diumenge, 5 d’agost del 2012

Màquina d'afaitar

La cap del departament va entrar tard i sense afaitar. Tots la vam mirar ja que corria d'un costat a un altre preocupada pel vestit tacat i en canvi no s'adonava de l'ombra que recorria el seu rostre. És postissa, va dir en Gómez, avui és dijous de Carnaval. És seva, va afegir el Fernández. Jo l'observava des de la meva taula i no encertava a decidir si era falsa o autèntica. La cap no era gaire carnavalera, més aviat tot el contrari; és una persona molt seriosa i ni tan sols li agraden les bromes. Així que em vaig decantar per pensar que era de veritat. Ningú no s'atrevia a dir-li res. Poc després la cap ja estava més tranquil·la, amb la seva camisa de recanvi i els cabells repentinats i recollits amb uns clips. I es va posar a treballar. Jo no podia deixar de mirar-la de reüll. Em produïa una estranya sensació, alguna cosa entre la pena i el riure. Entre els companys corrien rialles i rumors, i ningú no gosava a assenyalar-ne les barbes. Va ser la secretària del departament de Logística qui li va apropar un mirallet amb la mà tremolosa. Tots ens vam témer el pitjor, pobre secretària. No miràvem cap al despatx però escoltàvem amb atenció i no se sentia ni una tecla. No sortia ni un soroll d'allà. A la fi la secretària va sortir amb el cap alt i mig somriure, i a continuació es van tancar les cortinetes i un recognoscible Brum Brum de màquina d'afaitar va rugir al seu interior.

*

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada