Exili

Jo també he volgut

marxar molt lluny tantes vegades.

Per això

no vull trobar-te mai.

Només sense tenir-te sé exactament

on tu ets:

sota l’asfalt i el sol de setembre

passejant amb la diadema absurda

dels diumenges per les escletxes

dels carrers, de les places on cap al tard

un bes invisible et pessiga les genives.

Perquè necessites creure 

en aquell noi antic,

en els dies, en les nits,

en un altre final possible.

Totes les pors desapareixeran

com un badall en una boca estranya.

I jo encara et desitjaré més,

en la distància, igual que es desitja

una llarga carta escrita des de l’exili.

*