dijous, 15 de gener de 2015

Feliu Formosa ha fet 80 anys





En Feliu Formosa ja té 80 anys. Va escriure, fa temps, com pensant en ell mateix i en el pas del temps, dels anys: "i jo, que m'he sobreviscut/ fins al punt de sentir-me ja un intrús/ de mi mateix.
És és poeta, traductor, dramaturg, assagista, actor, director escènic, premi Nacional de Cultural i creu de Sant Jordi (entre d'altres premis i reconeixements), però jo el recomano sobretot per la seva poesia: Llibre de meditacions, Al llarg de tota una impaciència o Centre de brevetat, per exemple, en són representatius.
Vaig tenir la sort i el gust de veure'l i escoltar-lo fa uns anys a Vilanova en les jornades poètiques "Literatura i Ciutat". Em va apassionar.
Crec que és un autor prou conegut i que no calen gaires presentacions, però podeu consultar més sobre ell AQUÍ. També en aquest recent article que en Jordi Llavina li dedica a La Vanguardia:



FELIU FORMOSA
Jordi Llavina
El poeta, home de teatre, traductor i dietarista Feliu Formosa acaba de fer vuitanta anys (els va coronar al setembre passat, de fet). Aquest nostre és un país de poetes. I sort en tenim, d’ells! Però hi ha un desequilibri descoratjador entre la importància real que té l’obra de molts dels nostres lírics per a la cultura pròpia —i la importància que ha tingut, també, en el que se’n diu, pomposament, la construcció de l’imaginari del país— i la presència d’aquests autors, de la seva obra, en la realitat catalana, que avui dia tendeix —i deixeu-me que faci servir un eufemisme— a l’analfabetisme i l’estultícia. Molts catalanets de pro que s’omplen la boca dels conceptes de país i ambició nacional tracten la cultura amb una rotunda indiferència (o, encara pitjor, amb una displicència orgullosa): la consideren, com diria ma mare, la xeringa de l’hospital. Hi ha un poema de Formosa, del llibre Albes breus a les mans, que usaré d’una manera totalment interessada (esbiaixada, com se’n sol dir ara): “A casa nostra, / hem deixat de fer pans amb les pedres / i tenim pedres a les mans”. ¿Eh que m’explico?
Feliu Formosa és, per damunt de tot, poeta. Fa molts anys, quan vaig llegir el seu Llibre de les meditacions i hi vaig subratllar aquests dos versos: “Guarda’m aquest moment: / me’n parlaràs un dia”, jo no sabia que el consell del sabadellenc m’acompanyaria sempre, i que, molt temps després, el continuaria recuperant com a colofó recurrent d’algunes experiències memorables. És per a això que serveix la poesia de veritat: per fer-nos conscients que la nostra existència, a diferència de la digníssima existència d’un pollastre o d’un ficus, pot tenir una dimensió memorable. Vivim el goig, i sabem recordar-lo (ens cal recordar-lo). I el dolor, encara més que el goig. “El poema clava / fíbules a la polpa”, sosté Formosa a Semblança.
Poeta de soca-rel: “Esperava que algun dia [...] li sortissin les quatre ratlles que sempre havia buscat i que havien de contenir l’essència del que sempre havia volgut escriure”, deixa dit a Centre de brevetat. I, en un altre poema de la mateixa obra, expressa això: “El poema suplica / des d’una llunyania”. Acaba de fer vuitanta anys. I ens ha donat més de quatre-centes ratlles que contenen l’essència del que, si més no aquest articulista, sempre ha volgut llegir. I proclama encara, des d’una proximitat.


Per últim, un poema de Centre de brevetat (Ed. Meteora, 2006), uns versos que m'agraden especialment:

HART CRANE
Domino la ciutat que hauré vist
una vegada des del pont: l'aire que ve
de l'oceà t'invoca novament.

Voldria canviar aquest temor
de tu, perdut, per un altre temor
que també sento quan em sembla veure
que t'acostes pel pont, a poc a poc.


*

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...