diumenge, 19 de gener de 2014

Vent

M està sola al centre del vestíbul. Ha arribat aviat i ha aparcat el cotxe una mica lluny per passejar una mica abans d'arribar. No sap si esperar allà fins que ell arribi -li va prometre que sí, que avui podria escapar-se abans del treball i seria puntual -o demanar una habitació. I cava. I maduixes. Avui fa tres anys.
A la bossa porta un petit estoig daurat amb tabac, el mòbil, un pintallavis, les claus, mocadors de paper, i un pot de purpurina. Comprova per enèsima vegada que el telèfon està encès, que té bateria, que hi ha cobertura, que no hi ha cap missatge i surt a fumar. Encara fa calor i bufa més fort el vent. Amb cada calada se li escapa un sospir mentre es pregunta per què està una altra vegada així, recolzada a la paret d'un altre motel barat, esperant la destrucció (o l'amor). Tot d'una es fixa en un petit objecte que se li acosta volant per l'aire. No és un paper, no és una fulla, no és una bossa de plàstic. Que estrany, són unes calces que van dibuixant siluetes perfectes al cel com lletres. No s'aturen, passen de llarg, segueixen volant i escrivint. Gairebé ha pogut llegir una paraula, dues, una frase... De sobte llança el cigarret, entra de pressa a l'hotel, escriu una nota, li dóna al recepcionista amb quatre indicacions de per a qui és el missatge i marxa. Se'n va del motel (comprovant discretament que porta calces) abans que arribi ell. 







*

2 comentaris:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...