dijous, 17 d’abril de 2014

Alice Munro

Tenia moltes ganes de llegir contes de l'Alice Munro, no la coneixia. Com que va guanyar el premi Nobel 2013 les llibreries s'han omplert d'obres seves. M'encanta que hagi guanyat el premi una escriptora, canadenca, i a més, de relat breu, i no el típic novel·lista, com cada any. 
Al final, entre tanta obra, vaig escollir Mi vida querida (Lumen, 2013) convençuda que qualsevol dels que hi havia pertot arreu seria una bona tria. I ho va ser. Em va sorprendre i seduir des del començament: l'Alice escriu i descriu històries quotidianes que tot just comencen o precisament s'acaben amb el relat, sobre la infantesa, sobre viatges, sobre l'amor, sobre moments tràgics o decisius..., i sempre ho fa amb la calma i serenitat del qui se sap derrotat.
Derrotats. Derrotats i decebuts per la realitat. Aquesta és la sensació que em queda cada vegada que acaba un dels seus relats.
El seu estil és suggeridor i directe, amb comparacions tan potents com aquesta: "Y como una cuchillada corta la carretera un amasijo de esas rocas que ya me parecen familiares, hierro ensangrentado entre lajas de granito".

Cal llegir-la, molt. I crec que encara que només hagués escrit una imatge tan potent com aquesta es mereix tots els premis:
"Antes de llevarme a casa tiró por la nieve todas las galletas, todos aquellos corazones rojos, para alimentar a los pájaros del invierno".










*Ambdues cites pertanyen al relat "Amundsen".


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...