dilluns, 24 de desembre del 2012

És Nadal

Us desitgem un Bon Nadal i un 2013 ple de Felicitat!





Closer

Sabia que vindries a veure'm,
que tornaries de puntetes.
I jo t'esperava així, plena de seny,
comptant el dies furtats,
arnats, les hores apegaloses
amb els ulls clavats al canell,
engolint el temps. Perquè era amor,
amor tot el dia, amor d'excessos,
de bacs, sonets i boques roges.
Perquè fou l'amor, sí, amor
sense boira, amor de turmells,
amor a mos rodó, amor com un avenc;
amor i desconsol afinats cada dia.



*De Les randes del paradís.


*

dimarts, 18 de desembre del 2012

Sóc un aeroport: Amsterdam

L'aeroport d'Amsterdam també té elements interessants per distreure's i reflexionar. Aquests són alguns dels que vaig poder captar:

1. L'aigua del vàter surt automàticament, no et molestis en buscar cap palanqueta ni cadena.


2. Hi ha nombrosos dibuixos de tot allò típic holandès. En aquest ascensor, un esclop.


3. Desfibrilador. Molt útil si t'agafa un patatús en aquesta columna.


4. Lavabos, més lavabos, que quedi clar que són uns altres, que n'hi ha més, molts.


5. Passos divertits a seguir perquè no et perdis. Et porten a la cafeteria.


6. Instruccions: neteja la tassa del vàter abans (o després?) d'usar-lo.


7. Cartell de "passi" i "benvingut" a la cafeteria. Si no portes una bandereta no ets trendy.


8. El parking. Hi ha vaques, típiques, per no oblidar on has deixat el cotxe.


Fins aquí Amsterdam abans d'agafar l'avió. Com és un aeroport gran i en uns dies torno potser podré descobrir més belleses útils.


*

divendres, 30 de novembre del 2012

Nou premi

Ahir es va lliurar el I premi de Narrativa breu Can Jeroni, a Eïvissa. I jo he estat l'afortunada guanyadora d'aquesta primera edició amb el relat "El Joc" :) AQUÍ els detalls de la vetllada.
Jo no vaig poder assistir-hi perquè amb el peque no em va ser possible, però estic igual de contenta.
Sempre és d'agrair rebre un premi literari, però fan més il·lusió aquells que organitzen editorials que s'arrisquen. Perquè com està el panorama actualment és un risc emprendre qualsevol projecte literari.
El premi és un trofeu, 400 euros i publicació del relat i els finalistes en e-book, format en el que m'estrenaré.
"El joc" tracta d'una dona que fa un breu viatge a Londres, però l'escapada s'acaba transformant en una aventura entre divertida, ridícula i tràgica. En la meva línia, vaja.

Gràcies al jurat i als qui em llegiu ;)

I per acabar una foto també amb humor... On és l'error? Jajajajajaaa!!!





*

divendres, 9 de novembre del 2012

Un poema


*

Tornes cada nit, en silenci,
als meus ulls envermellits.
Al capvespre has aparegut
amb una flor als llavis:
nàufrag de mi mateix
no he vist que l’he perduda,
que ni veig l’ombra
reflectida al seu mirall
ni tinc, solitari, roses roges
per omplir
aquesta cambra buida.
Hauré d’aprendre a viure
en una gran casa com un exili
sense el ressò de la seva veu
enmig d’un llarg silenci.

*




* D'Astrolabi



diumenge, 4 de novembre del 2012

Rocamadour

No van trobar al Julio mort a la neu com a Robert Walser perquè no va morir a l'hivern. Es va tancar en una casa de París, en la mateixa on ara mateix estic acabant aquesta novel·la sobre alguns escriptors exemplars. El Julio fumava molt mentre escrivia, jo no, jo penso en el petit Rocamadour i me l'imagino corrent pels passadissos. Prefereixo beure cafè quan em sento davant l'ordinador. El Julio necessitava silenci per escriure i per això se n'anava al cafè Le Nuit a buscar inspiració. A buscar cronopios i fames. Jo també m'amago als cafès de París, encara que aquí gairebé ningú em reconeix -a Barcelona sí. Aquesta tarda tinc una entrevista amb una periodista, no puc passejar tot el dia. Vol saber tots els detalls de la meva última novel·la traduïda al francès. Estranyament, les meves novel·les tenen molt d'èxit aquí. 
Ahir vaig deixar l'habitació d'hotel on em vaig refugiar durant una setmana, abans que em lloguessin aquest apartament. No vaig sortir cap dia, em vaig dedicar a llegir i a escriure sense parar. I de tant en tant observava i analitzava la gent que passava davant la meva finestra. Alguns eren uns tipus molt curiosos i vaig decidir incorporar-los a la galeria de personatges de la novel·la que preparo. Però el que en realitat esperava d'aquest viatge no era escriure, ni tan sols llegir i descansar, sinó furgar entre els mobles del Julio, entre els pocs que queden. El Julio no es va suïcidar. Però aquest matí he descobert que volia assassinar a algú. Sota una petita taula d'escriptori va escriure amb algun objecte punxant "Rocamadour ha de morir".




*

dijous, 25 d’octubre del 2012

Petit lekker ding

Per si tenia poca feina amb un nadó de 3 mesos i mig i un bloc, doncs mira, com encara no treballo he pensat començar-ne un altre. Es diu Petit lekker ding i li he dedicat al meu petit Sander. Així quan sigui gran i tingui seny podrà llegir totes les bogeries que la seva mama principiant va escriure-li.
El nom del bloc és una barreja de 2 llengües perquè és exactament com el nen (mare catalana, pare holandès). Allà tractaré diversos temes des de la meva experiència, des del meu punt de vista sempre amb un toc humoril.
Allà va! Espero que gaudiu de la lectura :)




*

divendres, 12 d’octubre del 2012

Mo Yan, Nobel de Literatura 2012

Ahir es va fer públic el guanyador del Premi Nobel de Literatura 2012. L'afortunat va ser l'escriptor xinès Mo Yan (nascut a Gaomi, Shandong, l'any 1955, de nom real Guan Moye). Els mitjans van destacar de la seva obra el realisme al·lucinatori i que, com a autor, és una barreja entre Faulkner i García Márquez. Jo no l'he llegit, però m'ha cridat l'atenció això d'al·lucinatori, l'hauré de llegir per confirmar-ho.
De les seves novel·les podem trobar traduïdes Grandes pechos, amplias caderas, Rana, La vida y la muerte me están desgastando, La República del Vino, Las baladas del ajo. Sobre aquesta última, la poeta Elena Medel va escriure un ressenya l'any 2008 que podeu llegir AQUÍ.
Per conèixer una mica més l'autor i la seva obre podeu llegir una entrevista que li varen fer a la fira del llibre de Londres on va dir, entre d'altres afirmacions com ara que a les seves novel·les les dones són més valentes que els homes, "De jove era romàntic; ara la crueltat limita el meu romanticisme". Interessant.
Enhorabona Mo!




*

dilluns, 8 d’octubre del 2012

La mare


LA MARE

Cansada de rebre tantes besades,
la mare es neteja les galtes
amb el puny menut esquitxat de perles.
La multitud li espia els ulls, el cabell,
el penjoll daurat, les fotografies.
Com un animal empresonat i ferit,
contempla per darrera vegada
els dos peuets inflats al fons del taüt.





*De Les randes del paradís.

divendres, 5 d’octubre del 2012

A la cuina


Arraulida al fons de la cuina, amb l’esquena contra les rajoles blanques i fredes de l’última paret, vaig aprendre que en el fons estava sola, que la vida és com una habitació buida, potser com una cuina nova, sense estrenar, i que ens hi movem a dins, en desordre, mentre esperem que les ciutats es tornin blanques i que les papallones volin al capvespre en un autèntic estiu sense límits.
No vaig poder encendre el forn, ni bullir l’aigua; no vaig aixecar els ulls de la forquilla brillant, la mirava una i altra vegada, amunt i avall amb un ull obert i l’altre tancat. De sobte la veu metàl·lica de ma mare em va fer reaccionar, aixeca’t del terra, nena, i ajuda’m a parar taula que anem a sopar.
Les aromes avançaven pertot arreu i ho aixafaven tot.
Llavors vaig desitjar tornar-me transparent i morir-me cuinant.
Dins d’una gran cuina, el temps sempre és silenciós.




*

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Poètica


Exacte. Així de clar ho va dir en Gabriel Ferrater:

“Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. (...)
Ara veig que és del tot legítim de distingir el fons de la forma d’un poema, i no sé per què m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern amb el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades. D’estil n’hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.”




*

divendres, 28 de setembre del 2012

2 premis originals

Amb  totes les retallades que estem patint, també s'estan veient afectats molts dels premis literaris. Per aquestes dates es tanquen sempre els Premis Literaris de Lleida (de la Paeria) i aquest any he trobat a faltar el de l'ajut a un projecte de narrativa, una llàstima. Aquest, entre d'altres, és el que més m'ha sobtat que no es convoqui. Així que he decidit buscar i presentar-me a premis diferents, premis originals, perquè em ve més de gust guanyar un cap de setmana de relax en un hotel o un ipad, per exemple, doncs els premis en metàl·lic s'estan reduint notablement o, fins i tot, desapareixent.
Un dels que he vist que em sembla interessant és el de "Relats brevíssims Mandarin", convocat per segon any per Mandarin Oriental Hotel Group de Barcelona. Es poden presentar tants relats breus com es vulguin (d'extensió màxima 150 paraules), ambientats en "l'emocionant, misteriós i fosc génere de la novel·la negra". Hi haurà 1 guanyador i un finalista, el guanyador gaudirà d'un cap de setmana de luxe a l'hotel i el finalista d'una nit i esmorzar. Tots els relats es poden enviar des del seu web fins al 15 d'octubre. Jo ja he enviat els meus. Més informació AQUÍ.

L'altre premi que he trobat és el "I Premi de Relats Pulp en català".
Què és el Pulp, la cultura Pulp? Jo també em vaig preguntar el mateix, ja que només coneixia al grup de música... La literatura Pulp és "una literatura propera, afanosa d'emoció i aventures, interessada per les grans històries de por, de ciència-ficció, de misteri etc.. i sobretot propera a la gent i humil en la seva propagació". 
L'extensió màxima dels relats és de 5.000 paraules, i s'ha de lliurar al seu web fins al 30 de novembre. El premi consisteix en un ipad. Podeu llegir totes les Bases

Molta sort!




*

dimecres, 26 de setembre del 2012

Teta de vaca

Ara que ja puc beure una altra vegada he tornat a comprar vi. Un dels últims que he tastat és el Teta de vaca. M'agrada provar vins amb noms originals i divertits i també amb etiquetes curioses. Aquest vi té un nom divertit que li ve d'una varietat de raïm amb la que està elaborat, No sabia que hi havia un raïm que es deia teta de vaca, suposo que serà per la forma del gra.


El vi s'ha de beure una mica fresc ja que és bastant afruitat, però no té res especial a destacar.
Mirant descripcions del vi per la xarxa he trobat que diuen que és "en boca y por su juventud resulta fresco, demasiado facilón" i no m'he pogut estar d'imaginar-me un noi (o noia) borratxo, per això de fresc i facilón.... Més comentaris sobre el vi AQUÍ.


També he llegit en una altra web "con gráfica super divertida, dirigido a los nuevos consumidores de vino (jóvenes que se inician en el consumo y público femenino)". Això ja no m'ha agradat tant ja que he pensat que indirectament estan dient que el vi no és gaire bo i que per això el compraran joves sense experiència en vi, és a dir, que es beuen qualsevol cosa, i dones... dones? Mmmmm sembla que també insinuen no entenem de vi o que ens agraden molt les vaques.



De qualsevol manera, l'etiqueta és atractiva i també el disseny del tap (ecològic).
Vaig a beure-me'n una copeta. Salut.

Més informació sobre el vi AQUÍ.





*


dimecres, 19 de setembre del 2012

Sóc un aeroport: Barcelona

De tant en tant vaig a aeroports. De tant en tant em sento com un aeroport. Als aeroports hi ha objectes estranys als aeroports, o inquietants, i em fascinen, per exemple aquests:


1. Ampolleta groga i blava per a xeringues. Als lavabos.


2. Pers al paper de W.C. Sembla un ovni. Al lavabo també.


3. Paret d'un mostrador. Elegant. A una cafeteria.


4. Taula i cadires decoratives. A la mateixa cafeteria.


5. Gent viatgera dissimulant. A la mateixa cafeteria.


6. Boles que pengen del sostre semblants a Xupa-Xups.


7. Caixa vermella amb ratlles, de perfil. Molt a prop d'una bola.


8. Reixa present al sostre en diversos llocs. Model petit.


9. Llums reflectides al terra. De nou, ovnis.


10. Cabina telefònica, per als que no tenen mòbil. Algú no té mòbil? I lletres per a curts de vista.


11. Paret d'ascensor. O nau espacial?


12. Ganxo per deixar la bossa. Molt útil. Sembla una cara. Al lavabo.


13. El mateix ganxo. De perfil sí que ho sembla.


14. Carrets per a les maletes, no de supermercat.




Res més per a Barcelona, properament analitzaré un altre aeroport.

*

divendres, 7 de setembre del 2012

El silenci


Es van aturar davant d'un quadre de Rothko, aquell que els hi semblava un dibuix fidel i exacte del silenci.
- Mira, el silenci-va dir L una tarda de pluja quan les dues, avorrides, miraven llibres de pintures i velles pel·lícules súper 8 de quan eren petites.
I ara eren al museu davant el silenci, el seu silenci, encara que en realitat ambdues sabien que el quadre no es titulava així.
- Sembla diferent...-assenyala M-Crec que li falta algun detall ... En el nostre llibre de làmines tenia alguna cosa més, no te'n recordes?
L no recordava cap altre detall, però de sobte va recordar on havia anat a parar aquella pàgina del llibre.
- L, crec que el que trobes a faltar és el He-Man.
- El He-Man?
- Sí, sí, el silenci va acabar convertint-se en una bella capa de noces per al He-Man. El vam casar amb la Barbie Superstar.
- Oh, és possible, sí, sí. Jo de petita volia ser un màster de l'univers, ho vaig voler ser durant  bastants anys. Però a l'escola les monges sempre em castigaven quan deia això i m'enviaven a confessar; em sembla que era pecat mortal això, segons deien. Vaja, no recordava la capa que vam confeccionar.
L i M es van quedar de nou en silenci observant El Silenci i recordant el passat.
Uns minuts més tard M va dir "ja sé que li falta"; es va pintar bé els llavis de vermell intens, va avançar unes passes i va besar amb força el quadre.




*

diumenge, 2 de setembre del 2012

Sol



Sol amb mi
i amb els llavis molls.
És per tu que visc
entre dos silencis,
encadenat a una ombra,
mentre et mire, esvoranc punyent,
amb tot el cos
clavat als dits.





Del llibre Astrolabi

*

dijous, 30 d’agost del 2012

PERSÈPOLIS: Iran amb ulls de dona


Marjane Satrapi va escriure Persèpolis, un còmic autobiogràfic en 4 volums, on plasmava les seves vivències d’infantesa i joventut a Teheran. Després, l’any 2007, en va fer la pel·lícula animada, juntament amb Vincent Paronnaud.

Persèpolis és un film tràgic i irònic alhora; l’acció comença a Teheran l’any 1978 quan la nena Marjane somia ser profeta i salvar el món. Llavors el Sha és enderrocat i expulsat d’Iran, i en un principi hi regna un ambient de joia i optimisme al país. Però de seguida es veurà que tot és una sensació falsa i les esperances d’obtenir una república moderna desapareixen ja que ben aviat els fanàtics religiosos acaparen el poder.
D’un dia per l’altre la Marjane (i totes les dones) haurà de dur mocador al cap, patir la degradació de la dona, viure la mort del seu oncle, víctima de les accions de “neteja” del nou règim i carregar les conseqüències de la guerra entre Iran i Irak, fets que deixen el país agonitzant.
Per escapar de tota aquella bogeria, cap a 1986, quan la Marjane és una adolescent, és enviada a estudiar al Liceu francès de Viena, un autèntic viatge cap a un altre món, cap a una altra realitat que no havia ni imaginat. Malgrat la llibertat que aconsegueix, la Marjane haurà d’aprendre a sobreviure en un país estrany i a enfrontar-se a la soledat i a les seves pors.

Passats uns anys, decideix tornar a Teheran, a casa. Al començament el seu estat d’ànim és caòtic i depressiu fins que tria anar a la Universitat per estudiar Belles Arts. Més endavant es casa, es divorcia i marxa una altra vegada, en aquesta ocasió a França on pensa començar una nova vida i treure’s el vel definitivament.
El que finalment ens vol transmetre l’autora en aquest film excel·lent és l’angoixa que provoca haver de decidir entre pàtria o llibertat. 





*

dimarts, 28 d’agost del 2012

Un home sense ombra


UN HOME SENSE OMBRA

Vaig conèixer un home que no tenia ombra.
Sovint parlava dels nombrosos viatges
on l’havia buscada. Parlava
dels vaixells del Pireu, el Pont du Carrousel,
el Jardin des Plantes, la Piazza San Marco.
Duia un barret blau foradat per una bala
i sagetes negres grapejant-li els ulls.
Deia que tot li fou donat en excés:
pells, llavis, coratge,
combats, orgasmes i fragàncies.
Però no es trobà mai en el paisatge.
Avui l’he tornat a veure vora la plaça
i excavava el terra amb una mà
buscant la seva ombra com un suïcida
que busca el gallet davant del mirall.





*De Les randes del paradís


*


dissabte, 25 d’agost del 2012

1 any de llengua de gat

Avui fa un any que vaig publicar la primera entrada al bloc. Feia temps que volia començar-ne un i durant l'estiu, durant les vacances, vaig donar-li molts tombs al nom que li posaria, el to, la temàtica, etc. Finalment el dia 25 d'agost ho vaig tenir tot enllestit i vaig publicar el primer text. Ha passat volant el temps i la meva vida ha canviat molt, no per culpa del bloc ;)

Com a celebració deixo un breu resum de l'any en imatges.

Gràcies per llegir-me :)


*Sobre les fotos, als comentaris








*

dijous, 23 d’agost del 2012

Jocs imaginaris

De petits tots hem jugat amb la imaginació: no trepitjar les ratlles de les rajoles del carrer, començar a pujar les escales amb la mateixa cama, endevinar quan canviarà de color el semàfor, saber de quin color serà el proper cotxe que passi... I moltes més!
Jo el que feia quan passava per la plaça de la Vila de Vilanova era només caminar pels dibuixos blancs del terra, sense tocar els negres, i segur que no era l'única que ho feia ;)
Aquest vídeo explica aquests jocs imaginaris que vam tenir (o encara tenim?) quan érem petits:  





*

dimecres, 22 d’agost del 2012

La bona confitura: bloc de microrelats

La bona confitura és un bloc dedicat al microrelat d'autors catalans i ha estat creat per en Jordi Masó Rahola (pianista i escriptor). Jo hi he col·laborat gustosament amb alguns del meus micros i ara, aquest mes d'agost, podeu llegir relats estiuencs de diversos autors, una bona idea per combatre aquesta onada de calor...
Si us agraden el relats curts aquí en trobareu una gran varietat, hi ha tot tipus de temàtiques de molts d'escriptors i escriptores. Enhorabona per la feina ben feta, Jordi.



*

dilluns, 13 d’agost del 2012

Clausura JJ.OO. Londres 2012

Ja s'han acabat els Jocs Olímpics de Londres 2012. La cerimònia de clausura va fer un homenatge a les millors cançons angleses dels darrers 50 anys i per això es van poder veure figures mítiques com Ray Davies dels Kinks, entre d'altres, però jo destaco al Ray perquè els Kinks és un dels meus grups preferits de sempre i perquè portava un pentinat d'allò més surrealista. He llegit el comentari que n'ha fet la Lucía Etxebarría sobre les actuacions, posada en escena i tot plegat, i com jo no ho podria descriure millor us deixo l'enllaç AQUÍ; una anàlisi genial ;))))


*

dimecres, 8 d’agost del 2012

Juny


                                   JUNY

Et faré un poema com un vestit.
Serà bonic, sense cap tara.
El podràs rentar amb qualsevol detergent
i no s’enganxarà als radis de la bicicleta.
Te’l podràs posar a l’estiu també
-encara que ja no duri com abans-
i dur-lo a la platja, com un animal
dissecat, amb la galleda i la pala.
T’escriuré un poema a mida
que t’estrenyi el cor i et punxi les genives.

*


diumenge, 5 d’agost del 2012

Màquina d'afaitar

La cap del departament va entrar tard i sense afaitar. Tots la vam mirar ja que corria d'un costat a un altre preocupada pel vestit tacat i en canvi no s'adonava de l'ombra que recorria el seu rostre. És postissa, va dir en Gómez, avui és dijous de Carnaval. És seva, va afegir el Fernández. Jo l'observava des de la meva taula i no encertava a decidir si era falsa o autèntica. La cap no era gaire carnavalera, més aviat tot el contrari; és una persona molt seriosa i ni tan sols li agraden les bromes. Així que em vaig decantar per pensar que era de veritat. Ningú no s'atrevia a dir-li res. Poc després la cap ja estava més tranquil·la, amb la seva camisa de recanvi i els cabells repentinats i recollits amb uns clips. I es va posar a treballar. Jo no podia deixar de mirar-la de reüll. Em produïa una estranya sensació, alguna cosa entre la pena i el riure. Entre els companys corrien rialles i rumors, i ningú no gosava a assenyalar-ne les barbes. Va ser la secretària del departament de Logística qui li va apropar un mirallet amb la mà tremolosa. Tots ens vam témer el pitjor, pobre secretària. No miràvem cap al despatx però escoltàvem amb atenció i no se sentia ni una tecla. No sortia ni un soroll d'allà. A la fi la secretària va sortir amb el cap alt i mig somriure, i a continuació es van tancar les cortinetes i un recognoscible Brum Brum de màquina d'afaitar va rugir al seu interior.

*