Cómo maquillar...

A l'aparador

Com en l'inici d'un nou viatge
creuaves de pressa el carrer
per no arribar tard a la cita.
Duies el cabell moll recollit
i el jersei vell de sanefes verdes.
Jo t'esperava mirant un aparador
quan aparegué a poc a poc el teu cos
dissenyat al vidre: el coll, la cua
fuetejant la cara i les mitges cansades.
Les noies bones van al cel, però tu
venies corrents cap al meu territori
salvatge, em posaves una mà a l'espatlla
i durant uns segons no em tombava,
sinó que t'observava clavada a l'aparador.
Després, pels traus de l'abric obert
reptaven hàbilment dues mans caníbals.

*

De Les randes del paradís. Ed. Moll

48 Crash

Una cançó que anima qualsevol dia.

*

Peixos de colors

Amb aquest text titulat "Peixos de colors" vaig guanyar el premi Grau Miró de relats Hiperbreus fa un parell de mesos. Espero que en gaudiu:

A mitja tarda dues noies deixen caure les manetes dins una peixera, intentant atrapar els peixos de colors que hi neden tranquils. Els dits fan de cuquets, però els peixos, que no tenen una gran memòria, continuen nedant perquè només recorden el silenci. El temps i el silenci fugen dels dits menuts i es queden enganxats a les escates exactament igual que en les fotografies de les noies, quan eren nenes, que pengen davant la peixera. Elles juguen, riuen i encara pensen que el temps passa lentament i que els dies estan fets de peixos de colors.

*

Nerone Superstar

Mai no m'han fet el pes els musicals, ni teatrals ni cinematogràfics. De tant en tant es posen de moda, van i vénen, sempre tornen amb més o menys èxit. Alguns dels més famosos i reconeguts són Fama, Cats, West Side Story, Annie, Hairspray... I com no, Jesucrist Superstar.

Per molt atractius que semblin alguns dels títols no hi ha manera que els aguanti. No m'agrada quan els personatges d'una pel·lícula es posen a cantar, tots extasiats. Bé, potser l'única vegada que m'he rigut i m'ha satisfet aquesta reacció inesperada dels actors sigui el film El otro lado de la cama; cap més.

Però a Roma vaig descobrir que els musicals segurament estan de moda perquè en uns dels temples romans que encara es conserven vaig trobar aquest cartell. Vaig pensar que com Jesús ja està musicat han triat a Neró i la seva vida per a un nou espectacle. La veritat és que dóna molt de joc, com a tirà i gran perseguidor dels cristians. Ja m'imagino a escena l'emperador tot cofoi tocant la lira, darrere la ciutat en flames i tothom corrent i cantant. Tot un clàssic renovat.

P.S.: Després de donar-li tombs a aquest nom, he pensat que si ningú no gosa fer el musical, també seria un bon títol per a un joc d'ordinador, de la Wii o de la Play 3. Superstar Nero: aquí ho deixo.

*

Plan A

Llegeix

Sí, llegeix!

Jo començaré amb la segona i última part de 1Q84 de Murakami que ja ha sortit; quines ganes!

*

Cojón de gato

Hi ha un vi que parla de gats, però no de la seva llengua. Es diu Cojón de gato per la varietat de raïm anomenat així. El vaig veure al celler i vaig comprar el negre (també el mateix nom fa referència a un de blanc) perquè em va fer molta gràcia el nom, ho he de reconèixer. L'etiqueta és senzilla i atractiva: lletres blanques sobre fons negre i dalt del nom hi ha clarament dos punts també blancs en referència a l'anatomia del gat. El tap és també blanc i fa que resalti pel contrast amb el color negríssim de l'ampolla. Primer vaig pensar que seria caríssim ja que l'expressió s'utilitza per dir que alguna cosa és molt cara, com en català diem val "un ronyó", o val "un ull de la cara". Però no és així, l'ampolla surt per uns 7 euros.

No m'imagino un vi de nom "Ull de la cara", amb una etiqueta fashion especificant a quin ull fa referència perquè no es confongui amb d'altres ulls...

El Cojón de gato negre és fet amb raïm de Somontano, amb les varietats Merlot, Syrah i Cojón de Gato (percentatge simbòlic). Us el recomano si us agraden els vins de Somontano o les varietats de raïm que el formen. Com no sóc enòloga ni catadora professional he buscat una descripció del vi i n'he trobat una molt correcta:

Notas de Cata:
En nariz impone la potencia de la Merlot y los aromas de bosque del Pirineo.
En boca es muy fácil de beber, la fruta predomina sola la madera de roble francés, al final la Cojón de Gato la aporta un pequeño sentimiento dulce, bien integrada.

Però la que més m'ha agradat i que m'ha fet riure de debò és aquesta:

Rojo cereza brillante. Nariz escandalosa: Galletas fontaneda, bollos suizos, croisant, ragout de ternera, guisantes, verdura cocida, cascara de plátano.
Entrada seca en boca, áspero, retronasal de judías cocidas.
Esperaba mucho más, pero ya en nariz no me daba buena espina.

Podeu llegir aquesta i d'altres opinions sobre el vi AQUÍ 

Mirant i llegint sobre vins he descobert més vins amb noms originals i divertits: Teta de Vaca, Ojo de liebre, Maria de la O', Cap de Ruc, Gran Cerdo, Tetas de la Sacristana, De Puta Madre, K-Naia...

Així que després de veure tots aquests vins i d'altres, ja no m'estranyaria trobar-me'n un anomenat "Ull de la cara" o "Ronyó".

He de tastar-los!, he pensat en descobrir-los, i estic segura que quan begui un parell de copes de l'anomenat Maria de la O podré cantar copla tan bé com la Piquer.

*

Dia de festa, dia de platja

Quan en un dia festiu com avui fa tanta calor, només es pot anar a la plata a relaxar-se i prendre el sol. I després anar a dinar, per exemple uns musclos al vapor i sípia a la bruta, i migdiada.

Compte amb el sol, jo m'he cremat l'espatlla esquerra i part de l'esquena... Sembla estiu!

*

Sóc la Holly Golightly

Aquesta setmana la famosíssima pel·lícula Esmorzar a Tiffany's (1961) ha celebrat 50 anys de la seva primera emissió, encara que a Espanya va arribar 2 anys més tard. És una adaptació bastant lliure de la novel·la de Truman Capote del mateix títol, un dels meus llibres preferits (encara que en castellà es va titular Desayuno con diamantes, com tothom sap).

M'agrada més la novel·la, és molt més rica des de tots els punts de vista, i més crítica amb la frívola, i excessiva en molts aspectes, alta societat del Nova York de l'època. Però és evident que el film ha gaudit d'un èxit molt més gran sobretot degut a la unió de Blake Edward (director), Audrey Hepburn (protagonista) i Henry Mancini a la banda sonora (qui no ha cantat o taral·lejat alguna vegada Moon river?). És sabut que el Truman Capote volia a la seva amiga Marilyn Monroe per al paper de la Holly Golightly , però el director va triar l'Audrey i des de llavors el Truman li va agafar tírria.

Des de sempre a les crítiques o comentaris del llibre s'ha volgut identificar l'autor amb el protagonista masculí, el Paul, un escriptor encara sense èxit, solitari i incapaç d'enamorar-se d'una dona, d'aquí la identificació: escriptor i homosexual. En canvi, jo sempre hi he vist un clar paral·lelisme amb la Holly i no amb el Paul, per tant, tal i com va fer Flaubert afirmant "Madame Bovary sóc jo", a les declaracions que Capote va fer al seu llibre Música per a camaleons "Sóc alcohòlic. Sóc drogoaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geni",  jo afegiria a l'estil del geni francès "Sóc la Holly Golightly".

*