divendres, 21 de juliol de 2017

Tres poetes VS tres poetes





Fa temps que volia fer una comparativa entre poetes homes i poetes dones, entre poemaris en català recents i poemaris en castellà recents també. I avui, deprés d'haver triat i remenat i llegit i comparat entre llibres i autors/es que m'han semblat subjectivament similars, exposo: 

1. Comparació entre 2 obres que són la primera publicació per a dos autors joves:
Cuaderno de campo de María Sánchez (La Bella Varsovia, 2017) VS Fam bruta de Guillem Gavaldà (La Breu, 2017).






Cuaderno de campo està ple de vida, de terra, de família, de tradicions que encara resisteixen en alguns llocs:
"En los bordes de la herida/ ¿quién alimenta a quién?"; "las aves y este cuerpo siempre buscaron la caída"; "Mientras os lloro,/ mientras con mi cuerpo/ os doy de comer."; "Aquí/ a los que no ven el mar/ se les reconoce/ porque siempre/ llevan/ una espiga/ clavada/ en el pecho".
Uns poemes exquisits amb una mirada autèntica, gens ensucrada, sobre la vida i la feina que malgrat tot encara perdura en alguns pobles del camp. 

Fam bruta (1r premi Francesc Garriga) també està ple de vida, vida com un abisme, una vida sotmesa al pas del temps:
"Rebrota el cos/ mentre et creix un hort a les/ cames"; "La carn escup la molsa/ de la gruta del teu cos."; "estar fet de fam/ per mamar del terra."; "Rebentem, estem aquí, a l'abisme,/ despullats, com si fóssim/ nostres."
Uns poemes breus i crus que són també una reflexió sobre quin serà el final de la vida: "Les mans es/ corquen,/ per ser compost de plantes, que/ dus al ventre."


2. Comparació entre dos llibres d'autors consolidats i reconeguts:
Malgastar de Mercedes Cebrián (La Bella Varsovia, 2016) VS Tòtem ordre d'Albert Garcia Elena (Bromera, 2017).





Malgastar és una mirada irònica sobre l'actualitat, un punt de vista àcid, original i de vegades adolorit, tan propi de la poesia social:
"la idea de libertad/ se encuentra bajo el forro del abrigo."; "como hace varios días/ que no oigo a mis vecinos,/ me estoy probando ropa/ oscura para su velatorio."; "Ocurrió una catástrofe: unas manchas/ de chorizo en la moqueta beige"; "No todo brillo es bueno: se evitan los destellos/ feos que aparecen/ en las perneras de los pantalones."
Un versos que també ens fan somriure i que funcionen com un toc d'atenció, com una petita clatellada que ens desperta, que ens treu de la monotonia.

Tòtem ordre (Premi VAE de poesia 2016) va més enllà: és una patada directa a l'estòmac, una crítica dura a la societat actual, al present que ens ha tocat viure. I ho fa amb un ritme frenètic d'imatges i de versos en prosa que de tant en tant també ens arrenquen un somriure, o una ganyota?:
"el ritual d'enfonsar-nos en la metàfora se'ns ha anat de les mans de tant tallar-nos-hi les venes."; "és totalment imprescindible que després d'una hora en comenci una altra?"; "la recta més curta entre dos punts no pot ser altra cosa que la distància."
La intenció del llibre és sobresaturar-nos amb la velocitat que aconsegueixen les paraules, les metàfores, i treure-li la màscara a la tradició: "m'insulta el nou i me n'anestesia el vell."


3. Comparació entre 2 llibres reconeguts amb premis merescudíssims d'uns autors molt valorats per la crítica:
Ficciones para una autobiografía d'Ángeles Mora (Bartleby), Premi Nacional de la Crítica 2015 VS Morir com un riu de Josep Maria Fulquet (Proa), Premi Miquel de Palol 2016.





Ficciones para una autobiografía passeja pel passat de l'autora amb nostàlgia, unes vegades, i amb ironia, unes altres, i també pel present. O sigui, ens ofereix tota l'experiència que ha anat acumulant amb el temps de la forma més lírica. A més insisteix en la idea de fingiment i d'invenció que té tota autobiografia:
"Busca dentro de ti/ las luces que más arden."; "La vida es como un río. Y me lleva."; "Si he perdido mis años/ y las rojas hogueras ya tiritan,/ azules, a lo lejos."; "Es la hora de la siesta, yo tengo pocos años/ y una ventana al campo donde el sol se pasea." 
Al llibre també té temps de reflexionar sobre la poesia i sobre el fet d'escriure'n:
"La poesía no mata, pero encuentra/ la punta de su flecha."; "Escribir es un vicio que nunca se detiene."; "La poesía, como el amor,/ se escribe cada día."

Morir com un riu té una visió desencantada d'una realitat freda i crua on també apareixeran alguns records de l'autor. Des del primer vers ens indica quin és el seu objectiu: "Només hi havia el tel vibrant de l'aire, el tel vibrant/ de l'aire, repeticions de coses ja sabudes,/ i l'àrdua comesa de refer un paisatge desolat". Per tant, això és el que hi trobarem, les repeticions de paisatges, de llocs, de fets coneguts, i la intenció de refer el paisatge desolat a través dels versos:
"Som exiliats d'una terra natal que s'ha fet mite,/ construcció mental, quimera."; "Inhòspita ciutat, ciutat buida de somnis,/ on els trens vomiten la seva càrrega d'humanitat/ sufocada"; "Transeünts sense ombra, caminem per carrers ignorats/ respirant l'aire estancat i brut que emana/ d'àvides boques negres i dels circuits infinits de l'obscur."
En aquest cas també apareix l'escriptura, la qual li servirà per frenar la devastació del temps: "Només en el silenci, en el full blanc/ del poema, pots intentar posar fre -sense mentir-te-/ a la devastació del temps i de la vida."
A més, aconsegueix que el ritme dels versos flueixin com un riu: "En la remor del vent, en la boira que plana damunt l'onada/ extrema, anem a les palpentes cap a un futur sense destí."


*Qui guanya el combat, elles o ells?

*

2 comentaris:

  1. No he leído ninguno, pero por las reseñas el primero que me apunto es el de Malgastar. A ver qué tal está :)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...