Totes les nits, en gitar-me, guaite
amb dolor aquella fotografia amagada
dins un gran llibre. Amb les lletres,
amb el gest congelat del somriure
vaig endut per camins i riberes; guaite
solcs i collites, i el vent com un plant
contra les roques. T'imagine, Ofèlia,
saltant entre els canyars amuntegats
de tiges. Dempeus et lleves les sabates,
m'allargues una mà amb gest funest
i el coll entre les algues. Amarg em desperte,
tot nafrat i plens de pols els llavis.
*De Les randes del paradís
M'agrada el personatge d'Ofèlia, m'inspira també. Al meu llibre "London" Ofèlia hi té dos poemes.
ResponEliminaquina engoixa rak...tenir els llavis plens de pols es el pitjor q et pot passar tuuu ...mira t'escriure un poemet q tinc del meu avi q vam posar a la seva esquela per q li facis arrivar a la ofelia rak :
ResponEliminaAmor , amor
encens sublim
perfum q al cel
s'enfila.
Divina flor
gaudi i germanor
que ens porta al cim
amb joia i vida.
Josep Balaguer