Bodas de sangre

 

Torno a llegir Bodas de sangre de Lorca amb els alumnes de 4º d'ESO. 

Llegim en veu alta, compartim la història i la comentem mentre m'imagino les adaptacions que els nois i noies d'aquest any en faran. Segur que em sorprendran, sempre ho fan. És la màgia de la lectura, de la bona literatura.

He revisat alguns treballs de l'any passat (i el muntatge que vaig fer amb els seus booktrailers) i torno a estar orgullosíssima d'ells.

Demà més Novia, més Novio i més Leonardo. Quan acabem, a més de fer els booktrailers, mirarem l'adaptació que en va fer la Paula Ortiz i compararem ambdues històries.

"La navaja, la navaja... Malditas sean todas y el bribón que las inventó".

*

Fan por

 

De petita m'encantaven les pel·lis de por. Recordo anar al videoclub algunes tardes en sortir del col·le encara amb l'uniforme i aturar-me sempre davant la prestatgeria on hi havia les de terror. La dona del videoclub, que es deia La llar del Súper8, sempre intentava redirigir-me cap on estaven les infantils o familiars. Però jo sempre acabava emportant-me alguna de Pesadilla en Elm Street o potser queia una d'aquelles dolentotes de sèrie B com ara Sábado 14 (sí, sí, recordo que posava Después del Viernes 13 llega Sábado 14, i apa, no me la podia perdre), La serpiente voladora, Playa sangrienta... També agafava la que m'havia recomanat la Toni, per no semblar desagraïda. La de la mochila azul, quin títol més avorrit, però me la vaig endur i no la vaig mirar. El que jo volia era fer-me gran per poder anar a les 48h de terror que feien al Cine Diana, a la Rambla. I escriure una història que no deixés dormir els lectors.

També em xiflaven els llibres de por, esclar: de fantasmes, esperits, vampirs, homes-llop, zombies..., i intercanviava novel·les de l'Stephen King amb amigues. M'encantava The Shining, m'encantaven les adaptacions cinematogràfiques de totes les seves obres. Però amb el llibre que més por vaig passar va ser amb El Perfum; quin patir! Ara que hi penso, els meus éssers sobrenaturals preferits eren els vampirs, però amb els anys han deixat de ser-ho: ara prefereixo els zombies.

No he deixat de veure i llegir terror (però no ho faig tant com abans): he anat a les maratons de terror del Festival de Cinema de Sitges (el cine Diana va desaparèixer i amb ell les 24 i 48 hores de crits), he vist tottes les pel·lis de por que he pogut, m'he espantat, m'he avorrit (quina estafa The Blair Witch Project), i fins i tot he plorat de riure perquè si se te'n va de la mà acaba sent còmic, el tema.

L'únic que em falta és escriure un llibre que faci por. No és gens fàcil, però hi ha escriptors que ens ensenyen les pautes, i els 3 nivells d'intensitat: por, terror i fàstic.

    1. Fer que el lector se senti insegur: mostra una amenaça on el personatge estigui còmode, on se suposi que no li pot passar res dolent.

    2. Primer t'has d'espantar tu, si no és impossible que s'espantin els altres. Portem la por a dins, per poder treure-la t'has de conèixer, què et fa més por; així podràs posar-te al cap dels teus personatges i espantar-los.

    3. Per espantar els lectors pots descobrir què els espanta de veritat i posar-ho a la història (els insectes, la mort, els traumes...). Funciona, però dura poc. La forma més duradora és decobrir les temors ocultes perquè es colen a dins i t'acompanyen fins i tot en acabar la lectura. 

    4. Intenta que la història es basi en un món tan real com sigui possible: els monstres que reconiexem són més horribles que els inventats.

    5. La sang no és la millor manera d'espantar, ni el fàstic, ni el gore. Un avançament, és a dir, pensar en quelcom que passarà acostuma a ser pitjor que la realitat (per exemple, pensar en un examen, una entrevista de treball, una primera cita...). Es tracta de treure la gent de la zona de comfort i posar-los en situacions que eviten o temen.

*Per acabar, algunes recomanacions de pel·lis que us deixaran mal cos i que no són clàssics reconeguts:

Babadook

Hereditary

The invitation

Midsommar

Déjame entrar

Cisne negro

28 días después

La piel que habito

Rec (vaig anar amb una amiga al festival de cine de Sitges, on l'estrenaven. En entrar ens va cridar l'atenció que hi havia càmeres enfocant el públic: ens van gravar les reaccions i van passar les imatges de com cridàvem i saltàvem als seients per a promocionar-la, haha! Jo vaig sortir amb el colze blau dels cops amb el braç de la butaca perquè amb els ensurts em llançava al seient de la meva amiga, i ella al meu; quins riures, per favor!).

Los sin nombre

La niebla

The ring (la japonesa de Hideo Nakata, 1998)

Funny Games (la del Haneke, 1997)

*

Memòries de l'Àfrica

A principis de març, abans que comencés tot això de la pandèmia, a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar Memòries de l’Àfrica de l’autora danesa Karen Blixen (1885-1962) que firmava amb el pseudònim Isak Dinesen.

Tot i que ja havia publicat alguns treballs abans, comença la seva carrera literària sota diversos pseudònims, el més conegut dels quals és Isak Dinesen. Amb aquest nom va publicar una sèrie d'apunts autobiogràfics sobre la seva vida a Àfrica. Però va ser aquesta novel·la de 1937 l'obra que la va portar a la fama a nivell mundial, sobretot després que el Sydney Pollack en feu la pel·lícula l’any 1985, una pel·lícula de gran èxit i per tots coneguda, amb la Meryl Streep i el Robert Redford en els papers protagonistes (Karen i Denys).

L’argument:

Memòries de l’Àfrica narra la història dels 17 anys que la Karen, la  protagonista i narradora, va viure a Kenya, història que coincideix amb la seva biografia: Karen Dinesen es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El matrimoni va ser difícil (el primer any, el seu marit li va contagiar la sífilis, però tot i això, la malaltia mai no es va manifestar de forma greu). Posteriorment a Nairobi, la Karen va conèixer el Denys Finch Hatton, un pilot de l'exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va començar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Al cap de poc (1925), el matrimoni va decidir divorciar-se i la Karen Blixen va quedar a càrrec de la plantació fins que la caiguda dels preus agrícoles del 1931 la van forçar a vendre-la i tornar al seu país natal.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que vam comentar és com ens han endinsat les descripcions en el paisatge africà de Kenya. No hi ha dubte que la Karen domina la tècnica i ho fa amb una gran bellesa, sovint farcida de comparacions i metàfores perquè ens imaginen perfectament els deserts, la muntanya, la plantació de cafè, els nadius, els animals, els pobles. Alguns exemples d’aquesta perfecció descriptiva des de diferents perspectives: “La gran bóveda sobre nuestras cabezas se llenó gradualmente de claridad como un vaso de vino. De pronto, con suavidad, las cumbres de las colinas recibieron la primera luz del sol y tomaron un tinte rosado. Y lentamente, como si la tierra se inclinara hacia el sol, las herbosas laderas al pie de la montaña adquirieron un color de oro pálido, y también los bosques masai que estaban más abajo”. “Un bosque africano es una región misteriosa. Te adentras en las profundidades de un antiguo tapiz, en unos lugares descoloridos y en otros oscurecido por los años, pero maravillosamente rico de matices verdes”. “Cuando vuelas sobre las tierras altas africanas tienes unas vistas tremendas, sorprendentes combinaciones y cambios de luz y de color, el arco iris sobre la tierra verde iluminada por el sol, las gigantescas nubes verticales y las grandes y salvajes tormentas negras, que te rodeaban a toda velocidad corriendo y danzando. Las fuertes y contundentes lluvias blanquean el aire oblicuamente”.

Un altre tema que tractem àmpliament és com apareix la relació entre els europeus i els nadius. L’autora mostra unes situacions força idealitzades sense gairebé problemes ni tampoc influència dels conqueridors. Sí que es mostren les grans diferències culturals entre ambdós i la forma de comunicar-se i adaptar-se, però ens va semblar molt idealitzat, tenint en compte el moment històric en el qual transcorre: “Los nativos eran África en carne y hueso. (…) Nosotros, mandando y siempre con prisas, chocábamos frecuentemente con el paisaje. Los nativos están en armonía con él y cuando esa gente de talla elevada, esbelta, oscura y de ojos negros viaja (…), trabajan la tierra, cuidan del ganado, celebran sus grandes danzas o te cuentan un cuento, es África la que vaga, danza y te entretiene”. “Al igual que el faisán, los negros simulaban que nos tenían miedo, porque había otra amenaza más profunda cuya naturaleza no podíamos adivinar. O quizá resultara que su comportamiento con nosotros entrañaba una extraña broma y que aquella gente tan tímida no nos temía en absoluto”. “Todos los nativos son maestros en el arte de las pausas y de este modo dan perspectiva a una discusión”.

A més del tema de la terra (“Es algo más que su tierra lo que arrebatas a la gente a la que quitas su tierra nativa. Son también sus raíces y su identidad. Si les quitas las cosas que suelen ver y que esperan seguir viendo, les quitas, en cierto modo, los ojos”.), també és evident per una banda l’amor cap als animals ("Ningún animal doméstico es capaz de una quietud igual a la de un animal salvaje (…) Cuando atrapas el ritmo de África te das cuentas de que es el mismo que el de toda su música”.), però per l’altra hi ha el tema dels safaris i les caceres descrits amb tot detall, fet que actualment podria ferir algunes sensibilitats.

Tot i les inevitables referències a la pel·lícula, millor no comparar-les perquè són ben diferents: una se centra en la història d’amor entre la Karen i el Denys (a l’obra només apareix com una bona amistat) i l’altra és una llarga carta d’amor a una terra (“seguía creyendo que dejaría mis huesos en África”.), una granja (“Pensaba que no podía perderlos; si no podía imaginarlo, ¿cómo podía suceder?”), unes persones i uns costums que ja no existeixen.

Per últim, una frase que podria resumir la novel·la i que serveix per a reflexionar: la Karen afirma que “todo el mundo sabe que el corazón de las cosas está en sus nudos”. El cor de les coses està en els seus nusos.

*

Cat people: 1942 vs 1982

Aquesta setmana  vaig recordar una pel·li que em va agradar i espantar de petita: Cat people (1982) traduïda per "El beso de la mujer pantera". A més, recordava que era una adaptació d'un clàssic del gènere negre del mateix títol però de quaranta anys abans. Aquí es va anomenar "La mujer pantera". 

Vaig buscar per la xarxa les dues dones/panteres protagonistes (Simone Sime i Natassja Kinsji) i he fet una comparativa de coincidències, homentages o influències, com més agradi anomanar-ho als directors.

Aquestes són les meves comparacions felines:

1. Rebuig per la gàbia

2. Dibuixant panteres engabiades

3. La mirada cap amunt

4. Esquenes

5. Posició felina

6. Somnis

7.  Mantenint la mirada

8. Primer pla: l'elegància felina

9. Esquenes nues

*

Persecució infinita

Les persecucions són com els fils: hi ha persecucions infinites i infinites persecucions.


Hi ha fils més llargs que d'altres fils.
Hi ha infinits més grans que d'altres infinits.

I deserts que no estan deserts.
I deserts com fil.
Com un fil infinit.

infinit

• Que no té fi, sense límit. 
• Infinitament, moltíssim. 
• En mat., més gran que qualsevol quantitat assignable de la mateixa espècie.
• Inconcebiblement gran, immens. 
• En gram., que no presenta morfemes de temps i de persona. 
• Allò que és infinit.
• Magnitud inabastable.
• Signe que serveix per a designar aquesta magnitud.

Cry baby

Johnny Depp ha fet 52 anys. Tothom el coneix, tots parlen d'Eduardo Manostijeras amb un sospir. Però jo el recordo la primera vegada que el vaig veure quan era una adolescent a Cry baby (1990) i em vaig fer fan total d'aquell noi rebel a qui anomenen El làgrima a una peli on plorava i acabava amb una petita llàgrima negra tatuada a l'ull esquerre. No es pot ser més guapo. També m'agrada molt a A qui estima Gilbert Grape (aquí vaig veure el Leonardo Di Caprio per primer cop també en un paper inoblidable) i a Dead Man, em semblen les seves millors actuacions, després s'ha anat hiperbolitzant.

Cry baby està ambientada als anys '50 i és una paròdia musical de les pel·lícules d'adolescents i d'instituts, una mica a l'estil de Grease però menys ensucrada. No va tenir massa èxit quan es va estrenar malgrat els actors (Depp, Amy Locane, Susan Tyrrel, Iggy Pop, Traci Lords o Willem Dafoe), en canvi ha anat adquirint fama amb els pas del temps i fins i tot s'ha convertit en una pel·lícula de culte.

A mi em va fer riure molt, té moments tan genials com aquests:

I aquí el tràiler:

I un dels moments de cançó:







No us vénen ganes mil de veure-la? 


Felicitats, Johnny!



*

Una nova versió de Madame Bovary

Mia Wasikowska fent d'Emma Bovary

Ahir vaig llegir que han fet una nova versió cinematogràfica de Madame Bovary de Gustave Flaubert, una de les novel·les que més han influït en la literatura posterior. La protagonista és l'actriu australiana Mia Wasikowska (ha fet de Jane Eyre i d'Alícia al país de les meravelles, entre d'altres papers reeixits). Aquest és el tràiler:

Sembla que serà bastant fidel al llibre, ho haurem de comprovar. No és la primera vegada que s'adapta aquesta famosa novel·la al cinema, hi ha unes quantes versions anteriors: 

• Madame Bovary, una pel·lícula de 1933 dirigida per Jean Renoir.
• Madame Bovary, una pel·lícula de 1937 dirigida per Gerhard Lamprecht.
• Madame Bovary, una pel·lícula de 1947 dirigida per Carlos Schlieper.
• Madame Bovary, una pel·lícula de 1949 dirigida per Vincente Minnelli.
• Madame Bovary, una pel·lícula de 1991 dirigida per Claude Chabrol.
• Madame Bovary, una pel·lícula de 2000 dirigida per Tim Fywell per a la televisió.

Sempre que fan una pel·lícula d'un llibre que m'agrada em pregunto si l'hauran destrossat gaire o si valdrà la pena la inversió de temps i diners. Realment hi ha poques adaptacions que igualin o fins i tot que superin la història escrita, però n'hi ha alguna. Aquestes són les meves versions preferides:

- Una habitació amb vistes d'E. M. Forster. En James Ivory van fer-ne una adaptació fidel l'any 1985 amb Helena Bonham Carter i Julian Sands. M'agrada més la pel·lícula, una de les meves preferides:

- Mort a Venècia de Thomas Mann. La versió de Luchino Visconti de l'any 1971 és fins i tot millor que la novel·la. Una joia visual protagonitzada per Dirk Bogarde:

- Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick. La va adaptar Ridley Scott com a Blade Runner l'any 1982. La pel·lícula no és del tot fidel a la novel·la, ni falta que li fa, ja que el punt de vista del director li va donar una nova dimensió i la va convertir en un clàssic imprescindible. En Rutger Hauer i el Harrison Ford destaquen com a protagonistes:

- La carretera de Cormac McCarthy. Intensa i dramàtica història que va dirigir John Hillcoat l'any 2009 i protagonitza de forma magistral en Viggo Mortensen. Genial la novel·la i la pel·lícula:

- Club de lluita de Chuck Palahniuk. La va portar al cinema David Fincher l'any 1999 amb Brad Pitt i Edward Norton com a protagonistes. Una mirada crítica (i violenta) cap a la societat actual:

- El tercer home de Graham Greene. Dirigida per Carol Reed al 1949 de forma fidel a la novel·la. La van protagonitzar Joseph Cotten i Orson Wells. Part del seu èxit es deu a la banda sonora d'Anton Karas i a l'esplèndida fotografia de Robert Krasker.

- L'edat de la innocència d'Edith Warton. La va adaptar Martin Scorsese l'any 1993 encara que l'autora la va escriure molt abans, el 1920. Una història d'hipocresies i d'amor impossible totalment fidel a la novel·la. La protagonitzen Daniel Day-Lewis, Michelle Pfeiffer i Winona Ryder:

Hi ha altres adaptacions que m'agraden molt, com ara Memòries d'Àfrica, El perfum, La taronja mecànica, Rebels, però segurament són tan conegudes que no cal recordar-les ni recomanar-les. El recurs d'adaptar novel·les (o relats) sempre ha donat molt de joc a l indústria del cinema, i també molts diners. Ara toca esperar la nova versió del Bovarisme.

*

Oh capitán, mi capitán...!

Oh capitán, mi capitán...!

Bon viatge Robin!

Oh Capitán, mi capitán!!

Oh Capitán, mi Capitán:
nuestro azaroso viaje ha terminado.
Al fin venció la nave y el premio fue ganado.
Ya el puerto se halla próximo,
ya se oye la campana
y ver se puede el pueblo que entre vítores,
con la mirada sigue la nao soberana.

Mas ¿no ves, corazón, oh corazón,
cómo los hilos rojos van rodando
sobre el puente en el cual mi Capitán
permanece extendido, helado y muerto?

Oh Capitán, mi Capitán:
levántate aguerrido y escucha cual te llaman
tropeles de campanas.
Por ti se izan banderas y los clarines claman.
Son para ti los ramos, las coronas, las cintas.

Por ti la multitud se arremolina,
por ti llora, por ti su alma llamea
y la mirada ansiosa, con verte, se recrea.

Oh Capitán, ¡mi Padre amado!
Voy mi brazo a poner sobre tu cuello.
Es sólo una ilusión que en este puente
te encuentres extendido, helado y muerto.

Mi padre no responde.
Sus labios no se mueven.
Está pálido, pálido. Casi sin pulso, inerte.
No puede ya animarle mi ansioso brazo fuerte.
Anclada está la nave: su ruta ha concluido.
Feliz entra en el puerto de vuelta de su viaje.
La nave ya ha vencido la furia del oleaje.
Oh playas, alegraos; sonad, claras campanas
en tanto que camino con paso triste, incierto,
por el puente do está mi Capitán
para siempre extendido, helado y muerto.

Walt Whitman

*

Expediente Warren: The Conjuring

Quan vaig veure el tràiler a la tele em cridar l'atenció: una pel·lícula basada en fets reals que tenia pinta de fer por de debò. I d'això es tracta quan es va a veure una d'aquestes, d'espantar-te unes quantes vegades, mossegar-te les ungles, aguantar-te algun crit i deixar escapar més d'un riure nerviós.

RTVE.es estrena el tráiler más aterrador de 'Expediente Warren: The conjuring'

La pel·lícula fa por de veritat i per això em vaig animar a anar al cine a veure-la ja que si és de terror vull que almenys em faci donar salts a la butaca. I així va ser, i per què si no explica res d'original? Quantes pel·lícules parlen d'esperits, cases amb fantasmes, dimonis i possessions? Moltes, moltíssimes, des dels clàssics dels '60 i '70 fins a l'actualitat (El exorcista, la Profecía, La semilla del diablo, entre les millors per a mi).

L'èxit, doncs, està en l'atmosfera, en l'estètica i en la tensió. Com està ambientada a l'any 1971 tota la roba, pentinats, cotxes, estris, són de l'època, un punt molt a favor a l'hora de ser captivat pel film. L'atmosfera i la tensió estan molt ben aconseguides gràcies a les pauses, al seguiment acurat amb la càmera i al domini del zoom del director James Wan que va ensenyant i amagant progressivament i perfecta, en els moments més precisos, per tant anem obrint i tancant els ulls i aguantant la respiració al ritme que ens marca el James.

Els actors també estan ben triats i fan un bon paper.

Lorraine a l'actualitat

L'argument és d'allò més típic, cap sorpresa: una família, els Perron, (matrimoni i 5 filles) es traslladen a una nova i gran casa on comencen a passar successos estranys que van empitjorant amb el pas dels dies. Llavors decideixen demanar ajuda a Lorraine i Ed Warren, coneguts especialistes en fenòmens paranormals. Aquest és un altre element angoixant: la Lorraine i l'Ed són els qui expliquen, 30 anys després, aquest cas que van investigar, i no ho havien fet abans perquè era massa terrorífic. Així que ja vas al cinema predisposat a veure quelcom aterridor i real, encara que estiguis davant d'una pantalla i tot el que això significa de fals. Però tant la família Perron com la Lorraine (l'Ed va morir al 2006) han col·laborat amb la pel·lícula.
A la xarxa podreu trobar molta més informació sobre els casos que van investigar els Warren i sobre l'estranya història de la família Perron. I si us agraden les pel·lícules de por, us la recomano.

Les filles i les actrius

*

The purge: la nit de les bèsties

Purgar:

1 1 v. tr. [LC] Llevar (d’una cosa) allò que l’embruta, que la impurifica, que no li convé.

A l'estiu hi ha moltes estrenes de cine, però la majoria són pel·lícules per a nens, pel·lícules d'acció o alguna de terror. És el temps perfecte per anar-hi encara que l'oferta no és temptadora, cal esperar fins a la tardor.

El cap de setmana passat vaig anar a veure The purge: la nit de les bèsties, ja que la idea que planteja l'argument és molt atractiva: durant 1 nit a l'any (12 hores exactament) a EE.UU està permès cometre qualsevol crim sense conseqüències; a això se li diu la purga. Però la idea promet més del que el director, James DeMonaco, ens ensenya.

Personalment crec que al film li falta un mínim de mitja hora per arrodonir-lo i treure-li tot el suc a aquest dilema ètic ja que si estigués permès matar algú només perquè així ens sentirem millor i la societat funcionarà molt bé la resta de l'any, què faríem, estaríem d'acord? Això és el que diu exactament: a l'any 2022 l'atur és d l'1% i la criminalitat ha baixat com mai abans gràcies a la purga anual que es va instaurar deu anys abans perquè el país era un caos. Durant aquestes 12 hores molta la gent es tanca a casa amb un bon sistema de seguretat i d'altres surten a purgar-se, o sigui, a cometre crims, per exemple, a matar el seu cap perquè s'ho ha buscat, com explica algú en un programa de ràdio. En aquest espai de temps no funcionen ni les urgències, ni bombers ni policia. Tot està permès. Però, i la gent que no pot pagar-se un potent sistema de seguretat? Què passarà amb ells?

Dels personatges cal destacar l'actuació de Rhys Wakefield, l'actor secundari que fa de dolent i se'ns planta a la pantalla amb un somriure sinistre. La resta de personatges principals són arquetips amb un comportament molt previsible: el pare protector de la família, la mare emocional, la filla adolescent insuportable i el fill petit sensible.

Quan vaig veure el tràiler vaig pensar de seguida en Funny Games i en La naranja mecànica; error, potser sí que té algun element que me les va recordar, com les robes blanques dels assetjadors i la violència gratuïta, però res més.

Malgrat tot la recomano encara que només sigui perquè ens fa pensar en aquesta idea terrible de la purga i per les converses posteriors que genera. Tanmateix, no s'ha d'anar amb una idea massa exigent de la pel·lícula, al cap i a la fi és una pel·lícula que s'estrena a l'estiu.

*

PERSÈPOLIS: Iran amb ulls de dona

Marjane Satrapi va escriure Persèpolis, un còmic autobiogràfic en 4 volums, on plasmava les seves vivències d’infantesa i joventut a Teheran. Després, l’any 2007, en va fer la pel·lícula animada, juntament amb Vincent Paronnaud.

Persèpolis és un film tràgic i irònic alhora; l’acció comença a Teheran l’any 1978 quan la nena Marjane somia ser profeta i salvar el món. Llavors el Sha és enderrocat i expulsat d’Iran, i en un principi hi regna un ambient de joia i optimisme al país. Però de seguida es veurà que tot és una sensació falsa i les esperances d’obtenir una república moderna desapareixen ja que ben aviat els fanàtics religiosos acaparen el poder.

D’un dia per l’altre la Marjane (i totes les dones) haurà de dur mocador al cap, patir la degradació de la dona, viure la mort del seu oncle, víctima de les accions de “neteja” del nou règim i carregar les conseqüències de la guerra entre Iran i Irak, fets que deixen el país agonitzant.

Per escapar de tota aquella bogeria, cap a 1986, quan la Marjane és una adolescent, és enviada a estudiar al Liceu francès de Viena, un autèntic viatge cap a un altre món, cap a una altra realitat que no havia ni imaginat. Malgrat la llibertat que aconsegueix, la Marjane haurà d’aprendre a sobreviure en un país estrany i a enfrontar-se a la soledat i a les seves pors.

Passats uns anys, decideix tornar a Teheran, a casa. Al començament el seu estat d’ànim és caòtic i depressiu fins que tria anar a la Universitat per estudiar Belles Arts. Més endavant es casa, es divorcia i marxa una altra vegada, en aquesta ocasió a França on pensa començar una nova vida i treure’s el vel definitivament.

El que finalment ens vol transmetre l’autora en aquest film excel·lent és l’angoixa que provoca haver de decidir entre pàtria o llibertat. 

*

Blade Runner, 30 anys

El passat dia 25 de juny la pel·lícula Blade Runner, una de les meves pel·lícules preferides basada en la novel·la Somien els andriodes amb ovelles elèctriques?, de Philip K. Dick, va fer 30 anys. S'ha escrit moltíssim sobre Blade Runner, s'ha dit de tot, molt bo i també negatiu a la seva estrena, potser no es va entendre al 1982. I s'han fet diferents versions, la primera que no va acabar el seu director, en Ridley Scott, per nombroses diferències amb els productors, com per exemple aquell afegitó de la veu en off. Més tard, 20 anys més tard, es va estrenar la Versió del Director, és a dir, es va muntar tal i com el Ridley l'havia gestat. Jo vaig anar amb molta il·lusió a veure-la al Festival Internacional de Cinema de Sitges, a les tantes de la nit...

I de nou es va fer una altra versió, 25 anys després de la primera (és a dir, ara fa 5 anys, l'any 2007), amb algun canvi més. I una altra vegada me'n vaig anar a Sitges a veure-la, 2 vegades, ja que la segona vegada que la passaven va venir el Rutger Hauer, el meu replicant preferit, a respondre algunes preguntes del públic i després a presentar un documental que ell havia dirigit. Com m'ho vaig passar de bé! Li varen fer les típiques preguntes, que si és veritat que ell va afegir la mítica frase del final, que si el Deckard és humà o replicant....

El que a mi sempre m'ha fascinat és la relació del Deckard amb la Rachael, la història d'amor entre una persona i una màquina, i la gran humanitat dels replicants, i els dubtes que es plantegen: per què estem aquí?, qui ens ha creat?, quant de temps ens queda? Els replicants, igual que nosaltres, volien viure més temps.

Poc després els vaig escriure un poema, que va ser publicat a La dona bilingüe:

NEXUS 6 

Tinc una crosta de xarol 
al mugró. I ambre lluent 
si em mires el fons dels ulls. 
Jo volia ser far. 
O Dafne. 
O arbre esporgat.
I que em diguessis 
que et digués que t’estimo. 
Però tinc els records implantats.

*

Ja fa 30 anys i encara continua fascinant, i es continua mirant, analitzant, parlant, discutint, recreant....

Fins i tot he llegit diverses vegades que en Ridley farà una altra versió, però finalment s'acaba negant la notícia, ja veurem.

Tanmateix, només queden 7 anys per arribar al futur que en Ridley es va imaginar:

Per saber algunes curiositats sobre la pel·lícula, AQUÍ.

*

De cine

En els darrers mesos he anat bastant al cinema i he vist pel·lícules ben variades. Unes m'han sorprès, d'altres m'ha deixat igual, alguna ja l'he comentat aquí, i aquestes són les que vull destacar.

1. Els espectaculars crèdits d'inici de "Los hombres que no amaban a las mujeres", el remake americà de la novel·la sueca, dirigida per David Fincher. La cançó que inicia la pel·lícula és una versió de "Immigrant song" dels Led Zeppelin, una adpatació molt potent de Trent Reznor i Atticus Ross que et posa els pèls de punta. Amb un començament així era difícil un remake a l'alçada, però ho va estar.

Sempre havia pensat que Immigrant song era genial per a una pel·lícula, de fet, des de petits, mon germà i jo l'escoltàvem també a tot volum i l'anomenàvem "la cançó de la peli de vampirs" perquè era això exactament el que ens suggeria. Molts anys després forma part d'una pel·lícula, encara que no sigui de vampirs. Genial:

2. El millor argument és el de "La piel que habito", un autèntic estudi sobre la bogeria, la bogeria d'un metge que intenta crear una pell artificial perfecta. L'obssessió el porta un pas més enllà i, a causa de la feble salut mental de la seva filla i l'incident que provoca el seu internament en un sanatori, decideix castigar el culpable utilitzant-lo per al seu experiment més boig i cruel.

L'argument no és una idea original de Pedro Almodóvar ja que la pel·lícula està basada en la novel·la Tarántula de Thierry Jonquet. Un film inquietant i valent.

3. La millor interpretació és la de José Coronado a "No habrá paz para los malvados". Ha estat molt guardonat i de fet és tan versemblant la seva actuació que oblides ràpidament que és un actor i no un policia desgraciat, alcohòlic i cremat anomenat Santos Trinidad que per salvar la pell després d'una nit excessiva aconsegueix salvar el món. Impecable.

Llàstima que hagin triat Stallone per al remake americà.

4. Per últim, la millor banda sonora és la de "Rec 3 Génesis": "Eloise" de Tino Casal, "Chup Chup" d'Australian Blonde, "No puedo vivir sin ti" de Coque Malla o "Gavilán o paloma" de Pablo Abraira, entre d'altres cançons memorables, fan que aquesta divertidíssima pel·lícula de zombies et faci agafar moltes ganes de ballar; qui no ha posat alguna d'aquestes cançons a totes les festes? Qui no les ha cantat en un karaoke? Jo segur que sí. Entre crit i crit, entre mos i mos et sorprens taral·lejant i fins i tot cantant més d'una vegada. Una barreja perfecta de rock espanyol:

*