Et recorde cada nit de pluja.
Com un antic ritu
sec davant el vell piano
gravat amb profundes fissures
com grotesques punyalades.
Les gotes, com batecs,
em fan de diapasó.
Inicie els moviments de les mans
damunt la pell d’alabastre.
Les pulsacions furtives,
les notes d’estranyes cadències
i els retrunys em traslladen
a aquells dies on em reconec
submís, talment un dòcil esclau
vers el teu llit corrupte. Avui,
aquí, instrument i jo som u
malgrat els meus dits buits,
maldestres, carregats d’absència.
*
M has fet fer un flaix back a quan la meva avia em va ensenyar un troç de la para elisa a dues mans...la meva avia encara alucina q pugues coordinar minimament les dues mans....el secret..el coordinar es un click q costa molt pero quan s aconsegueix pots aprendre a tocar amb mes facilitat tots els intruments...
ResponElimina