dissabte, 10 de gener de 2015

La dona futura

El cotxe de motor coreà em va portar a visitar-la. Al poble deien que la vella era la dona futura perquè llegia la vida al palmell de la mà. No necessitava cartes ni tampoc marro de cafè. El dia que vaig arribar al poble, la vella m'esperava asseguda a terra davant de casa seva i quan em va veure em va dir Seu aquí petit poni. Va treure unes ulleres d'un estoig daurat i se les va posar amb solemnitat. Em va mirar detingudament, em va agafar la mà i va riure: tens un tatuatge a l'engonal que et cou com un vell amor. Has de tornar, torna a casa demà... Si les portes estan tancades, fuig per la finestra.
Li vaig donar les gràcies pel seu consell i va afegir, abans de treure les ulleres, que davant del mar inhòspit que m'esperava havia de tenir cura i triar bé: aigua o cel (naufragi o surf, em vaig dir).
El perfum dels carrers em va guiar fins a una petita botiga on un simpàtic senyor em va vendre unes flors seques, un longboard i cera per no relliscar-hi al damunt.






*

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...