divendres, 23 de desembre de 2016

L'elegia de Mary Jo Bang




No coneixia la Mary Jo Bang (1946) fins que vaig llegir Elegía, publicat per Bartleby Editores en versió original (anglès) i traducció al castellà. Bartleby és una de les meves editorials de poesia preferides perquè puc consultar els poemes originals i perquè comparteix i dóna visibilitat a molts autors/es essencials.
Elegía és un poemari trist: la Mary Jo escriu el llibre després de la mort del seu fill per sobredosi. Un tema molt delicat, un llibre que fa mal, un llibre necessari, un llibre que purga, un llibre que cura. Un llibre tan lúcid:

"...es como si/ las ventanas de la noche estuvieran cosidas a sus ojos".

"Tú, tan singularmente tú. Y te volviste/ invisible".

"Fuera estaban en fila/ todas las cosas que recordaba".


El temps i la llum apareixen freds, congelats pel dolor, i així ho he volgut assenyalar amb aquestes imatges:






*

dijous, 8 de desembre de 2016

Colorfy, coloring books




Fa uns mesos vaig escriure una entrada sobre els llibres per pintar per a adults doncs estaven molt de moda, hi havia moltes temàtiques i m'havien cridat l'atenció perquè era com allò que teníem per pintar les nenes dels '80 anomenat "La rueda de la moda" però amb un aire renovat en forma de llibre.

Ara vull parlar de La rueda de la moda digital, és a dir, de Colorfy coloring book, una aplicació gratuïta per pintar amb el dit des del mòbil, tauleta o ordinador. Una app molt senzilla d'utilitzar, ideal per aquelles persones enamorades de pintar però no de la pintura ni dels retoladors.

Com saber si aquesta moda és per a tu? Si respons afirmativament a les següents preguntes bàsiques, ets l'usuari perfecte:

1. T'agrada pintar?
2. T'agrada dibuixar?
3. Et molesta l'olor de la pintura/retoladors/aquarel·les/dacs/plastidecor?
4. Tens ansietat de tant en tant?
5. No suportes sortir-te de la ratlla?
6. T'encanten els mandales?
7. T'agrada relaxar-te de forma creativa?
8. Encara tens "La rueda de la moda"?
9. Saps que no pots combinar el vermell i el taronja?
10. Portes molts anells? --Aquesta pregunta és imprescindible per a utilitzar correctament l'app, com es pot comprovar--:






També es pot recomanar o regalar ara que vénen festes. 
Si t'ha agradat el tema però no t'he convençut perquè no saps que és això de La rueda de la moda, quin símil és aquest, quina figura retòrica tan rebuscada, perquè per exemple ni havies nascut als '80, pots consultar com funciona en aquest tutorial.

*

dissabte, 26 de novembre de 2016

L'amor que fa caure ciutats






Una altre llibre que vaig llegir durant les vacances d'estiu i que recomano és L'amor que fa caure ciutats de l'autora xinesa Eileen Chang (1920-1995), traduït al català per Carla Benet i publicat per Club Editor.

- Qui és l'Eileen? Una escriptora de Shanghai molt coneguda al seu país perquè des de molt jove començà a escriure relats elegants i tràgics en un popular magazín de l'època.
L'Eileen afirmava "Només vull escriure sobre els afers trivials d'un home i una dona. No hi ha guerra ni revolució en la meva obra", tot i que en aquesta novel·la breu la guerra transforma els protagonistes i lluny d'acabar amb la relació amorosa que duien, l'aferma.

- De què va el llibre?
Anys '40, Shanghai, una família tradicional busca un xicot per a una de les seves filles solteres en edat de casar ja. Una amiga de la família els presenta en Fan Liuyuan, un excel·lent partit, un que manega, vaja; però el paio es queda enlluernat per la germana gran, la Liusu, que està divorciada.
La Liusu i el Liuyan es cauen bé i s'agraden, tot i la sorpresa familiar. Comencen a quedar, a sortir porai, a trucar-se per telèfon i a xerrar sovint. La gent pensa que són parella encara que cap d'ells parla de relació amorosa ni es petonegen. Ella vol un marit, es resisteix a ser la seva amant, relació que ell li insinua.
Les aparences són bàsiques en la història i tothom creu que estan embolicats; aquí apareix el dilema de la Liusu: deixar-se dur pels sentiments i accedir a ser la seva amant, com tothom pensa que és o tornar a casa dels pares perquè ell no li proposa una relació formal ni matrimoni. Què farà? Claudicarà o es mantindrà ferma? 
En resum, la novel·la ens explica una història d'amor on els personatges (i la ciutat que els acull) acaben esgotats per la lluita entre el que desitgen fer i el que volen aparentar per no sentir vergonya: "Estava exhausta; conquerir en Fan Liuyuan havia estat un esforç esgotador"; "La derrota de Hong Kong li havia dut la victòria. Però en aquell món absurd, ¿qui podia diferenciar la causa de l'efecte? ¿Qui ho sabia? Potser, per tal que ella triomfés, una gran ciutat havia de caure". (Liuyuan): "-Hi ha bogeries que no només s'han de dir d'amagat dels altres, sinó de tu mateix. A l'esquena. Perquè t'avergonyiria massa sentir-te. Per exemple: t'estimo, t'estimaré tota la vida".

- Com són els personatges?
L'autora declara que " Els personatges de les meves històries no són herois, però duen a sobre tota la càrrega de la seva època (...) A més crec que tot i la seva feblesa -la gent corrent no té la força dels herois-, aquestes persones corrents representen l'esperit de la seva època molt millor que els herois".
A la novel·la els descriu així: "Ell era simplement un home egoista, ella era simplement una dona egoista".

- Què m'ha sorprès?
El que més m'ha cridat l'atenció ha estat l'el·lipsi en el moment de trobada per primera vegada entre els 2 protagonistes. Qualsevol lector espera amb curiositat el moment de coneixença entre dues persones que mantindran una història d'amor. Però l'Eileen és molt agosarada i omet aquest moment crucial que els canvia la vida, on tots els autors s'aturarien. En canvi, ella no el mostra, no ens explica les mirades o les primeres impressions entre el Liuyan i la Liusu; ella s'ho estalvia, ens deixa els personatges al taxi, anant cap al restaurant i tot seguit expliquen, a posteriori, el que va passar en aquell sopar. Atrevidíssim, sobretot perquè el sopar era per presentar la germana i aconseguir-li el Liuyuan com a promès: "Ja eren set entatxonats en el taxi, no hi cabia ningú més, de manera que la Jinzhi i la Jinchan, a contracor, van haver de quedar-se a casa. 
Sortiren a les cinc de la tarda i no tornaren fins a les onze de la nit. ¿Com podien la Jinzhi i la Jinchan anar-se'n a dormir tranquil·les? Van esperar sense aclucar l'ull que els altres tornessin, però vet aquí que en tornar no van explicar res. La Baolu, amb cara llarga, va entrar a l'habitació de la vella senyora Bai, es va arrencar d'una revolada totes les joies i guarniments, els va tornar a la vella senyora i es dirigí al seu dormitori sense badar boca. La Jinzhi i la Jinchan havien estirat la mare cap al balcó i no pararen de burxar-la perquè els expliqués què havia passat".
També m'ha sorprès una frase que deixo aquí per tancar el comentari i com a reflexió i síntesi final del llibre: "Per més que l'arbre tingui deu mil peus d'altura, és a terra que cauen sempre les fulles".




*

divendres, 11 de novembre de 2016

L'ESPLET: un dia intensament llibresc




Demà és un dia literari a casa meva, a casa nostra: El Cep i la Nansa ha preparat una trobada i xerrada amb més de 20 autors de la casa. 
Demà és un dia de Fira també, dissabte de la Fira de Novembre. No ens podem queixar a Vilanova, cada dia pot ser una festa.

He tingut la sort que el Quicu em convidés a participar-hi, així que si us ve de gust compartir una estona amb nosaltres, aquest és el programa:




"A ca nostra sempre hem intentat que els diversos agents de la creació literària shi busquen i shi troben. I a fe que ho hem aconseguit. En dóna testimoni lEsplet, per exemple. LEsplet són unes jornades de moviment i avivament, afluència i confluènciaÉs, lEsplet, una abundor, una continuïtat; ha de ser així per tal que el procés de sedimentació acumule les experiències i puga servir el solatge de base (de bassa, de baula) per a noves aportacions. El Cep i la Nansa som el que (en francès) éune maison d’édition. Som, efectivament, una casa editorial. Som, així, dues coses. Acollim i som acollits. Som una casa dhostes. Aprenem cada dia a ser els amfitrions del proïsme i a oferir la llar a què convidem una mica més rica, més humana, més justa, més bella del que la vam trobar. Ser hostes significa oferir la llar que els nostres visiten una mica millor del que la vam trobar. Som, sí, una casa dhostesAprenem cada dia a ser els convidats del proïsme i a deixar la llar a què ens conviden una mica més rica, més humana, més justa, més bella del que la vam trobar. Ser hostes significa deixar la llar que visitem una mica millor del que la vam trobar. Ser hostes és això: ser dipòsit, ser anella. "



*

divendres, 4 de novembre de 2016

Literatura i ciència




Avui tenia ganes d'escriure alguna cosa divertida i vaig recordar una foto simpàtica que canviava títols de novel·les clàssiques anglosaxones afegint-hi algun tema de ciència. Em va fer riure quan me la vaig trobar i he decidit fer el mateix amb títols d'obres catalanes conegudes. M'ho he passat molt bé barrejant temes perquè les combinacions entre literatura i ciència són infinites. Aquestes són les que he triat:

- Tirant l'Ultraviolat
- Curial i Criogènia
- Te deix, amor, omega3 com a penyora
- Cristal·lografia del segon origen
- La plaça del neutró
- Termodinàmica Prim
- Cròniques de la biocenosi oculta
- El quadern tectònic
- L'auca del senyor Hidràulic
La febre d'ozó
- Mirall simbiòtic
- Laura a la ciutat dels Nutrients
- Camí de lípids
- Bearn o la sala electromagnètica
- Gegants d'àcid nucleic
- El perquè de tot biòtop
- Incerta astrobiologia


Podria haver seguit tota la tarda i fer una llista inacabable, però he decidit que ja havia jugat prou.

ezgif-com-save-1

*

dijous, 27 d’octubre de 2016

NaNoWriMo




- Què és això del NaNoWriMo?
Exactament és el Mes Nacional de l'Escriptura de Novel·la (‘National Novel Writing Month’).

- I què? De què va?
Doncs va d'escriure 50.000 paraules en un mes, és a dir, una novel·la -breu-; aquest és l'objectiu.

- Asdfghjkl!!
Sí, exacte, es tracta d'escriure cada dia a un ritme frenètic sense preocupar-se per la qualitat ni per la forma d'allò que s'està escrivint. Durant 1 mes (novembre) l'única preocupació dels participants serà escriure, escriure, escriure, escriure i escriure i escriure. La revisió ja la faràs en qualsevol dels altres 11 mesos.
És una manera d'obligar-te a escriure. Que escrius porqueria? No passa res, serà la teva porqueria i podràs amagar-la i no treure-la mai més del forat o cremar-la, si vols. Però segur que haver aconseguit el repte et farà sentir com una reina! A més et donaran un diploma i una insígnia.

- Però la qualitat pot ser nefasta...
Sí, segurament. No passa res, la idea és aconseguir escriure una novel·la, de cap manera es pot escriure una bona novel·la o fer literatura. I no és gens fàcil tampoc: el temps és molt ajustat i has d'escriure cada dia o tindràs una acumulació tan gran de feina que no podràs finalitzar el repte.

La broma va començar l'any 1999 quan uns amics, 21 en la primera convocatòria, van tenir la brillant i etílica idea de fer aquesta marató d'escriptura. Inexplicablement 17 anys després ha aconseguit una participació de més de 200.000 persones de tot el món. Al cap i a la fi em sembla una idea divertida i estressant alhora.

*Com ho veieu? Algú s'anima a participar en aquesta cursa boja d'escriptura?


RECOMANACIONS:
At NaNoWriMo, we provide the support, encouragement, and good old-fashioned kick in the pants you need to write the rough draft of your novel in November.
When you create an account, you’ll be able to:
  •  Plan your novel.
  •  Join a local group of writers and attend in person writing events.
  •  Receive online encouragement from staff and published authors.
  •  Access a worldwide community of writers in our online forums.

*

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Persecució infinita





Les persecucions són com els fils: hi ha persecucions infinites i infinites persecucions.


Hi ha fils més llargs que d'altres fils.
Hi ha infinits més grans que d'altres infinits.

I deserts que no estan deserts.
I deserts com fil.
Com un fil infinit.




infinit

  • Que no té fi, sense límit. 
  • Infinitament, moltíssim. 
  • En mat., més gran que qualsevol quantitat assignable de la mateixa espècie.
  • Inconcebiblement gran, immens. 
  • En gram., que no presenta morfemes de temps i de persona. 
  • Allò que és infinit.
  • Magnitud inabastable.
  • Signe que serveix per a designar aquesta magnitud.



diumenge, 9 d’octubre de 2016

Sobre els premis literaris




Diumenge gris i plujós: és un dia perfecte per llegir, escriure i mirar bases de premis.
Fa anys vaig decidir que només em presentaria a premis que acceptessin la tramesa d'originals per correu electrònic (o en paper si són breus o 1 còpia), així que no passaré gaire estona llegint-ne doncs malauradament encara són una excepció. Sí, any 2016 i encara ens demanen 273543 còpies de les obres en paper. Ridícul.
Només m'aturo a llegir, i potser a dedicar una entrada al blog, a aquells premis que demanin còpies en paper si són molt interessants/originals o bé són d'extensió breu (relat, poema o micro). Pel que fa als poemaris, només em sembla acceptable que demanin l'obra màxim per triplicat, que en poesia equival a uns 50-60 fulls. En canvi, enviar 6 exemplars d'una novel·la de 250 pàgines, més enquadernar i enviar per Correus..., quin malbaratament és aquest? Sense entrar en el tema dels premis que estan donats abans de començar a rebre originals. Per tant, si ho sumem, quants diners (i temps) estem llençant a la brossa en cada convocatòria on ens presentem?
He dit sextuplicat, però hi ha concursos que en demanen 9, sí, sí, n-o-u!! Quan intento multiplicar i sumar despeses em quedo així, com si m'hagués donat una aire...



I encara hi ha més presa de pèl: alguns demanen còpia en CD o llapis de memòria, declaració jurada, breu currículum i trajectòria professional, publicacions, talla de sostenidors, vacunes, grup sanguini, dia de la primera comunió, ungla de porc-senglar, saliva de monja, pèl de patilla de gitano, pols de banya d'unicorn i contrasenya de wifi. 
Tota aquesta absurditat té una solució molt senzilla: bases on els treballs s'enviïn per correu electrònic. Els membres dels jurats podran triar el format de lectura, ja sigui imprimint-se els treballs, llegint-los des del mòbil, o tauleta o ordinador o e-reader. Les opcions són múltiples i sobretot econòmiques per als qui vulguin participar.

Després del discurset, comparteixo les bases del Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana de Novel·la negra; un premi on només s'accepten obres a través d'adreça electrònica:

L’Associació en Negre, l’Ajuntament de Tiana i l’editorial Alrevés, a través de la col·lecció Crims.cat, convoquen el IV Premi Memorial Agustí Vehí, Vila de Tiana de novel·la negra que es regeix per les següents bases:


1-Hi podran optar novel·les originals escrites en llengua catalana que s’adscriguin al gènere negre.
2-L’extensió de les novel·les serà d’un mínim de 110 pàgines i un màxim de 280, escrites a doble espai, amb font Times New Roman 12.
3-La presentació dels originals es tancarà a les 12 del migdia del dilluns 28 de novembre de 2016.
4-Les obres es presentaran exclusivament per correu electrònic a l’adreça de correu associacioennegre@gmail.com. S’enviaran dos fitxers, un amb l’obra, sense signar, i un altre amb la plica corresponent on hi ha d’haver nom complet, mail, telèfon, adreça i DNI del participant.
5-Un cop presentades a concurs les obres no podran ser retirades ni modificades.
6-La novel·la guanyadora obtindrà un total de 2.000 euros, dels quals 1.000 corresponen a l’avançament de drets d’autor que es faran efectius en el moment de la publicació de la novel·la  per part de l’editorial Al Revés a la col·lecció Crims.cat i els altres 1.000 són aportats per l’Ajuntament de Tiana i s’atorguen en el moment de concessió del premi.
7-El jurat del premi estarà format per Albert Figueras, Àlex Martín, Anna Maria Villalonga i Sebastià Bennasar.
8-El premi es lliurarà en el decurs del festival Tiana Negra 2017, el 20 de gener de 2017
9-El jurat podrà resoldre qualsevol qüestió que no estigui contemplada en les bases.


*

dilluns, 26 de setembre de 2016

Per què fan bona olor?


Avui m'he despertat pensant en l'olor dels llibres, sobretot dels llibres nous. I m'he vist a la llibreria ensumant, sempre, abans de comprar. No m'agraden tots els llibres, però sí m'agrada l'olor que fan tots.

Avui m'he despertat pensant per què fan aquesta olor que agrada tant, tant que fins i tot es venen espelmes amb olor de llibre vell. I ho he buscat:

Per què fan bona olor els llibres? Per què fan tan bona olor els llibres vells?



Es veu que és culpa de la lignina, cosina germana de la vainilla. Té tot el sentit del món per a mi perquè la vainilla és una de les meves olors preferides, la base perfecta de tots els meus perfums.

*
 
 

dissabte, 10 de setembre de 2016

5 anys de Llengua de gat!


Avui m'he despertat amb un run-run al cap. Quin dia és? Quin dia fa anys el blog? Aaargh...!! Gairebé se m'apareix la verge de Montserrat dels renecs que se m'han escapat.




25 d'agost, quina data és aquesta... Sempre estic de vacances el 25, mai no la recordaré a temps! Per què vaig començar un 25 d'agost? Segurament perquè estava de vacances...




Un cop assumit que he oblidat un any més el dia exacte en què vaig començar a escriure aquí (el 25 d'agost, el 25, 25, a veure si sóc capaç de memoritzar-ho) he decidit que no passa res, m'he posat molt digna i retibada i he començat a pensar alguna bona idea per compensar-ho.




Però el matí ha anat passant entre núvols i quan ha sortit el sol m'he posat a suar. Amb aquesta calor no hi ha qui pensi. No se'm pot acudir res original per celebrar-ho!




Com no puc deixar passar ni un dia més per celebrar-ho, m'he entossudit i m'he posat davant l'ordinador amb el propòsit ferm de no aixecar-me fins que em visités la inspiració (o la xafogor).




Ho aconseguiré, ho sé, avui, ara! No m'aixecaré d'aquí fins que escrigui una entrada que em xifli amb una novetat!




De cop i volta se m'ha acudit repassar les seccions i pensar-ne alguna nova i interessant. Quina me'n falta...? Sobre què més puc escriure aquí? Run-run, run-run... Ja ho tinc!

Resultat d'imatges de gone with the wind gif



Avui queda inaugurada una nova secció de Literatura Juvenil! Ja puc anar a dinar i a celebrar els 5 anys de Llengua de gat :)





Fe-li-ci-tats!!




*

dilluns, 22 d’agost de 2016

Los del sud us matarem a tots





El llibre més divertit i políticament incorrecte que he llegit aquest estiu és Los del sud us matarem a tots, una novel·la publicada per Males Herbes no apta per a tots els gustos. Per què?

1. D'entrada que l'autor utilitzi un pseudònim i hagi creat un alter ego anomenat Valero Sanmartí indica que els seus escrits seran una crítica despietada a l'actualitat tant política com cultural com de qualsevol tema català que l'amoïni. Per conèixer el to que utilitza al llibre podeu fer un cop d'ull al seu blog Jo només follo a pèl (encara que des de 2014 no l'actualitza).
Per tant, el nom fals i la identitat desconeguda (amagada) fan que pugui escriure tantes barbaritats com se li acudeixin.

2. El llibre és apte per a nostàlgics vuitanteros. Està escrit d'aquella forma tant dels vuitanta de novel·la juvenil que ens posava dels nervis "Tria la teva aventura"; dels nervis per si a la primera tria et liquidaven i la història arribava a la fi en 5 minuts. Per això era inevitable fer una mica de trampa i mirar cap a les opcions que et donava per tal d'esquivar el final.
Recordeu aquell blau elèctric de la col·lecció? Jo me'n vaig cruspir uns quants quan anava al cole.



Doncs de la mateixa manera està escrit, i ens ho anuncia a la portada, com en els clàssics: "Tu ets el protagonista d'aquesta història, tria entre 36 possibilitats".

3. Es tracta d'una distopia violenta dels catalans dels sud contra els del nord (ens trobem al 2032), o sigui, si teniu la catalanitat a flor de pell o no us agraden les novel·les futuristes bèl·liques aquesta obra no és per a vosaltres. L'inici de la fi de Catalunya el presenta així: "El 2018 (...) Valero Sanmartí funda Los del Sud Us Matarem A Tots, partit xenòfob i revolucionari que instiga a un alçament de les comarques de Lleida i Tarragona contra la Catalunya Vella". A partir d'aquí, el caos.

4. Si sou sensibles a les crítiques de personalitats destacades catalanes tampoc el llegiu, us agafarà urticària perquè la llista de criticats és eterna: Vic i el vigatans, Barcelona, Lleida i els pagesos lleidatans ("No veureu mai ningú que martiritzi la terra amb la mateixa cruel eficiència que un agricultor lleidatà, que és capaç de servir-se de sulfats clandestins i de qualsevol mena d'agent químic sense regulació per exprimir la producció dels conreus, a pesar de les conseqüències devastadores que això pugui tenir per al medi ambient".), el nord i el sud, Andorra, tots els polítics, periodistes, grups de música, literats ("Josep Pla, a qui considerava el càncer més gran de la literatura en català, pare de la secta infecta de planians, que confonien la senzillesa amb la mediocritat, i inspirador també de la ressenya de menjars amb vel·leitats artístiques, filla bastarda de la literatura eròtica".), artistes en general, però especialment cruels són les aparicions del Ferran Adrià, la Bibiana Ballbè i el Gerard Quintana.
I evidentment no podia faltar l'auto-crítica en un exercici contorsionista de  meta-literatura: "El que tu escrivies ho podia fer qualsevol amb quatre insults, insatisfacció vital i un diccionari de sinònims", li deixen anar.

5. Quina és la clau de lectura, la intenció final després de tant anar amunt i avall, tants excessos? Fer paròdia de tot i de tothom, però sobretot de tot allò català intocable: "Tota actitud inflexible s'acaba convertint en paròdia", afirma en Valero en una de les frases més clarividents de tot el llibre.

*

diumenge, 7 d’agost de 2016

Els primers, primers petons de la Lyona





Una altra lectura estiuenca és Mis primeros primeros besos de la Lyona, un llibre amb intenció de recull, de diari personal de petons, com indica el títol. Del llibre el primer que crida l'atenció en veure'l són els colors pastel característics de la seva obra (si la coneixes): el rosa i el blau. Colors que fan d'imant per als seus seguidors.

- De què va el llibre?

L'autora deixa clar l'objectiu d'aquesta obra tan personal: "De vegades tinc la sensació que se m'escapen els records. No volia oblidar-me'n de cap. Així que els vaig tancar aquí".
Per tant, estem davant un curiós i divertidíssim recorregut pels primers petons de l'autora, els primers que fa a diferents persones (o personatges); una galeria petonil que viatja des del primer petó que es va fer -a l'escola quan tenia 5 anys-, fins al darrer, en acabar d'escriure'l.
Hi ha molts tipus de petons: curiosos, surrealistes, apassionats, alcohòlics, innocents, desesperats, suats, desitjats, llargs, misteriosos, sensuals, musicals i fins i tot algun d'imaginat/somiat.
Com la Lyona és il·lustradora totes les anècdotes estan explicades de forma detallada amb dibuixos inclosos. La sensació que se'n desprèn és la d'assistir a una gran petonejada des d'una perspectiva de voyeur total doncs ens explica i il·lustra tots els detalls de cada trobada. Sempre amb molt d'humor.





Al final hi ha un "Manual besil", és a dir, informació extra de com fer petons, bons petons. La Lyona ens explica com posar els llavis, les dents, la llengua, les mans i el cap; unes indicacions molt útils (i catxondes) per a aquells que s'inicien en el món dels petons.


Tipus de petons


Lyona



*

dissabte, 23 de juliol de 2016

Tsondoku




Fa un temps vaig ensopegar amb una paraula japonesa molt interessant. Ja sabeu que els japonesos són molt així de tenir paraules per a tot. La parauleta és Tsondoku i no n'hi ha cap en català (no castellà ni anglès) que signifiqui el mateix: comprar llibres i no llegir-los, sinó amuntegar-los, apilar-los en prestatgeries, al terra o en tauletes de nit. A qui no li passa? A mi molt, massa. Tinc piles escampades i les vaig movent i variant, enganyant-me visualment a mi mateixa, de fet; llibres i llibres nous, llibres i llibres que vells, llibres llegits, per llegir, per comentar, per rellegir, per col·locar, per repassar, per rebuscar... Tot un art això meu. I ara que tinc vacances m'he proposat desfer-me de les piles, no de totes, o si més no, liquidar-ne algunes abans de tornar a entrar a una llibreria. Quin vici tinc, sisplau! Llibreries del món, i sobretot, llibreries que tinc a prop: deixeu d'alimentar-me el tsondoku.

*

dimecres, 20 de juliol de 2016

Ombres franceses





Una novel·la breu, avui: Ombres franceses d'Anna Carreras i Aubets, editada per El Cep i la Nansa (2016).
De què va?
En resum, i sense fer spoilers, la Juliette Lavelle és una jove parisina que estudia a la Sorbonne on un professor fastigoset per l'al·lèrgia nerviosa que li esquerda la pell, en Paul Lippman, la mareja i li agafa mania perquè ella és molt culta i sovint el corregeix. Ella l'ignora molt durant tota l'obra, però al principi li fa una mica la guitza ja que s'ha presentat a un premi literari d'on n'és jurat. I ell ho sap i li jura, cridant, que no el guanyarà de cap manera, per molt bo que sigui el seu conte. Així comença la intriga que es mantè al llarg de tota la història: guanyarà el premi? S'embolicarà amb el poeta? Qui l'espia? Aquestes són les ombres que recorren el llibre.

És una història que enganxa i que es llegeix de pressa, massa i tot, doncs ens quedem amb ganes de saber com els hi va als personatges, un cop tancada la trama
Com hi ha força comentaris sobre aquesta obra, i l'autora n'ha subratllat també les claus de lectura, destacaré aquells elements que ningú no ha comentat i que són els que m'han cridat l'atenció.

- El narrador triat és un narrador omniscient que ens dirigeix la mirada per tots els racons dels pensaments de la protagonista i del personatges secundaris. Una tria arriscada perquè amb aquesta focalització es corre el perill de resultar massa controlador.
Els primers capítols són una aternança entre el punt de vista de la Juliette i el del seu professor, en Lippman. Aquí podem veure el contrast entre la tranquil·litat d'ella i el nerviosisme creixent d'ell, dues característiques definitòries dels personatges, de les seves accions, de les seves manies i de la història, que es fonamenta contínuament en les dualitats: "...tota qüestió es pot disputar des de dos punts de vista i amb la mateixa força". La Juliette (i l'autora) defensen fermament una visió dual de tot el que existeix.

- El simbolisme: és evident en els noms. La protagonista es diu Juliette, un nom que ens transporta inevitablement cap a un dels personatges més romàntics de la literatura, la Julieta de Shakespeare; i de cognom Lavelle= la bella, sens dubte. I on viu?, a París, la ciutat de l'amor.
El seu antagonista, el professor Lippman= l'home-llavis, tot i que es caracteritza per tenir-los prims i això és sinònim de persona de qui no et pots refiar. Segurament el cognom aquí és per subratllar-ne la mancança.
El nom del poble on es troba la jove amb el poeta es diu Plaisir. Per tant, el plaer dels sentits, de la trobada s'anuncia. El poeta que ella admira i desitja es diu Georg Frieden; primer no hi vaig veure cap tret simbòlic, però quan avança l'acció es pot descobrir un lligam: decideixen escriure un llibre a quatre mans i posen nom als protagonistes. Ho fan com un joc de dualitats que els representa i els anomenen Justine (ella actuarà de la forma més justa, sobretot amb ella mateixa i els seus sentiments) i Gregor. Gregor, no podia ser un altre nom: el d'un gran escarabat.
On més fort es percep el simbolisme és en la preparació del dinar que fa la Juliette mentre espera el Georg a dinar: "Per postres, com que no sap si en Georg prefereix els maduixots o les figues, ha pensat que prepararà dos plats". Les maduixes (llavis) i les figues són dos elements recurrents en la cuina i en el cos femení. "Una estona abans de servir-ho, abocarà la resta de maduixots al plat i hi vessarà el líquid lletós per damunt".

- Els recursos estilístics. Són nombroses les comparacions i metàfores (en lloc de símbols, també) a més de les referències a escriptors/es, cantants, pintors..., al llarg de la novel·la. Però en vull destacar només una frase, una personificació de la ciutat/Universitat que m'ha transportat directament a aquella altra que va fer Clarín sobre Vetusta al començament de La Regenta: "La heroica ciudad dormía la siesta". En canvi, l'Anna, en destaca tot el contrari: la seva activitat. El capítol quatre de la  primera part comença "La Universitat de la Sorbonne es lleva amb el brogit habitual".

Una recomanació perfecta per aquests dies; un llibre ideal per portar a la bossa de camí a la platja, al tren, a la muntanya: només 114 pàgines plenes de desig i d'altres passions que haureu de descobrir.

*


diumenge, 17 de juliol de 2016

Ultraviolència





És estiu, fa molta calor i em ve de gust recomanar llibres aptes per indrets de 30 o més graus. Trio llibres que m'han agradat llegir en aquesta època, lectures diferents si puc, originals i fresquetes. De veritat que no em bé gens de gust llegir Borges amb aquesta calorassa.

Avui recomano el darrer que m'he llegit: Ultraviolencia de Miguel Noguera,reeditat per Blackie Books pel seu 5è aniversari.
Tinc clar que és un llibre peculiar i no apte per a tots els gustos. D'entrada, el títol fa respecte, serà un llibre violent? La paraula "Ultraviolència" fa referència als actes de violència extrema sovint sense justificació i amb víctimes escollides a l'atzar. Aquesta paraula la va utilitzar per primera vegada Anthony Burgess a La taronja mecànica (1962).
Però el llibre d'en Noguera no va d'això, exactament. Per començar, no estem davant d'una novel·la sinó d'històries breus en forma de pensaments, d'idees que l'autor va desenvolupant i compartint amb el lector, acompanyats de dibuixos representatius. De fet, és habitual trobar peus de pàgina que són una crida i un intercanvi d'opinió amb un lector potencial. 
El que ens presenta l'autor són situacions violentes, és a dir, incòmodes per al lector que en realitat tenen la intenció de provocar el riure. Ell mateix ho afirma en el relat Pantalla gigante:"...este libro es para reír y para soñar,no tengáis miedo".
Les situacions són incòmodes perquè toca tots els temes inadequats, políticament incorrectes i passats de rosca, i a sobre ho fa de forma grollera i transgessora. Més d'una vegada ens avisa de la poca-soltada que descriurà, però acaba passant-nos la pilota i afirmant que "...si has comprado este libro y has llegado hasta aquí es que te gustan las guarradas y las idas de olla, je, je".

Quins són, doncs, els temes recurrents del llibre?

1. A més de riure's dels temes clàssics recurrents com ara el sexe i la religió, a Ultraviolència trobem molts elements escatològics: Mierdas de gato, Pedir que te dejen terminar la putada, Ano inmaculado, Pipí chulo, El espíritu de la Orina, Pedo al cien por cien, tots ells tenen protagonistes ben pudents. També n'hi ha d'altres on no se'ns avisa al títol, per exemple, el d'un senyor d'una cafeteria i un cagarro o un altre amb un vell salsitxer i la seva flema.

2. Malalties o tares diverses: apareixen personatges singulars i tarats, o sigui, freaks de la vida quotidiana. Per exemple, hi ha un paio amb una malaltia que només el deixa parlar xiuxiuejant; espies que espien els qui espien; homes lletjos fins a l'extrem de fer por; vells que empenyen culs; una dona que rep visites amagada sota l'escala; gent que juga a aguantar taules amb el front..., entre d'altres bèsties d'aquest univers particular.

3. L'absurd o situacions surrealistes: sovint la gràcia de la història es troba en l'absurditat de la situació plantejada o en la seva inversemblança. Verruga temporal; Viejo a la fuga; Tu ídolo en el zapato; Facha no, lo siguiente; Respetemos al viejo poeta; Ir montado en un zorrito. Els títols són reveladors.

4. La violència: n'hi ha perquè és incòmoda; no podia faltar. Puñetazos en la cara de un perro; Sentadilla tràgica; Viejas wrestlers; La idea más triste del libro. Les històries que la contenen també ens n'avisen d'ella als títols.

Per últim vull destacar la darrera història: un relat meta-literari titulat Ya estoy mejor, on el tema és aquest llibre i el lector que el llegeix. L'autor així li fa un tomb més a tota la bogeria que ha escrit, tanca de forma circular l'obra i de nou ens assenyala com a protagonistes.
Ultraviolencia és un llibre de poc més de 300 pàgines que se'n refot de tot i que es llegeix ràpidament perquè desitges passar pàgina de pressa per descobrir quina és la següent animalada que se li ha acudit a l'autor.

Un tastet:







*

dilluns, 11 de juliol de 2016

Raquel Boucher, molt alien




Avui vull presentar-vos la Raquel Boucher(1992), il·lustradora i artistassa que va néixer i es va criar a Ciutat Reial (al peus del Parc nacional dels Cabañeros) fins al 2010 quan comença a estudiar a la Universitat de Còrdova.
La Raquel dibuixa des d'abans de tenir consciència però professionalment no fa tant, esclar. Ha exposat la seva obra en diferents ocasions a Granada, Sevilla i Còrdova; a més ha il·lustrat llibres de diferents autors (2013-2016).
Jo la vaig conèixer per la xarxa, de casualitat. Un dia vaig ensopegar amb les seves històries en 3 síl·labes i em vaig fer admiradora, seguidora i fan total: 





Mirant el seu blog per descobrir la seva feina em va semblar que el seu estil era tan proper al meu, en escriptura, que no podia evitar demanar-li una col·laboració. I què vaig fer?, doncs posar-me en contacte amb ella i demanar-li si li venia de gust fer-me il·lustracions d'alguns dels relats que tinc enllestits en un volum. De seguida vam connectar. I he de confessar que ha fet un treball mag-ní-fic perquè és una artista e-nor-me.
I ara què? Ara toca esperar que es publiqui el llibre per gaudir de la seva feina. D'acord, com l'espera podria ser eterna, de les 10 que m'ha fet, us en deixo una aquí:



A ella la podeu seguir per les xarxes, us sorprendrà!

*

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...