Estiu, vacances, llibres, poesia

A l'estiu, a les vacances d'estiu més aviat, m'agrada llegir llibres de contes. Sempre me'ls reservo per a les vacances, encara que durant l'any també en caigui algun. Però aquest estiu he llegit més poemaris que relats, potser perquè a la pila de pendents en tenia més.

Revisant les lectures, m'he adonat que n'hi ha 3 que tenen un tema, un fil que els podria unir o relacionar: el dolor. 

Els poemaris són Domini fosc de Josep Mª Fulquet, Llet de glacera d'Alba Camarasa i Da dolor de Pilar Adón.

El dolor és un tema que recurrent en totes les arts. L'expressió del dolor a la literatura també es troba una i altra vegada, ja sigui la descricpció d'un dolor físic (malaltia) com anímic/intern (experiència).  El trobem ja descrit, per exemple, a La Ilíada (segle VIII a.C.) quan Homer descriu el plor i el dolor d'Aquil·les per la mort de Pàtrocle; també a La Chanson de Roland (segle XI) quan l'emperador Carlemany es desmaia de dolor en assabentar-se de la mort del seu nebot Roland de Roncesvalles : "¿A quién sorprenderá que él ruja de dolor?"

Els cops i les ferides més o menys metafòriques són disparadors i inspiració.

El tipus de dolor que apareix a l'excel·lent Domini fosc de Josep Mª Fulquet (Premi Pare Colom de Poesia, 2021. Lleonard Muntaner Editor) és un dolor existencial, sobretot. Però també hi ha poemes o versos que ens deixen veure, i ens transmeten, un dolor més aviat físic:

"¿Què són els morts sinó remordiment,

dolor, neguit, expressió callada

d'un malentès orgull que els vius expien"

"... quan només en el dolor es pot trobar l'amor".

"... perquè tot és oblit, distància, trànsit".

"Tota aquesta fatiga, tot aquest tedi en el gest,

en les paraules, en les fulles seques

que giren empeses pel vent calent de juny

posen a prova la capacitat de l'ànima

davant els límits nus de l'existència".

A Llet de glacera d'Alba Camarasa (Premi de Poesia Vila de Martorell, 2021. Viena Editorial) trobarem el dolor escampat per tots el poemes. El dolor (i les paraules) llisquen com escampades en un riu o en un iceberg blanc, lletós, desfet. Es veu clarament al poema titulat Post Bellum (el poema que més m'ha agradat), a El dolor té els seus protocols o a Un magatzem explota al centre de Beirut:

"He imaginat que sempre pot fer fred en les cases,

que el fred pot perforar les cases i els nadons".

"El patiment com un brunzit al qual t'acostumes

però no deixa d'existir".

"He sentit des d'ací el cor com se't trencava,"

El dolor que recorre Da Dolor de Pilar Adón (La Bella Varsovia, 2021) és més físic, però també hi ha poemes que incideixen en el dolor existencial. El títol ja ens prepara per al que hi trobarem a dins. Quan el meu fill em va veure llegint-lo em va dir: "Da dolor, mama? Ah, fa mal". Doncs sí, aquest poemari, i els altres dos, estan construïts amb poemes que fan mal:

"... la tarde en que me vi odiando

a las familias abeja

que reían juntas"

"Su ahogo se calma sólo con el mío.

Su ira y su rabia.

Sé que dejará de estar triste

cuando lo esté yo".

"Situada a la altura de tu sufrimiento,

reposar en tu hombro

(niña en volandas)

para hablar del exterminio

de los aborígenes de Tasmania".

"Hay una prisa a los 20

que vuelve a los 40.

Lo de en medio es supervivencia".

*

Gent normal. Sally Rooney

 

A l’última trobada de l'any 2021 del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, vam llegir i comentar Gent normal (Ed. Periscopi, 2019) de la Sally Rooney (County Mayo, Irlanda, 1991). 

Rooney va ser escollida l’any 2017 per The Observer (The Guardian) com un dels talents més prometedors del moment. Gent normal, la seva segona novel·la, va ser el llibre més elogiat de l’any per la crítica del Regne Unit segons The Bookseller. L’any 2018 va obtenir el premi a millor novel·la irlandesa i també el Costa Book Award. 

Els protagonistes de la història són en Connell i la Marianne, dos joves que han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne, una noia d’una família burgesa, és orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut i fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta. Temps després, en arribar a la universitat, els rols que tenien al poble (i a l’institut) canviaran totalment i la popular serà ella. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer que comentem és que es tracta d’un bon llibre, molt adequat també per als adolescents d’avui dia, per a comentar-lo amb ells ja que al començament de la novel·la, quan els protagonistes són adolescents, observem moltes dinàmiques relacionals de les que ells tenen, com per exemple les relacions de poder i domini dins les relacions amoroses: el Connell i la Marianne duen en secret la seva relació per por que ell, en ser popular, sigui rebutjat pels amics. En canvi, com ella no té amics en aquesta etapa de l’institut, es deixar fer: “Dilluns, a l’institut, va haver d’evitar mirar la Marianne o interactuar-hi de cap manera. Carregava amb el secret com si portés alguna cosa gran i calenta a les mans, com una safata massa plena de cafès que havia de portar a tot arreu sense vessar-ne ni gota. Ella es comportava com sempre, com si no hagués passat res, llegint un llibre a la zona dels armariets com feia habitualment”. 

És també una novel·la sobre la incomunicació: els protagonistes no acaben de dir què volen, què senten o necessiten i això els crea malentesos constants, a més de sobreentesos erronis. I això és un gran error que cometen els protagonistes una i altra vegada durant els anys en els que transcorre la novel·la. Segurament l’error més gran que comet el Connell és no convidar la Marianne al ball de final de curs i, anys més tard, no dir-li que ha demanat una beca (que acaben concedint-li). 

Ambdós personatges fan una recerca de la seva identitat que s’està formant en aquesta etapa de la vida i per culpa de la incomunicació, malgrat l’amor que es tenen, no poden ser parella; però sí que funcionen molt bé com a amics, tenen una relació íntima i especial, cosa difícil d’aconseguir: “La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d’una altra persona”; “Quan parla amb la Marianne té una sensació d’intimitat total entre tots dos. Li podria explicar qualsevol cosa d’ell mateix, fins i tot coses força rares, i ella mai no les explicaria, n’està convençut. Estar a soles amb ella és com obrir una porta per allunyar-se de la vida normal i després tancar-la darrere seu”. El que ens queda clar en llegir aquest llibre és que necessitem els altres per ser qui som. 

A través d’ells, dels personatges, l’autora denuncia dos elements de la nostra societat actual: per una banda la incomunicació i la solitud, i per l’altra, la hipocresia social. 

També comentem el títol que ens sembla encertadíssim ja que els personatges que hi apareixen semblen ser persones anormals cercant la normalitat (excepte la mare d’en Connell, la Lorraine, l’única que ens sembla ‘normal’ i que ens ha agradat molt com actua i es desenvolupa a la història). El desig de la Marianne, al llarg de tota la novel·la, serà aconseguir ser-ho, és a dir, vol que l’estimin: “No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal”. 

En resum, el desig continu de la Marianne (com de tants d’altres) és ser una persona com les altres, és a dir, normal, i al final veurem si ho aconsegueix (o no): “La gent l’ha oblidat. Ara és una persona normal. Ningú aixeca la vista quan passa pel seu costat”. 

El final de l’obra és obert, així que comentem com ens imaginem que serà en un futur la relació entre els protagonistes, com serà la vida que els espera, la vida que l’autora defineix en boca dels seus personatges com “la cosa que sempre portes amb tu, a dins del teu cap”. 

Per últim, si heu llegit la novel·la i us ha agradat podeu veure la sèrie de dotze capítols que n’han fet a través de la plataforma d'streaming Starzplay.

*

Els dics, Irene Solà

Hem començat un nou curs del club de lectura ‘Dijous entre Lletres’ a la biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. Aquesta vegada, el fil conductor triat és “Llaços”, llaços entre personatges, llaços amb els llocs (o les terres), llaços sentimentals, llaços temporals, etc; un tema que, sens dubte, ens donarà molt de joc i moltes lectures. 

Per a la primera trobada vam llegir i comentar Els dics (2018), primera novel·la de l’escriptora Irene Solà. Amb aquesta història, l’autora va guanyar el Premi Documenta l'any 2017, i va ser publicada per l’Altra Editorial. L’any passat també vam començar amb una novel·la de la Irene Solà, que a hores d’ara no necessita presentació després de l’èxit brutal obtingut per Canto jo i la muntanya balla, per tant, repetim autora però renovem l’experiència. En aquesta ocasió, de seguida vam reconèixer el seu estil fragmentari però potent com una torrentada, i l’ambientació rural típica fins ara: “I la va agafar més fort, i el Ter va desbocar-se. I va inundar els camps. Els dics, flas!, i les preses, bam! L’aigua corrent venes endintre. Tones de líquid sense compassió arrencant arbres, xafant cases, passant d’un ventricle a l’altre sense esperar que s’obrissin les vàlvules, punxant, de tan de pressa com inundaven les artèries”. Així és la seva prosa: paraules corrent venes endintre. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

Primer comentem el títol de la novel·la: dics. Un dic és un mur que es construeix per contenir la força del mar, d’un riu o d’un llac. A la història podria fer referència al seu estil a l’hora de narrar i també als sentiments dels personatges que hi apareixen. Pensem que no és un leitmotiv a l’obra ja que la paraula només apareix un cop i a més és cap al final. Més aviat seria el marc on enquadrar-la. 'Dic' també pot tenir el significat de poble petit i aïllat, com el que s’hi descriu. De nou, les descripcions són colpidores, plenes de comparacions, de metàfores i símbols: “L’única cosa que la Roser sabia del seu avi era que havia plantat aquell roser a la paret de davant de casa com a regal de noces per a l’àvia. El roser feia unes roses clares i escabellades, tan plenes de pètals que semblaven una ferida de bala. Aquelles flors desprenien una olor dolça i embafadora com un verí, i les abelles es marejaven”. (...) “Pensa que al setembre, a la casa, només hi seran ella i la Victòria. I s’imagina aguantant la casa sobre l’esquena”. En aquesta història també hi ha molts personatges (va bé anotar-se els noms per no oblidar-los o confondre’ls) i novament tots viuen en un poble petit de la muntanya, però que tot i ser petit té una vida molt activa: Aquesta és l’Ada. Aquest és el gorjablanc. Aquest és en Loki, i aquesta és la terra fosca, com una boca oberta. Aquest és en Vicenç de Can Ballador preguntant-li a l’Ada si encara no se l’ha fotut. Aquesta és la Jèssica S. en el seu racó d’Anglaterra rural i aquest és el pare Ballador dins d’un tractor. Aquest és en Tripi, i aquests són els silurs del pantà de Sau nedant a les fosques, i la vaca Samantha i els porc senglars amagats. 

Potser en aquesta primera novel·la els personatges estan una mica més continguts, segurament els dics serveixen per a frenar-los; tanmateix l’autora els condueix fins al precipici i un cop allà els atura. A la següent novel·la, en canvi, els porta una mica més al límit i fins i tot els deixa caure. 

Sobre l’estil comentem que la varietat de personatges i els salts temporals (no és una història narrada de forma lineal) fan que la lectura sigui exigent. Aquesta combinació dels recursos són com si l’autora teixís una teranyina (o un llaç) on ens quedem atrapats. Els personatges són diversos (nens, joves, adults i vells) i estan molt ben dibuixats i fins i tot es veuen els fils (llaços) que els uneixen: “La Roser tenia els cabells curts i gruixuts i grisos, els ulls blaus tan clars que també semblaven grisos, la cara i el cos quadrats i les mans petites i ràpides com dos ratolins”. I les escenes estan perfectament encaixades. N’hi ha que fan patir i ens hi identifiquem totalment, com quan el nen, el Dídac, es perd al supermercat: som capaços de sentir la seva angoixa. O l’escena de la caça d’un cabirol que, a més de colpidora, serveix com a ritual d’iniciació, com símbol de canvi d’etapa vital. 

L’últim que comentem és que es tracta un llibre per rellegir un cop arribem al final, un final obert que permet diverses interpretacions. Però, al cap i a la fi, el més important no és si la novel·la acaba d’una manera o d’una altra, el més destacat és el camí que hem recorregut amb la lectura, és a dir, el viatge per on ens ha dut la Irene Solà.

*

La cuinera

 

Aquest curs singular hem fet una darrera trobada al mes de juny al Club de Lectura ‘Dijous entre lletres’, un tancament diferent per acomiadar-nos de la millor manera possible: amb l’assistència de la Coia Valls, l’autora de La cuinera (Ediciones B, 2014), la novel·la històrica que hem llegit i comentat aquest mes. 

La Coia és una reconeguda escriptora de novel·les històriques i amb La cuinera el fil conductor del curs (‘Amb els 5 sentits’) hi apareixia molt ben representat. En aquesta història l’acció se situa a finals del segle XVIII i la protagonista és una jove cuinera de 16 anys, la Constança Clavé, que viatja amb un llibre de receptes del seu primer mestre (el xef Antoine Champel) des de Lima fins a Barcelona per viure amb els seus avis i convertir-se en una reconeguda cuinera gràcies a la seva gran habilitat en aquest ofici. 

- Temes que van sortir a la conversa amb la Coia: 

La cuinera és la seva novel·la més sensual, per això un dels primers aspectes que ens va explicar és que “cuinar és un acte d’amor” i que li agrada molt el món de la cuina perquè és estètica, però també ètica (representada aquí per un personatge, l’Iskay). Aquesta idea és la que volia transmetre amb la novel·la. Pel que fa a l’estructura, ens va comentar que està molt pensada i treballada: l’obra consta de 7 capítols (que fa 7 anys que va escriure), un número que té molts significats en moltes cultures. Aquesta estructura serveix per a marcar el ritme de la història: alterna el dia a dia de la Constança, de com s’espavila per sobreviure i dedicar-se al seu ofici a Barcelona, amb el record de les converses i les situacions viscudes a Lima amb el seu amic indi d’infantesa, l’Iskay. 

El viatge de la protagonista també és un element característic de les seves novel·les. El viatge és una metàfora de la vida ja que des que naixem fem un recorregut. Per a poder fer un viatge has de fer una descoberta; a més, després del viatge es torna transformat, es torna diferent si no, només t’has desplaçat. En aquesta història, la protagonista, una noia ambiciosa que no perd de vista el seu objectiu, viatja per a retrobar-se amb la seva família. I aprèn molt: el personatge evoluciona i aprèn moltíssimes coses sobre la cuina i sobre la vida, una vida gens fàcil per a una dona en aquell època: “No sé si vaig entendre amb exactitud el procediment. El que no he pogut oblidar és que, a partir d’aquell moment, sempre hauria d’aprofundir en la part menys visible de les coses als nostres ulls, en el seu vessant més subterrani”, diu la Constança. 

També ens va indicar, i ensenyar, alguns llibres amb els quals es va inspirar per a les receptes que hi apareixen, i ens va reconèixer que n’havia preparat alguna perquè la cuina és un espai de transmissió de cultures i costums, un espai d’aprenentatge, un espai per compartir. 

Un altre aspecte molt important en les seves novel·les són les imatges. Les seves històries són molt visuals i impactants perquè tenen una influència clara del cinema. Després li vam preguntar per alguns dels personatges, tant principals com secundaris, tots ells personatges polièdrics (en Pedro, la Vicenta, la Rita...), i per alguns fets històrics ocorreguts a Barcelona, com ara la Rebel·lió dels Quintos, que potser no són gaire coneguts. Això fa que la tasca de documentació de l’espai i el temps on situar la trama sigui una feina llarga i de vegades complicada, si no hi ha prou informació a l’abast. 

També li comentem la força de les descripcions que hi apareixen, característica sempre complicada i que quan s’aconsegueix amb èxit fa que “veiem” les escenes. Com a resum de la història tindríem la citació que obre la Tercera Part: “Veritablement, el que més plaer proporciona no és el saber, sinó l’estudiar; no la possessió, sinó la conquesta; no l’estar aquí, sinó l’arribar allà”, Carl Friedrich Gauss (1777-1855). 

Finalment, també vam tenir temps de xerrar d’altres temes relacionats amb La cuinera. Vam parlar de curiositats, de teatre, de l’ofici d’escriure, de patates, de xocolata, de la curiositat, de la incertesa, o sigui, de la vida. I, per acabar, ens va portar un regalet: ens va posar un àudio d’un fragment de la novel·la en una versió teatral adaptada. Moltes gràcies, una vegada més, pel teu entusiasme i generositat!

*

La memòria de l'arbre

 

El mes passat al Club de Lectura 'Dijous entre lletres' vam llegir i comentar un llibre força conegut en la literatura catalana recent: La memòria de l’arbre de l’escriptora Tina Vallès, una autora reconeguda amb diversos premis, tant en literatura per a adults com en literatura infantil i juvenil. Aquesta novel·la va ser guardonada amb el II Premi Anagrama de novel·la l’any 2017 i des de llavors s’ha traduït a 13 llengües; a més. L’any passat va rebre el prestigiós premi internacional Jean Monnet des Jeunes Eurepéens en la seva traducció francesa. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer tema que comentem és l’aparent senzillesa amb què està escrita la història. Diem aparent perquè, tot i la brevetat dels capítols, totes les paraules, i les frases, estan ben mesurades: no hi sobra res, no hi falta res i no es poden dir més coses amb menys recursos. Aquest estil minimalista fa que es llegeixi amb facilitat i familiaritat ja que els personatges i la situació ens resulten propers i recognoscibles. Els protagonistes són una família, que podria ser la nostra; una pare i una mare amb un fill. Aviat s’hi afegeixen els avis que venen del poble (Vilaverd) a Barcelona per viure amb ells. L’avi, el Joan, i el net, el Jan, estableixen una relació molt especial, de complicitat total, i també molt entranyable. Comparteixen moments d’intimitat i coneixements diversos, de filosofia de vida podríem dir, a més de records. 

Un dels temes que més els agrada compartir de camí a l’escola és parlar dels arbres. L’avi li ensenya un munt de coses sobre ells i també li anuncia que quan tenia la seva edat n’hi havia un al poble que era el seu preferit al poble. Era un desmai. El Jan li demana moltes vegades que li expliqui la història del desmai, però el Joan sempre li respon que encara no, que més endavant que «hi ha respostes que venen soles, més tard, potser en filera, com una molla de pa al llom d’una formiga, o per l’aire, com el cant d’una cigala». Finalment serà la mare qui li acabi explicant aquesta història especial de l’avi Joan i el desmai de Vilaverd, el seu desmai. 

La novel·la està plena de símbols. Des del nom de l’avi (Joan) i el net (Jan) on només hi canvia la lletra «o» que sembla un rellotge (l’avi és rellotger); el rellotge és l’aparell que calcula el temps (un temps que s’acaba); els arbres que ens arrelen al territori, a la vida i que també desapareixen per accident com li va passar al desmai de l’avi; fins a les olors de la infantesa (la casa del poble fa olor de llenya cremada, la casa del poble dels avis de l’amic del Jan fa olor de mar) o la que fa l’àvia amb el seu perfum inseparable: «Anàvem tots tres dins d’un núvol de perfum, el de l’àvia Caterina, que ningú s’atreveix a dir-li que se’n posa massa. Aquella olor dolça era tan forta que feia llum. I jo no entenia com la gent no s’aturava per veure’ns passar pel carrer, tots tres ben agafats, plens de llum i perfum». 

El fil conductor de la història és la malaltia, la seva inevitable evolució, perquè engega la trama, accelera els esdeveniments. Però no ho mostra com una tragèdia, sinó que sorprèn la naturalitat amb què els personatges s’enfronten a un tema tan comú, tan lligat a la vida. 

 També comentem la importància dels silencis, moments que funcionen com a indicis de tot el que no es diu, com ara la malaltia que en cap moment s’anomena, encara que tothom la identifica de seguida. Aquests silencis es podrien entendre com a sentiment de por, o com a tabú ja que actualment quan la gent pateix malalties greus sovint no les expliquen; no les compartim. 

I, evidentment, l’altre leitmotiv és la memòria. La manca de memòria per una banda i, per altra banda, els records positius i negatius, que són intransferibles: “Però diu l’avi que els records no es poden repetir”. 

Un altre aspecte que ens crida l’atenció són les diferències, el contrast entre la ciutat on viu el Jan i sons pares (Barcelona) i el poble dels avis (Vilaverd). El que més destaca, a part de les olors, és la diferència de ritmes, de velocitats: «L’avi diu que a Barcelona sempre anem de pressa». 

Al final comentem que La memòria de l’arbre és un llibre per a regalar, és a dir, a més de totes les virtuts comentades, creiem que la història no envellirà amb el pas del temps, que el tema central mai no caducarà. Tot un encert, i un descobriment si no l’heu llegit encara.

*

Literatura Young Adult

 

Què és això de la literatura Young Adult?

El Young Adult (o també YA) significa literalment "Joves adults" i es refereix a la literatura juvenil de sempre, però centrada en la franja d'edat dels 13 als 17 anys, bàsicament, ja que els protagonistes tenen aquesta edat i pateixen els problemes típics de l'edat on les minories (ètniques, socials, sexuals), també hi apareixen representades.

Com la majoria de termes que ens arriben d'altres idiomes, no es tradueix (de vegades sí i podem trobar apartats en algunes llibreries amb l'etiqueta "Joves Adults"). 

Quins llibres formen part del YA?

Els Harry Potter, els Crepuscle, Els Jocs de la fam, Divergent, i també clàssics com El senyor de les mosques, o El vigilant en el camp de sègol.

Llibres on hi ha drama, misteri, relacions amoroses, fantasia o ciència-ficció i acció. A més, com tenen molt d'èxit entre el públic juvenil, sovint s'adapten cinematogràficament.

Com a curiositat podem afirmar que la majoria de llibres YA els escriuen dones.

Què és el New Adult?

És semblant a l'anterior, però la franja d'edat a qui anirien  dirigides les novel·les és dels 18 fins als 30 anys. Com a ingredient diferenciat trobem que acostumen a tenir força escenes sexuals.

Com està el mercat YA en llengua catalana?

La quantitat d'obres que es poden classificar específicament com a YA és ben escassa en la nostra llengua, per no dir nul·la, i no se m'acut per quin motiu pot ser ja que es tracta bàsicament de novel·les que triomfen entre tot tipus de públic, no només entre la franja d'edat indicada. Si busquem a la xarxa novel·les etiquetades com a YA en català ens apareixen sempre traduccions.

No passa el mateix en castellà, ni evidentment en anglès d'on va sortir el terme. Per tant, trobem al mercat moltes traduccions d'obres YA, però ben poques escrites originalment en català. Això fa que molts lectors no trobin obres en català que els motivin i vagin a buscar-les a d'altres llengües. Hauríem de fer alfuna cosa perquè això no passi.

Per altra banda, per a mi, YA són totes aquelles obres (poesia, teatre i novel·la) que satisfan les expectatives d'un lector jove i les d'un adult. És a dir, llibres que em poden agradar a mi i també als meus alumnes. 

Com a exemple del meu punt de vista, aquest vídeo amb alguns llibres que encaixen en aquesta definició: uns de clàssics, uns altres que sempre agraden i unes altres recomanacions. N'hi ha molts més perfectes tant per a adolescents com per a adults, però  he sel·lecionat aquests que tinc per casa.

Torna 'Dijous entre lletres' a la Pedrolo

 

Aquest mes d’octubre hem engegat de nou de forma presencial el Club de Lectura ‘Dijous entre lletres’ a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes i un any més tinc el gust de conduir-lo. 

En aquesta ocasió el fil conductor triat per aquest curs és “Amb els 5 sentits” i la primera lectura que hem fet ha estat Canto jo i la muntanya balla (Ed. Anagrama, 2019) de la Irene Solà, novel·la multipremiada i multirecomanada. 

La història està articulada des de diferents punts de vista. Cada personatge protagonitza un o diferents capítols on explica, en primera persona, moments diversos de la seva vida, una vida que transcorre a la muntanya, al cor dels Pirineus. 

El primer capítol ja ens sorprèn, doncs el narrador és el cel, és a dir, amb aquest inici inesperat l’autora ens assenyala que cal tenir present el lloc (“Aquest lloc, quina manera d’omplir el cor”), el paisatge i la gran importància dels elements naturals perquè són un personatge més, o sigui, apareixen personificats. 

 A part del cel, el protagonisme inicial el tenen el Domènec i un llamp. Tot seguit apareixeran l’Eulàlia i la Joana, dues fetilleres, i més endavant l’avi Ton, pare d’en Domènec, que és “tan callat, tan pansit, tan trist i eixut”. I també la Sió, una de les protagonistes, dona del Domènec, mare de l’Hilari i de la Mia, una de les dones principals, també. L’autora ens mostra, a poc a poc, les persones que mouran la trama i els anys que transcorren: el temps de la narració no és cronològic ni lineal. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El que més vam destacar és la originalitat de la història, de com està explicada, el protagonisme de la natura en l’època actual (“Els de ciutat vivim tots aigualits. Però aquí, aquí es viu cada dia”) i la selecció del llenguatge que utilitza l’autora. És un llenguatge cuidat, les paraules estan molt ben triades i la llengua, molt treballada. El relat és una mena de prosa poètica de la que podries seleccionar qualsevol fragment i llegir-lo en veu alta per musicalitat que conté i per la sensibilitat de les descripcions (“La llum és cada vegada més freda”). En aquest aspecte se li nota l’ofici de poeta. De fet, un dels personatges, l’Hilari, n’escriu, de poemes i els hi recita a la muntanya. D’aquí, d’un vers final d’un poema, surt el títol de la novel·la. 

També vam comentar els elements màgics o sobrenaturals (“... les cascades les vèiem ella i jo, i el besavi, i prou (...) I no va dir que qui veu cascades veu més coses. Però no amb els ulls. Amb la panxa, i amb tots i cadascun dels pèls dels braços i del clatell, i amb el fetge), elements que s’ajusten perfectament a l’argument, com per exemple les dones d’aigua o els esperits (“Teniu algú dintre de casa”; “La meva mare era una dona d’aigua”; “Jo ja no recordo el record de les dones d’aigua”; “... va dir que els seus pares l’havien fet de neu”) i no cal entendre’ls totalment ja que “no totes les coses es poden entendre, estimat”. A més, destaquem que el pes de la història recau en les dones, en la seva fortalesa; en canvi, dels personatges masculins, ens crida l’atenció que gairebé tots pateixen alguna calamitat: “...quina ràbia que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s’aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també”. 

Un altre tema que comentem és la naturalitat amb què es parla i es viu la mort, potser per la duresa de la muntanya i de la vida que duen allà. Els habitants dels pobles, i de la muntanya, no fan cap drama quan s’hi troben, doncs tenen més clar que d’altres que forma part de la vida i no s’hi recreen ni aboquen detalls morbosos: “Perquè la neu, una mica com la mort, no es tria. Arriba quan vol i ho canvia tot”. 

La part que més ha agradat ha estat el final, un final emotiu on encaixen totes les peces, tots els capítols i tots els personatges. 

Canto jo i la muntanya balla és una obra que ens ha encantat i que, sens dubte, tots i totes recomanen moltíssim i, fins i tot, recomanen llegir més d’una vegada per fer més descobriments amb la relectura.

*

Fan por

 

De petita m'encantaven les pel·lis de por. Recordo anar al videoclub algunes tardes en sortir del col·le encara amb l'uniforme i aturar-me sempre davant la prestatgeria on hi havia les de terror. La dona del videoclub, que es deia La llar del Súper8, sempre intentava redirigir-me cap on estaven les infantils o familiars. Però jo sempre acabava emportant-me alguna de Pesadilla en Elm Street o potser queia una d'aquelles dolentotes de sèrie B com ara Sábado 14 (sí, sí, recordo que posava Después del Viernes 13 llega Sábado 14, i apa, no me la podia perdre), La serpiente voladora, Playa sangrienta... També agafava la que m'havia recomanat la Toni, per no semblar desagraïda. La de la mochila azul, quin títol més avorrit, però me la vaig endur i no la vaig mirar. El que jo volia era fer-me gran per poder anar a les 48h de terror que feien al Cine Diana, a la Rambla. I escriure una història que no deixés dormir els lectors.

També em xiflaven els llibres de por, esclar: de fantasmes, esperits, vampirs, homes-llop, zombies..., i intercanviava novel·les de l'Stephen King amb amigues. M'encantava The Shining, m'encantaven les adaptacions cinematogràfiques de totes les seves obres. Però amb el llibre que més por vaig passar va ser amb El Perfum; quin patir! Ara que hi penso, els meus éssers sobrenaturals preferits eren els vampirs, però amb els anys han deixat de ser-ho: ara prefereixo els zombies.

No he deixat de veure i llegir terror (però no ho faig tant com abans): he anat a les maratons de terror del Festival de Cinema de Sitges (el cine Diana va desaparèixer i amb ell les 24 i 48 hores de crits), he vist tottes les pel·lis de por que he pogut, m'he espantat, m'he avorrit (quina estafa The Blair Witch Project), i fins i tot he plorat de riure perquè si se te'n va de la mà acaba sent còmic, el tema.

L'únic que em falta és escriure un llibre que faci por. No és gens fàcil, però hi ha escriptors que ens ensenyen les pautes, i els 3 nivells d'intensitat: por, terror i fàstic.

    1. Fer que el lector se senti insegur: mostra una amenaça on el personatge estigui còmode, on se suposi que no li pot passar res dolent.

    2. Primer t'has d'espantar tu, si no és impossible que s'espantin els altres. Portem la por a dins, per poder treure-la t'has de conèixer, què et fa més por; així podràs posar-te al cap dels teus personatges i espantar-los.

    3. Per espantar els lectors pots descobrir què els espanta de veritat i posar-ho a la història (els insectes, la mort, els traumes...). Funciona, però dura poc. La forma més duradora és decobrir les temors ocultes perquè es colen a dins i t'acompanyen fins i tot en acabar la lectura. 

    4. Intenta que la història es basi en un món tan real com sigui possible: els monstres que reconiexem són més horribles que els inventats.

    5. La sang no és la millor manera d'espantar, ni el fàstic, ni el gore. Un avançament, és a dir, pensar en quelcom que passarà acostuma a ser pitjor que la realitat (per exemple, pensar en un examen, una entrevista de treball, una primera cita...). Es tracta de treure la gent de la zona de comfort i posar-los en situacions que eviten o temen.

*Per acabar, algunes recomanacions de pel·lis que us deixaran mal cos i que no són clàssics reconeguts:

Babadook

Hereditary

The invitation

Midsommar

Déjame entrar

Cisne negro

28 días después

La piel que habito

Rec (vaig anar amb una amiga al festival de cine de Sitges, on l'estrenaven. En entrar ens va cridar l'atenció que hi havia càmeres enfocant el públic: ens van gravar les reaccions i van passar les imatges de com cridàvem i saltàvem als seients per a promocionar-la, haha! Jo vaig sortir amb el colze blau dels cops amb el braç de la butaca perquè amb els ensurts em llançava al seient de la meva amiga, i ella al meu; quins riures, per favor!).

Los sin nombre

La niebla

The ring (la japonesa de Hideo Nakata, 1998)

Funny Games (la del Haneke, 1997)

*

Poesia dibuixada

Dels darrers llibres que he llegit, n'hi ha un parell que són unes preciositats. Es tracta de De Natura Florum de Clarice Lispector i Herbario & Antología Botánica d'Emily Dickinson.

1. De Natura Florum (Nórdica Libros, 2020):

Aquest llibre es va publicar per primera vegada l'any 1971 al diari Jornal do Brasil de Rio de Janeiro i posteriorment, l'any 1984, es va afegir al volum A Descoberta do Mundo. Amb la celebració del centenari del naixement de l'escriptora, l'editorial Nórdica va decidir publicar-lo amb unes il·lustracions fabuloses d'Elena Odriozola (premi Nacional d'Il·lustració).

El llibre està format per 24 poemes que són cinc breus definicions botàniques, i dinou poemes descriptius de flors variades com ara el gessamí, la flor del cactus, el gira-sol, la rosa... Com si fos un herbari olorós i particular. 

Em va cridar moltíssim l'atenció que la Clarice Lispector escrivís un llibre com aquest, un volum delicat amb una poètica molt particular, com tota la seva literatura: "Tiene perfume de capilla./ Provoca un éxtasis místico./ Recuerda a la hostia./ Muchos desean comerla/ y colmarse la boca con su/ aroma intenso y sagrado". Una joia!

2. Herbario & Antología Botánica (Ed. Ya lo dijo Casimiro Parker, 2020):

Que l'Emily Dickinson va fer un herbari espaterrant per la passió i el compromís que tenia amb la natura, sobretot per l'interès en preservar les flors locals, ho sabem la majoria de lectors, que es publiqui per primera vegada acompanyat de poemes que tracten el tema dels arbres, les flors i les plantes en una edició bilingüe cast/ang, encara no.

L'edició és bellíssima i d'una gran qualitat, tant les cobertes dures com les imatges de les plantes que va recollir i classificar amb delicadesa (més de 400 espècies!).

El llibre ofereix un índex de les plantes que hi apareixen, a més, els poemes s'han numerat segons l'última edició de l'obra completa (R. W. Franklin, 1998, The Belkmap Press of Harvard University): "Aparentemente sin sorpresa/ para cualquier flor feliz/ la escarcha la decapita en su juego/ con accidental poder". Una altra joia!

*(L'antologia més completa de la poeta es va publicar en català sota el títol Aquesta és la meva carta al món, Ed. Proa, 2017).

*

Halley 2042, the warmest color

L'Anna Carreras acaba de publicar una nova novel·la que es titula Halley 2042 i edita, com l'anterior L'ull de l'escarabat, Llibres del Delicte, editorial de literatura negra en català.

Amb els llibres de l'Anna sempre m'ho passo genial perquè em sorprenen, sempre sempre sempre, i m'enganxen de mala manera. No sé per què, no sé com s'ho fa però quan agafo una novel·la seva no puc parar de llegir i me l'acabo el mateix dia que la començo. És una mena d'addicció, crec.

Això em passa també amb les obres de l'Eva Baltasar i ambdues provoquen en les lectors o passió o rebuig, però mai indiferència.

Per tant, no puc fer altra cosa que tornar a recomanar-la. 

El primer que em va cridar l'atenció va ser el títol on hi vaig veure de seguida la referència a Love of Lesbian i el número, l'any, el vaig relacionar amb l'última versió de Blade Runner perquè és gairebé el mateix any (la pel·li porta el 2049).

Quina és la trama?

Dos germans que viuen junts escolten cada nit enrenou al pis del costat, com si algú estigués practicant sexe durant dues hores. Com la veïna, la Rosina, és una nonagenària, no entenen el xivarri. La protagonista acaba tan encuriosida que decideix descobrir què està passant costi el que costi. I li costarà.

Com són els personatges principals?

La protagonista es diu Laia i escriu contes perquè "Escriure em deixa mostrar-me tal com soc. La vida t'obliga a posar-te capes de filtres. I acabes per ser una altra persona". Aquestes capes la protegeixen, se les posa "perquè la realitat no em pugui destruir". A partir d'ella l'autora reivindica l'ofici d'escriure, la dificultat que suposa i el desprestigi que sol acompanyar-lo, com si no fos una feina de veritat.

La Laia viu amb el seu germà, una persona fosca totalment oposada a ella. Amb aquesta parella inicial, l'Anna comença el joc de les dualitats.

Com a tret comú podem dir que cap dels dos és gaire social: "Ni en Lluís ni jo tenim gaire vida social. Ell fa amistats a l'ordinador i jo em refugio en els llibres". Aquesta frase de l'inici els caracteritza perfectament amb poquíssimes paraules i és clau per a tot el que esdevindrà i per als temes principals que es desenvolupen: la incomunicació i la solitud.

A poc a poc els anirem descobrint i coneixent-los millor i segurament no ens agradarà el que hi descobrirem.

Els altres 2 personatges duals, els altres que s'oposen són l'Ovidi, un irresponsable, un ravero, un "adolescent etern" i el Louis Serveur, algú que segueix per les xarxes socials però que no es mostra amb el seu nom real, tot i que ella s'imagina qui pot ser i vol creure's les il·lusions.

La simbologia.

El color turquesa, color Halley, el color d'un quadre, dels ulls d'un replicant, d'un poble, d'una pedra: "Fa temps que al color turquesa li dic color Halley". 
A la història el blau es torna elèctric, com el desig, com el que escriu la Laia, "textos sobre el desig de desitjar". I com el títol d'aquella pel·li, afirmo que Blue is the warmest color.

Aquest color també podria ser símbol de l'amor, però la protagonista no ho veu clar això d'enamorar-se i afirma "Ara l'amor funciona per algoritmes" i "no som capaços d'estimar ningú més a part de nosaltres mateixos"; anem directes cap a la deshumanització?

A tots aquest elements cal afegir-hi el final, un final inesperat, sorprenent i brutal, en la línia dels finals als que ens té acostumats l'Anna, però amb un un punt més de mala llet. M'encanta!

I per acabar, una de les frases que serveix com a resum de l'obra seria: "En un món descomunal, som una suma de fragilitats".

*

Maternitats incòmodes

El tema de la maternitat, o maternitats, ha estat tractat des que existeix la literatura i des de diferents perspectives. Actualment hi ha de nou llibres de diferents gèneres i en diferents llengües que revisiten el tema. Sembla que torna a estar de moda.

Dels que he llegit 2 són els que m'han cridat l'atenció perquè presenten un punt de vista de les mares que no és el típic i idíl·lic, ni tampoc el de les males mares, unes bruixes, les que no fan bé el seu 'paper'. Aquestes dues novel·les van més enllà, molt més enllà de la incomoditat són Las madres no i Boulder.

1. Las madres no de Katixa Agirre (Ed. Tránsito, 2019).

Aquesta novel·la transcorre entre en thriller i l'assaig on la protagonista, una escriptora que acaba de ser mare d'un nen, investiga el cas recent d'una dona, a qui va conèixer breument anys enrere, que ha assassinat els seus fills petits. Ofega els bessons, encara nadons, a la banyera. Per què? Ningú no ho pot entendre. Aquest ofegament segurament ens recorda el de Cañas y Barro, però la gran diferència és que allà ho fa un home; una mare no en seria capaç.

El relat ens porta de la història de la protagonista, mare recent que no jutja sinó que vol entendre per què una mare pot fer una cosa així, al de la mare assassina. El retrat que fa la protagonista de la maternitat és una descripció real, sense ensucrar. Reconeix que els sentiments que van protagonitzar els primers mesos del naixement del seu fill van ser el cansament i l'avorriment, però també la por: "...el miedo estaba ahí. Continuamente. como un hilo musical que nadie sabe dónde se apaga. Como un apareja de baile sudorosa que se te pega demasiado. El miedo. (...) una cualidad que sólo trae disgustos. (...) Mi miedo era muy concreto; sus ramas, por el contrario, retorcidas y de límites imprecisos. Básicamente giraban en torno a las muchas maneras de las que Erik podría morir". I reconeix que des que va néixer també s'ha convertit en el seu punt feble, en la seva debilitat. Podria aquesta por permanent, irracional i exagerada haver portat a l'altra mare a ofegar els seus fills? 
La depressió, el sentiment de culpa, l'ansietat, la pressió postpart i d'altres temes encara tabú són analitzats àmpliament a la novel·la per intentar entendre un fet horrorós.

2. Boulder d'Eva Baltasar (Club Editor, 2020).

La maternitat no és el centre de la novel·la sinó la història d'amor entre la protagonista, la Boulder, i la Samsa. 
L'amor de la Boulder cap a la Samsa és tan gran i tan intens que a mida que va passant els temps (els anys) per aquest amor va cedint a poc a poc en tot el que ella li demana. Per això perd la independència i la llibertat que sempre havia tingut i anhelat: cedeix i se'n va a viure amb ella a Islàndia, cedeix i compren una casa, tot i que vivia feliç en un pis petit; cedeix a la inseminació, a assitir a un curs prepart i a tenir una filla: "No m'agrada aquesta vida"; "Li dic que no he nascut per ser mare"; "No sabia que un fill pogués ser un escull tan gran". És a dir, es deixa portar per l'amor i pels desitjos de la seva estimada fins que ja no pot cedir més i acaba marxant. Però no trenca amb tot, no desapareixen els lligams amb la filla sinó que la visitarà de tant en tant.

La maternitat és el punt d'inflexió i canvia totalment la Samsa, fet que portarà la relació a un final inevitable: infidelitats i acabament de l'amor, encara que al principi la Boulder pensava que seria impossible ("...la incapacitat absoluta de ferir o deixar la Samsa").

Per tant, la felicitat i la unió que en altres obres dona la maternitat aquí s'ho carrega tot: "La vida que faig amb la Samsa és una enganyifa (...) No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni en els fills, ni en déu".

*

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (3)

I ara que ha passat Sant Jordi i només en queda una ressaca petita, acabo amb la 3ª i última entrada de recomanacions.

Tanco la sèrie 'Darrers llibres de contes escrits per dones que he llegit'  amb Satèl·lits d'Elisenda Solsona (Ed. Males Herbes, 2019) i Ansia d'Ingeborg Bachman (Ed. Siruela, 2005).


1. SATÈL·LITS

Està format per 8 contes amb un fil conductor inquietant: la desaparició, de cop i volta, de la lluna.
Diferents personatges en diferents llocs i situacions es mouran (i reaccionaran) entre els flashbacks i el moment exacte del succés de la desaparició del satèl·lit.
El que més m'ha agradat, i el que m'ha cridat l'atenció de les històries que ens narra: les decripcions líriques ("El Pere arrossega per la sorra de la platja els peus descalços sota un sol fred de gener. Un sol de pedra. Els anys li pesen a l'esquena i fa temps que camina encorbat. L'oreig gelat li bufeteja les galtes brunes".), el joc de dualitats, els recargolaments i la varietat temàtica.
El conte que destacaria, el que més m'ha arribat, és 'Balls' per la originalitat i l'agror de la història que comença així: "El timbre és estrident i s'escola pel meu timpà fins a encongir l'estómac". Així ens quedarem en acabar aquest conte (i el llibre), amb l'estómac encongit i potser fins i tot haurem d'aturar un principi de vòmit a la gola.



2. ANSIA Y OTROS CUENTOS

Tot i que aquesta escriptora austríaca és més coneguda com a poeta, també va escriure contes i novel·les que no van ser tan ben rebudes per la crítica com les seves obres poètiques. L'Ingeborg afirmava "Solo existo cuando escribo". Una declaració d'intencions claríssima.
En aquest recull de 13 contes trobem alguns contes que són com laberints, contes com viatges circulars i contes que són jocs de miralls. L'estructura també és variada, n'hi ha de circulars, de lineals i altres amb salts temporals. Però tots tenen una càrrega simbòlica evident.
Un altre aspecte que m'agrada és la caracterització tan original que fa d'alguns personatges, per exemple: "Yo ahorraba porque tendía al ahorro; trabajaba porque tendía al trabajo; no me concedía ningún gusto porque tendía a no concederme gustos, y hacía planes porque me parecía bien tener planes". Un personatge singular, com la majoria dels qui apareixen.
No hi ha cap conte terrorífic, no són contes que turmenten, però sí n'hi ha d'angoixants, d'aquells que et fan reflexionar.
Els que més m'han agradat són 'Una tienda de sueños' y 'Vendrá la muerte'; un fragment d'aquest segon: "Es posible, sin duda, señalar los crímenes y defectos de las familias ajenas, pero nunca descubriré los abscesos purulentos de la propia". Fantàstica.


*

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (2)

La segona recomanació en nivell d'intensitat ve amb aquests 2 llibres: Modelos animales d'Aixa de la Cruz (Ed. Salto de página, 2015) i Cuentos escogidos de Shirley Jackson (Ed. Minúscula, 2015. Reeditat al 2017).

1. MODELOS ANIMALES

De l'autora ja en vaig parlar anteriorment en comentar una altra obra seva, la novel·la Cambiar de idea (2019).

Aquest volum de contes es anterior, però l'estil és el mateix i se la reconeix de seguida. Està format per 7 històries originals, intenses i variades on la volència apareix inesperadament, com per exemple en el primer conte, que és molt inquietant i a més li dona títol al recull. Una frase per a mostrar-ho: "Es la única forma de saber quién es el otro: onservarlo mientras está dormido, o se cree -erróneamente- solo".

Formalment també són textos diferents. Al titulat "Doble" trobem la mateixa història escrita des de dos punts de vista diferents, escrita en columnes, una la costat de l'altra. Un joc de miralls, de dualitats i còpies.

Una frase del llibre que el defineix pot ser aquesta: "Somos en primera instancia lo que nos cubre".

2. CUENTOS ESCOGIDOS

L'estil de la Shirley s'ha definit com "terror domèstic" perquè el trobem situat en la vida quotidiana de les famílies, de les americanes, en el seu cas.

Les històries que ens explica aquí tenen com a característica que es van fent més i més incòmodes a mida que avança el relat. L'augment del suspens és increïble, com passa a "La lotería" (el seu conte més conegut on la tensió creixent es desborda tant al final que va crear una autèntica polèmica en publicar-se l'any 1948).

A més de les ficcions (10), hi ha un parell de textos sobre l'ofici d'escriure i un altre titulat "Biografía de una história" on explica l'escàndol esdevingut amb la publicació a The New Yorker de "La lotería" i de la quantitat de gent que li va escriure cartes queixant-se: "Uno de los aspectos más aterradores de publicar cuentos y libros es ser consciente de que van a ser leídos, y leídos por extraños". 

"Experiencia y ficción" és un article magnífic, una reflexió sobre d'on venen les històries i les idees per escriure-les. També explica l'entramat que la va dur a escriure la seva novel·la més coneguda, La maledicció de Hill House.

*

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones

Aquest any per Sant Jordi no podrem voltar pels carrers per comparar llibres, però sí que podem recomanar-ne, com els altres anys.

Aquesta vegada he triat els últims 6 llibres de contes escrits per dones que he llegit i m'han agradat, esclar. Els recomanaré de 2 en 2 en tres publicacions fins al dia 23.

Els he agrupat per nivell d'intensitat: de més a ments potència.

Els 2 primers, i els més brutals, són: Pelea de gallos de María Fernanda Ampuero (Ed. Páginas de Espuma, 2018) i Las cosas que perdimos en el fuego de Mariana Enríquez (Ed. Anagrama, 2016 -reeditat al 2019-).

Aquí cinc cèntims només, per no esguerrar les històries.

1. PELEA DE GALLOS.

Les històries que escriu María Fernanda Ampuero són bestials, així, sense metàfores. Des de la primera a l'última. I em sembla que no són aptes per a tots els estómacs. Tanmateix, els 13 contes són magnífics cops de puny directes. Històries dures, sorprenents, violentes també, i actuals, com la primera, "Subasta", "Nam" o  "Griselda", les que més m'han impactat. Després de llegir-lo, després d'estar en contacte amb la monstruositat i l'infern  totalment insuportable en vida (massa sovint) la sensació de desassossec és inevitable.

Un exemple petit d'un dels contes, del titulat "Coro": "La gente no es capaz de verse a sí misma y ese es el principio de todos los horrores. (...) Pero seas como seas no se necesita nada para matar, solo una enorme voluntad de hacerlo".

2. LAS COSAS QUE PERDIMOS EN EL FUEGO.

La Mariana Enríquez és una narradora excel·lent. Té un estil pertorbador tant en novel·la com en contes. En aquest volum hi ha 12 històries inquietants, incòmodes, de la vida quotidiana barrejades amb els típics elements del gènere com pot ser la casa encantada, els nens desapareguts, o el boig com ara la que explica a "La casa de Adela" i d'altres aterridores, com "Fin de curso" o "El patio del vecino".

Un exemple de "Fin de curso", un dels que més m'ha agradat: "Empezó a arrancarse el pelo poco después, el de la parte de adelante de la cabeza. Se iban formando mechones enteros sobre su banco, montoncitos de pelo lacio y rubio. A la semana empezó a adivinarse el cuero cabelludo, rosado y brillante."

*

Memòries de l'Àfrica

A principis de març, abans que comencés tot això de la pandèmia, a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar Memòries de l’Àfrica de l’autora danesa Karen Blixen (1885-1962) que firmava amb el pseudònim Isak Dinesen.

Tot i que ja havia publicat alguns treballs abans, comença la seva carrera literària sota diversos pseudònims, el més conegut dels quals és Isak Dinesen. Amb aquest nom va publicar una sèrie d'apunts autobiogràfics sobre la seva vida a Àfrica. Però va ser aquesta novel·la de 1937 l'obra que la va portar a la fama a nivell mundial, sobretot després que el Sydney Pollack en feu la pel·lícula l’any 1985, una pel·lícula de gran èxit i per tots coneguda, amb la Meryl Streep i el Robert Redford en els papers protagonistes (Karen i Denys).

L’argument:

Memòries de l’Àfrica narra la història dels 17 anys que la Karen, la  protagonista i narradora, va viure a Kenya, història que coincideix amb la seva biografia: Karen Dinesen es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El matrimoni va ser difícil (el primer any, el seu marit li va contagiar la sífilis, però tot i això, la malaltia mai no es va manifestar de forma greu). Posteriorment a Nairobi, la Karen va conèixer el Denys Finch Hatton, un pilot de l'exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va començar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Al cap de poc (1925), el matrimoni va decidir divorciar-se i la Karen Blixen va quedar a càrrec de la plantació fins que la caiguda dels preus agrícoles del 1931 la van forçar a vendre-la i tornar al seu país natal.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que vam comentar és com ens han endinsat les descripcions en el paisatge africà de Kenya. No hi ha dubte que la Karen domina la tècnica i ho fa amb una gran bellesa, sovint farcida de comparacions i metàfores perquè ens imaginen perfectament els deserts, la muntanya, la plantació de cafè, els nadius, els animals, els pobles. Alguns exemples d’aquesta perfecció descriptiva des de diferents perspectives: “La gran bóveda sobre nuestras cabezas se llenó gradualmente de claridad como un vaso de vino. De pronto, con suavidad, las cumbres de las colinas recibieron la primera luz del sol y tomaron un tinte rosado. Y lentamente, como si la tierra se inclinara hacia el sol, las herbosas laderas al pie de la montaña adquirieron un color de oro pálido, y también los bosques masai que estaban más abajo”. “Un bosque africano es una región misteriosa. Te adentras en las profundidades de un antiguo tapiz, en unos lugares descoloridos y en otros oscurecido por los años, pero maravillosamente rico de matices verdes”. “Cuando vuelas sobre las tierras altas africanas tienes unas vistas tremendas, sorprendentes combinaciones y cambios de luz y de color, el arco iris sobre la tierra verde iluminada por el sol, las gigantescas nubes verticales y las grandes y salvajes tormentas negras, que te rodeaban a toda velocidad corriendo y danzando. Las fuertes y contundentes lluvias blanquean el aire oblicuamente”.

Un altre tema que tractem àmpliament és com apareix la relació entre els europeus i els nadius. L’autora mostra unes situacions força idealitzades sense gairebé problemes ni tampoc influència dels conqueridors. Sí que es mostren les grans diferències culturals entre ambdós i la forma de comunicar-se i adaptar-se, però ens va semblar molt idealitzat, tenint en compte el moment històric en el qual transcorre: “Los nativos eran África en carne y hueso. (…) Nosotros, mandando y siempre con prisas, chocábamos frecuentemente con el paisaje. Los nativos están en armonía con él y cuando esa gente de talla elevada, esbelta, oscura y de ojos negros viaja (…), trabajan la tierra, cuidan del ganado, celebran sus grandes danzas o te cuentan un cuento, es África la que vaga, danza y te entretiene”. “Al igual que el faisán, los negros simulaban que nos tenían miedo, porque había otra amenaza más profunda cuya naturaleza no podíamos adivinar. O quizá resultara que su comportamiento con nosotros entrañaba una extraña broma y que aquella gente tan tímida no nos temía en absoluto”. “Todos los nativos son maestros en el arte de las pausas y de este modo dan perspectiva a una discusión”.

A més del tema de la terra (“Es algo más que su tierra lo que arrebatas a la gente a la que quitas su tierra nativa. Son también sus raíces y su identidad. Si les quitas las cosas que suelen ver y que esperan seguir viendo, les quitas, en cierto modo, los ojos”.), també és evident per una banda l’amor cap als animals ("Ningún animal doméstico es capaz de una quietud igual a la de un animal salvaje (…) Cuando atrapas el ritmo de África te das cuentas de que es el mismo que el de toda su música”.), però per l’altra hi ha el tema dels safaris i les caceres descrits amb tot detall, fet que actualment podria ferir algunes sensibilitats.

Tot i les inevitables referències a la pel·lícula, millor no comparar-les perquè són ben diferents: una se centra en la història d’amor entre la Karen i el Denys (a l’obra només apareix com una bona amistat) i l’altra és una llarga carta d’amor a una terra (“seguía creyendo que dejaría mis huesos en África”.), una granja (“Pensaba que no podía perderlos; si no podía imaginarlo, ¿cómo podía suceder?”), unes persones i uns costums que ja no existeixen.

Per últim, una frase que podria resumir la novel·la i que serveix per a reflexionar: la Karen afirma que “todo el mundo sabe que el corazón de las cosas está en sus nudos”. El cor de les coses està en els seus nusos.

*