Ja és Carnaval! En aquests dies -i bàsicament sempre- cal prendre precaucions en tota relació. Disfruteu de les disfresses, de les nits, dels dies, dels caramels, de la purpurina... Però vigileu els llibres si voleu evitar situacions compromeses; comproveu que n'hi ha, els llibres et protegeixen:
divendres, 17 de febrer del 2012
Precaucions
dimecres, 1 de febrer del 2012
Converses d'autobús (2)
La pluja inspira els viatgers del bus. O el fred que fa avui. A les 9 del matí han pujat dues dones que parlaven molt animades i no es queixaven gens del fred. Anaven comentant què farien després, s'han intercanviat els números de mòbil, han continuat fent alguns cometaris fins que una d'elles ha decidit fer una gràcia i ha deixat anar: "- Oye, el whatsup es una guasa, ¡jajajaaaa!" L'altra li ha rigut l'acudit i han continuat comentant l'aplicació. Jo m'he posat a pensar que aquella dona era una desconeguda poeta d'autobús i que en realitat volia fer un vers, un petit poema d'art menor i rima abba...
He tornat a escoltar-les perquè ja m'avorrien les meves reflexions.
En aquell moment l'amiga de la poeta ha dit una gran frase que m'ha portat a diverses conclusions: "- Mi marido no es mi mundo".
He tornat a les meves cabòries donant-li tombs al que ha dit i he trobat que:
1. Els marits no són d'aquest món.
2. Al món hi ha més d'un marit.
3. Hi ha dones amb marits d'altres móns.
4. És complicat el món dels marits.
5. El món no està fet bàsicament de marits.
6. Les dones casades tenen els marits fora del seu món.
7. No és compatible un món propi i un marit.
8. Per què els marits tenen un altre món?
9. És compatible un marit i un sol món?
10. No busqueu marit en el vostre món interior.
...
M'he aturat perquè el bus ha arribat a la meva parada. Per fi.
*
dimarts, 24 de gener del 2012
Pensar
A ella no li agradava pensar, i sempre ho anava repetint "no m'agrada pensar, no m'agrada pensar...". I va trobar a ell, a qui tampoc li feia gràcia aquest fet. Tots dos bevien cóctels sense pensar i sense pensar-s'ho massa anaven a banyar-se a la platja. Un dia va dir ella sense pensar "Odio pensar" i ell va repondre sense aturar-se gaire en el significat de la frase "Jo també". Eren feliços.
Una nit, en un concert, una cançó li va suggerir a ella alguna cosa; es va callar de cop intentant recordar i ell, veient-la submergida en els seus pensaments, li dir "estàs pensat, què penses?". Com no s'ho pensava que li faria aquesta pregunta, ella es va enfadar i van tenir la primera baralla. La gent pensava que en feien un gra massa. Van tornar a casa, van oblidar de seguida per què discutien ja que no tenien ganes de pensar com havia començat la discussió i van prendre un cóctel boníssim; l'endemà anaren a la platja. I això va ser tot.
dissabte, 7 de gener del 2012
Premi "Tinet"
Fins al dia 15 de gener podeu participar amb els vostres relats curts al premi "Tinet" de Narrativa Curta per internet, convocat dins els premis literaris Ciutat de Tarragona. Per consultar les bases feu clic AQUÍ.
Aquest any els premis de Tarragona han canviat la data i es lliuraran a la primavera; a més han eliminat algunes de les categories, com el Comas i Maduell de Poesia, i d'altres, una llàstima, deu ser cosa de la crisi...
Jo vaig tenir la sort de guanyar el "Tinet" al novembre del 2007 amb el relat "Que no torni", dotat amb 1000 euros, publicació per Cossetània Edicions i el trofeu La Musa de plata de Tarragona, igual que en la convocatòria d'aquest any i d'altres. El lliurament va ser molt agradable: sopar en un boníssim hotel, després d'unes fotos i una petita roda de premsa amb els guanyadors de totes les categories. M'ho vaig passar molt bé aquella nit, recordo l'intens fred i la genial i divertida vetllada amb els 2 amics que em van acompanyar (la Judit i el Xavi). Per tant, us encoratjo a què participeu amb els vostres relats, és molt bon premi, endavant!
Per llegir el meu relat i els altres seleccionats d'aquell any per a la publicació del volum, feu clic al títol: Que no torni i altres contes.
Aniré recomanant d'altres premis que conegui bé properament aquí.
*
dimecres, 28 de desembre del 2011
In Time (2011)
Durant les vacances m'encanta llegir i veure moltes pel·lícules, bones, menys bones i dolentes, una darrere d'altra, no em canso. Ahir vaig veure In Time, una pel·lícula que comença amb un argument original però que a poc a poc es va transformant en una peli d'acció. I a més té uns quants elements que em van fer pensar "això ja ho he vist abans".
La idea inicial és que en un futur proper la gent envelleix només fins als 25 anys, a partir del dia en què es compleixen ja no es canvia físicament i a més s'activa un rellotge, dibuixat al braç, amb un any de crèdit (que s'haurà d'anar augmentat per continuar vivint), que servirà per pagar tot allò que consumeixes ja que no existeixen els diners; un punt de partida molt original això de pagar amb minuts, hores, dies... Però el tema del límit d'edat de les persones ja apareix en un clàssic de ciència-ficció: a La fuga de Logan (1976) la gent només podia viure fins als 30 anys, llavors havien de morir en un estrafolari ritual. Els pobres personatges també tenien una marca a la mà que els avisava de l'arribada del final. Fins i tot hi ha un policia a totes dues que s'encarrega de vigilar que tot segueixi el seu curs per no alterar l'equilibri de la societat.
A In Time, la societat està dividida en pobres, que viuen al límit amb un crèdit sovint no superior a 1 dia, i els rics, que tenen centenars o milers d'anys per gastar. Tots dos grups viuen separats, en zones diferents. Els pobres que viuen al "gueto" s'han d'espavilar per aconseguir més diners, sovint robant-los a d'altres, o lliutant per guanyar uns quants minuts més. Però allà la gent mor cada dia.
El protagonista, el Will, aconsegueix més de cent anys gràcies a un home ric que cansat de viure tants anys decideix regalar-li tot el seu temps i així morir. D'aquesta manera, amb tot aquest temps rebut, pot pagar els petages per sortir de la seva zona, i conèixer gent rica que pot viure eternament. Entre aquests es troba la noia que li farà d'acompanyant; tots dos es dedicaran a robar els bancs de temps i regalar-lo als qui no en tenen (no és el mateix que feia en Robin Hood?). Això també ho he vist abans, exactament a Bonnie and Clyde (1967).
Al final resulta una entretinguda pel·lícula d'acció, de persecucions, de lluita entre pobres i rics on s'han substituït els diners per temps, res més. Per tant la idea original que donava molt de joc i podria haver deixat una bona pel·lícula desapareix i tot acaba simplificat i tipificat, igual que es podria simplificar dient que Bonnie and Clyde + La fuga de Logan = In Time.
diumenge, 25 de desembre del 2011
Bones Festes!
dimarts, 20 de desembre del 2011
Pirates
L'escriptora Lucía Etxebarría va declarar ahir al seu facebook que deixarà d'escriuré (de publicar), almenys de moment, ja que s'han descarregat il·legalment més còpies de la seva darrera novel·la que no pas s'han venut.
Els pirates, després de la música i el cinema, s'han fet amb els llibres.
Per llegir les seves declaracions i diversos comentaris, AQUÍ
diumenge, 18 de desembre del 2011
dimarts, 13 de desembre del 2011
Converses d'autobús
Els viatges en autobús, encara que siguin curts, són una font d'inspiració. M'agrada mirar per la finestra i escoltar les converses de la gent, de vegades s'aprenen coses. Avui he escoltat aquesta frase:
- Cuánto coche parriba y pabajo. Cómo se mueve el personal, ¿no?
I després d'intentar amagar el riure, he reflexionat sobre el que he après:
1. Que a les 10 del matí hi ha una alta circulació automobilística per les carreteres catalanes.
2. Que la gent contínuament es mou, es desplaça, preferiblement en cotxe.
3. Que la massificació de cotxes i/o de persones provoca sorpresa en els viatgers d'autobús.
No té desperdici. Fantàstic.
*
dissabte, 3 de desembre del 2011
L'home de la ciutat
L'home de la ciutat pensa que el bosc espanta com abans. L'home recorda els arbres verds immòbils, observant la corda al coll i les mans a les butxaques. L'home es va fer enrere a l'últim moment. No suportava la idea que el trobessin amb la trempera típica dels penjats. Tothom riuria; els arbres també riurien.
La corda va tornar, submisa, al gronxador del pati. Ningú no la va trobar a faltar. I això va ser tot.
*
De La dona bilingüe. Viena Edicions
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








