diumenge, 18 de maig de 2014

Recorda

M surt de casa com un encanteri per recordar. Recorda que ha estat tres vegades més feliç del que esperava, recorda el desordre de les mans i la certesa de la seva mirada; recorda que un dia va ser la jove de la finestra, la desconeguda, la dona ideal. Recorda que ara els dies són com dards, com ciutats buides, com decorats falsos, i es recorda una mica vella i grassa.
De vegades M té malsons i quan es desperta els recorda; recorda el gat de carrer que li parla, els avions que sempre s'enlairen i mai veu aterrar, i la badia de Tòquio, cada nit més negra, més sola, més profunda. La badia cada dia més com ella.
Però el que no recorda és si algú la va estimar per sempre, si va visitar el paradís o si algun cop es va enfonsar com una pedra (no ho recorda..., no ho recorda!). Per això ara passeja sola per tots els carrers i quan es cansa, recorda; recorda els silencis de la foto en blanc i negre, la foto de la platja, recorda la bicicleta que va abandonar a la sorra i el contorn dolç de les seves petjades llunyanes. Recorda que ja no la recorda, la platja, el lloc que creia més bonic del món, amb la seva silueta dissenyada a la sorra. I les agulles de l'horitzó, també les recorda, i recorda el lloc exacte on es van aturar les seves mans, el lloc de la ferida, els llavis com ponts que li van salvar una vegada la vida. Tot això encara ho recorda.
Després, M torna cap a casa i quan entra es pregunta si algú la recorda i, sobretot, si encara estarà l'escala recolzada a la paret.






*

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...