Al febrer a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar El meu amor Sputnik / Sputnik, mi amor de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949).
Murakami és un autor força conegut ja que és un dels habituals a les llistes dels possibles guanyadors del Premi Nobel de Literatura any rere any, però encara no l’ha aconseguit.
Les novel·les de Murakami són especials, tota la seva narrativa ho és i per això hi ha dues possibilitats quan ens endinsem en el seu món literari particular: o t’atrapa o et disgusta, o t’encanta o t’avorreix, però de ben segur que mai no et deixarà indiferent.
L’argument:
Aquesta novel·la ens narra una història d’amor entre tres personatges que viuen a Tòquio: el narrador, un jove professor de qui no sabem el nom, Sumire, amiga del protagonista de qui s’enamora, i Myû, una dona a qui la noia coneix per casualitat en un casament i de qui s’enamorarà quan la que contracta per fer algunes feines senzilles a la seva empresa de vins. Per tant, els tres personatges es busquen i intenten trencar aquesta persecució, aquest cercle d’atracció sexual i amorosa no corresposta. L’acció es precipita quan, en un viatge de feina per Europa, Sumire desapareix en una petita illa grega. Myû trucarà al protagonista perquè vagi fins allà i l’ajudi a trobar-la.
Temes que van sortir a la conversa:
Primer comentem el títol de la novel·la. Sputnik significa company de viatge i sorgeix d’un malentès (en lloc de ‘beatnik’ Myû diu ‘sputnik’ per a referir-se als escriptors que li agraden a Sumire), però s’acaba convertint en una metàfora, en un símbol dels personatges, tan solitaris com el satèl·lit rus, i en un resum de tota la història: “Unos solitarios pedazos de metal en la negrura del espacio infinito que de repente se encontraban, se cruzaban y se separaban para siempre. Sin una palabra, sin una promesa”.
Tot seguit destaquem les descripcions i com aconsegueixen crear una atmosfera perfecta que transmet un munt de sensacions diferents.
També parlem del realisme màgic que hi apareix. Hi ha elements màgics, extraordinaris, inexplicables tan típics de la seva narrativa, com per exemple el desdoblament de la Myû (“... mi ser se escindió de forma definitiva en dos”.), o el fet que se li tornés tot el cabell blanc de cop, o la mateixa desaparició de Sumire. El protagonista té la idea, la hipòtesi, que Sumire ha passat a l’altre costat, com si fos l’Alícia a través del mirall: “Sumire ha atravesado el espejo, ha pasado al otro lado”. Per què no? Comentem, entre totes, què creiem que li ha passat a aquest personatge desaparegut i coincidim en què hi ha diverses interpretacions possibles, doncs el final de la novel·la és obert.
Parlem del tema central, l’amor (i l’enamorament), en aquest cas sempre unidireccional, circular, i també de l’amistat. Són els dos eixos de la història perquè són sentiments molt especials que uneixen i alhora separen els personatges: “En la vida de las personas hay una cosa especial que solo puede tenerse en una época especial. Es como una pequeña llama”.
Un altre element característic i fonamental en la seva obra és l’aparició de la música i la literatura. Aquí la música que s’escolta és música clàssica europea i recorre tota la trama; segons quina sigui l’acció o l’estat d’ànim dels personatges, les cançons que escolten són d’un estil o d’un altre. Per tant, la música també serveix per a caracteritzar-los (“Igual que me sucede contigo cuando hablo de novelas, con Myû podría estar charlando indefinidamente de música”).
Comentem que aquestes dues activitats, escoltar música i/o llegir llibres, no són activitats socials, sinó solitàries, com ells tres. Tres personatges incomunicats dins una ciutat tan enorme com Tòquio, i envoltats de milions de persones.
Tot i la incomunicació evident, hi ha una frase que serviria com a resum de tot el que passa. Una frase sobre la qual Sumire reflexiona: “Cuando te disparan, sangras”. No ens aclareix la misteriosa desaparició, però ens fa pensar i repensar.
Abans d’acabar, insistim en el joc que fa l’autor entre ficció i realitat, a més d’afegir a l’argument l’arriscat món dels somnis (Lo que se debe hacer es soñar. Soñar y soñar. Entrar en el mundo de los sueños y no salir de él. Vivir allí eternamente. (...) La realidad es distinta. La realidad muerde. La realidad. La realidad).
En definitiva, és una novel·la molt recomanable que té diverses capes de lectura, el misteri d’una desaparició i múltiples interpretacions que no deixaran indiferent cap lector.
Un altre misteri per resoldre seria per què ens agrada tant Murakami (als qui en encanta)?
*
