dimarts, 16 d’abril del 2013

Superwoman

La Superwoman tenia feina, havia de salvar el món de bon matí una altra vegada. Després d'un cafè carregat i encara amb cara de son es va posar la roba de treball amb la mateixa cerimònia de sempre, aquella roba tan estreta, més arrapada des que havia guanyat pes pertot arreu menys als pits. Malles, botes, capa, caputxa, antifaç. Cinturó negre i pistola-làser lluent. Pintallavis i rímel. Tenia molta mandra aquell matí, però ja se sap que les súper-dones han d'anar a treballar, han d'acomplir el seu horari. Per últim es mirà al mirall, agafà dos trossos grans de paper de vàter i se'ls posà dins el sostenidor. Perfecta, ja podia anar a fitxar a l'oficina.





*

divendres, 12 d’abril del 2013

Ariadna

Here I go out to sea again
The sunshine fills my hair
And dreams hang in the air...
Black



1. 
Ariadna, corre!
Ens trobarem
al final del laberint.


2.
Entre els dits vas lliscant
el fil ben fermat mentre la por
et creix entre les cames.


3. 
Rere els teus passos
intensament creme
tots els camins.






*De Les randes del paradís.


*

dijous, 4 d’abril del 2013

Sóc jo

Moltes vegades ens hem fet les típiques preguntes filosòfiques sobre qui som, d'on venim, on anem, per què estem aquí... I les respostes són múltiples i variades i donen hores de reflexions interessants.
L'altre dia vaig trobar la resposta a una d'aquestes preguntes, a qui sóc, pintada en una paret. Em va fer pensar, em va fer somriure, em va fer fotografiar.

La frase sembla escrita per una dona (o dones), pel símbol, una mica tort, de la lletra O. I sap perfectament qui és, només és ella sense algú. I ho fa saber a tothom escrivint-ho enmig d'un carrer cèntric.

D'on venim, on anem, qui som... Ella ha trobat la resposta, la seva identitat, al costat de ningú. Sola.

A veure quant durarà el missatge.


Carrer Sant Gervasi, Vilanova i la Geltrú


*

dissabte, 30 de març del 2013

Nens de Síria

Avui he vist una notícia impactant: un nen soldat a Alepo. Es diu Ahmed, té 8 anys i van matar els seus pares a la guerra. Ara és un nen soldat, ajuda els rebels amb les municions i es fuma un cigarret després. Tristíssim, patètic.





Els soldats asseguren a càmera que cada cop n'hi ha més de nens soldats i em pregunto fins quan durarà aquesta guerra que està destruint el país, un lloc preciós. Jo vaig visitar Síria fa 4 anys i no hi havia nens soldats. Vaig veure molts nens, ens demanaven fotografies, els vam semblar d'allò més exòtic.

Palmira, Alepo, Damasc, Latakia... On són els nens? On són les fotografies?
Això és el que jo vaig tenir la sort de veure, nens tranquils, nens alegres, nens curiosos, nens sorpresos:


dimecres, 27 de març del 2013

20 anys sense Estellés

Avui fa 20 anys que ens deixava el gran, grandiós Vicent Andrés Estellés, el Mestre, inspirador, colpidor, el Poeta.  Els seus versos em van fer estimar la poesia com s'estima un germà, és a dir, de forma perenne i incondicional. I em van encomanar la passió i em vaig llançar a escriure.

Aquí una entrevista que li va fer la Montserrat Roig l'Any 1978:






I un dels seus poemes punyents (Del genial poemari Hamburg):

Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos 
precipitat per un fosc desig brusc. 
Vaig avançar pel teu cos com per un 
incendi espés, entre un fum, unes flames, 
obrint-me pas, decidit i penós. 
Tinc un record vermell a les pupil·les 
—la vermellor d’unes flames o sang—, 
com el record d’una boca de forn 
on hagués vist tota la llenya encesa. 
Ulls socarrats, incendiats, de veure’t.



No cal dir res més.


*

dimarts, 26 de març del 2013

Banc republicà

Aquest cap de setmana he estat a Andorra. Durant un dels passejos vaig ensopegar amb aquesta frase:



Com a filòloga se'm van posar els ulls com plats, i com a professora de castellà, els pèls de punta. Immediatament després que el cervell em tornés a lloc em vaig posar a reflexionar. 

1- Vaig recordar unes de les lliçons d'ortografia típica que expliquem a 1r d'ESO: "La LL y la Y", i que repetim a 2n d'ESO. Normalment els alumnes catalans no tenen dificultats en identificar aquests 2 sons i no cal aturar-s'hi gaire, de fet, sovint ni ho repassem. Potser haurem d'insistir-hi i explicar casos excepcionals, com aquest.
2- Després vaig intentar imaginar qui podia haver escrit la frase..., un adolescent?, un borratxo?, un bromista?... Ah, no, un republicà, segur.
3- Vaig fer-li una foto al banc, als ametllers florits, al riu, i vaig intentar oblidar-me de l'error, tal i com he fet amb tants d'altres, com cognombre, ablar, havlar, l'otro dia...

*

diumenge, 17 de març del 2013

No cars go: III Dia de la poesia catalana a internet

Avui 17 de març és el dia de la poesia catalana a internet.

El 17 de març es fa una crida a emplenar la xarxa de versos catalans: se celebra el III Dia de la poesia catalana a internet, una iniciativa, impulsada per la UOC des del 2011, que vol contribuir a fer visible a la xarxa la qualitat i la vitalitat de la poesia en català, i mostrar com n'és de valorada i estimada pels seus lectors.

Per això, avui un poema que em va inspirar la cançó del mateix nom dels canadencs Arcade Fire:


No cars go

No passen cotxes
on tu i jo anem
i els llibres
tenen les pàgines buides.
No miris enrere,
els meus turmells fugitius
et guiaran
pel llarg camí de l'aigua.
Arregla't el vestit
i no tinguis por:
et donaré el meu cor
durant cinc dies.








*

dimarts, 12 de març del 2013

Anna Frank



El 12 de març de 1945 moria al camp d'extermini de Bergen-Belsen Anna Frank, la nena jueva alemanya mundialment coneguda pel seu diari, El diari d'Anna Frank.
Quan aneu a Amsterdam, us recomano la visita de la casa on va viure i es va amagar la família, un lloc estretíssim. L'Anna va estar-hi amagada dels 13 als 15 anys (1942-44) en aquell petit espai i va escriure el seu famós diari, inacabat. El diari va ser un regal pel seu 13è aniversari.
El 4 d'agost de 1944 són delatats, arrestats i deportats a Auschwitz.
L'any 1947 es publica el seu impressionant diari.


- Fragment:
"El terror regna a la ciutat. Nit i dia, transports incessants d'aquesta pobra gent, proveïda tan sols d'una bossa a l'espatlla i d'una mica de diners. Aquests últims béns els són llevats en el trajecte, segons diuen. Se separa les famílies, agrupant a homes, dones i nens.
Els nens, en tornar de l'escola, ja no troben els seus pares. Les dones, en tornar del mercat, troben les portes segellades i s'adonen que les seves famílies han desaparegut.
També els toca als cristians holandesos: els seus fills són enviats obligatòriament a Alemanya. Tothom té por.
Centenars d'avions volen sobre Holanda per bombardejar i deixen en ruïnes les ciutats alemanyes, i a cada hora, centenars d'homes cauen a Rússia i a l'Àfrica del Nord. Ningú està segur, el món sencer es troba en guerra, i encara que els aliats guanyin la guerra, encara no es veu el final.
Podria seguir durant hores parlant de la misèria ocasionada per la guerra, però això em desanima molt més. No ens queda res més que aguantar i esperar el final d'aquestes desgràcies. Jueus i cristians esperen, el món sencer espera, i molts esperen la mort".






*

divendres, 8 de març del 2013

8 de març

No tenim l'exactitud de l'any o del dia. Ni si foren 129 o 140 les dones que moriren asfixiades en l'incendi d'una fàbrica de Nova York on s'havien tancat en demanda de millores salarials, les quals eren inferiors a las del seus companys encara que compartien una igualtat d'horari laboral. Tampoc no tenim la certesa que el morat fos el color de la roba que en aquells moments teixien, i que ha esdevingut simbòlica. El que importa són els fets succeïren i la reacció que esclatà: la dona va dir prou. I no a unes hores de treball, sinó a segles de marginació i opressió. 
El camí és llarg, molt llarg.





*

dilluns, 4 de març del 2013

Estranys que et parlen

Darrerament la gent em parla pel carrer, deu ser que ja no escolto converses d'autobús ni de tren i llavors se m'apropen les frases perquè pugui escriure-les aquí.
L'altre dia un senyor que venia caminant darrera meu em crida, encara que jo no sabia que em cridava a mi:

- Conxi, Conxi! Eh, Conxi!
- ...
- Conxiiiiii!!!
- ... ... ...
M'aturo a obrir la porta de casa i el senyor se'm planta davant i pregunta:
- Conxi... Ets la Conxi?
- M'ho diu a mi?
- Sí sí...
- Doncs no sóc la Conxi, no. (Però si està a un pam de la meva cara!).
- Ah, perdona, pensava que eres la Conxi.

I avui vaig a un caixer automàtic, està ocupat i també hi ha una dona, li pregunto si és l'última i em diu que no, que està mirant una cosa. Sembla que s'en va però torna i em diu:

- Perdona, et puc fer una pregunta?
- Sí...
- És que em treus d'un compromís...
- Ah, bé...
- De 93 fins a 100 van 7 oi?
- Doncs sí, 7...
- Oh, gràcies per ajudar-me, ja m'ho pensava.
- ......... ....... .......

 Sóc bona en matemàtiques i en assemblar-me a les Conxis. Ara ja ho sé.

*