divendres, 5 d’octubre de 2012

A la cuina


Arraulida al fons de la cuina, amb l’esquena contra les rajoles blanques i fredes de l’última paret, vaig aprendre que en el fons estava sola, que la vida és com una habitació buida, potser com una cuina nova, sense estrenar, i que ens hi movem a dins, en desordre, mentre esperem que les ciutats es tornin blanques i que les papallones volin al capvespre en un autèntic estiu sense límits.
No vaig poder encendre el forn, ni bullir l’aigua; no vaig aixecar els ulls de la forquilla brillant, la mirava una i altra vegada, amunt i avall amb un ull obert i l’altre tancat. De sobte la veu metàl·lica de ma mare em va fer reaccionar, aixeca’t del terra, nena, i ajuda’m a parar taula que anem a sopar.
Les aromes avançaven pertot arreu i ho aixafaven tot.
Llavors vaig desitjar tornar-me transparent i morir-me cuinant.
Dins d’una gran cuina, el temps sempre és silenciós.




*

1 comentari:

  1. Doncs fas be d'anar-te mentalitzant amb el rollo cocinillas raky jejeje en tens per rato ..jo la cuina cada dia la odio mes ...aixo si m'agrada jalar be..conec un lloc a esplugues q per 10´5 fan un super menu tipus cuina mei hoffman y la xef es una noia q no ho sap pero es la noia dels meus somnis 31 anyets positiva feliça ..y no.. una increible professonal ,crec q em fare un pressupost per anar-hi 4 o 5 cops al mes.. s´ha de gaudir tambe tu ...abraçada ...fins aviat!!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...