4 recomanacions narratives en 4 ratlles

I avui les 4 recomanacions de narrativa en format breu:

1. Los asquerosos. Santiago Lorenzo (Blackie Books, 2018).

No coneixia les novel·les anteriors d'aquesta autor, però les recomanen tant o més que aquesta, així que caldrà llegir-les també. En aquesta història l'autor escriu un cant amorós als pobles deshabitats, als pobles abandonats. És una història divertida, molt divertida, però també amarga i poètica des del punt de vista d'un personatge que no és el protagonista, sinó el seu oncle. Manuel, el protagonista, és com un d'aquests pobles: un personatge original i entranyable. I la prosa també ho és i així aconsegueix una radiografia de la societat actual i de la majoria de nosaltres, els mochufas.

2. Cambiar de idea. Aixa de la Cruz (Caballo de Troya, 2019).

Aquest llibre no és una novel·la, no és de ficció, és literatura vivencial, o sigui, està entre l'assaig i les memòries, tot i que s'assembla més a unes confessions directes, crues, transparents: "Insisto en que las barreras entre la crónica, las memorias, la autoficción y la ficción son inexistentes porque escribir es recordar y recordar es siempre un acto imaginativo". A la primera part del llibre descriu i analitza el dolor, els diferents tipus que podem patir ("los cuerpos están para romperse") i les ferides, marques, senyals i cicatrius que deixa: "...aprendí casi todo lo que sé sobre el dolor. Que me resulta más tolerable cuando estamos a solas. Que requiere de una concentración absoluta. Que aísla el ruido. Que se distrae con más dolor". Després avança reflexionant sobre la culpa i el dilemes morals: "Si vas a escribir una novela sobre la culpa, más te vale ser culpable de algo más gordo"; "A medida que me acerco al desenlace, los problemas éticos se hacen más y más presentes".

3. Hace tiempo que vengo al taller y no sé a lo que vengo. Jorge de Cascante (Blackie Books, 2019).

Es tracta d'un volum de relats variats molt originals i sorprenents, un llibre d'aquells que desitjaria haver escrit, un llibre amb tantes històries diferents i que m'agradaven tant mentre el llegia que no volia que s'acabessin. La imaginació de l'autor no s'esgota! Hi ha històries divertides ("Me veo la piel mejor que nunca, la cárcel me ha sentao genial"; "No hay nada más hermoso que un supermercado, es el lugar perfecto para llorar".), també poètiques ("Vivimos de recuerdos"; "¿es necesario soñar con esa intensidad?"; "Maupassant odiaba tanto la torre Eiffel que comía en ella todos los días para no tener que verla"; "¿Cuánto amor aguanta una persona?") o surrealistes ("La vida es difuminación"; "Trágate mis ojos para que te vea por dentro".), però sempre al costat de la realitat, de l'actualitat que ens colpeja: "Un test que te diga qué personaje de tu serie de televisión preferida eres y que siempre te ofrezca la misma respuesta: no eres nadie".

De tots els relats que hi ha, el meu preferit és La ardilla y el hurón; no podria ser més autèntic, líric i rodó.

4. La mujer singular y la ciudad. Vivian Gornick (Ed, Sextopiso, 2018).

És un llibre ple d'anècdotes personals, de reflexions sobre temes diversos, alguns més profunds o delicats, com ara la política, i d'altres no tant, com ara la ciutat estimada per l'autora, la ciutat on viu: Nova York. Aquesta ciutat apareix com un personatge més, com quelcom imprescindible i sempre present: "Mi ciudad (...), aquella en la que no vamos a ningún sitio, sino que ya estamos allí (...) en busca de un yo reflejado en los ojos de un desconocido". També tracta el tema de l'amor, de l'home adequat ("Si no era capaz de encontrar al hombre adecuado, me juré por lo más sagrado, prescindiría de los hombres".), o la convivència amb els altres ("...cuánto tiempo nos está llevando a los negros y a los blancos reconocernos los unos en los otros".), o l'amistat ("Un amigo, por lo tanto, es una especie de paradoja de la naturaleza".). Tot plegat transcorre entre la necessitat de sentir l'asfalt i de compartir contínuament la vida amb els amics.

*

4 recomanacions poètiques en 4 ratlles

Avui comento 4 poemaris, els 4 que més m'han agradat dels darrers que he llegit. Podrien ser-ne més, però em sembla perfecte escriure 4 ratlles de 4 llibres bons. Un altre dia escriuré sobre 4 de narrativa.

1.Vertical. Teresa Pascual (Premi Ausiàs March de Gandia, 2018. Ed. 62). 

Els poemes que formen aquest volum giren al voltant de 2 eixos principals: tot allò vertical que ens envolta, com ara les arrels que ens lliguen a la terra (i al mar) representat per penyals, murs, costures, parets de pedra o boscos de pineda; i tot l’horitzontal, com ara el tall dels solcs o de les tisores, els marges dels camins, les ciutats i els fils (de la vida) que uneixen la gent. Aquest contrast s’aconsegueix a través d’unes imatges potents: "Hem aprés de la llum/ com anar a les fosques"; "i per damunt, sobre els rictus del dies,/ ens vam posar un vestit a pedaços". Per altra banda també trobem descrita l'absència en forma de distància: "La distància ocupa cada oblit"; "Amb tots els noms que s'han tornat estranys/ he calibrat l'últim fons de l'absència". 

2. Canvi de guàrdia. Pere Antoni Pons (Premi de Poesia López-Picó, 2018. Viena Ed.). Presenta el canvi d’expectatives que produeix el pas del temps, dels anys. Els poemes que millor ho mostren són De terror i d’amor, Pintoresquismes de la pena o Un de crítica literària, poema que funciona com a síntesi del llibre i que acaba amb “El que és aquest poema, i el que volia ser". Els canvis inevitables es produeixen a través dels cops dels pas del temps: “homes deformats pels cops de tants dies”. Així veu la vida de vegades l’autor, com una caiguda, com un cop: “la caiguda/ definitiva -plaf!-: la de la vida”. I es resigna i accepta els cops, aquest pas del temps rotund: “menges el pa calent de la conformitat". Però de tant en tant no pot evitar comparar el present amb el passat -la joventut amb l’edat adulta-, i fins i tot amb el futur: “el passat és una perla (...)/ el futur, un mapa imprecís (...)/ només compta (ara aquí)/ aquest present de verdet”; “I vosaltres caient per l’abisme que separa/ el que volíeu ser del que sou, sense llàstima”. 

3. La nit transeünt. Joan Navarro (Lleonard Muntaner Ed., 2019).

En Joan és especialista en el domini de les paraules i les imatges, i aquí ho torna a fer: ha escrit un poemari que es llegeix com un homenatge, un poema d’amor al llenguatge, a la paraula, a la parla, al silenci. I a la terra. Si l’heu llegit abans reconeixereu el seu estil característic (Magrana és un dels meus poemaris preferits de sempre i crec que és l’únic poeta a qui podria reconèixer en llegir el primer vers). De nou trobem poemes en prosa que lliguen clarament amb la seva obra anterior. Tot ho atrapen aquests poemes: el temps (“el temps atrapat als plecs d’aquest poema”), l’espai (“Els ecos dels ecos dels ecos”), paisatges (“Tot és mar dins la mar”), al propi autor (“jo, peix, travessant les mars. Jo, que també soc un aquari”), a nosaltres (“nosaltres, meravellats transeünts”).  Acaba el darrer poema així: “Tot és silenci dins el clot: Tot és paraula”. 

4. La paciencia de los árboles. María Sotomayor (La Bella Varsovia, 2018).

Es tracta d'un poemari ple de records punyents, de memòria que es manté ferma, com els arbres: “los árboles siempre se mantienen en pie”, malgrat ser el record d’un temps extremament dur, el de tenir cura d’un ésser estimat malalt (“lloras un llanto mustio”). El llibre se centra en la descripció lenta d’aquest anar desapareixent d'un cos que s'acaba i, en general, de la gent que l'envolta: “Solo los que te aman duro se quedan a tu lado”. Per tant, l’autora incideix en la força i la paciència que calen per a superar-ho, per això es diu, en imperatiu ,“aprende de la paciencia de los árboles”. Perquè, en definitiva, “Es cierto que la soledad es siempre/ lo que sujetamos en el último recuerdo”.

*