Converses de tren

Al tren, dues dones van parlant dels seus assumptes. Una nena avorrida del viatge les acompanya i comença a queixar-se.

Nena: Pfffff... Sempre parleu de pel·lícules...

Mare: No és veritat, nena, també parlem d'animals.

Nena: ...

Tieta (la segona dona, ja que la Nena l'anomena "tia"): Riu.

Nena: Mama, el viatge de tornada és més llarg que el d'anada (ho diu amb tal contundència que em fa interessar-me en la conversa).

Mare: No filla, el viatge és igual de llarg, però t'ho sembla perquè tens ganes d'arribar a casa (resposta intel·ligent i típica de mare).

Nena: Que no mama, no és per això; el viatge és més llarg, de veritat.

Llavors deixo d'escoltar-les perquè sé que la mare no té ganes d'explicacions filosòfiques sobre l'espai/temps i canviarà de tema. Jo, en canvi, em poso a pensar en si les vies de tren s'arronsen i s'allarguen, i decideixo que no, que és la percepció que tenim del temps, diferent en cada moment, diferent per a cada persona, la que va canviant, encara que la nena cregui tot el contrari, per això mira per la finestra, més avorrida i cansada que fa uns minuts, convençuda que les vies són més llargues quan tornes cap a casa.

Hi torno a pensar i ja no estic tan segura..., potser ella té raó i les vies canvien de forma, poden estirar-se com un xiclet, com les línies de les mans.

I sempre ho farien quan tornem, cansats, a casa.

*