure-les. També explica l'entramat que la va dur a escriure la seva novel·la més coneguda, La maledicció de Hill House.

*

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones

Aquest any per Sant Jordi no podrem voltar pels carrers per comparar llibres, però sí que podem recomanar-ne, com els altres anys.

Aquesta vegada he triat els últims 6 llibres de contes escrits per dones que he llegit i m'han agradat, esclar. Els recomanaré de 2 en 2 en tres publicacions fins al dia 23.

Els he agrupat per nivell d'intensitat: de més a ments potència.

Els 2 primers, i els més brutals, són: Pelea de gallos de María Fernanda Ampuero (Ed. Páginas de Espuma, 2018) i Las cosas que perdimos en el fuego de Mariana Enríquez (Ed. Anagrama, 2016 -reeditat al 2019-).

Aquí cinc cèntims només, per no esguerrar les històries.

1. PELEA DE GALLOS.

Les històries que escriu María Fernanda Ampuero són bestials, així, sense metàfores. Des de la primera a l'última. I em sembla que no són aptes per a tots els estómacs. Tanmateix, els 13 contes són magnífics cops de puny directes. Històries dures, sorprenents, violentes també, i actuals, com la primera, "Subasta", "Nam" o  "Griselda", les que més m'han impactat. Després de llegir-lo, després d'estar en contacte amb la monstruositat i l'infern  totalment insuportable en vida (massa sovint) la sensació de desassossec és inevitable.

Un exemple petit d'un dels contes, del titulat "Coro": "La gente no es capaz de verse a sí misma y ese es el principio de todos los horrores. (...) Pero seas como seas no se necesita nada para matar, solo una enorme voluntad de hacerlo".

2. LAS COSAS QUE PERDIMOS EN EL FUEGO.

La Mariana Enríquez és una narradora excel·lent. Té un estil pertorbador tant en novel·la com en contes. En aquest volum hi ha 12 històries inquietants, incòmodes, de la vida quotidiana barrejades amb els típics elements del gènere com pot ser la casa encantada, els nens desapareguts, o el boig com ara la que explica a "La casa de Adela" i d'altres aterridores, com "Fin de curso" o "El patio del vecino".

Un exemple de "Fin de curso", un dels que més m'ha agradat: "Empezó a arrancarse el pelo poco después, el de la parte de adelante de la cabeza. Se iban formando mechones enteros sobre su banco, montoncitos de pelo lacio y rubio. A la semana empezó a adivinarse el cuero cabelludo, rosado y brillante."

*

Memòries de l'Àfrica

A principis de març, abans que comencés tot això de la pandèmia, a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar Memòries de l’Àfrica de l’autora danesa Karen Blixen (1885-1962) que firmava amb el pseudònim Isak Dinesen.

Tot i que ja havia publicat alguns treballs abans, comença la seva carrera literària sota diversos pseudònims, el més conegut dels quals és Isak Dinesen. Amb aquest nom va publicar una sèrie d'apunts autobiogràfics sobre la seva vida a Àfrica. Però va ser aquesta novel·la de 1937 l'obra que la va portar a la fama a nivell mundial, sobretot després que el Sydney Pollack en feu la pel·lícula l’any 1985, una pel·lícula de gran èxit i per tots coneguda, amb la Meryl Streep i el Robert Redford en els papers protagonistes (Karen i Denys).

L’argument:

Memòries de l’Àfrica narra la història dels 17 anys que la Karen, la  protagonista i narradora, va viure a Kenya, història que coincideix amb la seva biografia: Karen Dinesen es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El matrimoni va ser difícil (el primer any, el seu marit li va contagiar la sífilis, però tot i això, la malaltia mai no es va manifestar de forma greu). Posteriorment a Nairobi, la Karen va conèixer el Denys Finch Hatton, un pilot de l'exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va començar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Al cap de poc (1925), el matrimoni va decidir divorciar-se i la Karen Blixen va quedar a càrrec de la plantació fins que la caiguda dels preus agrícoles del 1931 la van forçar a vendre-la i tornar al seu país natal.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que vam comentar és com ens han endinsat les descripcions en el paisatge africà de Kenya. No hi ha dubte que la Karen domina la tècnica i ho fa amb una gran bellesa, sovint farcida de comparacions i metàfores perquè ens imaginen perfectament els deserts, la muntanya, la plantació de cafè, els nadius, els animals, els pobles. Alguns exemples d’aquesta perfecció descriptiva des de diferents perspectives: “La gran bóveda sobre nuestras cabezas se llenó gradualmente de claridad como un vaso de vino. De pronto, con suavidad, las cumbres de las colinas recibieron la primera luz del sol y tomaron un tinte rosado. Y lentamente, como si la tierra se inclinara hacia el sol, las herbosas laderas al pie de la montaña adquirieron un color de oro pálido, y también los bosques masai que estaban más abajo”. “Un bosque africano es una región misteriosa. Te adentras en las profundidades de un antiguo tapiz, en unos lugares descoloridos y en otros oscurecido por los años, pero maravillosamente rico de matices verdes”. “Cuando vuelas sobre las tierras altas africanas tienes unas vistas tremendas, sorprendentes combinaciones y cambios de luz y de color, el arco iris sobre la tierra verde iluminada por el sol, las gigantescas nubes verticales y las grandes y salvajes tormentas negras, que te rodeaban a toda velocidad corriendo y danzando. Las fuertes y contundentes lluvias blanquean el aire oblicuamente”.

Un altre tema que tractem àmpliament és com apareix la relació entre els europeus i els nadius. L’autora mostra unes situacions força idealitzades sense gairebé problemes ni tampoc influència dels conqueridors. Sí que es mostren les grans diferències culturals entre ambdós i la forma de comunicar-se i adaptar-se, però ens va semblar molt idealitzat, tenint en compte el moment històric en el qual transcorre: “Los nativos eran África en carne y hueso. (…) Nosotros, mandando y siempre con prisas, chocábamos frecuentemente con el paisaje. Los nativos están en armonía con él y cuando esa gente de talla elevada, esbelta, oscura y de ojos negros viaja (…), trabajan la tierra, cuidan del ganado, celebran sus grandes danzas o te cuentan un cuento, es África la que vaga, danza y te entretiene”. “Al igual que el faisán, los negros simulaban que nos tenían miedo, porque había otra amenaza más profunda cuya naturaleza no podíamos adivinar. O quizá resultara que su comportamiento con nosotros entrañaba una extraña broma y que aquella gente tan tímida no nos temía en absoluto”. “Todos los nativos son maestros en el arte de las pausas y de este modo dan perspectiva a una discusión”.

A més del tema de la terra (“Es algo más que su tierra lo que arrebatas a la gente a la que quitas su tierra nativa. Son también sus raíces y su identidad. Si les quitas las cosas que suelen ver y que esperan seguir viendo, les quitas, en cierto modo, los ojos”.), també és evident per una banda l’amor cap als animals ("Ningún animal doméstico es capaz de una quietud igual a la de un animal salvaje (…) Cuando atrapas el ritmo de África te das cuentas de que es el mismo que el de toda su música”.), però per l’altra hi ha el tema dels safaris i les caceres descrits amb tot detall, fet que actualment podria ferir algunes sensibilitats.

Tot i les inevitables referències a la pel·lícula, millor no comparar-les perquè són ben diferents: una se centra en la història d’amor entre la Karen i el Denys (a l’obra només apareix com una bona amistat) i l’altra és una llarga carta d’amor a una terra (“seguía creyendo que dejaría mis huesos en África”.), una granja (“Pensaba que no podía perderlos; si no podía imaginarlo, ¿cómo podía suceder?”), unes persones i uns costums que ja no existeixen.

Per últim, una frase que podria resumir la novel·la i que serveix per a reflexionar: la Karen afirma que “todo el mundo sabe que el corazón de las cosas está en sus nudos”. El cor de les coses està en els seus nusos.

*